Pneumònia, anemia, malària, tos ferina, VIH i desnutrició crònica figuren entre les malalties més habituals dels pacients que arriben al centre de salut de San Lorenzo, una de les localitats clau de l'Amazònia peruana, on més del 70% dels seus habitants pertanyen a pobles indígenes.
En aquesta ciutat del departament de Loreto, la regió més gran de Perú, viuen prop de 60.000 persones, amb una població molt jove: almenys la meitat són menors de 18 anys. Per això, la majoria de qui acudeix a aquest establiment públic de salut són nens i adolescents.
Les limitacions del centre, tanmateix, impedeixen cobrir moltes de les necessitats mèdiques, cosa que obliga a derivar els malalts a altres nuclis urbans. Però les enormes distàncies i l'escassa connectivitat que arrosseguen des de fa dècades les comunitats amazòniques dificulten aquests trasllats i fan que algunes famílies renunciïn a buscar ajuda.
La referència més pròxima per a casos complexos és Yurimaguas, a 45 minuts en avió o unes dotze hores de viatge fluvial des de San Lorenzo, un trajecte que posa en seriós perill la vida dels pacients. A més, l'hospital de Yurimaguas no disposa d'Unitat de Cures Intensives (UCI) pediàtrica malgrat atendre una població majoritàriament jove.
"Si Yurimaguas no ens dóna (una) solució, hem de coordinar-nos amb Iquitos", indica Liseth Durand, responsable de promoció de la salut a San Lorenzo, en declaracions a Europa Press. La derivació a Iquitos complica encara més la situació, ja que només hi ha dos vols setmanals des de San Lorenzo, mentre que a Yurimaguas sí es pot viatjar diàriament.
En la pràctica, un menor que no pugui ser atès ni a San Lorenzo ni a Yurimaguas pot veure's obligat a recórrer gairebé 850 quilòmetres per rebre tractament adequat. Així ho descriu Carlos Albrecht, oficial de salut i nutrició del Fons de Nacions Unides per a la Infància (UNICEF) a Perú: "Imaginemos que un nen amb pneumònia d'Andoas, a deu hores de San Lorenzo, arriba aquí (al centre mèdic) deu hores després i no es pot tractar. Necessita anar a Yurimaguas. Si no hi ha avionetes són altres deu o dotze hores fins que finalment és assistit, en cas que l'acceptin. Si no, hauria d'anar a Iquitos".
Per fer front a aquesta realitat, l'agència de l'ONU col·labora amb organitzacions indígenes, autoritats peruanes i finançament de la Unió Europea en el reforç de sistemes d'alerta temprana. L'objectiu és que les comunitats puguin detectar riscos i activar respostes ràpides davant d'emergències no només sanitàries, sinó també davant d'incendis, inundacions o violència de gènere.
Brigades indígenes i comitès comunitaris davant d'emergències
En aquest marc es creen els comitès comunitaris d'emergències i desastres, brigades indígenes organitzades, formades i dotades per entitats com UNICEF i Acció Contra la Fam (ACH). Aquests grups disposen de botiquins, lliteres, un ordinador per sol·licitar suport a les autoritats locals i megàfons per alertar i informar la població quan és necessari evacuar o reaccionar davant d'un risc imminent.
Almenys cinc comunitats indígenes de la província Datem del Marañón compten ja amb aquests comitès, entre elles Trueno Cocha i Puerto Industrial, situades a cinc i 15 hores respectivament de San Lorenzo en chalupa, una petita embarcació a motor. Aquests equips de gestió del risc i resposta d'emergència proporcionen una certa, encara que limitada, autonomia a més de 1.600 persones que viuen en aquestes comunitats.
Campanyes de vacunació i desafiaments de la cadena de fred
El programa de UNICEF inclou campanyes d'immunització mitjançant "brigades d'atenció integral de deu, 15 o 20 dies constants" que es desplacen a alguns dels punts més aïllats de la selva, explica la responsable de San Lorenzo. No obstant això, subratlla que portar les vacunes en condicions òptimes fins als últims assentaments és un repte permanent.
"Les vacunes les tenim però la cadena de fred és molt important. Si no assegurem la cadena de fred, no podem arribar fins al darrer poblament perquè no garantim una vacuna segura. (....) A vegades no hi ha punts amb els quals poder retroalimentar la cadena i evitar que aquesta es trenqui o bé no tenen les condicions per a això", assenyala.
Interrogada per la percepció de la població local envers la vacunació, Durand reconeix que entren en joc factors culturals. A la zona conviuen almenys set pobles indígenes —awajún, wampís, kichwa, candoshi (kandozi), achuar, shawi i chapra— a més de població mestissa, cadascun amb les seves pròpies cosmovisions.
"Ells tenen la seva cultura, la seva forma de pensar. A més, els grups cristians tenen una mica de rebuig. Alguns es neguen perquè diuen que la vacuna mata", apunta. En les darreres dècades, les esglésies evangèliques —especialment les adventistes— han guanyat influència entre els pobles originaris, tot i que també hi ha presència de l'Església catòlica.
Líders religiosos i enfocament intercultural per salvar vides
Davant d'aquest context, les accions de sensibilització resulten fonamentals. L'equip de UNICEF treballa amb personal sanitari i líders comunitaris per reforçar les seves capacitats de comunicació i oferir informació clara sobre els beneficis de les vacunes, així com sobre nutrició i pràctiques bàsiques d'higiene com el rentat de mans.
"També ens hem apropat als pastors evangèlics per sumar-los a totes aquestes activitats de mobilització comunitària a Datem del Marañón. Els considerem importantíssims per a la difusió de pràctiques que salven vides com és precisament la vacunació", relata Ysabel Limache, oficial de canvi social i comportament de UNICEF.
En aquest punt cobra especial importància l'enfocament intercultural, basat en "conèixer i comprendre" les poblacions a les quals es dirigeix la intervenció, de manera que les estratègies s'adaptin a la seva realitat sociocultural. Per a Limache, la clau és "que les persones puguin sentir que aquestes activitats s'afegeixen a la seva vida diària, que no se'ls (...) generi algun tipus de qüestionament", el que afavoreix la continuïtat dels projectes en el temps.
Així, els usuaris que acudeixen als centres de salut troben materials informatius en les llengües originàries de la zona, a més d'en espanyol. Així mateix, es permet que les dones donin a llum mitjançant el part vertical, una pràctica tradicional en la qual la gestant pare de peu, que redueix el dolor i facilita l'expulsió del nadó.
"Això es reflecteix en la feina que fem amb l'apu -líder- de cada comunitat indígena. Reconeguem qui són, com són, què pensen, el nivell d'influència sobre les famílies, sobre les decisions que prenen les famílies en salut, en educació (...) Perquè si opts per enfortir el que ja existeix a la comunitat, estàs generant condicions perquè aquestes activitats puguin romandre en el temps un cop les institucions surten del territori", explica.
Més enllà del subministrament d'equips i materials, UNICEF subratlla que la "mirada integral" i l'"escolta social" són les que permeten que les comunitats es reforcin i s'organitzin per si mateixes en un entorn aïllat, marcat per dècades d'absència de l'Estat.