Ibai Llanos s'apunta a la campanya i anuncia un debat electoral amb quatre candidats a YouTube

A data de 22 d’octubre de 2026, les eleccions generals del 29 de novembre ja estan convocades, però la campanya electoral oficial encara no ha començat: se celebrarà del 13 al 27 de novembre. El procés es troba en la preparació de candidatures i de l’organització electoral. Convé distingir el període electoral, obert des de la convocatòria, dels quinze dies de campanya.

Què s’ha completat

El Reial Decret 806/2026, de 5 d’octubre, publicat el 6 d’octubre, va dissoldre el Congrés i el Senat i va convocar els comicis. Per tant, no resta una aprovació parlamentària per activar les eleccions: la convocatòria ja produeix efectes. La guia oficial d’Interior confirma tant la convocatòria com les dates de campanya.

• Ha acabat el termini per comunicar coalicions electorals, situat en el calendari publicat el 16 d’octubre.
• Ha conclòs el període de consulta i reclamacions al cens electoral, desenvolupat del 12 al 19 d’octubre, segons l’Institut Nacional d’Estadística.
• Està obert el termini per sol·licitar el vot per correu, iniciat el 6 d’octubre.

Candidatures: el següent repte

El calendari publicat per Demòcrata situa la presentació de llistes al Congrés i al Senat entre el 21 i el 26 d’octubre; per tant, actualment estaria obert. Després preveu:

• 28 d’octubre: publicació de les candidatures presentades.
• Revisió per les juntes electorals i correcció de les irregularitats detectades.
• 2 de novembre: proclamació de candidatures.
• 3 de novembre: publicació de les candidatures proclamades.

Hi ha una discrepància rellevant: un altre calendari consultat desplaça la presentació al 4–9 de novembre i la proclamació al 16. Aquestes dates no coincideixen amb les anteriors; per això, per registrar una candidatura cal comprovar el termini directament davant la junta electoral provincial competent. L’aprovació interna de les llistes per un partit no substitueix la seva presentació i proclamació electoral.

Què queda per als electors i les meses

A més de completar la designació i notificació de qui integrarà les meses, han de continuar els enviaments de documentació i la preparació material de la votació. Les targetes censals començaran a enviar-se el 2 de novembre, amb la indicació del local i la mesa corresponents.

• 19 de novembre: últim dia per sol·licitar el vot per correu.
• Des del 9 de novembre: enviament de documentació a qui l’hagi sol·licitat.
• 25 de novembre: data límit ordinària prevista per dipositar aquest vot, segons la informació sobre vot postal.

Un cop anotada la sol·licitud en el cens, l’elector no podrà votar presencialment el 29N. Per a residents a l’estranger, la informació oficial contempla vot consular del 21 al 26 de novembre i enviament postal fins al 24.

Campanya i arribada a les urnes

• 13 de novembre, a les 00:00: comença la campanya oficial.
• 23 de novembre: últim dia per publicar enquestes; la prohibició comença el 24.
• 27 de novembre, a les 24:00: finalitza la campanya.
• 28 de novembre: jornada de reflexió, sense actes de campanya ni propaganda electoral.
• 29 de novembre: votació de 9:00 a 20:00 i posterior recompte provisional.

El procediment no acaba aquella nit: l’escrutini general començarà el 2 de desembre. El Congrés confirma la constitució d’ambdues Càmeres per al 23 de desembre, a les 10:00, no el 30 que apareix en un altre resum consultat.

El President del Govern és l’autoritat política més alta del poder executiu a Espanya. La Constitució de 1978 no dedica un article únic a “definir-lo”, però sí que reparteix les seves competències i funcions sobretot en els articles 97, 98, 100, 112 a 115 i 116. A partir d’ells es perfila una figura amb un paper clarament directiu i de lideratge polític del conjunt del Govern.

1. Direcció de la política interior i exterior

L’article 97 estableix que el Govern dirigeix la política interior i exterior, l’Administració civil i militar i la defensa de l’Estat. Tot i que s’atribueix al Govern com a òrgan col·legiat, la pràctica constitucional i el propi text (quan parla del President com a “director” de l’acció del Govern) situen el President al centre d’aquesta direcció.

En termes materials, això significa:

• Marcar les grans línies de la política interior (reformes legislatives, prioritats de despesa, orientació econòmica, social, territorial, etc.).
• Fixar les directrius de la política exterior, sempre en coordinació amb el ministre competent i respectant les competències de les Corts en tractats i acords internacionals.
• Coordinar l’actuació de tots els ministeris perquè respongui a un programa polític coherent, normalment el recollit en el debat d’investidura.

2. Direcció de l’acció del Govern i coordinació entre ministres

L’article 98 assenyala que el President dirigeix l’acció del Govern i coordina les funcions dels altres membres. No és “un ministre més”, sinó el centre de direcció política del Consell de Ministres.

D’aquí deriven funcions clau:

• Fixar l’ordre del dia del Consell de Ministres i prioritzar quines iniciatives s’eleven i quan.
• Resoldre conflictes de competència o d’enfocament entre diferents ministeris.
• Impulsar o frenar projectes normatius (lleis, reials decrets, reials decrets-llei) segons l’estratègia del Govern.

Aquesta funció de coordinació reforça que el Govern actuï com un òrgan col·legiat amb una sola línia política, evitant que cada ministeri funcioni com una “illa” independent.

3. Nomenament i cessament dels ministres

La Constitució atribueix al Rei el nomenament i separació dels ministres a proposta del President del Govern. És a dir, el President:

• Proposa al Rei quines persones han de ser nomenades ministres, quins departaments existiran i amb quina denominació.
• Pot sol·licitar en qualsevol moment el cessament d’un ministre i el nomenament d’un altre.

Això atorga al President un poder de configuració del Gabinet decisiu: pot reestructurar l’organització del Govern, crear o suprimir ministeris i remodelar equips per adaptar-los a les seves prioritats polítiques.

4. Relació política amb les Corts Generals

El President és el principal responsable de la relació del Govern amb Congrés i Senat. Diverses competències constitucionals ho mostren:

• Qüestió de confiança (art. 112): pot plantejar-la al Congrés per comprovar el suport al seu programa o a una decisió política concreta. Si la perd, ha de dimitir.
• Disolució de les Càmeres (art. 115): pot proposar al Rei la dissolució del Congrés, del Senat o de les Corts en el seu conjunt, i la convocatòria d’eleccions generals, amb els límits temporals que marca la Constitució.
• Participació en el control parlamentari: respon, directament o a través dels seus ministres, a les preguntes, interpel·lacions i sol·licituds de compareixença de les Càmeres.

A més, el President respon políticament davant el Congrés, que pot exigir la seva responsabilitat mitjançant la moció de censura, encara que aquesta competència pertany formalment al Parlament.

5. Representació del Govern i signatura d’actes

El President representa el Govern davant la resta de poders de l’Estat i cap a l’exterior, sense perjudici de les funcions pròpies del Rei com a Cap de l’Estat. En la pràctica:

• Presideix les reunions del Consell de Ministres.
• Signa, juntament amb els ministres competents, els reials decrets i altres actes del Govern.
• Assumeix la veu principal en cimeres internacionals, consells europeus o altres fòrums intergovernamentals.

6. Paper en situacions de crisi i estats excepcionals

Tot i que els estats d’alarma, excepció i setge es regulen de forma específica, el President del Govern té un protagonisme central en la seva proposta i gestió, ja que el Govern, sota la seva direcció, és qui sol·licita o decreta aquestes situacions i rendeix comptes davant el Congrés.

7. Responsabilitat política i continuïtat

Finalment, totes aquestes competències s’equilibren amb una responsabilitat política intensa: el President ha de mantenir en tot moment la confiança del Congrés. Si la perd (per moció de censura triomfant o per no superar la qüestió de confiança), cessa i s’obre un nou procés d’investidura. Aquesta necessitat de suport parlamentari és el límit polític fonamental a l’exercici de les seves funcions constitucionals.

Després de les eleccions generals del 23 de juliol de 2023, el Congrés dels Diputats va quedar integrat per 350 representants, repartits entre onze candidatures amb escons. El Partit Popular va ser la formació amb més diputats, amb 137, seguit del PSOE, amb 121. Cap candidatura no va assolir per si sola la majoria absoluta, situada en 176 escons.

Distribució definitiva d’escons

El repartiment resultant d’aquells comicis va ser el següent, d’acord amb els resultats oficials publicats i el resum electoral de RTVE:

• Partit Popular (PP): 137 diputats. Va ser la primera candidatura per nombre d’escons i va obtenir 16 més que el PSOE.
• Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE): 121 diputats. Va ser la segona formació amb més representació a la Cambra.
• Vox: 33 diputats. Va ocupar la tercera posició en el repartiment d’escons.
• Sumar: 31 diputats. Va ser la quarta candidatura per representació. Aquesta xifra correspon al conjunt de la candidatura electoral, dins la qual va concórrer Podemos.
• Esquerra Republicana de Catalunya (ERC): 7 diputats. Va quedar igualada en nombre de representants amb Junts.
• Junts per Catalunya (Junts): 7 diputats. Va obtenir el mateix nombre d’escons que ERC.
• Euskal Herria Bildu (EH Bildu): 6 diputats. La seva representació va quedar un escó per sobre de la del PNB.
• Partit Nacionalista Basc (PNB): 5 diputats. Va completar el conjunt de vuit candidatures que van obtenir més d’un representant.
• Bloc Nacionalista Gallec (BNG): 1 diputat.
• Coalició Canària (CC): 1 diputat.
• Unió del Poble Navarro (UPN): 1 diputat.

El total d’aquestes onze candidatures suma els 350 escons del Congrés. Les restants candidatures que van concórrer a les eleccions no van obtenir representació.

Què significava aquest repartiment

La característica principal de la Cambra sorgida del 23J era que la formació més nombrosa no disposava d’una majoria suficient per assolir per si sola els 176 diputats. Al PP li faltaven 39 escons per arribar a aquesta xifra; al PSOE, 55. Aquests càlculs descriuen únicament el repartiment electoral, no acords de suport ni decisions posteriors de les diferents formacions.

Com a referència aritmètica, PP i Vox sumaven 170 diputats, sis per sota de la majoria absoluta. Si s’afegia l’únic representant d’UPN, la suma ascendia a 171. Per la seva banda, PSOE i Sumar reunien 152 diputats, per la qual cosa necessitaven altres 24 per assolir els 176. Cap d’aquestes sumes implicava automàticament el suport de les altres candidatures.

Les set candidatures restants —ERC, Junts, EH Bildu, PNB, BNG, CC i UPN— reunien conjuntament 28 diputats. Per tant, la seva representació tenia rellevància per construir majories juntament amb les formacions amb més escons. El resultat no atorgava a una sola candidatura capacitat per assolir la majoria absoluta sense suports addicionals.

Resultat electoral i composició posterior

Convé distingir entre els escons obtinguts a les eleccions i la composició dels grups parlamentaris en moments posteriors. La relació anterior respon al resultat del 23 de juliol, no als canvis d’adscripció produïts durant la legislatura.

Per exemple, no correspon afegir diputats de Podemos als 31 de Sumar en descriure aquell resultat: Podemos va concórrer dins d’aquesta candidatura. La seva posterior sortida del grup parlamentari de Sumar no va modificar el nombre d’escons que havia obtingut la candidatura a les urnes. Aquesta distinció permet comparar correctament la composició inicial amb fotografies posteriors del Congrés.