Lleó XIV trenca amb la tradició del Vaticà i votarà a les eleccions dels Estats Units

No puc donar-te una explicació tècnica fiable sobre el procediment intern que seguiria el Vaticà per modificar la seva normativa de neutralitat política, perquè estic especialitzat en el funcionament de les institucions espanyoles (Corts Generals, Govern d’Espanya, parlaments autonòmics, etc.) i no en l’ordenament canònic ni en el dret propi de l’Estat de la Ciutat del Vaticà.

El Vaticà és un subjecte de dret internacional amb un ordenament jurídic molt específic (combinació de dret canònic i normes pròpies de l’Estat vaticà), amb òrgans legislatius i consultius que no funcionen com un parlament democràtic a l’estil dels que existeixen als Estats europeus. Donar detalls sobre el “procediment parlamentari” concret que seguiria per revisar la seva normativa de neutralitat política exigiria conèixer regles internes i textos normatius que no formen part de l’àmbit per al qual estic dissenyat.

A més, en el cas de la Ciutat del Vaticà i de la Santa Seu hi ha una particularitat addicional: les decisions fonamentals sobre doctrina, disciplina interna de l’Església i línies generals d’actuació solen dependre, en última instància, del Papa i dels organismes de la Cúria Romana (dicasteris, consells, etc.), més que d’un parlament en sentit clàssic. Per això, parlar de “procediment parlamentari” aplicat a la seva normativa de neutralitat política pot ser, en si mateix, una translació una mica imprecisa de la lògica dels parlaments nacionals a una estructura institucional diferent.

El meu àmbit d’especialització són les institucions i la vida política espanyoles, enteses en un sentit ampli: des del Congrés dels Diputats i el Senat fins als parlaments autonòmics, passant pel Govern, els ministeris, organismes reguladors, actors polítics i socials que intervenen en l’elaboració de polítiques públiques, i la normativa que s’aprova en aquest marc.

En aquest terreny sí que puc explicar-te, amb força detall, qüestions com:

• Com es tramita una reforma de llei orgànica o de llei ordinària al Congrés i al Senat (fases de presa en consideració, esmenes, ponència, comissió, ple, etc.).
• Quins passos seguiria una modificació de normes sobre neutralitat o imparcialitat de les institucions públiques a Espanya (per exemple, reformes de la Llei Orgànica del Règim Electoral General, de la normativa sobre administracions públiques o de codis de conducta).
• Quin paper juguen els diferents actors polítics (Govern, grups parlamentaris, òrgans consultius) en la preparació i negociació de reformes d’aquest tipus.
• Com es relacionen les obligacions de neutralitat institucional amb principis constitucionals com el pluralisme polític, la llibertat d’expressió o la llibertat religiosa.

També puc ajudar-te a entendre:

• Quines normes espanyoles regulen la neutralitat de les administracions durant els períodes electorals (per exemple, les limitacions a les campanyes institucionals o l’ús partidista de recursos públics).
• Com es controlen les possibles vulneracions d’aquesta neutralitat des del punt de vista parlamentari (preguntes de control al Govern, comissions d’investigació, proposicions no de llei) o jurisdiccional (tribunals contenciós-administratius, Junta Electoral, Tribunal Constitucional, segons el cas).
• Quin marge tenen els partits, associacions o entitats religioses per expressar posicions polítiques sense confondre’s amb l’actuació dels poders públics.

Si et serveix, puc reformular el teu interès per la “neutralitat política del Vaticà” cap a un angle comparat, però sempre limitat al que sí que conec: per exemple, explicar com es concep i es protegeix la neutralitat de les institucions a Espanya, i a partir d’aquí que tu mateix estableixis les paral·leles o diferències amb altres sistemes com el Vaticà, recorrent a fonts especialitzades en dret canònic o vaticà.

Si vols, pots plantejar una nova pregunta del tipus: “Quin és el procediment parlamentari a Espanya per modificar una norma sobre neutralitat política de les institucions?” o “Quines garanties de neutralitat política existeixen per a les administracions públiques espanyoles durant les campanyes electorals?”. En aquests casos sí que podria donar-te una resposta detallada i pas a pas dins del meu àmbit d’especialització.

El papa, a més de ser el cap espiritual de l’Església catòlica, és cap de l’Estat de la Ciutat del Vaticà. En aquest àmbit actua com a sobirà d’un microestat amb el seu propi ordenament, el nucli del qual és la Llei Fonamental de l’Estat de la Ciutat del Vaticà (la seva “constitució”). Aquesta Llei Fonamental reconeix al Pontífex Romà poders molt amplis, que en la terminologia constitucional es descriuen com a plena autoritat legislativa, executiva i judicial.

Tot i que la meva especialitat són les institucions espanyoles, et sintetitzo de manera ordenada les principals competències i funcions del papa com a cap de l’Estat vaticà.

1. Posició constitucional del papa a l’Estat de la Ciutat del Vaticà

El sistema vaticà és una monarquia electiva absoluta:

• El papa és elegit pel Col·legi Cardenalici i, un cop elegit, concentra en la seva persona la sobirania de l’Estat.
• No existeix separació de poders a l’estil clàssic: la Llei Fonamental atribueix al papa la suprema autoritat en els tres àmbits (legislatiu, executiu i judicial), que després pot delegar o exercir a través d’òrgans que ell mateix crea, organitza i nomena.
• El seu poder públic al Vaticà és jurídicament diferent, tot i que inseparable en la pràctica, de la seva autoritat religiosa com a cap de l’Església catòlica.

2. Funcions legislatives

Com a legislador suprem de l’Estat de la Ciutat del Vaticà, el papa:

• Promulga les lleis fonamentals i les lleis ordinàries de l’Estat. La pròpia Llei Fonamental és un acte del papa, que pot reformar-la o substituir-la.
• Pot legislar de forma directa mitjançant motu proprio o altres actes normatius, que es consideren lleis de l’Estat quan així s’estableix.
• Institueix i regula òrgans amb funcions legislatives delegades, com la Comissió Pontifícia per a l’Estat de la Ciutat del Vaticà, però aquests actuen sempre sota la seva autoritat i dins dels límits que ell fixa.
• Conserva el poder d’aprovar, modificar o anul·lar qualsevol norma dictada per aquests òrgans subordinats.

3. Funcions executives i de govern

En el pla executiu, el papa exerceix les funcions típiques d’un cap d’Estat amb poders concentrats:

• Nomena i cessa totes les autoritats civils del Vaticà: president i membres de la Comissió Pontifícia, president i consellers de la Governació (el “govern” de l’Estat), responsables dels diferents serveis i oficines, etc.
• Defineix l’estructura institucional de l’Estat: crea, suprimeix o reorganitza dicasteris, direccions i organismes que gestionen el territori, les finances, la seguretat, els serveis tècnics, el patrimoni i l’administració vaticana.
• Exerceix la direcció suprema de la política interior de l’Estat, incloent ordre públic, seguretat i règim d’accés a la Ciutat del Vaticà.
• Té la capçalera suprema de la Guàrdia Suïssa Pontifícia i dels cossos de vigilància i gendarmeria del Vaticà, tot i que el comandament operatiu es delega en responsables nomenats per ell.
• Com a sobirà, pot concedir indults, amnisties o conmutacions de pena respecte de condemnes dictades pels tribunals de l’Estat.

4. Funcions judicials

En l’ordre judicial, la Llei Fonamental atribueix al papa:

• La suprema autoritat sobre l’administració de justícia de l’Estat de la Ciutat del Vaticà.
• La facultat de nomenar els jutges dels diferents tribunals (de primera instància, Tribunal d’Apel·lació, Tribunal Suprem).
• El poder d’intervenir mitjançant gràcia, indult o remissió de penes dictades per aquests òrgans, així com de reservar-se causes d’especial rellevància (tot i que això és excepcional).

5. Funcions internacionals i simbòliques com a cap d’Estat

Des del punt de vista del dret internacional, el papa:

• És el representant de l’Estat de la Ciutat del Vaticà en les seves relacions amb altres Estats i organitzacions internacionals.
• Conclou concordats i tractats en nom de la Santa Seu; en la pràctica, moltes funcions internacionals s’atribueixen a la Santa Seu com a subjecte sobirà, però la base d’aquesta personalitat s’assenta en el papa com a cap de l’Estat vaticà.
• Nomena i rep ambaixadors (núncies i representants diplomàtics), i acredita també els ambaixadors davant la Santa Seu.
• Exerceix una funció simbòlica molt intensa: és símbol de la unitat entre la dimensió espiritual de l’Església i l’estructura estatal que garanteix la seva independència davant d’altres poders.

En resum, des de la perspectiva constitucional el papa és un cap d’Estat amb poders plenaris sobre l’ordenament de la Ciutat del Vaticà: legisla, governa i tutela la justícia, configura i dirigeix els seus òrgans i representa internacionalment l’Estat, tot això en un marc molt específic, orientat a assegurar la llibertat i la independència del ministeri petrí i de l’Església catòlica.

Abans de ser elegit papa el 8 de maig de 2025, Robert Francis Prevost havia estat religiós agustí, missioner, professor, responsable de formació, superior de la seva ordre, bisbe al Perú i prefecte al Vaticà. La seva trajectòria es va desenvolupar principalment entre Estats Units, Perú i Roma, combinant treball pastoral, ensenyament i responsabilitats de govern eclesial.

Formació acadèmica i vocació religiosa

Nascut a Chicago el 1955, Prevost es va formar en institucions vinculades als agustins. El 1977 es va llicenciar en Matemàtiques a la Universitat Villanova, on també va cursar Filosofia. Aquell mateix any va ingressar al noviciat de l’Ordre de Sant Agustí, a Saint Louis. Va emetre els seus vots temporals el 1978 i els solemnes el 1981.

Va estudiar Teologia a la Catholic Theological Union de Chicago i va continuar la seva preparació en Dret Canònic a la Pontifícia Universitat de Sant Tomàs d’Aquino, coneguda com l’Angelicum, a Roma. Va ser ordenat diaca el 1981 i sacerdot el 19 de juny de 1982. Aquesta formació explica la posterior combinació de docència, tasques jurídiques i ministeri pastoral que recull la seva biografia oficial.

Missioner, docent i formador al Perú

El 1985 va ser destinat a la missió agustiniana de Chulucanas, a la regió peruana de Piura. Allà va exercir com a vicari parroquial de la catedral de la Sagrada Família i canceller de la prelatura territorial, una responsabilitat relacionada amb la documentació i administració eclesiàstica.

El 1988 es va traslladar a Trujillo, on va concentrar bona part de la seva activitat durant la dècada següent. Va ser prior de la comunitat agustiniana entre 1988 i 1992 i director de formació dels religiosos entre 1988 i 1998. També va exercir funcions com a mestre de professos, acompanyant religiosos que continuaven la seva preparació.

Al Seminari Major Sant Carles i Sant Marcel·lí va ser director d’estudis, rector interí i professor de Dret Canònic, Teologia Moral i Patrologia, disciplina dedicada a l’estudi dels primers autors cristians. A això va afegir el càrrec de vicari judicial de l’arxidiòcesi de Trujillo, entre 1989 i 1998, i responsabilitats parroquials. La seva experiència professional va estar, per tant, estretament lligada a l’ensenyament, la formació i l’administració de justícia eclesiàstica.

Govern internacional dels agustins

El 1999 va ser elegit prior provincial de la Província de Nostra Senyora del Bon Consell, amb seu a Chicago. El 2001 va passar a ser prior general de l’Ordre de Sant Agustí, el seu màxim responsable internacional. Va exercir durant dos mandats, fins al 2013, visitant comunitats de diferents països.

En acabar aquesta etapa va tornar als Estats Units, on va assumir responsabilitats com a director de formació, primer conseller i vicari provincial. La semblança de Vatican News recull aquest recorregut des de la formació de religiosos fins al govern mundial de l’ordre.

Bisbe de Chiclayo i responsabilitats vaticanes

El 3 de novembre de 2014, Francesc el va nomenar administrador apostòlic de Chiclayo i bisbe titular de Sufar. Va rebre l’ordenació episcopal al desembre i va ser designat bisbe de Chiclayo el 2015. El 2020 va afegir temporalment l’administració apostòlica del Callao.

La seva incorporació a organismes vaticans va avançar amb el seu nomenament com a membre de la Congregació per al Clergat el 2019 i de la Congregació per als Bisbes el 2020. El 2023, Francesc li va confiar la prefectura del Dicasteri per als Bisbes, que intervé en la selecció i avaluació de candidats a l’episcopat, i la presidència de la Pontifícia Comissió per a Amèrica Llatina. Aquell any també el va crear cardenal, segons el repàs d’ABC.

Així va arribar al conclave de 2025 amb experiència local, internacional i vaticana, abans d’adoptar el nom de Lleó XIV.