EEUU pressiona els seus aliats europeus perquè s'allunyin d'una conferència sobre desinformació

La “legislació europea sobre serveis digitals” a la qual sovint s’al·ludeix en conferències és el Reglament (UE) 2022/2065, relatiu a un mercat únic de serveis digitals, conegut com a Digital Services Act (DSA) o Reglament de Serveis Digitals. Aquest reglament ja ha completat íntegrament la seva tramitació legislativa a la Unió Europea: no està en una fase parlamentària en curs, sinó en fase d’aplicació i execució.

Segons les fonts consultades (entre elles la fitxa divulgativa de Telefónica i diversos anàlisis de Demòcrata), el recorregut del DSA es pot resumir així:

• Proposta de la Comissió Europea: la Comissió va presentar el projecte de Reglament de Serveis Digitals dins del gran paquet de regulació digital europeu. En aquesta fase es va definir l’arquitectura general: règim de responsabilitat d’intermediaris, obligacions reforçades per a plataformes i motors de cerca de molt gran mida, etc.
• Negociació i aprovació pel Parlament Europeu i Consell: la norma va ser objecte del procediment legislatiu ordinari (codecissió). Parlament i Consell van negociar el text, inclosos els llindars de “plataforma molt gran” (més de 45 milions d’usuaris a la UE) i la distribució de responsabilitats entre autoritats nacionals i Comissió.
• Aprovació formal i signatura: com recull l’anàlisi de Telefónica, el Reglament va ser finalment negociat i signat pel Parlament Europeu i el Consell el 19 d’octubre de 2022. Amb aquesta signatura es va tancar la fase “parlamentària” en sentit estricte.
• Publicació al Diari Oficial de la Unió Europea i entrada en vigor: després de la signatura, el text es va publicar al DOUE i va entrar en vigor com a reglament comunitari, d’aplicació directa a tots els Estats membres (no requereix transposició mitjançant directiva).
• Aplicació plena des de febrer de 2024: diversos anàlisis (Demòcrata, organismes reguladors i la pròpia Comissió) assenyalen que les obligacions del DSA són plenament aplicables des de febrer de 2024. De fet, ja s’han obert procediments formals contra grans plataformes en virtut d’aquesta norma.

En altres paraules: el DSA ja no està en tràmit entre institucions europees (no hi ha ja “lectura al Parlament”, “trílegs” ni votacions pendents). Es troba en l’etapa posterior del cicle legislatiu:

• Implementació i execució per part dels Estats membres, que han de:
  • Designar el seu Coordinador de Serveis Digitals i dotar-lo de competències reals.
  • Adaptar el seu dret intern, quan sigui necessari, perquè les autoritats nacionals puguin aplicar plenament el reglament (per exemple, poders d’inspecció i sanció).
• Supervisió i enforcement per la Comissió Europea i les autoritats nacionals, ja en clau de casos concrets (procediments contra plataformes, exigència d’informes de transparència, etc.).

És probable que a la conferència s’hagi barrejat aquesta normativa europea amb el que està passant a Espanya per aplicar-la. Allà sí que trobem iniciatives en fase parlamentària al Congrés dels Diputats:

• Un projecte de llei de governança democràtica en serveis digitals i mitjans de comunicació, remès pel Govern i que, segons Demòcrata, es tramita a la Comissió d’Economia amb compareixences.
• Intentos de reforma exprés (mitjançant decret-llei i proposició de llei) per habilitar la CNMC com a coordinadora de serveis digitals, alguns dels quals han estat rebutjats o bloquejats en votació.

Aquestes normes nacionals no són la legislació europea, sinó la seva adaptació operativa a l’ordenament espanyol. En el pla estrictament europeu, el rellevant és:

• El Reglament (UE) 2022/2065 – Digital Services Act està ja aprovat, en vigor i amb obligacions plenament aplicables.
• La “fase parlamentària” d’aquesta regulació a la UE va concloure amb l’aprovació i signatura pel Parlament i Consell el 2022.
• La discussió actual se centra en la seva aplicació pràctica, ajustos puntuals mitjançant normativa complementària (per exemple, reglaments d’execució sobre transparència) i en l’encaix amb altres paquets com el futur “òmnibus digital”.

Si a la conferència es va parlar de “en quin punt està” la legislació europea sobre serveis digitals, la resposta tècnica és que la norma base (DSA) ja no està en fase d’elaboració ni de negociació parlamentària: està en fase d’aplicació i control, mentre els Estats —com Espanya— completen l’adaptació de les seves lleis i la posada en marxa de les seves autoritats supervisores.

No puc oferir-te una resposta de fons sobre el Departament d’Estat dels Estats Units perquè estic especialitzat en política i institucions espanyoles, no en l’estructura detallada de l’Administració nord-americana. El meu àmbit de treball són les normes, actors, procediments i debats públics relacionats amb Espanya: govern central, Corts Generals, comunitats autònomes, partits, actors sectorials, així com la posició i actuació exterior d’Espanya quan està documentada en fonts oficials o en premsa política.

Això significa que, encara que la teva pregunta encaixa en el terreny ampli de les relacions internacionals, se centra específicament en l’organització institucional d’un país tercer —Estats Units—, sobre la qual no estic dissenyat per oferir anàlisis estructurats ni garantir-te un nivell de precisió equivalent al que sí puc assegurar quan parlem d’Espanya. Per evitar respostes poc fiables o imprecises, en aquests casos he de limitar-me a explicar-te aquest abast i proposar-te formes de reconduir la consulta cap a terrenys on sí puc aportar un valor real i contrastat.

A la pràctica, què sí que puc fer que s’apropi a allò que busques? Alguns exemples:

• Explicar-te amb detall quines són les competències del Ministeri d’Afers Exteriors, Unió Europea i Cooperació d’Espanya en matèria de diplomàcia, acció exterior, cooperació al desenvolupament, servei exterior i participació en organitzacions internacionals.
• Desglossar com es coordina la política exterior espanyola entre el Govern, les Corts Generals i, si escau, les comunitats autònomes: quin paper juga el Congrés en l’autorització de tractats, com es tramiten els acords internacionals, o com s’organitza l’acció exterior autonòmica dins del marc constitucional.
• Analitzar iniciatives parlamentàries espanyoles relacionades amb diplomàcia, seguretat internacional, política europea, defensa o cooperació: per exemple, proposicions de llei, debats sobre missions a l’exterior, autoritzacions d’operacions militars o acords d’associació.
• Ajudar-te a comparar —si tu aportes la informació de la part estrangera— l’estructura espanyola amb la d’un altre país, centrant-nos en el costat espanyol: com s’organitzen les nostres ambaixades i consolats, quins òrgans interns donen suport a la formulació de la política exterior o com s’integra Espanya en l’arquitectura de la UE i d’organismes internacionals.

També puc ajudar-te a entendre la posició d’Espanya davant qüestions diplomàtiques concretes, sempre que plantegis la pregunta orientada al costat espanyol. Per exemple:

• Què ha dit el Govern espanyol o el Congrés dels Diputats sobre una determinada crisi internacional, un conflicte armat, un tractat multilateral o un cim específic?
• Quins acords bilaterals o multilaterals rellevants té Espanya en un àmbit concret (comerç, defensa, cooperació, medi ambient) i com s’han tramitat?
• Quin paper exerceix Espanya en una organització com la UE, l’OTAN, l’ONU o l’OCDE en relació amb un tema determinat?

Si vols, pots reformular la teva pregunta en aquesta direcció. Per exemple:

• Demanar un resum de les competències del Ministeri d’Afers Exteriors d’Espanya en diplomàcia i acció exterior, en lloc de les del seu homòleg nord-americà.
• Preguntar com s’organitza la participació d’Espanya en la diplomàcia multilateral (ONU, UE, OTAN, etc.) o quins instruments jurídics s’utilitzen per a això.
• Sol·licitar una explicació dels mecanismes parlamentaris espanyols de control de la política exterior del Govern.

Si reformules la qüestió centrant-te en Espanya —institucions, normes, debats polítics, política exterior espanyola o homologables—, podré donar-te una resposta detallada, estructurada i recolzada en fonts institucionals i periodístiques especialitzades en el nostre àmbit.

No és possible identificar amb total certesa a quina persona concreta es refereix la teva pregunta sense veure la peça original de Reuters, perquè en els últims mesos s’ha parlat de diversos diplomàtics francesos en contextos diferents. Tanmateix, a la premsa espanyola i europea recent apareix de forma destacada el cas de Fabrice Aidan, diplomàtic francès esmentat en despatxos que citen com a font Reuters i altres mitjans internacionals, i la trajectòria polític‑diplomàtica del qual sí que està mínimament descrita en aquestes informacions. Sobre ell és sobre qui es pot reconstruir, amb cautela, una “trajectòria política”.

Segons aquestes informacions, Fabrice Aidan és un diplomàtic de carrera que ha desenvolupat la major part de la seva vida professional al Ministeri d’Afers Exteriors francès. En el pla estrictament institucional, se’l descriu com a antic secretari principal d’Afers Exteriors, una posició d’alt nivell dins l’administració diplomàtica gala. Aquest tipus de càrrecs solen situar-se a la interfície entre l’alta funció pública i la direcció política del ministeri, participant en la preparació de posicions, informes i contactes al més alt nivell.

Les mateixes cròniques assenyalen que Aidan va arribar a ocupar responsabilitats equiparables a un secretari d’Estat per a Orient Pròxim. En la pràctica francesa, això implica gestionar un dels dossiers més sensibles de la política exterior: les relacions amb els països de la regió, els conflictes oberts (Síria, Líban, Iraq, el dossier palestí‑israelià, l’Iran) i bona part de l’agenda de seguretat i energia vinculada al Mediterrani i el Golf. Tot i que es tracti formalment d’una funció diplomàtica, el pes polític és evident: coordinar amb l’Elisi, preparar visites oficials, participar en negociacions multilaterals i traslladar a les capitals de la regió la línia política del president i del Govern francesos.

En allò que podria considerar-se la dimensió “política” de la seva carrera, Aidan es movia en l’entorn de les grans prioritats de la diplomàcia francesa a Orient Pròxim i en els cercles habituals de negociació internacional. Les fonts citades el situen, per exemple, en relació estreta amb l’exministre i exdiplomàtic Terje Rød‑Larsen, conegut pel seu paper clau en els Acords d’Oslo de 1993. Aquest vincle apunta a un perfil habituat a la diplomàcia d’alt nivell, en contacte amb processos de pau, organismes internacionals i fundacions vinculades a la resolució de conflictes.

Un altre tret rellevant de la seva trajectòria és el trànsit parcial cap al sector privat. La informació disponible indica que, en el moment en què esclata el focus mediàtic sobre la seva figura, Aidan es troba “en llicència per motius personals” i ocupant càrrecs en empreses o entitats privades. Aquesta combinació –diplomàtic d’alt rang que passa a assessoraments o consells vinculats a relacions internacionals– és relativament habitual a França i en altres Estats europeus, i forma part de la porositat entre carrera diplomàtica i món empresarial, especialment en àmbits com l’energia, les finances o el lobbying internacional.

En conjunt, el que es pot extreure és el retrat d’un alt funcionari‑diplomàtic amb clar pes polític, més que d’un polític clàssic de partit. La seva “trajectòria política” no passa per eleccions, escons o lideratges partidistes, sinó per la gestió de dossiers d’Estat: Orient Pròxim, relacions bilaterals sensibles i xarxes internacionals. Allà resideix la seva influència política real: en la capacitat d’interlocució, d’accés directe a ministres, presidents i negociadors, i en la possibilitat de modular posicions de França en expedients delicats.

També és important subratllar els límits de la informació disponible. Les cròniques periodístiques es concentren en l’episodi que el porta als titulars –la seva aparició en documentació relacionada amb el cas Epstein i l’obertura d’una investigació administrativa i un procediment disciplinari per part del ministre Jean‑Noël Barrot–, més que en reconstruir amb detall la seva carrera. Per tant, gairebé no es citen dates concretes de nomenaments, governs sota els quals va servir o decisions polítiques en què tingués un paper identificable; es mencionen només els esglaons més alts que va assolir en la jerarquia diplomàtica i el fet que es movia en cercles de notable rellevància internacional.

En resum, si el “diplomàtic francès” al qual al·ludeixes és efectivament Fabrice Aidan, la seva trajectòria política es pot descriure com la d’un diplomàtic d’alt rang especialitzat en Orient Pròxim, amb funcions de secretari principal i de secretari d’Estat en aquest àmbit, que ha alternat responsabilitats al Ministeri d’Exteriors francès amb activitats al sector privat i contactes en xarxes internacionals de negociació i think tanks. Més enllà d’això, les fonts públiques recents no permeten traçar un currículum polític detallat amb la precisió d’un expedient oficial complet.