Sánchez manté la seva agenda del dilluns sense incloure, per ara, una compareixença sobre l'adelantament electoral.

El president del Govern d'Espanya té un paper central en la convocatòria d'eleccions generals perquè és qui decideix, en la pràctica, quan es dissolen anticipadament les Corts Generals (Congrés i Senat) i es crida a les urnes, dins dels límits fixats per la Constitució i la legislació electoral.

En el sistema constitucional espanyol, les Corts Generals tenen una durada màxima de quatre anys des de la seva elecció. Si s'esgota aquest termini sense dissolució anticipada, la legislatura acaba “per expiració del mandat” i s'han de convocar eleccions. En aquest cas la dissolució i convocatòria no depenen d'una decisió discrecional del president, sinó de la pròpia exigència constitucional de renovar les Càmeres en complir-se els quatre anys.

Diferent és la dissolució anticipada, que sí és una competència típicament governamental. La Constitució atribueix al president del Govern la facultat de proposar la dissolució del Congrés, del Senat o d'ambdues Càmeres. Aquesta decisió es formalitza mitjançant un decret de dissolució i convocatòria d'eleccions, que ha de ser signat pel Rei i refrendat pel propi president del Govern. Jurídicament, l'acte és del Rei, però la responsabilitat política i la iniciativa corresponen al president, que és qui adopta la decisió i l'assumeix davant les Corts i l'opinió pública.

Aquesta facultat és, en principi, discrecional: el president no necessita l'autorització prèvia del Congrés ni de cap altra institució per proposar la dissolució. No cal una votació parlamentària, un dictamen de cap òrgan consultiu ni l'acord formal del Consell de Ministres, encara que políticament el normal és que una decisió d'aquest abast s'adopti de forma col·legiada en el si del Govern. En termes jurídic-formals, n'hi ha prou que el president ho proposi i ho refrendi.

Ara bé, aquesta discrecionalitat està envoltada de límits temporals i materials. El més conegut és el que impedeix dissoldre les Corts quan està en curs una moció de censura: mentre una moció de censura estigui registrada i pendent de votació, el president no pot recórrer a la dissolució per evitar-la. Aquesta prohibició garanteix que el Parlament pugui exercir efectivament el seu poder de control màxim sobre el Govern sense que aquest es “fugi” cridant a eleccions.

També existeix una limitació temporal després d'una dissolució anticipada. Un cop que el president ha fet ús d'aquesta facultat i s'han dissolt les Càmeres abans de concloure la legislatura, no pot tornar a usar-la fins que transcorri un determinat termini (la Constitució parla que no es pot proposar una nova dissolució abans que hagi passat un any des de l'anterior). L'objectiu és evitar un ús abusiu o tàctic de la dissolució, que sotmetria el país a una inestabilitat electoral permanent.

Hi ha a més límits derivats de situacions excepcionals. Durant la vigència de certs estats constitucionals (per exemple, l'estat de setge, que implica una alteració molt intensa del funcionament normal dels poders de l'Estat), la facultat de dissoldre pot quedar temporalment restringida, precisament perquè la prioritat passa a ser la gestió de la crisi i el manteniment de l'ordre constitucional. La idea de fons és que el recurs a les urnes exigeix unes mínimes condicions de normalitat institucional.

En tots els casos de dissolució, el mateix decret que posa fi a la legislatura ha de fixar la data de les eleccions generals, respectant els terminis que marca la legislació electoral: la convocatòria ha de publicar-se al Butlletí Oficial de l'Estat i les eleccions han de celebrar-se dins d'un interval concret de dies des de la dissolució. A més, se senyala la data de constitució de les noves Càmeres, de manera que quedi assegurada la continuïtat institucional entre una legislatura i la següent.

En síntesi, el president del Govern disposa d'una competència clau: la iniciativa per dissoldre i convocar eleccions generals. És una eina de direcció política de la legislatura, pensada per resoldre bloquejos o renovar suports, però emmarcada en límits clars: durada màxima de quatre anys, prohibició de dissoldre davant una moció de censura en curs, impossibilitat d'encadenar dissolucions anticipades en terminis molt breus i necessitat de revestir sempre la decisió de la forma constitucionalment exigida (decret del Rei, refrend del president i publicació oficial).

Pedro Sánchez Pérez-Castejón va construir abans d'arribar a La Moncloa una trajectòria d'ascens gradual dins del PSOE i de les institucions, combinant treball orgànic en el partit amb responsabilitats a l'Ajuntament de Madrid i al Congrés dels Diputats. Tot aquest recorregut culmina amb la moció de censura que, l'1 de juny de 2018, derriba el govern de Mariano Rajoy i obre la seva etapa com a president del Govern.

Es fa militant del PSOE el 1993, en els últims anys dels governs de Felipe González, en un context de fort desgast del socialisme en el poder i de debats interns sobre la renovació del partit. Els seus primers passos es donen en la militància de base i en l'àmbit juvenil socialista a Madrid, especialment en entorns de districtes populars com Tetuán. És una fase de treball intern, sense càrrecs públics de relleu, en la qual es forma en la cultura organitzativa del partit i va teixint una xarxa de suports en el socialisme madrileny.

El salt a la política institucional arriba amb l'Ajuntament de Madrid. Entre 2004 i 2009 és regidor a la capital, governada aleshores de forma holgada pel Partit Popular. Per al PSOE, Madrid és un territori difícil, amb majoria conservadora consolidada i tensions internes sobre el model d'oposició. Des del consistori, Sánchez es forja en la política municipal, guanya visibilitat pública i entra en òrgans vinculats a la gestió urbana i d'habitatge. Aquesta experiència el situa en la intersecció entre el partit i l'administració local en plena bombolla immobiliària i en els anys immediatament anteriors a la crisi financera.

El 2009 fa el salt a la política estatal en convertir-se en diputat al Congrés per Madrid. S'integra així en el grup parlamentari socialista en la segona legislatura de José Luis Rodríguez Zapatero, marcada per la recessió econòmica, les polítiques d'ajust i el progressiu deteriorament electoral del PSOE. Entre 2009 i 2011 participa en l'activitat parlamentària en un moment en què el partit passa de la majoria absoluta a la derrota de 2011 davant del PP de Mariano Rajoy. Després d'aquella legislatura perd l'escó, però el 2013 torna al Congrés, ja a l'oposició, en un PSOE que busca recompondre's i redefinir el seu lideratge.

El gran gir de la seva carrera arriba el 2014. Aquell any, després de la dimissió d'Alfredo Pérez Rubalcaba pels mals resultats a les eleccions europees, Pedro Sánchez es presenta a les primàries i és elegit secretari general del PSOE. Passa així de ser un diputat relativament poc conegut a situar-se al capdavant del principal partit de l'oposició. El seu lideratge s'estrena en un context nou: el bipartidisme es trenca per l'auge de noves forces com Podemos i Ciutadans, i el sistema polític entra en una fase de fragmentació i bloqueig.

Com a secretari general, encapçala les candidatures socialistes a les eleccions generals de desembre de 2015 i de juny de 2016. Li correspon gestionar unes Corts molt fragmentades, amb majories impossibles sense pactes entre partits rivals. Després dels comicis de 2015 intenta una investidura recolzada per Ciutadans i altres grups, però fracassa i s'obre un període d'intenses negociacions i tensions internes. El debat sobre si facilitar o no un segon govern de Rajoy mitjançant l'abstenció esclata dins del PSOE i acaba provocant la seva caiguda.

El 2016, després d'un dur enfrontament amb una part de l'aparell i una votació molt ajustada al Comitè Federal, Sánchez dimiteix com a secretari general i renuncia també al seu escó al Congrés abans de la votació que permetrà la investidura de Rajoy. Aquesta retirada, lluny de ser el final de la seva carrera, es converteix en el punt de partida de la seva “gira de la militància”: recorre agrupacions socialistes per tota Espanya i es posiciona com l'opció de base davant la direcció interina del partit.

El 2017 se celebren noves primàries i Pedro Sánchez aconsegueix recuperar la secretaria general del PSOE, derrotant les candidatures recolzades per bona part dels quadres tradicionals. Aquest retorn consolida el seu lideratge sobre una organització que surt molt fracturada, però que reagrupar al voltant d'una estratègia d'oposició ferma al PP i de recerca d'una majoria alternativa.

L'oportunitat es concreta al maig de 2018, quan la sentència del cas Gürtel accentua la crisi de legitimitat del govern de Mariano Rajoy. El PSOE, amb Sánchez al capdavant, presenta una moció de censura que aconsegueix agrupar una majoria heterogènia de forces parlamentàries. La moció s'aprova l'1 de juny de 2018 i, amb ella, culmina la trajectòria prèvia: el militant de 1993, el regidor madrileny, el diputat de l'era Zapatero i el secretari general caigut i ressuscitat es converteix en president del Govern d'Espanya.

A Espanya, un avançament electoral a nivell estatal s'articula mitjançant la dissolució anticipada del Congrés i/o del Senat i la convocatòria d'eleccions generals, seguint un procediment regulat sobretot en els articles 115, 99, 113 i 114 de la Constitució i en la legislació electoral. No és un acord entre partits, sinó un acte jurídic molt pautat, amb protagonistes, formes i límits clars.

1. Facultats del president del Govern

La iniciativa per a un avançament electoral correspon gairebé en exclusiva al president del Govern:

• És qui proposa la dissolució d'una o d'ambdues Càmeres i la convocatòria d'eleccions generals.
• No pot fer-ho “motu proprio” i en solitari: la proposta s'adopta en el Consell de Ministres i s'eleva al Rei.
• Ha de respectar una sèrie de límits temporals i situacions excepcionals (vegeu apartats 4 i 5).

2. Paper del Consell de Ministres

El pas intern clau és la reunió del Consell de Ministres en què, a proposta del president:

• S'adopta l'acord formal de proposar la dissolució del Congrés, del Senat o d'ambdues Càmeres.
• S'aprova el text del reial decret de dissolució i convocatòria electoral.
• Aquest reial decret es remet a la Capitania de l'Estat per a la seva sanció i signatura pel Rei, amb el refrend del propi president del Govern.

Des del punt de vista jurídic, el Consell de Ministres és l'òrgan que recolza col·legiadament la iniciativa del president i formula la proposta al Rei.

3. Intervenció del Rei i reial decret de dissolució

La dissolució no produeix efectes fins que intervé el Rei:

• El Rei signa el reial decret de dissolució de Càmeres i convocatòria d'eleccions, que va sempre refrendat pel president del Govern.
• Aquest reial decret es publica al Butlletí Oficial de l'Estat. Amb la publicació:
  • Queda formalment dissolta la Cambra o Càmeres afectades.
  • Es fixa la data de les eleccions, respectant els terminis de la Llei Orgànica del Règim Electoral General (habitualment, 54 dies després).

A partir d'aquest moment, les Càmeres dissoltes deixen d'exercir funcions ordinàries i el Govern entra en un règim de funcions limitades després de les eleccions, un cop acabada la legislatura.

4. Límits temporals i materials

La facultat de dissolució està sotmesa a restriccions importants:

• Primer any de legislatura: no es pot acordar una dissolució anticipada abans que transcorri un any des de la sessió constitutiva del Congrés.
• Moció de censura en curs: si hi ha una moció de censura registrada i pendent de votació, el president no pot dissoldre el Congrés. La Cambra ha de pronunciar-se primer sobre aquesta moció.
• Qüestió de confiança: si el president planteja una qüestió de confiança i la perd, no pot recórrer immediatament a la dissolució; en aquest cas s'obre un procés d'investidura per nomenar un altre president.
• Estats d'alarma, excepció o setge: durant la vigència d'aquests estats excepcionals, no es pot dissoldre les Càmeres.

5. Dissolució d'una sola Cambra

La Constitució permet que el president proposi la dissolució aïllada del Congrés o del Senat. Tanmateix, en la pràctica, quan es tracta d'eleccions generals, l'habitual és la dissolució simultània d'ambdues, de manera que:

• Es renoven al mateix temps les dues Càmeres.
• S'eviten desajustos entre mandats i es manté la lògica de legislatures paral·leles.

6. Dissolució ordinària vs. dissolució automàtica per investidura fallida

Hi ha dues grans vies per arribar a eleccions anticipades:

• Dissolució “ordinària” per decisió del president:
  • Iniciativa del president, acord del Consell de Ministres.
  • Signatura del Rei del reial decret i convocatòria electoral.
  • Sotmesa als límits temporals (primer any) i a la inexistència de moció de censura en tràmit ni estats excepcionals.
• Dissolució “automàtica” per fracàs de la investidura:
  • Després d'unes eleccions, si cap candidat a la Presidència obté la confiança del Congrés en el termini de dos mesos des de la primera votació d'investidura, la Constitució preveu que les Càmeres quedin automàticament dissoltes.
  • Aquí no hi ha una decisió política discrecional del president: la dissolució ve imposada per la pròpia Constitució.
  • Es dicta igualment un reial decret de dissolució i convocatòria, signat pel Rei i refrendat pel president en funcions, però el seu contingut és merament aplicatiu d'un mandat constitucional.

En suma, l'avançament electoral a Espanya pivota sobre la combinació de tres elements: iniciativa política del president, formalització jurídica mitjançant reial decret i control de límits constitucionals (temps de legislatura, mocions de censura, investidura i estats excepcionals). Qualsevol avançament ha d'encaixar en aquest marc.