Els socialistes apreten el 'Made in Europe' per aconseguir noves condicions a la inversió estrangera

La dita Llei de l'Acelerador Industrial “Made in Europe” (Industrial Accelerator Act, IAA) es troba actualment en el marc del procediment legislatiu ordinari de la UE en una fase de negociació interinstitucional entre el Parlament Europeu i el Consell, és a dir, en els anomenats trílegs. El Parlament ja ha fixat la seva posició negociadora, però el text no està encara definitivament aprovat ni en vigor.

Quina norma és i com encaixa amb el Net-Zero Industry Act

La IAA és una nova peça del paquet de política industrial europea, diferent tot i complementària al Net-Zero Industry Act (NZIA). Aquest darrer ja està aprovat com a Reglament (UE) 2024/1735 i en vigor des del 29 de juny de 2024, centrat a reforçar la capacitat de fabricació de tecnologies d’emissions netes zero a la UE (panells solars, bombes de calor, electrolitzadors, etc.), segons confirmen el Parlament i la Comissió Europea (nota del Parlament Europeu, comunicat de la Comissió).

La Llei de l'Acelerador Industrial (IAA), en canvi, és la proposta que desenvolupa i amplia aquest marc industrial, incorporant el segell “Made in Europe” i regles sobre preferència europea en ajuts, contractació pública i incentius, tal com descriuen tant la pròpia Comissió com anàlisis de premsa especialitzada (proposta de la Comissió, anàlisi a Demócrata).

Fase actual de tramitació al Parlament Europeu

D’acord amb la informació disponible en el seguiment legislatiu i en la cobertura de mitjans europeus, a data de 9 d’octubre de 2026 la situació es pot resumir així:

• La Comissió Europea ha presentat la proposta de Reglament (Industrial Accelerator Act) com a eix de la nova política industrial i com a vehicle per operacionalitzar el concepte “Made in Europe” i reforçar la capacitat de descarbonització industrial.
• El Parlament Europeu ja ha realitzat la feina de fons en comissió (comissions competents en indústria i economia) i ha aprovat una posició negociadora, endurint en alguns punts la proposta original, en particular: major percentatge de contingut europeu en determinats productes (per exemple, vehicles elèctrics) i criteris més estrictes d’origen per a sectors intensius en energia, acer o components industrials, tal com recullen anàlisis recents (Demócrata, Politico).
• El Consell de la UE (Estats membres) està treballant en paral·lel la seva pròpia línia, amb forts debats sobre l’abast de la preferència europea, els sectors coberts i el risc de represàlies comercials.
• Amb aquestes dues posicions sobre la taula, l’expedient ha passat ja de la fase purament parlamentària a la de trílegs Parlament–Consell–Comissió. Diversos articles especialitzats i cròniques parlamentàries descriuen que les negociacions es troben en una “fase final” o “plenament en curs”, però sense acord polític provisional tancat encara.

En termes formals, això significa que l’expedient es situa entre la primera lectura (posició del Parlament) i l’eventual conclusió del procediment. Mentre no hi hagi acord polític i posterior votació de confirmació al Ple, la llei segueix “en tramitació”, no adoptada.

Fites ja superades en el recorregut parlamentari

A partir de les fonts consultades (seguiment legislatiu i premsa europea), els principals fites ja superades són:

• Presentació de la proposta per la Comissió Europea com a reglament per reforçar la capacitat industrial i la descarbonització en sectors estratègics, incorporant el criteri “Made in Europe” per a l’accés a ajuts i contractació pública.
• Assignació a les comissions competents del Parlament Europeu (indústria, energia, economia…) i treball de ponents i ponents ombra sobre el text.
• Aprovació en comissió parlamentària d’un informe que reforça el contingut europeu mínim exigit per als productes que vulguin beneficiar-se dels avantatges de la llei, amb especial atenció a automoció, acer i tecnologies netes.
• Fixació de la posició negociadora de l’Eurocambra, que serveix de mandat per dialogar amb el Consell. Aquesta posició aposta per:
  • Llindars de valor afegit europeu més alts per accedir al segell “Made in Europe”.
  • Extensió dels criteris d’origen a segments com les flotes corporatives de vehicles.
  • Limitació de l’ús de “clàusules d’escapament” que permetrien recórrer sistemàticament a importacions més barates.
• Inici dels trílegs, on es negocia el text de compromís article per article, incloent: la definició del que s’entén per producció europea, els percentatges de components procedents de la UE, l’abast sectorial, i com es reflectirà el “Made in Europe” en ajuts, licitacions i altres instruments.

Què falta per endavant

Encara han de produir-se diversos passos clau:

• Assoliment d’un acord polític provisional entre Parlament i Consell en trílegs.
• Votació d’aquest acord al Ple del Parlament Europeu per validar-lo formalment.
• Aprovació definitiva pel Consell.
• Publicació al Diari Oficial de la Unió Europea i posterior entrada en vigor, previsiblement amb mesures transitòries i actes d’execució/delegats que desenvolupin detalls tècnics.

En síntesi, la Llei de l'Acelerador Industrial “Made in Europe” no està encara aprovada; es troba en una fase avançada de negociació interinstitucional, amb el Parlament havent fixat ja la seva posició i pressionant perquè el segell “Made in Europe” tingui un contingut exigent i operatiu en termes de política industrial.

Iratxe García Pérez és presidenta del Grup de l'Aliança Progressista de Socialistes i Demòcrates (S&D), la segona força política del Parlament Europeu. Segons la nostra base de dades, que recull els registres oficials i la premsa especialitzada, el seu càrrec combina lideratge polític, direcció interna del grup, coordinació de l'acció parlamentària i representació institucional a la Conferència de Presidents, el principal òrgan de govern polític de l'Eurocambra.

1. Direcció política del grup S&D

Com a líder del grup socialdemòcrata, García té una funció central d'orientació política:

• Fixar prioritats polítiques del S&D en els grans expedients europeus: pressupost plurianual, transició ecològica, política social i d'ocupació, igualtat, migració, estat de dret i política exterior.
• Definir l'estratègia general del grup davant les iniciatives legislatives de la Comissió Europea i les posicions del Consell.
• Construir majories parlamentàries: negocia amb el Partit Popular Europeu, Renew Europe, Verds i altres grups per tancar acords en lleis, resolucions i nomenaments, especialment en expedients complexos com el pressupost europeu o l'agenda verda.
• Garantir la coherència socialdemòcrata: tracta d'harmonitzar les posicions de 100‑i‑pico eurodiputats de més de vint països, amb sensibilitats nacionals i polítiques diferents, perquè el grup mantingui una línia de vot reconeixible i consistent.

Un perfil de Demócrata la descriu precisament com “la capitana encarregada de definir les prioritats polítiques” d'una família que agrupa més d'un centenar d'eurodiputats de 25 països.

2. Funcions internes i orgàniques

En el pla organitzatiu, García exerceix la presidència de la taula del grup i dels seus òrgans de direcció. Entre les seves funcions destaquen:

• Convocar i presidir les reunions del grup S&D i dels seus òrgans de govern (presidència, bureau, etc.), on es decideixen les línies polítiques i les instruccions generals de vot.
• Coordinar la feina de la secretaria del grup i del seu propi gabinet, que preparen anàlisis, propostes d'esmenes, argumentaris i posicions negociadores, i garanteixen el funcionament diari del grup.
• Articular les delegacions nacionals (per exemple, l'espanyola del PSOE, l'alemanya, la francesa, etc.), buscant equilibris entre les seves prioritats i l'estratègia europea comuna.
• Supervisar la preparació d'orientacions de vot, propostes d'esmenes i mandats de negociació que després executen els ponents i coordinadors de cada comissió parlamentària.

Tot i que el seu lideratge és central, les decisions no són personals ni unilaterals: s'adopten de forma col·legiada, a través de la taula del grup, els coordinadors de comissió i les delegacions nacionals.

3. Coordinació de l'acció parlamentària

En la pràctica, Iratxe García és el principal punt de coordinació de l'activitat del grup entre les comissions i el Ple:

• Preparar la posició comuna del S&D abans de cada ple, especialment en debats i votacions clau (pressupost, grans paquets legislatius, política exterior, etc.).
• Orientar la feina de ponents i ponents alternatius socialdemòcrates en cada expedient legislatiu, perquè les seves esmenes i compromisos reflecteixin les prioritats del grup.
• Connectar la feina tècnica de les comissions amb les prioritats polítiques globals (per exemple, assegurar que els expedients pressupostaris reforcin el model social europeu).
• Vetllar per la disciplina i coherència de vot, moderant al mateix temps les tensions que puguin sorgir entre delegacions nacionals o corrents internes.

La premsa especialitzada subratlla que, en debats com el del marc financer plurianual, és el grup que ella presideix qui fixa la posició socialista sobre qüestions com la clàusula de subsidiarietat, el paper de les regions o la protecció de la PAC i el Fons Social Europeu.

4. Paper a la Conferència de Presidents

Una de les seves competències institucionals més rellevants és representar el S&D a la Conferència de Presidents, integrada per la presidència del Parlament i els líders de tots els grups polítics.

Segons les notes del Parlament Europeu, aquest òrgan és responsable de:

• Organitzar i coordinar els treballs del Parlament: defineix l’ordre del dia dels plens i el calendari legislatiu.
• Programar l’activitat legislativa (quins expedients entren a l’agenda, en quin moment i amb quina prioritat).
• Proposar la creació i composició de comissions, subcomissions, comissions especials i delegacions.
• Coordinar les relacions del Parlament amb la Comissió, el Consell, els parlaments nacionals i tercers països.

En aquest fòrum, García defensa les prioritats del S&D: pressiona perquè determinats expedients arribin al Ple, perquè es programin debats sobre qüestions socials o democràtiques i perquè les comissions reflecteixin el pes polític i els interessos del seu grup.

5. Representació externa i límits del seu poder

Cap a l’exterior, la presidenta del S&D és la principal portaveu de la família socialdemòcrata europea. Representa el grup davant:

• La Comissió Europea i el Consell.
• Govern i parlaments nacionals, especialment socialdemòcrates.
• El Partit dels Socialistes Europeus i altres xarxes progressistes internacionals.
• Mitjans de comunicació, sindicats i organitzacions de la societat civil.

No obstant això, el seu poder és fonamentalment de lideratge polític i de negociació: no pot aprovar lleis per si sola, ni imposar decisions a la resta de grups, ni substituir la Presidència del Parlament. La seva influència depèn de la mida del grup S&D i de la seva capacitat per teixir majories i consensos a l’Eurocambra.

La normativa europea sobre control d’inversions estrangeres directes (IED) en sectors estratègics s’articula al voltant del Reglament (UE) 2019/452, recentment revisat per un nou reglament adoptat el 2026. No crea una “llicència única” europea, però fixa un marc comú: cada Estat membre decideix autoritzar, condicionar o prohibir, sempre per motius de seguretat nacional o ordre públic, coordinant-se amb la Comissió i la resta de països de la UE.

1. Àmbit: quines inversions es sotmeten a control

El marc europeu s’aplica a les inversions estrangeres directes procedents de tercers països, és a dir, operacions que creen o mantenen un vincle durador i una participació efectiva en la gestió o el control d’una empresa establerta a la UE. La reforma aprovada el 2026:

• Inclou també la inversió estrangera indirecta: transaccions dins la UE quan l’inversor de l’empresa adquirent està, en última instància, controlat per persones o entitats d’un país no comunitari.
• Obliga tots els Estats membres a disposar d’un mecanisme nacional de control, amb un abast mínim comú.

Queden, en principi, fora les inversions purament de cartera sense capacitat d’influència, tot i que el Dret nacional pot sotmetre-les a examen si de facto atorguen poders de control o accés a informació sensible.

2. Sectors i actius estratègics

El Reglament no estableix una llista tancada de sectors, però identifica àmbits especialment sensibles, que en la revisió de 2026 passen a constituir un “mínim comú de cobertura” que tots els Estats han de controlar. Entre ells:

• Defensa i productes d’ús doble.
• Tecnologies crítiques: semiconductors, intel·ligència artificial, robòtica, tecnologies quàntiques, ciberseguretat, aeroespacial.
• Infraestructures crítiques i serveis essencials: energia (incloses xarxes i generació), transport, infraestructures digitals, aigua, sanitat, comunicacions, fins i tot infraestructura electoral.
• Matèries primeres crítiques i cadenes de subministrament clau per a l’autonomia estratègica de la UE.
• Serveis financers i altres serveis la perturbació dels quals pugui afectar l’estabilitat econòmica o la seguretat.
• Accés a dades personals sensibles o informació estratègica, i pluralisme dels mitjans de comunicació.

Cada país pot afegir sectors o llindars addicionals, sempre respectant la lliure circulació de capitals i altres normes del Dret de la UE.

3. Criteris substantius per a l’aprovació

El filtre jurídic clau és si la inversió pot afectar la seguretat o l’ordre públic en un o diversos Estats membres o a la Unió. Per valorar aquest risc, els Estats i la Comissió poden considerar, entre altres:

• Impacte potencial sobre infraestructures, tecnologies o subministraments crítics (interrupcions, pèrdua de control, dependència excessiva d’un proveïdor estranger).
• Accés de l’inversor a informació sensible o capacitat per controlar dades personals a gran escala.
• Grau de control o finançament estatal de l’inversor estranger i risc que actuï seguint instruccions d’un govern tercer.
• Historial de l’inversor en activitats que hagin generat riscos per a la seguretat o l’ordre públic.

Perquè una inversió sigui aprovada (o aprovada amb condicions), s’ha d’acreditar que aquests riscos:

• Són inexistents o marginals; o
• Són mitigables mitjançant compromisos: límits a drets de vot, separació d’actius sensibles, requisits de ciberseguretat, garanties de subministrament, restriccions d’accés a determinades dades, obligacions de mantenir determinades capacitats en territori de la UE, etc.

4. Procediment d’examen

Tot i que els detalls varien per país, l’esquema comú és:

• Notificació de l’operació per l’inversor o l’empresa objectiu, aportant informació sobre estructura de propietat, valor de la transacció, sector, Estats membres afectats, fonts de finançament, etc.
• Revisió preliminar per determinar si entra en l’àmbit del mecanisme nacional i si planteja, a priori, riscos significatius.
• Examen substantiu de l’impacte en seguretat i ordre públic, aplicant els factors del Reglament.
• Decisió nacional: autorització, autorització condicionada (amb obligacions i remeis) o prohibició. La competència decisòria segueix sent exclusiva de cada Estat membre.

El Reglament exigeix que aquests procediments siguin transparents, no discriminatoris entre tercers països i ofereixin vies de recurs.

5. Coordinació entre Estats membres i Comissió

Una peça central del sistema és el mecanisme de cooperació:

• L’Estat que examina una inversió ha de notificar-la a la Comissió i als altres Estats membres quan pugui tenir rellevància transfronterera o afectar programes o projectes d’interès de la Unió.
• Els altres Estats membres poden formular observacions si consideren que l’operació pot afectar la seva seguretat o ordre públic o disposen d’informació rellevant.
• La Comissió Europea pot emetre un dictamen quan entengui que hi ha riscos per a diversos Estats o per a projectes i programes de la UE.
• L’Estat que decideix segueix sent sobirà, però ha de “tenir degudament en compte” observacions i dictamen, i explicar, si escau, per què no els segueix.

Amb la reforma del 2026, aquesta cooperació es reforça i s’harmonitzen terminis i criteris de notificació, per garantir que només les operacions amb risc elevat arriben al nivell europeu, reduint càrregues innecessàries però blindant els sectors estratègics davant inversions estrangeres de risc.