La 81.ª Assemblea General de Nacions Unides ha tornat a convertir Nova York en el gran escenari de la política mundial. Prop de 130 caps d'Estat i de Govern han debatut sobre Gaza, Ucraïna i Sudan, l'emergència climàtica, el retrocés dels drets humans i la reforma del sistema multilateral. La intel·ligència artificial ha guanyat centralitat, i l'endeutament dels països en desenvolupament ha tornat a aparèixer com un dels grans obstacles per a l'Agenda 2030. Però, per sota de l'agenda, la qüestió de fons era una altra: si el món continuarà regint-se per normes comunes o per la llei del més fort.
L'Assemblea s'ha celebrat en un moment d'extrema debilitat per a l'Organització. Aquest deteriorament no s'explica només per les seves limitacions: respon també a una estratègia deliberada de qui desitgen debilitar-la. Donald Trump i altres líders populistes la presenten com una institució lenta, inútil i capturada per burocrates globalistes. No és una crítica innocent, sinó una batalla pel relat: si el multilateralisme es presenta com una ideologia extrema i no com un mètode de convivència, resulta més senzill desmantellar-lo.
Trump ho va expressar sense rodejos. Va proclamar que «qui guanyi la superintel·ligència, guanya», va qualificar de «pla globalista» qualsevol supervisió internacional de la IA i va descriure la Cort Penal Internacional com una institució «plena de gent malvada», invitant els altres països a abandonar-la. Pedro Sánchez va defensar la posició contrària: va denunciar un «intent de demolició planificat i coordinat» de l'ordre multilateral i va demanar reformar el Consell de Seguretat i suprimir el dret de veto.
Lant Pritchett, Michael Woolcock i Matt Andrews van encunyar el concepte de «mimetisme isomòrfic» a partir d'un fenomen de la natura: espècies que imiten l'aparença d'altres per sobreviure, sense posseir les seves capacitats. Traslladat a les institucions, descriu aquelles que conserven les formes d'una organització funcional sense produir els resultats que justifiquen la seva existència. L'ONU corre aquest risc. Segueix celebrant cimeres i aprovant resolucions amb la igualtat formal dels seus 193 Estats, però moltes de les seves decisions no s'executen i el poder real continua concentrat en uns pocs. Amb una diferència important respecte als casos que estudien aquests autors: aquí no és la institució la que manca de capacitat, sinó els seus membres més poderosos qui buiden la forma de contingut.
L'Assemblea va oferir exemples eloqüents. Per segon any consecutiu, Estats Units va negar el visat a Mahmoud Abbas i a alts càrrecs de l'Autoritat Palestina, i el president palestí va haver d'intervenir mitjançant un vídeo pregravado que l'Assemblea havia autoritzat per 152 vots contra tres. Mentrestant, Benjamin Netanyahu, sobre qui pesa una ordre d'arrest de la Cort Penal Internacional des de 2024, va arribar a Nova York sobrevolant l'espai aeri d'Estats part del Estatut de Roma, com França, Itàlia o Grècia, que tenien l'obligació d'executar-la. Les normes segueixen existint, però la seva aplicació depèn cada cop més de qui les infringeix.
Va ser també l'última obertura d'António Guterres com a secretari general. El seu discurs va sonar a advertència final: «Les línies de fractura del nostre món s'eixamplen. Les esquerdes s'han convertit en abismes». Guterres va plantejar quatre grans proves per a l'exercici del poder: la guerra i la pau, la desigualtat, el clima i la intel·ligència artificial. Era, formulada des de la tribuna, la pregunta que sobrevolà tota l'Assemblea: si el poder estarà governat per la llei o per la força.
Nacions Unides no sempre funciona; massa vegades, tampoc la deixen funcionar
I es projecta sobre la seva successió. Segons els resultats filtrats de la tercera votació indicativa del Consell de Seguretat, celebrada el 18 de setembre, Rebeca Grynspan (Costa Rica) encapçala la carrera amb nou vots de suport, cinc en contra i un sense opinió, seguida de Carolyn Rodrigues-Birkett (Guyana), amb vuit suports. Cap s'ha consolidat. El 2016, Guterres mai va baixar d'onze suports en cap ronda.
El procediment exigeix nou vots dels quinze membres del Consell i cap veto dels Estats Units, Xina, Rússia, França o Regne Unit. En properes rondes podrien utilitzar-se paperetes de colors que revelin si els rebuigs procedeixen d'un membre permanent. L'incentiu és pervers: les grans potències no busquen el candidat més capaç o independent, sinó l'acceptable per a totes elles; un secretari general de mínims.
En el cas dels Estats Units, la disjuntiva és encara més preocupant. Després de retallar la seva finançament, abandonar organismes internacionals, atacar la Cort Penal Internacional i impulsar una Junta de Pau que va néixer amb l'aval del Consell per Gaza però que aspira ara a un paper paral·lel, Washington sembla tenir dues opcions. La primera, promoure un candidat afí. Entre els possibles aspirants d'última hora es mencionen Nickolay Mladenov, antic coordinador especial de l'ONU per Orient Mitjà i avui alt representant per Gaza vinculat a la Junta de Pau que presideix Trump.
La segona, vetar successivament els candidats amb més mèrits o autonomia i prolongar el bloqueig. Aquesta paràlisi reforçaria la seva narrativa: una ONU incapaç de funcionar, substituïble per mecanismes més reduïts i controlables. Si el Consell arribés al 31 de desembre sense successor, l'Organització entraria en una incertesa que no viu des de 1950, quan el veto soviètic va portar l'Assemblea General a prorrogar el mandat de Trygve Lie. Segons la pràctica de rotació regional, el lloc correspondria a Amèrica Llatina i el Carib, que només l'ha ocupat una vegada, amb Javier Pérez de Cuéllar. I, després de vuit dècades, existeix una legítima aspiració a que l'ocupi per primera vegada una dona, com l'Assemblea mateixa ha alentit. Però ni els mèrits, ni la geografia ni la igualtat de gènere estan garantits davant del veto.
Nacions Unides no sempre funciona; massa vegades, tampoc la deixen funcionar. Però l'alternativa no és un món més eficient, sinó un sense regles compartides. Els resultats de les votacions indicatives haurien de ser públics, i els membres permanents haurien d'explicar els seus vetos. L'ONU no pot impedir per si sola que s'imposi la llei del més fort. El mínim és que no sigui aquesta llei la que triï el seu secretari general.