El traumatòleg i responsable de la Unitat de Preservació Articular de l'Hospital Memorial Publio Cordón, Félix López, subratlla que una valoració personalitzada, basada en l'evidència científica i que combini, quan procedeixi, tècniques de medicina regenerativa amb cirurgia de preservació, pot reduir el dolor articular, millorar la mobilitat i, en alguns casos, retardar la col·locació d'una pròtesi.
Segons explica, el punt clau és aplicar cada tècnica en el moment oportú, analitzant si realment pot contribuir a mantenir l'articulació i posposar la seva substitució quan existeixi una alternativa eficaç.
"Els pacients pregunten amb freqüència si el plasma ric en plaquetes (PRP), els monocits o les teràpies cel·lulars realment funcionen, quina evidència científica existeix, quant poden retardar una pròtesi i quins pacients són els candidats adequats", ha apuntat.
López remarca que la resposta no pot ser uniforme: "L'èxit del tractament no depèn únicament del grau de desgast, sinó de factors com la localització de la lesió, l'alineació de l'articulació, l'estat de l'os subcondral, el nivell d'activitat del pacient i una correcta indicació del tractament".
En la seva pràctica clínica, l'especialista recorre a diferents eines de medicina regenerativa en funció del tipus de lesió i del perfil de cada pacient. Entre elles s'inclouen les infiltracions ecoguiades de plasma ric en plaquetes (PRP) per a determinades patologies articulars i tendinoses, així com el PRP intraòssia en casos concrets d'artrosi i afectació de l'os subcondral.
Així mateix, empra teràpies cel·lulars procedents de teixit adipós o de medul·la òssia i concentrats de monocits sanguinis, escollint cada opció segons l'articulació implicada, la naturalesa de la lesió i l'objectiu terapèutic. Quan està indicat, aquestes teràpies es poden associar amb cirurgia artroscòpica de preservació articular i amb matrius biològiques per tractar lesions de cartílag, menisc o tendons.
El propòsit no és presentar una única tècnica com a solució universal, sinó determinar quina alternativa resulta més adequada per a cada cas concret.
Esta avaluació individual cobra especial rellevància en pacients que acudeixen a la consulta convençuts que precisen una pròtesi després d'haver rebut un diagnòstic d'artrosi avançada o d'una lesió greu del cartílag.
"És freqüent que persones diagnosticades d'artrosi avançada o condropatia grau IV siguin derivades de forma directa a una pròtesi quan, al revisar personalment les imatges i explorar al pacient, comprovem que la lesió és molt localizada i que existeixen alternatives de preservació articular amb bons resultats", destaca el doctor.
Per a López, aquesta realitat posa de manifest la necessitat de valorar el pacient en la seva globalitat i no limitar-se al grau de desgast que s'observa en les proves d'imatge. En aquest sentit, sosté que aquest enfocament respon a una forma distinta d'entendre la traumatologia: aprofitar totes les eines disponibles, incloent la medicina regenerativa, per preservar l'articulació sempre que el perfil del pacient i l'evidència científica ho facin possible.