Les eleccions legislatives celebrades dimarts a Israel han deixat un Parlament sense una majoria clara per formar govern, després que Benjamin Netanyahu hagi aconseguit mantenir el Likud com a primera força política, però hagi perdut la majoria que li permetia governar amb els seus actuals aliats.
Tampoc l’oposició encapçalada per Gadi Eisenkot disposa dels diputats suficients per substituir-lo, de manera que les negociacions obligaran els partits a reconsiderar algunes de les condicions que havien imposat durant la campanya, especialment pel que fa a la participació de les formacions àrabs i a la continuïtat de l’actual primer ministre.
Amb l’escrutini encara pendent de completar-se, el recompte provisional atribueix 53 escons al bloc de Netanyahu, 48 a l’oposició i 19 a les dues candidatures àrabs, que podrien resultar decisives per a la formació del pròxim Executiu. La Knéset compta amb 120 diputats i cap dels dos grans blocs arriba als 61 que conformen la majoria absoluta, tot i que les diferents combinacions parlamentàries permetrien superar aquesta xifra si els dirigents acceptessin negociar amb partits que fins ara havien descartat com a socis.
Eisenkot hauria de recórrer al suport de les formacions àrabs per reunir una majoria alternativa, mentre que Netanyahu necessitaria incorporar diputats aliens a la seva coalició per continuar governant. Entre totes dues possibilitats apareix també l’opció d’una gran coalició, en què el Likud compartiria l’Executiu amb alguns dels seus principals adversaris, una fórmula que evitaria dependre dels partits àrabs, però que xocaria amb els compromisos electorals de bona part de l’oposició.
Una oposició que necessita els partits àrabs per governar
Els 48 diputats de l’oposició i els 19 de les candidatures àrabs sumarien 67 escons, sis per sobre de la majoria absoluta, tot i que assolir aquesta xifra exigiria un acord entre formacions amb posicions molt diferents sobre la seguretat, la guerra a Gaza i la relació amb els palestins. Eisenkot, antic cap de l’Estat Major de l’Exèrcit israelià i líder de Yashar, havia rebutjat durant la campanya dependre dels partits àrabs per governar, una posició que també ha defensat Avigdor Lieberman, dirigent de Yisrael Beiteinu.
Les dificultats per a assolir un enteniment no es limiten a les diferències entre els partits jueus i àrabs, ja que dins de la mateixa oposició conviuen dirigents de dreta nacionalista, centristes i representants de l'esquerra que coincideixen en el seu rebuig a Netanyahu, però discrepen sobre les polítiques que hauria de desenvolupar el seu substitut. La possibilitat d'incorporar les formacions àrabs al Govern obligaria a negociar qüestions especialment delicades, com els assentaments a Cisjordània, la situació de Gaza o les mesures de seguretat.
També les dues candidatures àrabs mantenen diferències entre elles, especialment per les seves respectives experiències i posicions davant la participació en governs israelians. Ra'am, dirigida per Mansour Abbas, ja va formar part de la coalició encapçalada per Naftali Bennett i Yair Lapid el 2021, mentre que la Llista Conjunta ha mantingut tradicionalment una postura més crítica amb la incorporació a executius dirigits per partits sionistes.
Eisenkot podria intentar evitar algunes d'aquestes dificultats mitjançant un acord de suport parlamentari que permetés als partits àrabs facilitar la formació del Govern sense ocupar ministeris, encara que seguiria necessitant els seus vots per aprovar les principals iniciatives legislatives. La fórmula no seria inèdita en la política israeliana, però tampoc resoldria les objeccions dels dirigents opositors que han rebutjat qualsevol dependència d'aquestes formacions.
Una gran coalició amb el Likud per evitar la dependència dels partits àrabs
La segona possibilitat consistiria que el Likud negociés amb alguns dels partits que han concorregut a les eleccions defensant la sortida de Netanyahu, de manera que es pogués constituir una majoria sense recórrer a les formacions àrabs ni mantenir necessàriament tots els socis ultranacionalistes i religiosos de l'actual Govern.
Amb el repartiment provisional d'escons, una aliança entre el Likud, Yashar, Juntos i Yisrael Beiteinu reuniria 66 diputats, una majoria suficient per governar que, tanmateix, obligaria els dirigents de l'oposició a acceptar un acord amb el primer ministre al qual havien promès substituir. Netanyahu també hauria de renunciar a part dels seus actuals aliats, entre ells les formacions encapçalades per Itamar Ben-Gvir i Bezalel Smotrich, que han exercit un paper molt rellevant en la seva última coalició.
El principal desacord seria a la prefectura de l’Executiu, ja que Eisenkot, Bennett i Lieberman han defensat durant la campanya la necessitat de posar fi a l’etapa de Netanyahu, mentre que el líder del Likud reivindica la seva continuïtat després d’haver aconseguit que el seu partit sigui novament el més votat. Una possible solució seria acordar una presidència rotatòria, com la que van pactar Bennett i Lapid el 2021, o fins i tot l’elecció d’un altre dirigent del Likud.
Les diferències personals s’hi afegirien les negociacions sobre el servei militar dels jueus ultraortodoxos, la política de seguretat i les relacions amb els palestins, qüestions que han dividit els possibles socis durant els últims anys. Tot i que a Israel hi ha precedents de governs d’unitat entre partits enfrontats, molts van acabar trencant-se per la dificultat de conciliar els seus respectius programes.
Netanyahu pot continuar en funcions mentre negocia nous suports
Tot i que la seva coalició hagi perdut la majoria absoluta, Netanyahu es mantindrà al capdavant del Govern en funcions fins que es constitueixi un nou Executiu, cosa que li permetrà negociar directament amb les formacions que podrien facilitar la seva continuïtat. El Likud ha aconseguit 26 diputats, segons els resultats provisionals, mentre que els seus aliats religiosos i ultranacionalistes completen un bloc de 53, vuit menys dels necessaris per assolir la majoria parlamentària.
El primer ministre podria intentar convèncer partits o diputats que han defensat un canvi de Govern per recuperar els suports perduts, una negociació especialment complicada pel rebuig que desperta la seva continuïtat entre bona part de l’oposició.
Entre els possibles interlocutors de Netanyahu figuren els partits de Naftali Bennett, Gadi Eisenkot i Avigdor Lieberman, tot i que els tres dirigents han fet de la seva sortida del Govern una de les seves principals promeses electorals. Qualsevol negociació amb ells obligaria el primer ministre a discutir no només el repartiment de ministeris, sinó també la continuïtat dels seus actuals socis ultraortodoxos i ultranacionalistes, la presència dels quals a l’Executiu és un dels principals motius d’enfrontament amb l’oposició.
La manca d’acord podria conduir a unes altres eleccions
Un cop proclamats els resultats definitius, el president d’Israel, Isaac Herzog, obrirà una ronda de consultes amb els representants de les diferents formacions per decidir a qui encarrega la formació del Govern. El candidat no ha de ser necessàriament el dirigent del partit més votat, ja que el president haurà de valorar qui disposa de més possibilitats de reunir una majoria parlamentària, tenint en compte les recomanacions que rebi durant les converses.
El diputat designat comptarà inicialment amb 28 dies per negociar un Executiu, un termini que podrà ampliar-se fins a 14 dies addicionals si Herzog considera que hi ha possibilitats d’assolir un acord. Si l’intent fracassa, podrà encomanar la formació del Govern a un altre parlamentari i, si tampoc prospera aquesta segona oportunitat, la mateixa Knéset disposarà d’un últim termini per proposar un candidat.
Israel ja va travessar una situació semblant entre 2019 i 2022, quan va celebrar cinc eleccions generals en menys de quatre anys davant la impossibilitat de formar coalicions estables. Les diferències entre els partits, especialment sobre la continuïtat de Netanyahu, van impedir aleshores assolir acords duradors i van provocar successives convocatòries electorals.
El resultat de les eleccions torna a deixar Netanyahu i els seus adversaris davant negociacions difícils, amb els partits àrabs convertits en possibles aliats per a una majoria alternativa i la gran coalició com una altra de les fórmules que permetrien evitar una repetició electoral. La formació del pròxim Govern dependrà que algun dels dirigents accepti modificar les condicions que va defensar durant la campanya, ja que cap de les aliances tradicionals disposa dels diputats suficients per governar per si sola.