Brussel·les creu que la crisi de l’habitatge pot posar sostre al creixement espanyol

La Comissió Europea identifica el dèficit d’habitatge com el principal risc per a l’economia espanyola i adverteix que la manca d’oferta pot limitar la mobilitat laboral, pressionar els salaris i comprometre la continuïtat de l’expansió del PIB.

P 071017 00 10 01 ORIGINAL 969298

P 071017 00 10 01 ORIGINAL 969298

Afegeix DEMÓCRATA a Google

Pregunta a FREN

Publicat

6 minuts

Més llegides

Elecciones 29N · Encuestas

La media de las encuestas

Media a 18 de noviembre de 2026 · 17 institutos

  • PP31,4 %
  • PSOE27,3 %
  • Vox18,9 %
  • Frente Amplio6,2 %
  • ERC2,4 %
01020304050ene 2024jul 2024ene 2025jul 2025ene 2026jul 2026

Media del último estudio de cada instituto en 30 días y su evolución semanal desde el 23J. Partidos con al menos un 2 %.

Todas las encuestas

Elecciones generales del 29 de noviembre · Demócrata

Malgrat el bon comportament de l’economia espanyola, que Brussel·les ha tornat a constatar en revisar a l’alça les seves previsions per al 2026, la Comissió Europea ha identificat un risc de primer ordre per mantenir aquesta trajectòria. Per primera vegada, les institucions comunitàries adverteixen de manera explícita de l’impacte directe que la crisi de l’habitatge pot tenir sobre el creixement econòmic del país. "L’habitatge és el principal risc econòmic per a Espanya", reconeix obertament un funcionari de la Comissió Europea.

Els analistes de l’Executiu comunitari adverteixen que la manca d’habitatge assequible pot actuar com un "sostre o límit" per a l’expansió del PIB espanyol. El creixement registrat per Espanya en els últims anys s’ha recolzat especialment en la creació d’ocupació i en la incorporació de nous treballadors, més que no pas en avenços significatius de productivitat. En aquest context, la impossibilitat de trobar allotjament a preus assumibles als principals nuclis d’activitat econòmica pot acabar bloquejant la mobilitat laboral interna i dificultant l’atracció de mà d’obra, tant nacional com estrangera. "En una economia de creixement ràpid com Espanya, aquest és un problema real més que en qualsevol altre país perquè realment podria posar un topall al creixement econòmic", detallen fonts comunitàries des de l’edifici Berlaymont, seu de la Comissió Europea.

El diagnòstic de Brussel·les va més enllà de les dificultats d’accés a l’habitatge per als llars. La institució adverteix que l’encariment residencial també es pot traslladar a la totalitat de l’economia a través dels salaris i els preus. L’inaltecatibilitat de l’habitatge eleva el cost de la vida percebut per les famílies i genera pressions per negociar increments dels salaris nominals. Quan aquests increments es produeixen en un entorn de productivitat estancada, acaben elevant els costos laborals unitaris i poden afectar la competitivitat de les empreses.

Aquest mecanisme adquireix una rellevància especial en un context en què la inflació dels serveis continua mostrant una persistència elevada. El cost residencial pot alimentar així els efectes de segona volta sobre els preus finals, dificultant la convergència de la inflació i afegint noves tensions a l’evolució dels costos empresarials.

Un dèficit estructural d’oferta que limita el creixement

El problema central que identifica l’Executiu comunitari rau en la incapacitat estructural de l’oferta per respondre al volum de demanda existent. Una situació que, segons les fonts consultades, es veu agreujada per les condicions financeres i l’encariment dels costos de producció. Els informes presentats aquest dimarts constaten que els elevats tipus d’interès i l’enduriment de les condicions d’accés al crèdit bancari continuen lestrant la construcció residencial a la zona euro. Tot i que el dèficit d’habitatge respon a factors estructurals, les dificultats de finançament hi han afegit entrebancs a la posada en marxa de nous projectes immobiliaris.

"Obviament hi ha un problema d’oferta, hi ha un dèficit en l’oferta d’habitatge en relació amb la demanda, però també amb la formació de llars, el nombre creixent de llars a Espanya i el nombre d’unitats d’habitatge disponibles", expliquen les fonts tècniques comunitàries. Les dades que gestiona Brussel·les reflecteixen el deteriorament de l’activitat constructora en el conjunt europeu. Les entregues d’habitatge han passat de quatre immobles per cada mil habitants fa quatre anys a 3,1 el 2025, mentre que les llicències d’edificació es mantenen un 16% per sota dels seus nivells anteriors. A més, a Espanya, el ritme de creació de noves llars sovint supera el nombre d’habitatges que s’incorporen al mercat.

A les dificultats financeres s’hi suma l’encariment dels materials de construcció, l’energia i l’escassetat de mà d’obra qualificada. Aquests factors pressionen els marges dels promotors, eleven el cost dels projectes i alenteixen l’execució de noves promocions. El resultat és una capacitat de resposta limitada davant d’una demanda que continua creixent. A això s’hi afegeix el reduït tamany del parc públic d’habitatge social. A Espanya, aquest segment representa al voltant del 2,5% del total, una proporció que limita la capacitat de les administracions per oferir alternatives residencials assequibles a les llars amb més dificultats d’accés.

La combinació d’una oferta insuficient i una demanda creixent fa que els repunts d’aquesta última es traslladin principalment als preus, en lloc de traduir-se en un augment equivalent del parc immobiliari. D’aquesta manera, les tensions del mercat residencial acaben convertint-se en un obstacle per a l’activitat econòmica i la capacitat d’absorció de nous treballadors.

L’efecte riquesa immobiliària perd capacitat per impulsar el consum

La Comissió Europea també detecta un canvi en la relació tradicional entre el preu de l’habitatge i el consum de les llars. Històricament, l’enduriment dels immobles generava un efecte riquesa positiu per als seus propietaris, que en percebre un augment del valor dels seus actius tendien a incrementar la seva despesa. Tanmateix, els estudis recents de l’Executiu comunitari apunten que la propensió marginal al consum derivada de la riquesa immobiliària ha caigut fins a nivells propers a zero. Això significa que les pujades del preu dels immobles ja no generen el mateix impuls sobre el consum que en etapes anteriors.

L’evolució introdueix un element addicional de preocupació per a Espanya. L’enduriment residencial no només dificulta l’accés a l’habitatge de qui encara no en són propietaris, sinó que tampoc no es tradueix necessàriament en un estímul significatiu per al consum de qui ja compten amb un immoble. El resultat és una distribució desigual dels efectes de la revalorització immobiliària, amb un impacte especialment intens sobre les llars joves i aquelles que s’han d’incorporar al mercat.

El comissari econòmic, Valdis Dombrovskis. ALEXANDROS MICHAILIDIS / EUROPEAN COUNCIL
El comissari econòmic, Valdis Dombrovskis. ALEXANDROS MICHAILIDIS / EUROPEAN COUNCIL -

Fotocasa alerta d’una crisi d’accessibilitat i emancipació

El diagnòstic comunitari coincideix amb les advertències del sector immobiliari sobre el deteriorament de les condicions d’accés a l’habitatge a Espanya. Els preus de compra i lloguer se situen en màxims històrics, mentre que la distància entre els ingressos de les llars i el cost residencial continua ampliant-se. "Les conseqüències ja afecten de ple el model social del nostre país. L’edat mitjana d’emancipació supera els 30 anys, la segona més elevada d’Europa, la natalitat continua endarrerint-se i cada vegada més joves romanen a casa dels seus pares", apunta la directora d’Estudis de Fotocasa, María Matos.

Igual que la Comissió Europea, el portal immobiliari situa bona part de l’origen del problema en la insuficiència de l’oferta. Les seves dades apunten que Espanya construeix al voltant de 100.000 habitatges a l’any, mentre que la creació de nous llars supera les 240.000. En termes de capacitat de resposta, amb prou feines es construeix el 40% dels habitatges necessaris per absorbir la nova demanda. A aquesta bretxa s’hi afegeix, segons Matos, que Espanya compta amb un dels parcs d’habitatge social més reduïts d’Europa, cosa que limita les alternatives per als col·lectius amb majors dificultats econòmiques.

Des de Fotocasa consideren que el país hauria d’elevar el seu ritme de construcció fins a aproximadament 250.000 habitatges anuals per acompassar l’entrada de nous llars al mercat. La diferència amb altres estats europeus també reflecteix el dèficit d’activitat constructora: mentre alguns països aixequen al voltant de quatre habitatges per cada mil habitants, Espanya en construeix aproximadament dos. Entre les prioritats per revertir aquesta situació, el sector assenyala la necessitat de augmentar la disponibilitat de sòl, agilitzar els procediments administratius i millorar la fiscalitat de la promoció residencial. També reclama reforçar la col·laboració públic-privada i impulsar tant la construcció d’habitatge assequible com la rehabilitació del parc existent.

El diagnòstic de Brussel·les incorpora així l’habitatge a la llista de factors que poden condicionar la continuïtat del creixement espanyol. Més enllà de la seva dimensió social, la manca d’oferta residencial comença a ser considerada un risc macroeconòmic: pot limitar la mobilitat dels treballadors, dificultar la contractació d’empreses, alimentar les pressions salarials i traslladar nous costos al conjunt de l’economia. La capacitat d’Espanya per sostenir la seva expansió dependrà també que aconsegueixi resoldre un dèficit d’habitatge que amenaça de convertir-se en un límit estructural per al seu creixement.