Trump anuncia un acord amb Putin per augmentar el subministrament de dièsel rus i frenar l'augment dels preus

Les restriccions energètiques dels Estats Units a Rússia formen avui un entramat ampli de sancions econòmiques i financeres que afecten la producció, exportació, finançament i tecnologia del sector energètic rus. No són una “llei única” en tramitació, sinó un conjunt de mesures ja vigents, adoptades en diferents fases des de 2014 i molt ampliades després de la invasió a gran escala d'Ucraïna al febrer de 2022. És a dir, es troben en una fase plenament aplicable, no pendent d'aprovació, tot i que subjectes a ajustos periòdics mitjançant normativa secundària i decisions administratives.

En termes jurídics i de procediment, les sancions descansen en tres pilars principals:

• Ordres executives del President basades en lleis marc com l'International Emergency Economic Powers Act (IEEPA). El President declara una emergència nacional respecte a Rússia i, amb base en ella, dicta ordres que limiten transaccions, inversions i subministrament de béns i serveis al sector energètic.
• Lleis del Congrés, especialment la Countering America’s Adversaries Through Sanctions Act (CAATSA) i paquets posteriors lligats a la guerra d'Ucraïna. Aquestes lleis fixen sancions obligatòries o “gairebé obligatòries” i sovint condicionen la capacitat del President per relaxar-les sense consultar el Legislatiu.
• Regulació i llicències de l'OFAC (Office of Foreign Assets Control, Departament del Tresor), que desenvolupa en detall qui, quines operacions i quins productes energètics queden afectats, i sota quines excepcions o llicències es permeten certes transaccions (per exemple, per garantir seguretat energètica o evitar alteracions brusques de mercat).

Per tant, l’“estat de tramitació” es pot resumir així: les sancions energètiques estan aprovades i en vigor, amb un grau significatiu de fixació legal per part del Congrés i un espai de gestió tècnica i adaptació en mans de l’Executiu (Presidència, Tresor, Departament d’Estat i altres agències).

Passos necessaris per modificar o aixecar les sancions

Modificar o aixecar les sancions energètiques a Rússia no és un acte únic, sinó una seqüència de decisions polítiques i jurídiques que sol combinar almenys quatre plans:

• Decisió política estratègica: la Casa Blanca i el Departament d’Estat valoren si es donen les condicions (canvi substantiu en la conducta russa, avenços en un acord de pau, compromisos verificables, etc.) per proposar un alleujament de sancions. Sense aquesta decisió de fons, la resta de passos no s’activa.
• Revisió del marc legal del Congrés: quan les sancions estan “codificades” en lleis com CAATSA o altres normes aprovades des de 2022, el President té marge més limitat per aixecar-les per si sol. En aquests casos, serien necessaris:
  • O bé una nova llei del Congrés que modifiqui, redueixi o deixi sense efecte disposicions sancionadores prèvies.
  • O bé l’ús de clàusules de waiver o suspensió que moltes lleis incorporen, però que solen exigir:
    • Informes formals al Congrés justificants que aixecar o alleujar sancions respon a un interès nacional concret.
    • En ocasions, consultes prèvies o períodes de notificació abans que la suspensió entri en vigor.
• Actuacions del President i l’Administració:
  • El President pot revocar o esmenar ordres executives que serveixen de base a determinades sancions, reduint-ne l’abast o anul·lant-les.
  • El Departament del Tresor (OFAC), juntament amb altres departaments, modifica la regulació secundària: llistes d’entitats sancionades, tipus de transaccions prohibides, productes energètics afectats, sostres de preus, etc.
  • Es poden concedir o ampliar llicències generals o específiques que autoritzin determinades operacions energètiques amb Rússia sense necessitat d’eliminar tot l’andami sancionador.
• Supervisió i possible reacció del Congrés:
  • Encara que l’Executiu faci servir marges de discrecionalitat (per exemple, llicències o waivers), el Congrés conserva capacitat per reaccionar:
    • Impulsant resolucions crítiques o audiències de control.
    • Promovent nova legislació que torni a endurir el règim de sancions si considera excessiu l’alleujament.

A la pràctica, és més freqüent veure ajustos parcials i graduals que un aixecament sobtat i total: excepcions per a certs productes o infraestructures, flexibilització de pagaments o assegurances, llicències limitades en el temps, etc. Això permet calibrar l’impacte internacional i condicionar l’alleujament a comportaments verificables per part de Rússia.

Com a recordatori final, la meva especialització principal és l’àmbit polític i institucional espanyol. Per a un seguiment detallat, actualitzat i específic de la política de sancions dels Estats Units a Rússia, incloent mesures molt recents o decisions concretes de l’OFAC, convé acudir directament a les fonts oficials nord-americanes (Casa Blanca, Departament del Tresor i Departament d’Estat) i a anàlisis especialitzats en dret internacional econòmic i sancions.

En el sistema constitucional nord-americà, el president té un paper central en política exterior, i això inclou una capacitat molt àmplia per negociar i aplicar acords energètics internacionals. Tanmateix, les seves competències no són il·limitades: estan modelades per la Constitució, per nombroses lleis federals i pel control del Congrés i dels tribunals.

Marc constitucional bàsic

La Constitució dels Estats Units no menciona específicament l’energia, però sí atribueix al president funcions clau en matèria internacional:

• Direcció de la política exterior: el president és el “Commander in Chief” i, en la pràctica, el principal responsable de les relacions exteriors. Això li atorga iniciativa per plantejar, negociar i anunciar acords energètics amb altres països.
• Poders per celebrar tractats: l’article II exigeix que els tractats internacionals siguin signats pel president i ratificats amb el “advice and consent” del Senat, mitjançant majoria de dos terços. Els tractats energètics formals (per exemple, un gran tractat multilateral sobre seguretat de subministraments) entrarien en aquest procediment.
• Reconeixement de governs i política diplomàtica: la Casa Blanca decideix quins governs reconeix, quin tipus de relació manté i quines prioritats fixa en matèria d’energia (seguretat de subministrament, clima, exportacions, etc.).

En la pràctica, però, la majoria dels acords energètics no es tramiten avui com a tractats formals, sinó com a acords executius i acords menys solemnes.

Acords executius i marcs bilaterals o multilaterals

La legislació i la pràctica nord-americana han desenvolupat diverses figures que permeten al president comprometre el país en matèria energètica sense passar sempre per la ratificació de dos terços del Senat:

• Executive agreements “sole”: acords que el president celebra basant-se en les seves pròpies competències constitucionals en política exterior. Poden emprar-se, per exemple, per memoràndums d’entesa energètics, cooperació tecnològica o coordinació de reserves estratègiques, si no contradiuen lleis existents.
• Congressional-executive agreements: acords internacionals aprovats per majoria simple en ambdues cambres del Congrés, en lloc del procediment de tractat. Molts marcs comercials i energètics contemporanis (per exemple, acords lligats al comerç d’hidrocarburs o béns energètics) fan servir aquest format.
• Agreements “pursuant to statute”: quan el Congrés aprova una llei que autoritza expressament el president o una agència (com el Departament d’Energia) a concloure acords internacionals sobre qüestions concretes (interconnexions, recerca en renovables, intercanvis de reserves), el president actua recolzat en aquesta habilitació legal.

En tots aquests casos, el president pot negociar i signar acords energètics, crear grups de treball conjunts, coordinar polítiques de seguretat de subministrament o cooperació climàtica, sempre que respecti els límits marcats pel Congrés.

Competències derivades de lleis federals

Més enllà de la Constitució, el marge presidencial en acords energètics ve determinat per grans lleis marc. Algunes categories rellevants són:

• Control d’exportacions i importacions energètiques: normes sobre llicències per exportar gas natural liquat (GNL), cru, tecnologies sensibles o equips energètics solen atorgar a l’Executiu un paper clau per concedir, condicionar o suspendre fluxos, cosa que es tradueix en capacitat per pactar amb altres països esquemes de subministrament o de seguretat energètica.
• Poders d’emergència econòmica: lleis com la normativa sobre poders econòmics en emergències internacionals permeten al president imposar sancions, embargaments o restriccions financeres a entitats de sectors energètics estrangers. Això s’usa habitualment en acords i coalicions de sancions contra determinats productors o empreses energètiques.
• Gestió de la Reserva Estratègica de Petroli i altres reserves: legislació específica regula com el president pot autoritzar alliberaments de reserves estratègiques, quelcom que sovint es coordina amb altres països mitjançant acords tècnics o compromisos polítics en fòrums com l’Agència Internacional de l’Energia.
• Cooperació tecnològica i climàtica: altres lleis permeten que el Departament d’Energia, l’Agència de Protecció Ambiental (EPA) o organismes similars celebrin acords amb homòlegs estrangers sobre recerca, eficiència energètica, captura de carboni, nuclear civil, etc., sota la supervisió general del president.

Límits i controls

Tot i que el president disposa de marge ampli, existeixen contrapesos rellevants:

• Poders del Congrés sobre el comerç i el pressupost: el Congrés controla aranzels, llicències àmplies d’exportació, sancions estructurals i, sobretot, el finançament de programes energètics internacionals. Pot aprovar lleis que condicionin o bloquegin la implementació d’un acord del president.
• Necessitat de coherència amb la legislació vigent: un acord executiu no pot contrariar una llei federal existent. Si ho fes, podria ser impugnat davant els tribunals o el mateix Congrés podria reaccionar mitjançant nova legislació.
• Revisió judicial: els tribunals federals poden revisar si el president ha excedit les facultats que li atorguen la Constitució o les lleis en aplicar o interpretar un acord internacional energètic.

En síntesi, el president dels Estats Units pot negociar, signar i aplicar una gran varietat d’acords energètics internacionals recolzant-se en les seves competències en política exterior i en nombroses lleis sectorials, però la validesa i l’abast pràctic d’aquests acords depenen del seu encaix amb la legislació federal i del control permanent del Congrés i dels tribunals.

Vladímir Vladímirovitx Putin va néixer el 7 d’octubre de 1952 a Leningrad (actual Sant Petersburg), en el si d’una família obrera. La seva infantesa va transcórrer en un entorn marcat per la devastació que havia deixat la Segona Guerra Mundial a la ciutat. De jove es va interessar pels esports de combat, especialment el judo i el sambo, que ell mateix ha presentat més tard com una escola de disciplina, autocontrol i estratègia.

Després de completar l’educació secundària, Putin va ingressar a la Facultat de Dret de la Universitat Estatal de Leningrad, on va estudiar entre 1970 i 1975. La seva formació jurídica es va centrar en dret internacional, un camp que encaixava amb l’interès dels serveis de seguretat soviètics per captar joves qualificats per al treball d’intel·ligència exterior. De fet, durant els seus anys universitaris ja va entrar en contacte amb la KGB, el principal òrgan de seguretat de l’Estat soviètic.

En graduar-se el 1975, Putin es va incorporar de forma oficial a la KGB. La seva carrera en l’aparell de seguretat va marcar profundament la seva trajectòria professional i el seu estil polític posterior. Primer va passar per l’Escola 401 de la KGB a Leningrad i després per la prestigiosa Escola Superior de la KGB a Moscou (l’Escola Andrópov), especialitzada en intel·ligència exterior. Durant aquesta etapa va rebre formació en tècniques d’espionatge, contraespionatge, anàlisi d’informació i mètodes operatius clandestins.

A finals dels anys setanta i principis dels vuitanta va treballar per la KGB a la seva ciutat natal, en funcions de contraintel·ligència i control de contactes amb estrangers. El 1985 va ser destinat a la República Democràtica Alemanya, concretament a Dresden, on va romandre fins al 1990. Durant la seva estada a Alemanya Oriental, Putin va operar com a oficial d’intel·ligència, coordinant xarxes d’informadors i vigilant tant ciutadans locals com visitants occidentals. Tot i que el seu rang no era dels més alts en la jerarquia del servei, aquesta etapa li va proporcionar experiència directa en operacions a l’estranger i en el seguiment del col·lapse progressiu del bloc soviètic.

La caiguda del règim de la RDA el 1989 i, poc després, l’inici de la descomposició de la URSS, van tenir un impacte directe en la seva carrera. El 1990 va tornar a Leningrad i es va incorporar a la Universitat Estatal com a assistent del rector, Anatoli Sobchak, un destacat jurista reformista que es convertiria en un dels polítics més influents de la nova Rússia post-soviètica. Putin va compatibilitzar aquesta funció acadèmica amb la seva feina a l’estructura local de la KGB (rebatitzada poc després com a FSB), tot i que el 1991 va abandonar formalment el servei.

El veritable gir cap a la política institucional va arribar amb l’elecció de Sobchak com a alcalde de Sant Petersburg el 1991. Putin va passar a formar part del seu equip i va exercir diversos càrrecs clau a l’administració municipal, entre ells el de president del Comitè de Relacions Exteriors de l’Ajuntament. Des d’aquesta posició es va ocupar d’atreure inversions estrangeres, establir acords de cooperació amb ciutats europees i gestionar llicències i concessions relacionades amb el comerç exterior. Aquesta feina li va donar experiència en gestió econòmica, projecció internacional i negociació amb empreses i autoritats estrangeres, a més de teixir una xarxa pròpia de contactes polítics i empresarials.

Durant els primers anys noranta, Putin es va consolidar com un dels homes de confiança de Sobchak, amb reputació de gestor eficaç i discret. Tanmateix, el 1996, Sobchak va perdre la reelecció com a alcalde i el seu equip va abandonar el poder municipal. Putin es va traslladar llavors a Moscou, on va iniciar una ràpida carrera a l’administració federal, vinculat a l’entorn del president Borís Ieltsin.

A Moscou, Putin va ocupar primer llocs de responsabilitat mitjana a l’Administració Presidencial, entre ells funcions a la Direcció de Gestió de la Propietat de l’Estat. El 1997 va ser nomenat cap adjunt de l’Administració Presidencial i cap de la Direcció de Control, encarregada de supervisar el compliment de les decisions del president i el govern a tot el territori rus. Aquest rol va reforçar la seva imatge de funcionari lleial i eficaç, capaç d’imposar disciplina en un aparell estatal fragmentat.

El punt d’inflexió va ser el seu nomenament com a director del Servei Federal de Seguretat (FSB) al juliol de 1998, hereu directe de la KGB. Al capdavant del FSB, Putin va combinar la seva experiència en els serveis secrets amb una creixent visibilitat política. L’agost de 1999 Ieltsin el va designar primer ministre. Per a llavors, la trajectòria de Putin havia passat de la feina encoberta en la intel·ligència soviètica al cim del poder executiu rus, situant-lo a la porta de la presidència que assumiria a finals de 1999.