Feijóo acusa Sánchez de la crisi ferroviària: “Puente se’n va anar, però Sánchez s’hi va quedar”

A 4 de novembre de 2026, la investigació parlamentària d'Adamuz no està en una fase activa de compareixences: els seus treballs van quedar interromputs per la dissolució de les Corts. A Urda, ocorregut després d'aquesta dissolució, consta una iniciativa perquè el ministre doni explicacions davant la Diputació Permanent, però no una comissió d'investigació específica constituïda ni conclusions parlamentàries aprovades.

Adamuz: treballs realitzats, però sense conclusions aprovades

L'instrument principal d'investigació va ser la Comissió d'Investigació sobre l'estat de la xarxa ferroviària a Espanya del Senat. El seu objecte era més ampli que Adamuz i també comprenia l'accident de Gelida; per tant, no s'ha de confondre amb una comissió conjunta sobre Adamuz i Urda.

Les compareixences van començar el 27 d'abril de 2026. La documentació del Senat acredita les intervencions del president de la Comissió d'Investigació d'Accidents Ferroviaris, Ignacio Barrón, i del president d'Adif, Luis Pedro Marco de la Peña, sobre ambdós accidents i la situació de la xarxa. Així ho recull la informació oficial del Senat.

També van comparèixer representants d'operadors i de les víctimes. Entre les actuacions documentades figuren la intervenció de Mario Samper, president de l'associació de víctimes d'Adamuz, el 25 de maig, i la de la directora general d'OUIGO Espanya, Amandine Thomas-Commin, el 24 de setembre. Aquesta última consta a la comunicació de la Cambra.

La circumstància decisiva per entendre l'estat actual és el Reial Decret 806/2026, de 5 d'octubre, publicat el 6 d'octubre, que va dissoldre Congrés i Senat i va convocar eleccions. La dissolució va posar fi als treballs parlamentaris pendents d'aquella legislatura: no es tracta simplement d'una pausa del calendari. A les fonts consultades no consta un dictamen final de conclusions aprovat abans d'aquest tancament. Pot consultar-se el decret de dissolució.

Urda: petició d'explicacions, no comissió constituïda

L'accident d'Urda es va produir el 28 d'octubre, quan les Corts ja estaven dissoltes. Per això, no va formar part de les compareixences anteriors de la comissió senatorial sobre Adamuz i Gelida. Tampoc no es pot donar per incorporat automàticament a uns treballs que havien acabat amb la legislatura.

La informació parlamentària localitzada assenyala una compareixença registrada del ministre de Transports i Mobilitat Sostenible davant la Diputació Permanent del Congrés per explicar la gestió del Govern davant Urda. Tanmateix, no acredita que aquesta compareixença s'hagi celebrat ni que existeixi una comissió específica constituïda sobre el sinistre. Registrar una petició d'explicacions no equival a obrir i desenvolupar una comissió d'investigació.

Què queda pendent

A la següent legislatura, qualsevol nova investigació parlamentària requerirà els corresponents acords de les Cambres: no es reprendrà automàticament la comissió anterior. La documentació i les compareixences realitzades són antecedents, però no equivalen a unes conclusions polítiques aprovades.

Convé separar aquest tancament parlamentari de les investigacions tècnica i judicial, que no acaben per la dissolució. Segons la informació de Demócrata, Adamuz i Urda s'investiguen en procediments judicials independents, a Montoro i Orgaz, respectivament. En síntesi: Adamuz té una investigació parlamentària interrompuda sense conclusions finals localitzades; Urda, una via de control davant la Diputació Permanent, sense comissió pròpia acreditada.

En l'ordenament constitucional espanyol, el president del Govern té un paper central en el nomenament i cessament dels ministres, però les seves competències s'exerceixen sempre a través d'actes formals del Rei i dins dels límits que marca la Constitució.

La base jurídica principal està en la Constitució Espanyola:

• Article 98 CE: regula l'estructura del Govern (president, vicepresidents, ministres i altres membres que estableixi la llei).
• Article 100 CE: estableix que els altres membres del Govern són nomenats i separats pel Rei, a proposta del seu president.
• Article 62 CE: inclou entre les funcions del Rei la de nomenar i separar els membres del Govern, però sempre conforme a la Constitució i les lleis, cosa que implica l'existència de proposta i refrend.

1. Poder de proposta sobre ministres

La competència clau del president és el poder de proposta. En la pràctica, això significa que:

• El Rei no tria els ministres per iniciativa pròpia; es limita a nomenar i separar els qui el president li proposi.
• El president decideix qui són les persones que integraran el Govern com a ministres, així com quines persones han de cessar.
• Aquesta proposta es plasma en els corresponents reials decrets de nomenament i cessament, signats pel Rei i refrendats pel propi president del Govern (responsable polític i jurídic de l'acte).

Per tant, jurídicament, el president no “nomena” directament, però condiciona completament el nomenament i cessament, en ser la seva proposta imprescindible i políticament vinculant.

2. Configuració de l'estructura ministerial

Una altra competència essencial del president és determinar l'estructura del Govern i, amb això, el “mapa” de ministeris sobre el qual es projecten els nomenaments. En concret:

• Pot proposar l'existència d'un o diversos vicepresidents.
• Pot decidir quants ministeris hi haurà i amb quina denominació (per exemple, agrupar o separar carteres com Economia i Hisenda, Educació i Universitats, etc.).
• Aquesta configuració es fixa normalment en un Reial Decret d'estructura del Govern, dictat a iniciativa del president i aprovat pel Rei amb el seu refrend.

La conseqüència és que el president no només tria persones, sinó que també dissenya l'organització política que després es cobrirà amb ministres. Canviant l'estructura (creant, suprimint o fusionant ministeris), condiciona els posteriors actes de nomenament i cessament.

3. Llibertat d'elecció i límits

Dins de la Constitució, la facultat de proposta del president és molt àmplia:

• La Constitució no exigeix que els ministres siguin diputats o senadors: poden ser persones sense escó.
• No fixa un nombre mínim o màxim de ministres.
• No estableix criteris materials d'idoneïtat més enllà dels generals (capacitat d'obrar, no estar inhabilitat, etc.).

Tanmateix, existeixen límits jurídics i polítics:

• Cal respectar el marc constitucional (per exemple, prohibició de discriminació, incompatibilitats, estatut d'alts càrrecs, etc.).
• El Govern, inclosa la selecció de ministres, està sotmès al control polític del Congrés: si la composició genera una pèrdua de suport parlamentari, pot desembocar en censura o en crisi política.
• Els actes de nomenament i cessament són actes del Rei refrendats; el refrend del president implica que assumeix la responsabilitat política i, en última instància, també la responsabilitat jurídica.

4. Procediment típic de nomenament i cessament

En la pràctica, l'exercici d'aquestes competències segueix un esquema força estable:

• Després de la elecció i investidura del president pel Congrés, el Rei el nomena formalment per reial decret.
• A continuació, el president comunica al Rei la llista de ministres i, si escau, vicepresidents que proposa.
• S'emetin els reials decrets de nomenament, un per a cada ministre o de forma conjunta, que es publiquen al BOE.
• En cas de remodelacions posteriors, el president proposa els cessaments i nous nomenaments, que es formalitzen en nous reials decrets.

En resum, les competències legals del president del Govern en matèria de nomenament de ministres es poden sintetitzar així: té la iniciativa i el poder de proposta exclusiu sobre qui entra i qui surt del Govern, decideix l'estructura i nombre de ministeris i assumeix la responsabilitat política d'aquests nomenaments i cessaments, que el Rei formalitza mitjançant reials decrets amb el seu refrend.

Abans d'arribar al Ministeri de Transports i Mobilitat Sostenible el novembre de 2023, Óscar Puente havia exercit vint anys com a advocat i desenvolupat la seva carrera política principalment a Valladolid. Va ser regidor, dirigent del PSOE i alcalde de la ciutat durant vuit anys. La seva projecció nacional va començar com a portaveu de l'Executiva Federal socialista i es va reforçar amb la seva elecció com a diputat el 2023.

Formació i activitat professional

Nascut a Valladolid el 15 de novembre de 1968, Puente es va llicenciar en Dret per la Universitat de Valladolid i va cursar un màster en Direcció Política a la Fundació Jaime Vera. Va exercir l'advocacia entre 1995 i juny de 2015, compaginant-la durant part d'aquest període amb les seves responsabilitats polítiques. Va deixar la pràctica professional en assumir l'Alcaldia, segons la seva biografia oficial.

També va tenir una faceta teatral anterior a la seva dedicació plena a les institucions: va ser actor entre 1988 i 1999 i va arribar a actuar a Madrid, Almagro i París. Aquesta activitat va coincidir parcialment amb els seus primers anys com a advocat, com recull aquest perfil de Demócrata.

Primeres responsabilitats al PSOE

Es va afiliar al PSOE el 1990 i va començar a ocupar responsabilitats orgàniques el 2004, quan va ser nomenat vicesecretari general de l'Executiva Provincial de Valladolid. El 2007 va obtenir la seva primera acta de regidor i, el 2008, va assumir la presidència del Grup Municipal Socialista. El 2009 va passar a ser secretari general de l'Executiva Municipal, responsabilitat que va mantenir fins al 2021. Aquests fets figuren a la seva biografia ministerial.

Vuit anys a l'Alcaldia de Valladolid

Després de vuit anys com a regidor a l'oposició, va assolir l'Alcaldia el juny de 2015. Tot i que el PP havia estat la força més votada, Puente va reunir els suports necessaris per formar una majoria municipal alternativa. El 2019, el PSOE va guanyar les eleccions locals i va continuar com a alcalde un segon mandat, segons la reconstrucció de la seva trajectòria publicada per Demócrata.

Durant aquesta etapa també va exercir responsabilitats municipalistes: va presidir la Xarxa Espanyola de Ciutats Saludables de la Federació Espanyola de Municipis i Províncies entre 2015 i 2019; va ser vocal de la seva Junta de Govern entre 2019 i 2023; i va representar la federació a la Xarxa d'Iniciatives Urbanes entre 2020 i 2023. La seva biografia també recull la vicepresidència primera de l'Organització Iberoamericana de Cooperació Intermunicipal, segons La Moncloa.

Projecció nacional i arribada al Congrés

Entre juny de 2017 i octubre de 2021 va ser portaveu de l'Executiva Federal del PSOE, després de donar suport a Pedro Sánchez a les primàries de 2017. Va compaginar aquesta funció amb l'Alcaldia, sumant a la gestió municipal la comunicació pública del partit en assumptes nacionals, segons Demócrata.

En les municipals de maig de 2023, el PSOE va tornar a ser la força més votada a Valladolid, però l'acord entre PP i Vox va permetre que Jesús Julio Carnero accedís a l'Alcaldia. Puente va encapçalar després la candidatura socialista per Valladolid a les generals de juliol i va obtenir un escó al Congrés. Al setembre va intervenir pel PSOE a la investidura d'Alberto Núñez Feijóo, una intervenció que va ampliar la seva notorietat nacional, com explica Demócrata.

La seva incorporació al Govern el novembre de 2023 va culminar, per tant, un recorregut que combinava experiència jurídica, direcció partidista i gestió municipal, amb una etapa parlamentària encara breu.