La creixent dependència de la tecnologia ha convertit els aeroports, els hospitals, les xarxes elèctriques i els sistemes de comunicacions en possibles objectius de les anomenades amenaces híbrides, una modalitat d’actuació que combina eines digitals, accions físiques i tècniques de desinformació per debilitar el funcionament d’un país. A diferència d’un atac militar convencional, aquestes operacions es poden desenvolupar sense enfrontaments armats i sense que sigui fàcil identificar-ne els responsables, cosa que dificulta tant la resposta de les autoritats com l’atribució de responsabilitats.
Lla Unió Europea defineix les amenaces híbrides com activitats hostils coordinades que busquen perjudicar un Estat, una institució o una societat mitjançant diferents instruments utilitzats de manera conjunta. Entre aquests hi figuren els ciberatacs, el sabotatge d’infraestructures crítiques, la manipulació informativa, la pressió econòmica i les interferències en els sistemes de navegació. Poden ser promogudes per actors estatals o per grups no estatals i solen dissenyar-se per mantenir-se per sota del llindar d’un conflicte armat obert. La seva finalitat no sempre consisteix a destruir una instal·lació: també pot ser generar incertesa, interrompre serveis quotidians, provocar pèrdues econòmiques o erosionar la confiança dels ciutadans en les institucions.
La preocupació europea ha augmentat durant els últims anys. El març de 2026, el Consell de la UE va aprovar noves conclusions per reforçar la capacitat dels Estats membres davant d’aquestes amenaces, mentre que el Parlament Europeu va adoptar al setembre una resolució sobre la protecció de les infraestructures crítiques davant les operacions híbrides. El debat coincideix amb un escenari d’activitat maliciosa creixent en l’entorn digital. Segons l’informe d’amenaces de 2026 de la Agència de la Unió Europea per a la Ciberseguretat (ENISA), el transport va concentrar el 8% dels incidents examinats, mentre que les administracions públiques van ser el sector més afectat, amb un 32%.
Aeroports: interferències en el GPS, sistemes bloquejats i vols suspesos
Un dels sectors especialment exposats és el transport aeri, la activitat del qual depèn d una àmplia xarxa de comunicacions, radars, sistemes de navegació, plataformes de gestió de vols i serveis digitals. Un atac contra algun d aquests elements pot provocar retards, cancel·lacions o restriccions de les operacions, fins i tot encara que no es produeixi cap dany físic als avions. Els ciberdelinqüents també poden dirigir-se contra empreses que presten serveis als aeroports, com ara proveïdors de facturació, gestió d equipatges o tecnologies de la informació, generant interrupcions que afecten diverses instal·lacions al mateix temps.
Entre les tècniques que més preocupen les autoritats aeronàutiques es troben el jamming i el spoofing, dues modalitats d interferència sobre els senyals de navegació per satèl·lit. La primera consisteix a dificultar o bloquejar la recepció d aquests senyals, mentre que la segona utilitza senyals falses perquè els equips rebin informació incorrecta sobre la seva posició o l hora. La Agència Europea de Seguretat Aèria (EASA) va actualitzar al juliol de 2026 les seves recomanacions de seguretat davant l augment d aquestes incidències, especialment en regions properes a zones de conflicte.
Aquestes interferències poden obligar les tripulacions a utilitzar sistemes de navegació alternatius i, en determinades circumstàncies, modificar rutes o desviar vols. No significa que els avions perdin automàticament el control, ja que l aviació disposa de procediments i equips de suport. Tot i això, poden augmentar la càrrega de treball de pilots i controladors i reduir temporalment la capacitat operativa de determinades rutes. Una operació híbrida podria combinar una interferència tecnològica amb la difusió d informació falsa per amplificar l alarma entre els viatgers, encara que caldria demostrar aquesta coordinació per poder parlar d una campanya d aquest tipus.
Hospitals: operacions ajornades i pèrdua d accés a dades mèdiques
Els hospitals representen un altre objectiu especialment sensible perquè els seus sistemes informàtics estan directament relacionats amb l’atenció sanitària. Els historials clínics digitals, els resultats de laboratori, la gestió d’ambulàncies, les cites mèdiques i nombrosos equips depenen de xarxes i aplicacions que s’han de mantenir disponibles. Si una organització sanitària perd temporalment l’accés a aquestes eines, pot veure’s obligada a recórrer a procediments manuals, reorganitzar consultes o ajornar determinades intervencions.
Una de les amenaces més habituals és el ransomware, un tipus de programa maliciós que bloqueja sistemes o xifra fitxers per exigir posteriorment un rescat econòmic. ENISA ha documentat incidents d’aquest tipus en hospitals europeus que van provocar l’ajornament de procediments mèdics. A més, el robatori de dades sanitàries pot comprometre informació especialment sensible dels pacients i generar noves conseqüències fins i tot després de restablir els sistemes.
No obstant això, un atac de ransomware contra un hospital no constitueix necessàriament una operació híbrida. Pot tractar-se de delinqüència econòmica sense objectius polítics o estratègics. El component híbrid apareixeria si existissin proves que l’atac forma part d’una actuació coordinada destinada a desestabilitzar els serveis sanitaris, per exemple, combinant-lo amb sabotatges en altres infraestructures o amb campanyes deliberades per difondre informació falsa sobre l’atenció mèdica. En aquest escenari, l’objectiu podria ser tant interrompre el funcionament de l’hospital com augmentar la desconfiança de la població en la capacitat de resposta de les autoritats.
Comunicacions: el risc dels cables submarins i les xarxes de telefonia
Les xarxes de telecomunicacions constitueixen una altra infraestructura estratègica perquè sostenen bona part de l’activitat econòmica i dels serveis públics. Una interrupció important de la connectivitat pot afectar trucades telefòniques, connexions a internet, pagaments electrònics i sistemes de coordinació d’emergències, encara que l’abast dependrà de la durada de la incidència i de les connexions alternatives disponibles. Els atacs poden adreçar-se contra equips informàtics i centres de dades, però també contra elements físics de les xarxes, com instal·lacions de fibra òptica o cables submarins.
La Comissió Europea calcula que els cables submarins transporten al voltant del 99% del trànsit intercontinental d’internet, fet que explica la seva importància per a la seguretat i l’economia. Després de diversos incidents registrats els últims anys, Brussel·les ha impulsat mesures específiques per reforçar-ne la protecció i millorar la capacitat de reparació. Al febrer de 2026 va presentar noves eines per avaluar riscos, detectar vulnerabilitats i respondre a possibles danys en aquestes infraestructures.
La dificultat rau a determinar l’origen de cada incident. El tall d’un cable no demostra per si sol que hi hagi sabotatge, ja que també pot deure’s a activitats marítimes, errors humans o fenòmens naturals. Per atribuir-ho a una operació híbrida cal examinar proves tècniques, la possible intencionalitat i la seva relació amb altres accions. Precisament aquesta ambigüitat constitueix una de les característiques d’aquestes amenaces: els responsables poden intentar que una actuació deliberada sembli un accident i dificultar així una resposta coordinada.
Com es protegeix Espanya i quan pot parlar-se d’un atac híbrid
La resposta a aquestes amenaces requereix la participació de diferents organismes de seguretat, administracions i operadors privats. A Espanya, el Centre Criptològic Nacional (CCN), l’Institut Nacional de Ciberseguretat (INCIBE) i els organismes responsables de la protecció d’infraestructures crítiques assumeixen funcions relacionades amb la prevenció, la detecció i la resposta davant d’incidents dins dels seus respectius àmbits. A escala europea, la directiva NIS2 estableix un marc reforçat de ciberseguretat per a sectors essencials com l’energia, el transport, la sanitat i les telecomunicacions, amb obligacions de gestió de riscos i comunicació d’incidents per a les entitats incloses en el seu àmbit.
La protecció no depèn només d’impedir els atacs. També és fonamental mantenir sistemes de respatller, disposar de plans de continuïtat, fer simulacres i garantir que els serveis essencials puguin continuar funcionant durant una interrupció tecnològica. Als aeroports, això implica disposar de procediments alternatius de navegació i gestió; als hospitals, assegurar mecanismes per continuar atenent els pacients; i en les comunicacions, reforçar les rutes redundants i la capacitat de recuperació de les xarxes.
La principal cautela és distingir entre un error tècnic, un ciberatac aïllat i una operació híbrida organitzada. Una caiguda dels sistemes informàtics d’un aeroport, una avaria en les telecomunicacions o una interrupció hospitalària no permeten concloure automàticament que existeixi una acció hostil coordinada. Per establir aquesta relació és necessari investigar l’origen de l’incident, identificar possibles evidències d’intencionalitat i determinar si forma part d’una campanya més àmplia.
Per això, l’augment de les amenaces híbrides no vol dir que tots els problemes tecnològics responguin a sabotatges. La preocupació de les autoritats rau en la possibilitat que diversos atacs aparentment independents formin part d’una mateixa estratègia de desestabilització, aprofitant la dependència d’infraestructures que resulten essencials per a la vida quotidiana.