Bart De Wever presenta la seva dimissió després de no poder aprovar els pressupostos de Bèlgica

A Bèlgica, la dimissió del primer ministre i la formació d'un altre Govern combinen regles constitucionals i convencions polítiques. El rei intervé en l'acceptació de la renúncia i en el nomenament del successor, però no governa personalment: els seus actes requereixen refrendament ministerial i l'Executiu necessita suport parlamentari. Presentar la dimissió no provoca automàticament eleccions ni la cessació immediata del Govern.

1. Presentació i acceptació de la dimissió

Normalment, el primer ministre presenta al rei la dimissió del Govern federal en el seu conjunt, no només la seva. Pot fer-ho per una crisi de coalició, un desacord polític o la pèrdua de suport parlamentari.

Davant una renúncia voluntària, el monarca pot acceptar-la, rebutjar-la o reservar la seva decisió mentre s'exploren solucions. Convé distingir l'acceptació política inicial de la formalització jurídica definitiva de la cessació, que sol produir-se quan ja existeix un successor. Aquesta distinció es desenvolupa a l'estudi jurídic sobre Bèlgica.

L'article 96 de la Constitució belga atribueix al rei el nomenament i la separació dels ministres. Tanmateix, aquesta competència opera dins del sistema parlamentari, no com una facultat política il·limitada.

2. Continuïtat del Govern sortint

Un cop acceptada políticament la dimissió, l'Executiu sol continuar en funcions per garantir la continuïtat de l'Estat fins al jurament del següent Govern. La seva actuació queda limitada per la pràctica constitucional als assumptes corrents. Per tant, l'acceptació de la renúncia no deixa el país sense autoritat executiva durant les negociacions.

3. Consultes i negociació d'una majoria

El rei obre consultes amb els presidents de les cambres, dirigents de partits i altres personalitats. Aquestes converses permeten comprovar quines coalicions podrien sostenir un nou Executiu. No són una seqüència exhaustivament regulada per la Constitució: pertanyen principalment a la pràctica institucional.

• Pot designar-se un informador, encarregat d'explorar majories possibles i comunicar les seves conclusions al rei.
• Després pot nomenar-se un formador, que negocia la coalició, el programa i la distribució de ministeris.

El formador sol convertir-se en primer ministre, però no existeix una obligació constitucional que ambdós càrrecs recaiguin en la mateixa persona. Tampoc aquestes missions constitueixen etapes invariables: poden adaptar-se a la situació política.

4. Nomenament, refrendament i jurament

En assolir-se un acord, es presenta al rei la composició de l'Executiu. El nomenament es realitza mitjançant decrets reials i exigeix refrendament ministerial: conforme a l'article 106, la signatura d'un ministre permet que l'acte reial produeixi efectes i atribueix al signant la responsabilitat corresponent.

En la transició habitual, el primer ministre sortint refrenda el nomenament de l'entrant; aquest refrenda després la cessació del seu predecessor i els nomenaments ministerials. Els nous membres del Govern presten jurament davant el rei. Posteriorment, el primer ministre presenta la declaració governamental davant la Cambra de Representants, on es debaten i es vota la confiança.

5. Substitució parlamentària i possibles eleccions

La dimissió voluntària s'ha de distingir del mecanisme de l'article 96: la Cambra pot exigir la sortida del Govern mitjançant una moció de censura constructiva, és a dir, proposant simultàniament un successor. També contempla la proposta de successor després de rebutjar-se una qüestió de confiança. En aquests supòsits, el rei nomena el candidat proposat i aquest entra en funcions quan jura el nou Govern.

Si no apareix una majoria alternativa, pot recórrer-se a eleccions, però únicament conforme als supòsits de l'article 46. La Cambra de Representants explica que la dissolució ha d'anar seguida d'eleccions dins de quaranta dies i de la reunió de la nova Cambra dins de dos mesos.

El rei Felip de Bèlgica té un paper actiu de mediació i facilitació durant les crisis de govern, però no pot governar pel seu compte ni imposar una coalició. El seu marge consisteix a explorar solucions, encarregar negociacions i formalitzar nomenaments; la continuïtat de l'Executiu depèn de la confiança de la Cambra de Representants.

1. Facultats constitucionals i límits

La Constitució atribueix al rei el poder executiu federal i, en el seu article 96, el nomenament i la separació dels ministres. Tanmateix, aquestes atribucions funcionen dins d'una monarquia parlamentària: el monarca és políticament irresponsable i els seus actes necessiten el refrendament d'un ministre, que assumeix la responsabilitat. Per tant, no disposa d'una potestat personal per dirigir el Govern, segons expliquen la Constitució belga i el portal federal.

2. Consultar i buscar una majoria

Després d'una dimissió, unes eleccions o la ruptura d'una coalició, Felip pot consultar el primer ministre sortint, els presidents de les cambres i els dirigents dels partits. L'objectiu és esbrinar si existeix una majoria capaç de sostenir un altre Govern o si encara pot recompondre's l'existent.

Aquestes converses li permeten ordenar els intents de solució, però no substituir les decisions dels partits. Té marge per escollir interlocutors i encarregats de negociar, atenent a les possibilitats reals d'obtenir suport parlamentari. La Cambra de Representants descriu aquest paper en la formació del Govern.

3. Encarregar missions de negociació

Una de les seves principals eines és designar responsables de diferents missions:

• Informador: explora combinacions de coalició, escolta els partits, identifica obstacles i comunica al rei quins acords semblen possibles.
• Formador: negocia l'acord governamental i la composició de l'Executiu. Habitualment acaba sent primer ministre, encara que no és automàtic.
• Mediadors o preformadors: reben encàrrecs intermedis per desbloquejar converses especialment difícils.

No existeix una seqüència constitucional rígida que obligui a passar per totes aquestes fases. Pot haver-hi encàrrecs successius o nomenar directament un formador quan la solució està clara, com explica aquesta guia sobre formació governamental.

4. Gestionar la dimissió i garantir continuïtat

Quan el primer ministre presenta la seva dimissió, el rei intervé en la seva acceptació i en la recerca d'una sortida. La presentació de la renúncia no significa que desaparegui immediatament l'Executiu: el Govern dimissionari pot continuar gestionant els assumptes corrents fins que prengui possessió el seu successor.

Aquest mecanisme evita un buit de poder durant negociacions prolongades. El rei pot obrir consultes i encarregar noves missions, però no substituir el gabinet en l'administració quotidiana.

5. Nomenar el Govern i respectar el Parlament

En assolir-se un acord, Felip nomena el primer ministre i els altres integrants del Govern i rep el seu jurament. Després, l'Executiu presenta la seva declaració política i sol·licita la confiança de la Cambra: el nomenament reial no reemplaça aquest suport.

A més, si la Cambra exigeix la dimissió mitjançant una moció de censura constructiva —que proposa un successor—, l'article 96 obliga el rei a nomenar el candidat indicat. El mateix passa si, després de rebutjar la confiança, proposa un successor dins del termini constitucional.

6. Dissoldre la Cambra: una sortida condicionada

El rei no pot convocar eleccions anticipades per preferència personal. La dissolució està subjecta als supòsits i requisits constitucionals, vinculats a la pèrdua de confiança o a la dimissió governamental, i requereix responsabilitat ministerial.

En definitiva, Felip pot facilitar, mediar i formalitzar una solució; no decidir unilateralment quina majoria ha de governar.

Les últimes eleccions legislatives federals de Bèlgica es van celebrar el 9 de juny de 2024. La Nova Aliança Flamenca (N-VA) va ser la candidatura més votada i va obtenir 24 dels 150 escons de la Cambra de Representants, sense assolir una majoria pròpia. Després de les negociacions, cinc partits van formar la coalició «Arizona», encapçalada per Bart De Wever i recolzada per 82 diputats.

Resultats de les eleccions

Dotze candidatures van aconseguir representació. La següent distribució correspon a la Cambra de Representants; els percentatges expressen el vot nacional de cada partit, no el seu percentatge d'escons. Els resultats es poden consultar a la fitxa de Bèlgica del Ministeri d'Afers Exteriors espanyol i en aquest resum electoral:

• N-VA — Nova Aliança Flamenca: 16,71 % dels vots i 24 escons. Va ser la primera candidatura tant en vots com en representació.
• Vlaams Belang — Interès Flamenc: 13,77 % i 20 escons. Va ocupar el segon lloc per nombre de vots.
• MR — Moviment Reformador: 10,26 % i 20 escons. Va igualar en diputats a Vlaams Belang.
• PTB-PVDA — Partit del Treball: 9,86 % i 15 escons.
• Vooruit: 8,11 % i 13 escons.
• PS — Partit Socialista: 8,04 % i 16 escons.
• CD&V: 7,98 % i 11 escons.
• Les Engagés: 6,77 % i 14 escons.
• Open VLD: 5,44 % i 7 escons.
• Groen: 4,64 % i 6 escons.
• Ecolo: 2,92 % i 3 escons.
• DéFI: 1,20 % i 1 escó.

L'ordre per vots no coincideix exactament amb l'ordre per diputats: el PS va obtenir 16 escons, davant dels 15 del PTB-PVDA i els 13 de Vooruit, encara que va rebre un percentatge nacional inferior. Per entendre les majories parlamentàries, per tant, la xifra decisiva és el nombre d'escons i no només el percentatge de vot.

Composició parlamentària i majoria de Govern

La majoria absoluta està en 76 dels 150 diputats. La distribució partidista de referència continua sent la sorgida de les eleccions de 2024, detallada més amunt. Convé distingir-la de la composició nominal dels grups: les fonts consultades no ofereixen una relació actualitzada que permeti identificar possibles canvis individuals d'adscripció a 2 de novembre de 2026.

La coalició governamental reuneix N-VA, MR, Les Engagés, Vooruit i CD&V. Els seus respectius 24, 20, 14, 13 i 11 escons sumen 82: sis més que el llindar de majoria absoluta. Cap d'aquests partits pot sostenir per si sol aquesta majoria.

L'acord de coalició es va assolir el 31 de gener de 2025 i Bart De Wever va jurar com a primer ministre el 3 de febrer de 2025, succeint Alexander De Croo. La formació de l'Executiu va arribar gairebé vuit mesos després de les eleccions, segons la crònica de la seva constitució.

Fora de la coalició van quedar Vlaams Belang, PS, PTB-PVDA, Open VLD, Groen, Ecolo i DéFI, que sumaven 68 escons segons el resultat electoral. Vlaams Belang, malgrat ser la segona candidatura més votada i compartir el segon lloc en diputats amb MR, no va entrar a l'Executiu.

Una precisió sobre l'abast

Aquestes xifres descriuen la Cambra de Representants i la majoria que recolza el Govern federal. No s'han de presentar com una distribució conjunta de tot el Parlament belga: la informació reunida no inclou una composició actualitzada del Senat. La conclusió principal és que N-VA va guanyar les eleccions, però el Govern va néixer d'un acord entre cinc partits, no d'una majoria electoral d'una sola candidatura.