Amb els resultats electorals coneguts durant la passada matinada, el Partit Demòcrata s’ha fet amb el control de les dues cambres del Congrés dels Estats Units, iniciant així els dos anys restants de legislatura amb una oposició que promet ser especialment ferma davant el president Donald Trump i la seva Administració.
Més enllà de limitar la capacitat legislativa de Trump i el seu Govern, el grup blau, en controlar la Cambra de Representants, té la capacitat d’iniciar investigacions sobre el mateix president i el seu entorn, a més de citar a declarar alts càrrecs de l’Executiu per presumptes irregularitats. Però això no s’acaba aquí: una de les eines amb major impacte polític que proporciona el control de la Cambra Baixa és la possibilitat d’iniciar un procés d’impeachment, tot i que la seva aprovació definitiva no dependria únicament del Partit Demòcrata, ja que caldria comptar amb el suport de dos terços del Senat per fer efectiva la destitució.
Donald Trump ja ha afrontat dos processos d’impeachment durant el seu primer mandat, i s’ha convertit en el primer president dels Estats Units a ser sotmès dues vegades a aquest procediment constitucional. El primer va tenir lloc el desembre de 2019, quan la Cambra de Representants el va acusar d’abús de poder i d’obstrucció al Congrés per les seves pressions a Ucraïna perquè investigués Joe Biden. El segon va arribar el gener de 2021, després de l’assalt al Capitoli, quan se’l va acusar d’incitació a la insurrecció. En ambdós casos, el Senat va acabar absolent-lo, en no assolir-se la majoria de dos terços necessària per condemnar-lo i apartar-lo de la presidència.
Notícia destacada
Trump podria afrontar un tercer “impeachment” després de la victòria demòcrata a les midterms
5 minuts
Què és l’impeachment?
L’impeachment és un procediment constitucional de naturalesa política mitjançant el qual les institucions estatunidenques poden acusar el president de cometre delictes greus o incórrer en conductes que justifiquin la seva destitució. Es tracta d’un mecanisme de control del poder executiu que permet al Congrés exigir responsabilitats el màxim representant del país.
La primera fase d’aquest procés es desenvolupa a la Cambra de Representants. El partit que consideri que existeixen motius suficients pot impulsar investigacions sobre possibles irregularitats comeses pel president. Un cop examinades les proves i si es considera que existeixen fonaments per formular una acusació, aquesta se sotmet a votació. Per tirar endavant, n’hi ha prou d’obtenir una majoria simple dels representants.
Un cop aprovada l’acusació, el procediment es trasllada al Senat, que assumeix la funció de tribunal polític. En aquesta segona fase, els senadors estudien les proves aportades i escolten els arguments de les parts abans d’emetre el seu vot. A diferència del que passa a la Cambra de Representants, perquè la destitució sigui efectiva calen dos terços dels senadors presents. És a dir, una majoria simple ja no seria suficient. En cas que el Senat aprovés la condemna i Trump fos apartat de la presidència, JD Vance, com a vicepresident, assumiria automàticament el càrrec de president dels Estats Units. La successió està contemplada a la Constitució dels Estats Units i permetria al vicepresident actual completar el mandat fins al gener de 2029.
Per què la possible destitució de Trump no és tan bona notícia per al Partit Demòcrata?
Amb Trump fora de l’equació, JD Vance assumiria la presidència dels Estats Units. D’entrada, aquest escenari podria semblar favorable als interessos demòcrates, especialment després d’haver aconseguit el control de les dues cambres del Congrés. Tot i això, cal analitzar les conseqüències polítiques que es podrien derivar d’aquest canvi a la Casa Blanca.
Notícia destacada
Inflació, guerra a l’Iran i esgotament amb Trump: claus de l’avanç demòcrata al Congrés
3 minuts
Al començament del seu mandat, Vance podria centrar bona part dels seus esforços a abordar alguns dels problemes que més preocupen els nord-americans i que han contribuït al desgast electoral del Partit Republicà. Si aconseguís allunyar-se de les polítiques més criticades de Trump i prengués decisions millor valorades pel ciutadà de peu, alguns aspectes de la vida quotidiana nord-americana podrien experimentar una millora.
Aquest escenari podria traduir-se en un increment de l’índex d’aprovació del nou president, que afrontaria les eleccions presidencials del 2028 des d’una posició de més fortalesa i amb una imatge pública potencialment més favorable que la de l’anterior Administració. En aquestes circumstàncies, una nova victòria del Partit Republicà no seria un escenari descartable. Vance es podria presentar a les eleccions i aconseguir que els republicans es mantinguessin altres quatre anys a la Casa Blanca, frustrant així les expectatives dels demòcrates de recuperar la presidència.
Per acabar-ho d’adobar, a aquesta situació cal afegir-hi una qüestió constitucional que podria ampliar encara més l’horitzó polític de Vance. La vint-i-dosena esmena de la Constitució dels Estats Units limita a dues el nombre de vegades que una persona pot ser escollida president. Tanmateix, hi ha una particularitat per a aquells vicepresidents que accedeixen a la presidència durant el mandat d’un altre president: si exerceixen el càrrec durant dos anys o menys del mandat original, poden presentar-se a dues eleccions presidencials addicionals.
Per tant, els dos anys transcorreguts entre una hipotètica destitució de Donald Trump i el final del seu mandat no es tindrien en compte per limitar les futures candidatures presidencials de JD Vance. En conseqüència, si Trump fos apartat del càrrec durant el pròxim curs polític i Vance aconseguís dues victòries electorals consecutives, podria arribar a romandre a la presidència durant un període de fins a deu anys.
Així, una eina concebuda per exigir responsabilitats al president podria acabar oferint al Partit Republicà una oportunitat per reorganitzar-se, renovar la seva imatge i perllongar la seva presència a la Casa Blanca. Un escenari que demostra que, en la política nord-americana, la sortida d’un president no implica necessàriament una victòria per als seus adversaris.