El proper dijous està convocada la primera vaga general a Espanya des del 2012. El desahucio de Maricarmen, i la seva posterior mort, va ser la gota que va colmar el vas en la crisi de l’habitatge, que es manté com la principal preocupació entre els espanyols.
Després d’un mes d’acampada a Sol, amb les Corts dissoltes davant la impossibilitat de l’Executiu de tirar endavant els reials decrets llei per pal·liar la situació, i amb l’aval de CCOO i UGT, el Sindicato de Inquilinas va cridar a una aturada general que cristal·litzaria aquest 11N.
Arran d’aquesta cita, DEMÓCRATA repassa com es va viure al Congrés i al Senat l’aturada del 14 de desembre de 1988, que es manté fins avui com la vaga que ha aconseguit un seguiment més gran.
"Ironies de la història"
Vuit milions de treballadors en vaga, segons les estimacions sindicals, les fàbriques aturades, els transports paralitzats i Televisión Española en negre. El 14D, Espanya es va llevar pràcticament detinguda. CCOO i UGT havien cridat a la mobilització contra el Pla d’Ocupació Juvenil de Felipe González, però el descontentament anava molt més enllà. La protesta va obrir una escletxa entre el Govern socialista i els sindicats, inclòs el de Nicolás Redondo, que havia dimitit un any abans per les seves discrepàncies amb les polítiques del “felipisme”. El seguiment de l’aturada va acabar obligant l’Executiu a retirar la seva proposta.
Mentrestant, el temps semblava que s’havia aturat, a mitja tarda, a la Carrera de San Jerónimo, la vida seguia. El president del Congrés, Félix Pons, va aixecar la sessió com qualsevol altre dia. Com cada dimecres, va tenir lloc la sessió de control al Govern, i a continuació, va ser el torn de les interpel·lacions. De Coalición Popular sobre les ajudes a ramaders i industrials davant la pesta porcina africana i de Minoría Catalana per adaptar l’IRPF a la sentència del Tribunal Constitucional sobre la fiscalitat de les famílies.
Però primer, va comparèixer el ministre de Justícia, Enrique Múgica, que s’estrenava a la tribuna del Congrés dels Diputats. El seu debut, coincidint amb una data tan simbòlica, no va passar desapercebut per a l’oposició, que en va aprofitar el tret.
El diputat de Minoría Catalana Josep Maria Trias de Bes i Serra, li va recordar les “ironies de la història”: després d’haver lluitat “amb tant d’afany” per una vaga general trenta anys enrere, ara li tocava comparèixer com a “únic membre del Govern, precisament avui, en aquesta cambra”.
El Senat tampoc no va interrompre la seva activitat durant el 14D. La Cambra Alta va continuar la tramitació de la Llei de Demarcació i Planta Judicial, va debatre crèdits extraordinaris per a les bonificacions del transport marítim a residents a Canàries, Ceuta, Melilla i Balears. També va abordar el finançament del País Basc mitjançant el sistema del cupó i la regulació de la donació i utilització d’embrions i fetus humans.
Escena habitual
La realitat és que l’activitat parlamentària s’ha mantingut en la majoria de les vagues generals. En la primera de l’etapa democràtica, quan els sindicats protestaven contra la reforma de les pensions del Govern de Felipe González, el 20 de juny de 1985, el Congrés va celebrar una sessió en què es va abordar la tramitació de la Llei de l’Impost sobre el Valor Afegit (IVA). Era una de les condicions per a la nostra entrada a la Comunitat Econòmica Europea que es materialitzaria mesos després.
També un 20 de juny, però de 2002, durant la vaga convocada per CCOO i UGT contra la reforma de la protecció per desocupació del Govern de José María Aznar, el Congrés va tornar a celebrar un Ple. Aquell matí, el Defensor del Poble, que precisament en aquella època era Múgica, va presentar el seu informe anual corresponent a 2001. Les seves senyories van abordar en aquella mateixa jornada la regulació dels drets dels pacients.
El dimecres 29 de setembre de 2010 estava convocat un atur general contra la reforma laboral de l’Executiu de José Luis Rodríguez Zapatero. Aquell matí, mentre es produïen les manifestacions, el hemicicle de la Cambra Alta va acollir la sessió de control al Govern. Entre altres qüestions, els diputats van preguntar als ministres quines mesures estava adoptant el Govern per garantir el compliment de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya.
Aquests precedents es van repetir el 2012, quan Espanya va viure dues vagues generals amb Mariano Rajoy a la Moncloa. El 29 de març, el Congrés va celebrar un Ple en què va convalidar, entre altres normes, el decret de mesures urgents de protecció dels deutors hipotecaris sense recursos. Mesos després, el 14 de novembre, l’activitat parlamentària va continuar en ambdues cambres: el Congrés va celebrar una sessió dedicada als Pressupostos Generals de l’Estat de 2013, mentre que el Senat va debatre iniciatives relacionades amb els desnonaments, la sanitat i les taxes judicials.
Pot fer vaga un parlamentari?
Tot i que els diputats i els senadors poden donar suport a una vaga general i absentar-se de les sessions parlamentàries com a gest de suport, no poden exercir el dret de vaga en els mateixos termes que els treballadors.
La raó rau en la seva relació amb les Corts Generals: els parlamentaris no són empleats del Congrés o del Senat, sinó càrrecs públics elegits pels ciutadans. Tot i que perceben una assignació econòmica i cotitzen a la Seguretat Social, no tenen un contracte de treball amb les cambres.
La seva activitat es regeix per la Constitució i els reglaments parlamentaris, mentre que l’article 28.2 de la Carta Magna reconeix el dret de vaga als treballadors per defensar els seus interessos laborals.