La UE obre la seva supercomputació al Canadà per impulsar el desenvolupament d’intel·ligència artificial

El Canadà encara no és membre associat de la Unió Europea. A 30 d'octubre de 2026, el procés està en fase de definició política: ambdues parts han llançat una “Aliança per al Futur” i s'han compromès a concretar una associació més estreta d'aquí a la cimera bilateral de 2027. No és una negociació d'adhesió plena ni existeix un estatut jurídic tancat que concedeixi aquesta condició.

Què s'ha acordat fins ara

La proposta va ser presentada per Ursula von der Leyen el 16 de setembre. L'avanç més recent és la declaració conjunta de la 21a cimera UE-Canadà, celebrada a Montreal: Brussel·les i Ottawa treballaran per definir una associació “cada vegada més estreta”, però “sense arribar a la plena adhesió”. El compromís obre una etapa de treball, no culmina el procés, segons recull Demócrata sobre la cimera.

La distinció important és que la declaració final evita l'expressió “membre associat”, encara que Mark Carney continua utilitzant-la per descriure l'objectiu canadenc. Alguns Estats membres van qüestionar aquesta denominació: Demócrata va identificar reserves d'Itàlia i Grècia durant els preparatius. Per tant, existeix voluntat d'aprofundir la relació, però no un acord sobre tots els seus termes ni sobre el seu nom definitiu (reserves i disseny de l'aliança).

Què significa jurídicament

Els Tractats no contemplen una categoria general d’“Estat membre associat” amb drets predeterminats. A més, la Comissió ha recordat que l’article 49 del Tractat de la Unió Europea reserva la sol·licitud d’adhesió als Estats europeus. La proposta canadenca segueix una altra lògica: construir una relació especialment integrada amb un país extern, sense convertir-lo en membre ple (aclariment de la Comissió).

Von der Leyen ho va resumir el 29 d’octubre com una “associació sense adhesió”. En el seu discurs oficial a Montreal, va explicar tres eixos: major alineació de polítiques, major cooperació institucional i major participació en programes. Aquesta ambició no equival, per si mateixa, a atorgar al Canadà els drets d’un Estat membre.

Quins són els pròxims passos

• Concretar el contingut. Durant els pròxims mesos, els equips europeus i canadencs definiran la dimensió i l’abast de l’associació. La cooperació prevista abasta comerç, indústria, clima, energia, intel·ligència artificial, seguretat i cadenes de subministrament.
• Dissenyar la governança. Es plantegen consultes regulars entre la Comissió i el Govern canadenc, a més de cooperació entre parlaments i altres institucions. Encara s’ha de precisar com funcionaran aquests mecanismes.
• Ampliar programes i mobilitat. La Comissió proposa aprofundir la participació canadenca en Erasmus+, reforçar la seva presència en la propera generació d’Horitzó Europa i facilitar la cooperació sobre competències i qualificacions professionals.
• Avançar cap als fites de 2027. Carney ha expressat la seva expectativa de tancar les converses d’aquí a juny, quan preveu acudir a una reunió del Consell Europeu. El compromís conjunt situa la propera cimera UE-Canadà de 2027 com a referència per definir el nou marc (calendari anunciat).

La clau del calendari: juny és una expectativa expressada per Carney; 2027 és l’horitzó polític acordat per perfilar l’associació. Cap d’aquestes referències constitueix una data garantida per adquirir un nou estatus. El següent resultat decisiu serà un disseny concret, recolzat per les institucions i els Estats membres, que precisi drets, obligacions i mecanismes de cooperació.

El president del Consell Europeu és una figura clau en l’arquitectura institucional de la Unió Europea. Les seves competències i funcions estan definides principalment en el Tractat de la Unió Europea (TUE), especialment en l’article 15, i es complementen amb la pràctica política desenvolupada des de la creació del càrrec amb el Tractat de Lisboa.

De forma sintètica, el president del Consell Europeu té quatre grans blocs de funcions: (1) organització i direcció dels treballs del Consell Europeu, (2) impuls de la seva activitat i cerca de consensos, (3) representació externa de la Unió al nivell de caps d’Estat o de Govern i (4) funcions de rendició de comptes i informació davant altres institucions.

1. Elecció i naturalesa del càrrec

Segons el TUE, el president del Consell Europeu:

• És elegit pel propi Consell Europeu per majoria qualificada.
• Té un mandat de dos anys i mig, renovable una sola vegada.
• No pot exercir simultàniament un mandat nacional (per exemple, ser cap d’Estat o de Govern d’un Estat membre).

Es tracta, per tant, d’una figura de dedicació exclusiva a la presidència del Consell Europeu, diferent dels líders nacionals que el integren.

2. Organització i presidència de les reunions

El nucli de les funcions del president és dirigir el funcionament del Consell Europeu, que reuneix els caps d’Estat o de Govern dels Estats membres, el president de la Comissió Europea i, en determinats punts, l’Alt Representant per a Afers Exteriors i Política de Seguretat.

Entre les seves competències organitzatives, els tractats li atribueixen:

• Convoqueu i presideixi les reunions del Consell Europeu (ordinàries, normalment quatre a l’any, i extraordinàries quan sigui necessari).
• Fixi, juntament amb l’Estat membre que exerceix la presidència del Consell de la UE i el president de la Comissió, l’ordre del dia de les cimeres, en línia amb les prioritats estratègiques de la Unió.
• Asseguri la preparació adequada de les reunions, coordinant treballs previs, esborranys de conclusions i contactes amb les capitals.

En la pràctica, això converteix el president en el “director d’orquestra” polític de les cimeres europees, amb una tasca intensa de mediació prèvia i durant les sessions.

3. Impuls, cohesió i cerca de consens

El TUE estableix que el Consell Europeu “donarà a la Unió els impulsos necessaris per al seu desenvolupament i definirà les seves orientacions i prioritats polítiques generals”. El president és el responsable directe que això succeeixi de manera ordenada i eficaç.

Les seves funcions en aquest pla inclouen:

• Vetllar per la preparació i continuïtat dels treballs del Consell Europeu, garantint el seguiment de les decisions preses i la coherència entre diferents cimeres.
• Afavorir la cohesió i el consens entre els membres del Consell Europeu, cosa que implica un paper actiu de mediació en crisis, negociacions complexes (per exemple, marcs financers plurianuals, ampliacions, grans reformes institucionals) i situacions de conflicte entre Estats.
• Impulsar les grans orientacions estratègiques de la UE, per exemple en matèria de clima, digitalització, política econòmica o resposta a crisis, procurant que les decisions de la cimera siguin clares i aplicables.

Encara que el president no té iniciativa legislativa ni poder de decisió unilateral, la seva capacitat de construir compromisos i d’articular les prioritats polítiques influeix decisivament en l’agenda de la Unió.

4. Representació externa de la Unió

Els tractats també atribueixen al president del Consell Europeu una funció de representació de la UE a l’exterior, “al seu nivell i sense perjudici de les atribucions de l’Alt Representant”. En concret:

• Representa la Unió al nivell de caps d’Estat o de Govern en qüestions de política exterior i de seguretat comuna, especialment en cimeres amb tercers països o grups de països (per exemple, G7, G20 o cimeres UE–socis estratègics).
• Coordina la seva actuació amb l’Alt Representant, que és el cap de la diplomàcia europea i presideix el Consell d’Afers Exteriors. El president actua com a “cara política” dels caps d’Estat o de Govern, mentre que l’Alt Representant assumeix la gestió quotidiana i diplomàtica.

Aquesta representació no substitueix la de la Comissió (competent en molts àmbits externs, com comerç) ni la dels Estats membres, però ofereix una veu política unificada al màxim nivell.

5. Informació i rendició de comptes

El president del Consell Europeu ha de garantir també la connexió amb les altres institucions:

• Presenta un informe al Parlament Europeu després de cada reunió del Consell Europeu, explicant les conclusions assolides i responent a les intervencions dels eurodiputats en un debat posterior.
• Coordina amb el president de la Comissió Europea, amb qui ha de treballar estretament perquè les orientacions polítiques del Consell Europeu es tradueixin en iniciatives legislatives i polítiques concretes.

6. Límits dels seus poders

Encara que és una figura molt visible, els seus poders estan clarament acotats pels tractats:

• No té poder de decisió propi sobre les polítiques de la Unió: les decisions les adopten col·lectivament els membres del Consell Europeu.
• No pot imposar resultats; la seva funció és mediar, proposar fórmules de compromís i facilitar acords.
• El seu mandat està institucionalment separat dels governs nacionals i de la Comissió, cosa que busca garantir una presidència relativament neutral i orientada a l’interès general de la Unió.

En suma, segons els tractats de la UE, el president del Consell Europeu és un “facilitador cap”: organitza, impulsa i personifica l’acció del Consell Europeu, sense substituir la sobirania dels caps d’Estat o de Govern ni les prerrogatives de la Comissió i de l’Alt Representant.

L’accés d’un país no europeu a programes d’R+D de la UE com Horitzó Europa no es fa país per país de forma improvisada, sinó que està regulat en el propi Reglament d’Horitzó Europa i en els acords internacionals que la UE signa amb aquests Estats. En termes jurídics, hi ha dos nivells que convé distingir:

• Participar puntualment en projectes (com a soci d’un consorci).
• Convertir-se en “país associat” al programa, amb drets gairebé equivalents als Estats membres.

1. Marc jurídic bàsic: Reglament d’Horitzó Europa

El Reglament (UE) que crea Horitzó Europa defineix qui pot ser beneficiari i, sobretot, qui pot sol·licitar l’estatus de país associat. De forma simplificada, s’exigeix que:

• El país tercer comparteixi valors i principis fonamentals de la UE (democràcia, Estat de dret, respecte dels drets humans).
• Disposi d’una capacitat científica, tecnològica i innovadora suficient, de manera que la seva participació aporti valor afegit al programa.
• Tingui un marc jurídic i administratiu adequat per gestionar fons públics d’R+D, amb controls financers, auditories i mecanismes de lluita contra el frau i la corrupció comparables als de la UE.
• Garanteixi una protecció adequada de la propietat intel·lectual i de les dades, i la possibilitat de fer complir els drets (tribunals efectius, adhesió a tractats internacionals de PI, etc.).
• Accepti les normes de participació del programa (elegibilitat d’entitats, regles de consorci, obligacions de difusió, accés obert, clàusules sobre dades sensibles, seguretat, etc.).

Aquests requisits no s’apliquen només en abstracte: es plasmen en un acord internacional d’associació entre la UE i el país interessat.

2. Associació a Horitzó Europa: l’acord internacional

Si un país no europeu vol “accedir” plenament a Horitzó Europa, en la pràctica busca convertir-se en país associat. Jurídicament això implica:

• La UE negocia i signa un Acord d’Associació al Programa amb aquest país (tractat internacional segons el Dret de la UE i de l’Estat tercer).
• En aquest acord es fixen:
  • Les condicions financeres (contribució anual al pressupost del programa, possibles mecanismes d’ajust segons el retorn obtingut, etc.).
  • L’àmbit material de l’associació: a tot Horitzó Europa o només a determinades parts (per exemple, pilar II, o determinades associacions institucionalitzades).
  • Disposicions sobre control, auditoria i recuperació de fons per part de la Comissió Europea o el Tribunal de Comptes Europeu.
  • Clàusules sobre seguretat, ús de resultats i dades, especialment en àmbits sensibles (espai, defensa, tecnologies crítiques).
  • Mecanismes de solució de controvèrsies i causa de suspensió o denúncia de l’acord.
• El país tercer ha d’incorporar al seu ordenament intern el necessari per aplicar aquestes regles (per exemple, adaptar normes de contractació pública, subvencions o control financer per permetre a les seves entitats rebre fons UE i sotmetre’s a auditories europees).

Només un cop signat i en vigor aquest acord, les entitats del país associat són, amb caràcter general, tan elegibles i finançables com les dels Estats membres (excepte reserves específiques que pugui contenir el propi acord o les bases del programa de treball).

3. Elegibilitat sense associació: participació com a tercer país

Al marge de l’associació, la normativa d’Horitzó Europa permet que entitats de països no associats participin en projectes. Des del punt de vista legal, això exigeix:

• Que el país tercer no estigui subjecte a sancions, restriccions o mesures de seguretat de la UE que impedeixin la cooperació científica o el flux de fons.
• Que el programa de treball declari aquest país com a elegible per a finançament automàtic (normalment països en desenvolupament) o, si és un país de renda alta, que les seves entitats:
  • Participin sense finançament UE (aportant els seus propis recursos nacionals o privats), o
  • Rebin finançament UE de forma excepcional quan el tema o la convocatòria justifiquin clarament la seva participació.
• Que les entitats compleixin les obligacions generals dels beneficiaris (capacitat financera i operativa, acceptació d’auditories de la Comissió, respecte de normes ètiques, etc.).

4. Diferència clau: requisits polítics vs. requisits purament tècnics

En resum, perquè un país no europeu accedeixi “de ple” a Horitzó Europa com a país associat fan falta, sobretot:

• Un alineament polític i de valors amb la UE.
• Un marc jurídic intern sòlid en matèria de finances públiques, control, propietat intel·lectual i justícia efectiva.
• La signatura i ratificació d’un acord internacional d’associació que reculli aquestes condicions i la contribució financera al programa.

Per participar sense associació, els requisits són més limitats i es concentren en la elegibilitat de les entitats i projectes, però sense els drets amplis que atorga la condició de país associat.