El Parlament Europeu premia a la Cort Penal Internacional amb el Sájarov en plena ofensiva de Trump contra els seus jutges

El Premi Sájarov a la Llibertat de Consciència és el màxim reconeixement del Parlament Europeu (PE) a persones o organitzacions que defensen els drets humans. El seu procés de selecció i decisió està molt reglamentat i combina iniciativa política dels eurodiputats amb una decisió final dels màxims responsables de la Cambra.

1. Qui pot presentar candidatures

Les candidatures només poden presentar-se des de dins del Parlament Europeu. Hi ha tres vies principals:

• Grups polítics del Parlament Europeu (PPE, S&D, Renew, etc.).
• Almenys 40 eurodiputats, que poden pertànyer a un o diversos grups.
• És habitual que els grups polítics coordinin candidatures conjuntes per donar-los més pes.

No poden proposar candidats directament ni ONG, ni governs, ni particulars; però solen influir mitjançant campanyes, informes o contactes amb els eurodiputats que després formalitzen la proposta.

2. Requisits i contingut de la candidatura

Cada proposta ha d’anar acompanyada de:

• Una descripció detallada de la persona, col·lectiu o organització candidata.
• Una explicació dels seus mèrits en defensa dels drets humans i les llibertats fonamentals, la democràcia o l’Estat de dret.
• Informació contextual que acrediti la rellevància i actualitat de la seva tasca (repressió patida, impacte social, reconeixement internacional, etc.).

El premi pot concedir-se a persones individuals, moviments, organitzacions o fins i tot a col·lectius més amplis (per exemple, representants de tota una protesta prodemocràtica) si es considera que simbolitzen una lluita exemplar.

3. Presentació i tancament de candidatures

El calendari és anual i es desenvolupa normalment a la segona meitat de l’any:

• La Presidència del Parlament fixa un termini per a la presentació de candidats, que sol situar-se a principis de tardor.
• Durant aquest període, els grups polítics i eurodiputats negocien internament a qui donar suport, perquè el nombre de candidatures sol ser elevat i agrupar suports augmenta les possibilitats d’èxit.

4. Preselecció en comissions (llista curta)

Un cop tancades les candidatures, intervenen principalment dues comissions parlamentàries:

• AFET – Comissió d’Afers Exteriors.
• DEVE – Comissió de Desenvolupament.

Aquestes comissions celebren una o diverses sessions conjuntes per:

• Examinar totes les candidatures admeses.
• Valorar la seva encaix amb l’esperit del Premi Sájarov i la seva rellevància política i simbòlica.
• Votar una llista curta de finalistes, normalment composta per tres candidatures.

La decisió en aquesta fase es pren per votació dels membres d’AFET i DEVE, que actuen de forma conjunta. Aquesta preselecció no assigna encara el premi, però orienta decisivament la resta del procés.

5. Decisió final: la Conferència de Presidents

La decisió definitiva sobre qui rep el Premi Sájarov l’adopta la Conferència de Presidents, òrgan polític que reuneix:

• La presidència del Parlament Europeu.
• Els presidents de tots els grups polítics.

Partint de la llista curta proposada per AFET i DEVE:

• Se celebra un debat polític on cada grup defensa la seva posició.
• La Conferència de Presidents vota i tria el guanyador o guanyadors entre els finalistes.

En principi, el premi es concedeix a una sola candidatura, però pot repartir-se entre diverses si es considera que representen lluites complementàries o una causa comuna.

6. Anunci i cerimònia d’entrega

Després de la decisió de la Conferència de Presidents:

• La Presidència del Parlament anuncia públicament el guanyador en roda de premsa o comunicat oficial.
• La cerimònia d’entrega se celebra en una sessió plenària solemne a Estrasburg, normalment al desembre.
• La persona o organització guardonada rep un reconeixement polític i institucional de gran visibilitat, a més d’una dotació econòmica.

7. Criteris polítics i equilibris interns

Tot i que el marc és institucional, el procés és clarament polític:

• Els grups busquen candidatures que reflecteixin les seves prioritats en política exterior i drets humans.
• A la Conferència de Presidents es formen sovint majorances transversals per donar suport a un candidat que concentri ampli consens.
• S’intenta mantenir la credibilitat del premi evitant decisions percebudes com a excessivament partidistes.

En conjunt, el procés del Premi Sájarov combina un procediment formal molt estructurat amb una negociació política intensa, cosa que converteix el guardó en un senyal potent de la posició del Parlament Europeu sobre els grans casos de vulneració de drets humans al món.

La presidenta del Parlament Europeu, actualment Roberta Metsola, és la màxima autoritat institucional de l’Eurocambra. Les seves competències combinen funcions polítiques, representatives i estrictament reglamentàries, orientades a garantir el bon funcionament del Parlament i el seu paper dins del sistema institucional de la Unió Europea.

En primer lloc, la presidenta exerceix una funció de direcció dels treballs parlamentaris. Presideix les sessions plenàries a Estrasburg i Brussel·les, obre i tanca la sessió, concedeix i retira la paraula, ordena les votacions i proclama els seus resultats. Ha de vetllar pel respecte del Reglament intern del Parlament, garantint que els debats es desenvolupen amb ordre, que es respecta el temps d’intervenció dels grups i que no es vulneren les normes sobre llenguatge i comportament. Si es produeixen incidents o desordres, pot cridar a l’ordre els eurodiputats i fins i tot adoptar mesures disciplinàries previstes en el Reglament.

Lligat a aquesta dimensió, la presidenta té una important funció de garantia dels drets dels diputats i dels grups polítics. És l’autoritat última en la interpretació pràctica del Reglament durant les sessions, resol qüestions d’ordre, decideix si s’admeten o no a tràmit determinades propostes procedimentals (per exemple, sol·licituds de votació separada o per parts), i assegura que les minories parlamentàries disposen dels drets d’iniciativa i de participació que el Reglament reconeix.

En segon lloc, la presidenta és la representant institucional del Parlament Europeu cap a l’exterior. Representa l’Eurocambra en les seves relacions amb les altres institucions de la Unió (Consell Europeu, Consell de la UE, Comissió Europea, Tribunal de Justícia, etc.) i amb els parlaments nacionals i tercers països. Entre altres coses:

• Participa en les cimeres del Consell Europeu per exposar la posició del Parlament sobre els grans temes de l’agenda europea.
• Intervé en les cerimònies de signatura d’actes legislatius i en actes institucionals d’alt nivell.
• Realitza visites oficials a Estats membres i tercers països, trobades amb caps d’Estat i de Govern, i discursos en nom del Parlament.

Una competència especialment rellevant és la de signatura de la legislació i del pressupost de la UE. Un cop que un acte legislatiu ha estat adoptat pel Parlament i el Consell en el marc del procediment legislatiu ordinari (o del procediment aplicable), correspon a la presidenta signar-lo perquè pugui publicar-se al Diari Oficial de la Unió Europea i entrar en vigor. Igualment, signa el pressupost anual de la Unió un cop aprovat, cosa que simbolitza la participació decisiva del Parlament en la potestat pressupostària.

La presidenta també juga un paper clau en els processos de designació i control polític de la Comissió Europea. Presideix el ple en què el president o presidenta de la Comissió presenta el seu programa i es sotmet a votació d’investidura, i en les sessions en què el Parlament es pronuncia sobre el col·legi de comissaris. En cas de mocions de censura a la Comissió, dirigeix el debat i la votació, garantint el respecte estricte del procediment.

A més, la presidenta encapçala dos òrgans interns centrals: la Taula i la Conferència de Presidents. La Taula (presidenta, vicepresidents i questors) s’ocupa de decisions administratives i organitzatives: pressupost intern del Parlament, personal, infraestructura i qüestions de règim interior. La Conferència de Presidents (presidenta i presidents dels grups polítics) defineix l’orientació política dels treballs, decideix sobre l’agenda plenària, la distribució del temps de paraula i l’organització general del calendari legislatiu. Tot i que aquestes decisions són col·legiades, la presidenta les impulsa, media entre grups i vetlla perquè reflecteixin l’equilibri polític de la Cambra.

Des d’una perspectiva constitucional, la presidenta té també una funció simbòlica: és la primera garante de la dignitat i l’autonomia del Parlament Europeu davant les altres institucions i davant els Estats membres. Quan considera que una mesura o pràctica pot afectar les prerrogatives de l’Eurocambra, pot prendre iniciatives polítiques o jurídiques (per exemple, autoritzar la interposició de certs recursos davant el Tribunal de Justícia, prèvia decisió del ple o dels òrgans competents).

En el cas concret de Roberta Metsola, com a titular d’aquest càrrec, totes aquestes funcions s’exerceixen en la seva persona: dirigeix els debats, signa les lleis europees i el pressupost, representa el Parlament a les cimeres i actes internacionals i actua com a figura pública de la democràcia representativa a nivell de la Unió Europea.

La imposició de sancions internacionals a jutges i fiscals de la Cort Penal Internacional (CPI) no està regulada per un únic instrument específic, sinó per la combinació de tres blocs normatius: el règim propi de la CPI (que protegeix i immunitza els seus titulars), els règims generals de sancions internacionals d’Estats i organitzacions internacionals, i el dret internacional general sobre immunitats i responsabilitat dels Estats.

1. Normativa pròpia de la Cort Penal Internacional

El punt de partida és l’Estatut de Roma de la Cort Penal Internacional (1998), tractat constitutiu de la CPI, el qual article 48 reconeix immunitats i privilegis a jutges, fiscals i altres funcionaris:

• Immunitats funcionals: els jutges i el Fiscal gaudeixen de les mateixes immunitats que els diplomàtics en l’exercici de les seves funcions oficials. Això s’inspira en la Convenció de Viena sobre Relacions Diplomàtiques (1961).
• Protecció davant ingerències: es busca garantir que puguin actuar de forma independent, sense pressions polítiques ni represàlies dels Estats, especialment d’aquells els nacionals dels quals puguin ser investigats.

A més, el funcionament diari de la Cort a l’Haia es basa en l’Acord sobre la Seu entre la CPI i el Regne dels Països Baixos, que concreta immunitats i privilegis a l’Estat amfitrió. Aquest acord reforça la impossibilitat que l’Estat seu adopti mesures que obstaculitzin la tasca de jutges i fiscals.

En resum, el propi règim jurídic de la CPI està dissenyat per blindar els seus alts càrrecs davant mesures de pressió, incloses sancions de caràcter represiu per part d’Estats concrets.

2. Règims generals de sancions internacionals

Davant aquesta protecció, els Estats i organitzacions internacionals disposen de marcs normatius per imposar sancions (congelació d’actius, restriccions de viatge, prohibicions econòmiques) contra persones físiques específiques, inclosos potencialment funcionaris internacionals:

• Organització de les Nacions Unides (ONU): El Capítol VII de la Carta de les Nacions Unides permet al Consell de Seguretat imposar mesures coercitives per mantenir la pau i la seguretat internacionals. A la pràctica, s’han creat règims de sancions contra individus i entitats (per terrorisme, conflictes armats, proliferació d’armes, etc.), normalment administrats per comitès de sancions. No existeix, però, un règim específic de l’ONU dirigit a jutges o fiscals de la CPI.
• Unió Europea (UE): La UE adopta “mesures restrictives” en el marc de la Política Exterior i de Seguretat Comuna (PESC), mitjançant decisions del Consell i reglaments del Consell en aplicació del Tractat de la Unió Europea i del Tractat de Funcionament de la Unió Europea. Aquests instruments poden dirigir-se a individus concrets per violacions greus de drets humans, amenaces a la pau o a la integritat territorial de tercers Estats, etc. En principi, res impediria jurídicament que s’inclogués jutges o fiscals de la CPI, encara que seria políticament molt controvertit i difícil de justificar a la llum de l’Estatut de Roma.
• Règims nacionals de sancions (“lleis Magnitsky” i equivalents): Alguns Estats han aprovat lleis internes que els permeten imposar sancions unilaterals a persones estrangeres per violacions greus de drets humans, corrupció o amenaces a la seguretat nacional. Aquestes normes són de dret intern, però amb efectes extraterritorials (per exemple, vetos d’entrada, bloqueig de béns sota jurisdicció nacional). De nou, des d’un punt de vista purament formal, podrien emprar-se per apuntar a funcionaris de la CPI, encara que això plantejaria greus problemes de compatibilitat amb l’Estatut de Roma i amb el principi de cooperació lleial amb la Cort.

3. Tensió entre immunitats de la CPI i sancions estatals

Quan un Estat o organització adopta sancions contra jutges o fiscals de la CPI, es genera una tensió entre:

• Les obligacions internacionals derivades de l’Estatut de Roma (cooperar amb la Cort, respectar la seva independència, garantir les immunitats i privilegis dels seus funcionaris).
• El dret de l’Estat propi o de l’organització a aprovar sancions en el marc de les seves competències sobiranes o de seguretat, recolzat en el dret intern i, si escau, en decisions col·lectives (ONU, UE).

Des de la perspectiva del dret internacional públic, si un Estat és part en l’Estatut de Roma, l’adopció de sancions punitives contra jutges o fiscals de la CPI pot considerar-se incompatible amb les seves obligacions convencionals, almenys en la mesura que afectin l’exercici independent de les seves funcions o violen les immunitats reconegudes. Un Estat no part no està vinculat per l’Estatut, però segueix sotmès a regles generals sobre immunitats i als principis de respecte a les organitzacions internacionals amb personalitat jurídica pròpia.

4. Síntesi

• No existeix una “llei de sancions sobre jutges de la CPI” com a règim autònom.
• El que sí existeix és, d’una banda, l’Estatut de Roma i els acords de seu, que atorguen immunitats i proteccions a jutges i fiscals; i, d’altra banda, els règims generals de sancions (ONU, UE, Estats individuals) que, almenys teòricament, podrien emprar-se per dirigir mesures contra persones concretes, inclosos funcionaris de la CPI.
• Quan això passa, la compatibilitat d’aquestes sancions amb el dret internacional s’analitza a la llum de les obligacions convencionals (especialment per als Estats part de l’Estatut de Roma) i del règim general d’immunitats dels agents internacionals.

En conseqüència, la “normativa aplicable” no és un únic text, sinó un entramat en què l’Estatut de Roma, la Carta de l’ONU, la normativa de sancions d’organitzacions regionals com la UE i les lleis nacionals de sancions interactuen i, de vegades, entren en conflicte.