Flávio Bolsonaro aventaja a Lula per quatre punts en la primera enquesta de la segona volta

Al Brasil, les eleccions presidencials es regeixen per un sistema de dues voltes (ballotage) previst a la Constitució de 1988. L'objectiu és garantir que el president compti amb un suport majoritari clar de l'electorat. La segona volta només se celebra si cap candidat aconsegueix la majoria absoluta dels vots vàlids en la primera volta.

Quan se celebra la segona volta

En les eleccions presidencials brasileres:

• La primera volta se celebra el primer diumenge d'octubre.
• Si és necessària, la segona volta té lloc l'últim diumenge d'octubre, és a dir, tres setmanes després aproximadament.

La segona volta es convoca si, en la primera, cap candidat supera el 50% dels vots vàlids (és a dir, excloent vots en blanc i nuls). Si algú aconsegueix aquesta majoria absoluta en primera volta, queda automàticament elegit i no hi ha ballotage.

Qui pot competir en la segona volta

Només passen a la segona volta els dos candidats més votats en la primera ronda. No hi ha possibilitat que un tercer s'incorpori, encara que la diferència entre el segon i el tercer candidat hagi estat mínima.

Entre la primera i la segona volta existeixen alguns elements polítics rellevants:

• Reacomodació d'aliances: partits els candidats dels quals van quedar fora poden manifestar suport públic a un dels finalistes.
• Campanya electoral específica de segona volta, amb regles de propaganda, debats televisius i temps de ràdio i TV repartits conforme a la legislació electoral.
• Possibilitat que els candidats ajustin el seu discurs per captar l'electorat dels aspirants eliminats.

Requisits per guanyar en la segona volta

El criteri de victòria en la segona volta és més senzill que en la primera:

• Guanya qui obté més vots vàlids que el seu adversari, és a dir, una majoria simple dels vots vàlids emesos.
• No s'exigeix un llindar especial (com 50% més un) diferent del criteri normal de majoria: n'hi ha prou amb superar l'altre candidat.
• Els vots nuls i en blanc s'exclouen del còmput per determinar el vencedor; només compten els vots vàlids.

Atès que només hi ha dues opcions de candidat, en la pràctica qui guanya sempre té més del 50% dels vots vàlids, encara que el marge pugui ser molt ajustat.

Validesa de l'elecció i participació

Al Brasil el vot és obligatori per a la major part de la ciutadania alfabetitzada entre 18 i 70 anys, i facultatiu per a joves de 16 i 17 anys, majors de 70 i persones analfabetes. No obstant això:

• No existeix un quòrum mínim de participació perquè la segona volta sigui vàlida.
• Tampoc es repeteix l'elecció per un nivell alt d'abstenció; l'obligatorietat del vot es controla mitjançant sancions administratives (multes, restriccions per a certs tràmits), no mitjançant l'anul·lació de l'elecció.

Proclamació de resultats i presa de possessió

Després del tancament de les urnes electròniques, el Tribunal Superior Electoral (TSE) centralitza l'escrutini:

• Els resultats solen conèixer-se el mateix dia, donat l'ús extensiu d'urnes electròniques.
• La justícia electoral proclama oficialment el vencedor un cop consolidats les dades i resolts eventuals recursos o impugnacions.

El president i el vicepresident elegits prenen possessió l'1 de gener següent a l'elecció, iniciant un mandat de quatre anys, amb possibilitat d'una única reelecció consecutiva.

Resum

En síntesi: la segona volta presidencial al Brasil se celebra si ningú aconsegueix majoria absoluta de vots vàlids en la primera volta; en ella només participen els dos més votats, i guanya qui obtingui més vots vàlids, sense quòrum especial ni requisits addicionals. El sistema busca legitimar el president mitjançant un mandat clarament majoritari, fins i tot en escenaris amb alta fragmentació de candidatures en la primera ronda.

La Constitució de la República Federativa del Brasil de 1988 configura el president com a cap d'Estat i de Govern en un sistema presidencialista. Les seves competències es recullen principalment en els articles 76 a 91, sobretot en l'article 84. A continuació es resumeixen les seves principals funcions i poders.

1. Capçalera de l'Estat i de Govern

El president acumula dos rols:

• Cap d'Estat: representa Brasil a l'exterior, garanteix la continuïtat de l'Estat i simbolitza la unitat nacional.
• Cap de Govern: dirigeix l'acció política i administrativa del Poder Executiu federal.

La Constitució estableix que el poder executiu és exercit pel president, auxiliat pels ministres d'Estat. No existeix una figura separada de primer ministre: tota la responsabilitat política de la conducció del govern recau en el president.

2. Competències en matèria de Govern i Administració

Entre les atribucions executives internes destaquen:

• Nombrar i destituir els ministres d'Estat, que són els titulars de les carteres ministerials i responsables d'àrees concretes de l'administració federal.
• Exercir la direcció superior de l'administració federal, creant, reorganitzant i extingint òrgans de l'administració directa dins dels límits establerts per llei.
• Expedir decrets i reglaments per a la fidel execució de les lleis, sense poder contradir-les ni substituir el legislador en la creació de normes primàries.
• Disposar sobre l'organització i funcionament de l'administració federal quan no impliqui creació o extinció d'òrgans ni augment de despesa, en els termes que la pròpia Constitució permet per decret autònom.

3. Funcions legislatives i normatives

Encara que el poder legislatiu correspon al Congrés Nacional, el president compta amb instruments rellevants d'intervenció en la producció normativa:

• Iniciativa legislativa: pot presentar projectes de llei al Congrés, i en certs àmbits (p. ex. organització de l'administració, forces armades, plans plurianuals, pressupostos) la seva iniciativa és privativa.
• Mesures provisionals: en casos de rellevància i urgència, pot dictar mesures provisionals amb força de llei, que entren en vigor immediatament però han de ser apreciades pel Congrés en un termini determinat; si no es convaliden, perden eficàcia.
• Sanció, veto i promulgació:
  • Pot sancionar les lleis aprovades pel Congrés.
  • Pot vetar total o parcialment els projectes per inconstitucionalitat o per contrarietat a l'interès públic, motivant el veto.
  • Correspon al president promulgar i manar publicar les lleis; en cas d'omissió, la promulgació passa al president del Senat o altres autoritats legislatives.

4. Competències en política exterior i defensa

Com a cap d'Estat, el president assumeix un paper central en les relacions internacionals i la defensa nacional:

• Dirigeix la política exterior i manté relacions amb altres Estats i organismes internacionals, negociant tractats i convenis, que han de ser aprovats pel Congrés per tenir eficàcia interna.
• Acredita els caps de missió diplomàtica (ambaixadors) i rep les cartes credencials de representants estrangers.
• És comandant en cap de les Forces Armades, podent nomenar els comandants de la Marina, Exèrcit i Força Aèria, conforme a la legislació.
• Pot declarar la guerra i celebrar la pau, sempre amb autorització o referèndum del Congrés Nacional, excepte en hipòtesis d'agressió estrangera imminent, en què pot actuar amb més rapidesa, també sota control parlamentari.
• Pot decretar l'estat de defensa i l'estat de setge, figures d'excepció constitucional per fer front a greus amenaces a l'ordre democràtic o a la seguretat, amb intervenció i control del Congrés.

5. Competències financeres i pressupostàries

El president té funcions clau en la planificació i execució de les finances públiques federals:

• Elabora i remet al Congrés el Pla Plurianual, la Llei de Directrius Pressupostàries i la Llei de Pressupostos.
• Executa el pressupost aprovat, podent realitzar certes modificacions dins dels límits fixats per la Constitució i la legislació pressupostària.
• Pot proposar crèdits extraordinaris en situacions d'urgència i rellevància, que hauran de ser autoritzats pel legislatiu.

6. Facultats en matèria de justícia i clemència

En l'àmbit de la justícia penal, la Constitució atribueix al president:

• La facultat de concedir indult i iniciar conmutacions de penes, amb base en la legislació vigent i, en general, mitjançant decrets d'indult col·lectiu (p. ex. en dates assenyalades).
• La competència per concedir gràcia individual en determinats supòsits.
• Nomenar, amb participació del Senat, a ministres del Suprem Tribunal Federal i d'altres tribunals superiors, així com al procurador general de la República i altres altes autoritats del sistema de justícia.

7. Responsabilitat i control

Encara que disposa d'amplis poders, el president està sotmès a diversos mecanismes de control:

• Responsabilitat política davant el Congrés, que pot autoritzar processos d'impeachment per crims de responsabilitat (equivalents a infraccions greus en l'exercici del càrrec).
• Control judicial dels seus actes normatius i administratius per part del Suprem Tribunal Federal i altres tribunals.
• Control financer pel Tribunal de Comptes de la Unió i el propi Congrés, especialment sobre l'execució pressupostària.

En conjunt, la Constitució brasilera dissenya una presidència forta, amb àmplies atribucions executives, normatives i de direcció política, equilibrades per la intervenció del Congrés i del poder judicial per evitar abusos i preservar l'ordre democràtic.

Abans de convertir-se en candidat presidencial a les eleccions brasileres de 2026, Flávio Nantes Bolsonaro va desenvolupar una trajectòria política de més de dues dècades, concentrada en el poder legislatiu i vinculada de forma molt estreta a l'estat de Rio de Janeiro i al bolsonarisme com a corrent política.

Orígens i entrada primerenca en la política

Flávio Bolsonaro va néixer el 30 d'abril de 1981 a Resende (estat de Rio de Janeiro). Advocat de formació, va complementar els seus estudis amb cursos en polítiques públiques i emprenedoria, i també va exercir activitats empresarials. La seva projecció pública, però, es va construir gairebé íntegrament a través de càrrecs electes.

El seu salt a la política institucional va ser molt primerenc. Amb només 21 anys, a les eleccions de 2002 va obtenir un escó a l'Assemblea Legislativa de l'Estat de Rio de Janeiro (Alerj). Va assumir com a diputat estatal el 2003 i, des d'aleshores, va encadenar quatre mandats consecutius, restant a l'Alerj fins a començaments de 2019. En aquests 16 anys va consolidar una base electoral pròpia a Rio i es va convertir en una de les cares més visibles de la dreta local.

Diputat estatal (2003–2019): base del bolsonarisme a Rio

Durant la seva etapa com a diputat estatal, Flávio va centrar bona part de la seva activitat en temes de seguretat pública, suport a les forces policials i enduriment del sistema penal. Diversos anàlisis parlamentaris subratllen que una proporció molt elevada de les seves intervencions va estar relacionada amb seguretat, policia i sistema penitenciari, cosa que va contribuir a perfilar-lo com a portaveu de les posicions més punitives del bolsonarisme en l'àmbit regional.

En aquests anys també va teixir xarxes amb sectors de les forces de seguretat de Rio i figures que posteriorment serien vinculades a milícies, episodis que van alimentar controvèrsies i diverses investigacions, encara que sense desembocar en condemnes penals fermes contra ell. En l'àmbit estrictament institucional, però, la seva trajectòria a l'Alerj va ser de continuïtat: quatre reeleccions consecutives i presència constant en el debat legislatiu estatal.

Carrera municipal: candidatura a l'alcaldia de Rio (2016)

Durant la seva etapa com a diputat estatal, Flávio va intentar fer un primer salt cap a càrrecs executius. El 2016 es va presentar com a candidat a l'alcaldia de la ciutat de Rio de Janeiro, sota les sigles del Partit Social Cristià (PSC). Tot i que la campanya va reforçar la seva notorietat i la de la marca bolsonarista, el resultat va ser insuficient per conquerir l'Executiu municipal: va acabar quart, amb al voltant del 14 % dels vots vàlids (al voltant de 424.000 sufragis). Després d'aquesta experiència, va tornar plenament al seu paper a l'Assemblea Legislativa fins a preparar el salt a la política nacional.

Senador federal per Rio de Janeiro (des de 2019)

El veritable canvi d'escala en la carrera de Flávio va arribar a les eleccions generals de 2018, les mateixes en què el seu pare, Jair Bolsonaro, va assolir la Presidència de la República. Flávio va ser elegit senador federal per l'estat de Rio de Janeiro, aleshores pel Partit Social Liberal (PSL), amb prop de 4,38 milions de vots. El seu mandat va començar al febrer de 2019 i té horitzó fins al 2027.

Al Senat va mantenir la seguretat pública com a eix principal de la seva agenda. Va impulsar propostes per endurir penes, reduir la majoria d'edat penal, restringir beneficis penitenciaris i ampliar la capacitat carcerària. El 2025 va assumir la presidència de la Comissió de Seguretat Pública del Senat, des d'on va reforçar el seu perfil com a referent del discurs “mà dura” davant el crim.

Més enllà del formal, la seva influència política va ser major que la d'un senador mitjà durant el govern de Jair Bolsonaro (2019–2022). Va exercir d'interlocutor informal entre el Planalto i el Congrés, va participar en reunions amb ministres i va ser un dels canals a través dels quals l'aleshores president rebia demandes d'aliats polítics i empresarials, fins al punt que alguns col·legues el descrivien oficiosament com un “senador–ministre”.

Evolució partidària

La trajectòria de Flávio també es reflecteix en una successió de canvis de partit, en gran mesura paral·lela a la del seu pare. Va iniciar la seva carrera lligat a l'entorn de l'antic Partit Progressista Brasiler (PPB), integrat després en el Partit Progressista (PP). Va passar de forma breu pel Partit del Front Liberal (PFL) i va tornar al PP, abans de recalar en el PSC, amb el qual va disputar l'alcaldia de Rio el 2016.

De cara al salt nacional, es va integrar en el PSL, que va servir de plataforma al bolsonarisme el 2018 i sota les sigles del qual va ser elegit senador. Després de les fractures internes del PSL, es va vincular primer a Republicanos, després va passar breument per Patriota i, finalment, es va afiliar al Partit Liberal (PL) a finals de 2021. És aquest últim partit el que el projecta com a candidat presidencial el 2026.

Punt d'arribada: candidat presidencial sense experiència executiva

Quan el PL el proclama candidat a la Presidència per als comicis de 2026, Flávio arriba amb un perfil nítidament legislatiu: quatre mandats com a diputat estatal i un mandat en curs com a senador, a més d'una temptativa fallida d'alcaldia. No ha ocupat fins aleshores cap càrrec executiu als nivells municipal, estatal o federal. El seu capital polític procedeix d'aquesta trajectòria parlamentària, del cognom Bolsonaro i del seu paper com a hereu designat del bolsonarisme.