Abascal carrega contra Sánchez: «No tots som iguals, nosaltres no tenim les mans tacades de sang»

No hi ha un paquet únic de propostes de campanya de Vox en tramitació parlamentària. A 4 de novembre de 2026, convé distingir entre anuncis electorals, iniciatives anteriors rebutjades i propostes que van caducar amb la dissolució de les Corts. Algunes mesures tenen antecedents parlamentaris, però això no significa que els anuncis actuals siguin textos nous ja registrats.

La dissolució canvia l'estat de les propostes

El Congrés i el Senat van quedar dissolts el 6 d'octubre; les eleccions seran el 29 de novembre i la campanya oficial transcorrerà del 13 al 27 de novembre. Per tant, els anuncis d'octubre corresponen a la precampanya i les proposicions de llei de Vox que seguien pendents van caducar: no continuen automàticament en la següent legislatura. (Convocatòria electoral)

Immigració i prioritat nacional

• Restricció de l'arrelament: la proposició de llei orgànica per restringir aquesta via de regularització va ser rebutjada el 16 de setembre de 2025, en votar el Congrés si començava a tramitar-la. El seu recorregut va acabar llavors; no està pendent d'aprovació. (Rebuig publicat)
• Expulsió d'estrangers condemnats i pèrdua de nacionalitat adquirida: Vox va presentar una reforma del Codi Penal el 2 de juliol de 2026, publicada el 17 de juliol. Havia estat admesa a tràmit, però va caducar el 6 d'octubre, sense convertir-se en llei. (Text de la proposta)
• Preferència en ajudes i habitatge: existeixen antecedents, entre ells una moció debatuda al juny. Les fonts consultades documenten la seva defensa parlamentària, però no permeten atribuir-li aquí un resultat definitiu; tampoc acrediten una nova llei estatal registrada durant la precampanya. (Debat de juny)
• Prioritat nacional sanitària: té recorregut autonòmic separat. S'han registrat iniciatives a Navarra, La Rioja, Castella-la Manxa i la Comunitat Valenciana; a Aragó, PP i Vox van tramitar conjuntament una proposta no vinculant. La valenciana va ser rebutjada. Aquests procediments autonòmics no queden cancel·lats per la dissolució de les Corts Generals. (Situació autonòmica)

Impostos, habitatge i pensions

La reforma de l'IRPF —mínim exempt de 22.000 euros i tipus del 15 % i 25 %—, els avantatges fiscals per comprar primera vivenda i el model mixt de pensions apareixen com a propostes electorals. No consta a les fonts consultades una nova proposició de llei estatal que reuneixi aquestes mesures i segueixi oberta. No s'han de confondre els seus anuncis amb una reforma ja aprovada. (Propostes econòmiques)

Sí que hi ha un antecedent concret sobre fiscalitat energètica: la proposició per suprimir impostos sobre producció elèctrica i nuclear no va poder continuar la seva tramitació; el 30 de maig de 2025 es va publicar la seva no admissió. Aquest text no equival a tota la rebaixa energètica anunciada ara. (Acord publicat)

Desregulació: programa i antecedents diferents

El programa de desregulació presentat el 27 de juny és un document polític, no una llei per si mateix. La iniciativa per eliminar l'obligatorietat de les zones de baixes emissions i la taxa de residus sí que va ser presentada i admesa, però va caducar el 6 d'octubre. (Presentació del programa; Proposició presentada)

En definitiva, els anuncis no constitueixen un expedient comú: els seus antecedents estan rebutjats, caducats o segueixen vies autonòmiques. Per convertir les propostes estatals caducades en lleis, seria necessari tornar a presentar-les en la nova legislatura.

El president del Govern d'Espanya és la màxima autoritat del poder executiu i la seva posició està regulada principalment en la Constitució de 1978, especialment en els articles 97, 98, 99, 100, 112, 115 i 116, entre altres. A partir d'ells se'n deriven una sèrie de competències específiques i funcions pròpies, diferenciades de la resta de membres del Govern.

1. Direcció de l'acció del Govern

La competència nuclear del president apareix a l'article 98.2 de la Constitució: dirigeix l'acció del Govern i coordina les funcions dels altres membres del mateix, sense perjudici de la competència i responsabilitat directa d'aquests en la seva gestió. Això significa:

• Fixar les grans línies de la política governamental (interior, econòmica, social, exterior, etc.).
• Establir prioritats, coordinar l'actuació dels ministeris i resoldre conflictes entre ells.
• Actuar com a centre d'impuls polític de l'executiu, assegurant la unitat de criteri del Govern.

Tot i que el Govern és un òrgan col·legiat, la Constitució configura el president com el seu veritable director polític, fet que li atorga una posició clarament preeminent.

2. Relació amb les Corts Generals

La Constitució atribueix al president diverses facultats clau en la relació entre el Govern i el Congrés dels Diputats:

• Investidura (art. 99): el Rei proposa un candidat a president del Govern prèvia consulta amb els representants de les forces polítiques. La persona que es sotmet a la sessió d'investidura i presenta el seu programa davant el Congrés és el futur president. Si obté la confiança (majoria requerida), quedarà nomenat pel Rei.
• Plantejament de la qüestió de confiança (art. 112): el president pot sotmetre al Congrés la confiança sobre el seu programa o una declaració de política general. Si no l'obté, ha de presentar la seva dimissió.
• Dissolució de les Càmeres (art. 115): el president pot proposar al Rei la dissolució del Congrés, del Senat o de les Corts Generals, cosa que obre la porta a noves eleccions. Aquesta facultat té límits (per exemple, no pot exercir-se mentre estigui en curs una moció de censura).
• Responsabilitat política: el Govern en el seu conjunt respon políticament davant el Congrés, però el president és la figura central davant la qual s'adreça la moció de censura (art. 113) i qui perd el càrrec si aquesta moció prospera.

3. Nomenament i cessament de ministres

L'article 100 estableix que el Rei nomena i separa la resta de membres del Govern a proposta del seu president. En la pràctica, això confereix al president:

• La facultat de seleccionar els ministres i proposar-ne el nomenament.
• La capacitat de reorganitzar el Govern (cessaments, canvis de cartera, remodelacions) durant la legislatura.

Tot i que l'acte formal el realitza el Rei, la decisió política correspon al president, que dissenya l'estructura de l'executiu i el seu equip ministerial.

4. Altres competències constitucionals rellevants

A més de les anteriors, la Constitució preveu altres funcions específiques del president del Govern:

• Convocatòria de referèndum consultiu (art. 92.2): els referèndums consultius sobre qüestions d'especial transcendència política són convocats pel Rei, però sempre a proposta del president del Govern, prèvia autorització del Congrés.
• Refrendament dels actes del Rei (art. 64): molts actes del Rei han de ser refrendats pel president del Govern (o pel ministre competent). El refrendament fa políticament responsable qui el presta; així, el president assumeix la responsabilitat política de decisions com la proposta de candidat a president, la dissolució de les Corts o la convocatòria de referèndum.
• Participació en els estats de crisi (art. 116): el Govern, sota la direcció del seu president, intervé en la declaració i gestió dels estats d'alarma, excepció i setge, sotmès sempre al marc i als controls fixats per la Constitució i la llei orgànica que els regula.
• Representació del Govern: tot i que la Constitució no ho formula amb una frase única, del seu conjunt se'n dedueix que el president és la màxima representació del Govern cap a l'interior (davant les Corts i altres institucions) i cap a l'exterior (en les relacions amb altres Estats i organitzacions internacionals, sense perjudici de la intervenció del Rei com a Cap de l'Estat).

5. Síntesi

En síntesi, les competències específiques del president del Govern segons la Constitució espanyola se centren en: dirigir i coordinar l'acció governamental; articular la relació política entre el Govern i el Congrés (investidura, confiança, dissolució, responsabilitat); proposar el nomenament i cessament de ministres; impulsar referèndums consultius; refrendar actes del Rei i liderar l'actuació de l'executiu en situacions ordinàries i de crisi. Tot això configura una posició de clar predomini dins el poder executiu, tot i que sempre sotmesa al control parlamentari i al marc de la Constitució.

Abans de liderar Vox, Santiago Abascal va desenvolupar la seva carrera principalment al Partit Popular del País Basc: va ser regidor a Llodio, dirigent de Noves Generacions, representant a les Juntes Generals d'Àlaba i diputat autonòmic. Després va ocupar càrrecs en organismes vinculats a la Comunitat de Madrid i va presidir la Fundació per a la Defensa de la Nació Espanyola. La seva ruptura amb el PP el 2013 va precedir la creació de Vox i la seva elecció com a president al setembre de 2014.

Els inicis al PP basc

Abascal, nascut a Bilbao el 1976, es va incorporar al PP durant la seva joventut. Les biografies consultades discrepen sobre l'any exacte d'afiliació, que situen entre 1994 i 1996. El seu primer càrrec electe va arribar el 1999, quan, amb 23 anys, va ser escollit regidor de l'Ajuntament de Llodio, a Àlaba. Va romandre a la corporació municipal fins al 2007, durant dos mandats. (Perfil a El Español)

Entre 2000 i 2005 va presidir Noves Generacions del PP del País Basc, l'organització juvenil del partit. Aquesta responsabilitat li va permetre passar de la política municipal a tasques de direcció territorial. També va formar part d'òrgans directius del PP i, el 2005, va assumir la secretaria d'Educació de la formació a Euskadi. (Trajectòria a El Correo)

Representació a les institucions basques

Entre 2003 i 2004 va ser procurador a les Juntes Generals d'Àlaba, la institució representativa del territori. Al gener de 2004 va entrar al Parlament Basc per substituir Carlos Urquijo, nomenat delegat del Govern al País Basc. No va aconseguir escó a les eleccions del 2005, però va tornar aquell mateix any mitjançant una altra substitució i va romandre a la Cambra fins al gener de 2009. (Etapa parlamentària)

La seva activitat a Euskadi es va desenvolupar en un context d'amenaces d'ETA contra representants polítics, que també el van afectar personalment. Durant aquells anys va adquirir notorietat per la seva oposició al nacionalisme basc i al Pla Ibarretxe. El 2008 va protagonitzar un gest públic en trencar una papereta de la consulta promoguda pel lehendakari. (Perfil i episodis polítics)

DENAES i els càrrecs a Madrid

En paral·lel, des del 2006 va impulsar i presidir la Fundació per a la Defensa de la Nació Espanyola, coneguda com a DENAES. Aquesta organització defensava la unitat d'Espanya i s'oposava als projectes independentistes. Li va proporcionar una plataforma d'activitat pública més enllà de les seves responsabilitats institucionals i de l'estructura del PP. (Perfil a El Periódico)

Després de la seva etapa parlamentària basca, va passar a exercir càrrecs de designació a Madrid, amb el suport d'Esperanza Aguirre. Va dirigir l'Agència de Protecció de Dades de la Comunitat de Madrid i, entre 2012 i 2013, la Fundació per al Mecenatge i el Patrocini Social. No eren càrrecs obtinguts mitjançant elecció ciutadana, sinó responsabilitats en organismes vinculats a l'Administració autonòmica. (Càrrecs anteriors a Vox)

La ruptura amb el PP i l'arribada a Vox

El 25 de novembre de 2013 va abandonar el PP mitjançant una carta a Mariano Rajoy, després de discrepàncies sobre terrorisme, nacionalisme i orientació del Govern. Va participar després en la posada en marxa de Vox, presentat públicament al gener de 2014. Va ser secretari general provisional al març i escollit president el 20 de setembre de 2014: culminava així el seu pas de dirigent del PP a fundador i màxim responsable d'una altra formació. (Ruptura i transició política)