Trump perd el Congrés, però conserva el poder per imposar la seva política exterior i comercial

Si et refereixes al Partit Demòcrata dels Estats Units, recuperar el control de la Cambra de Representants permetria impulsar la seva agenda, però no convertiria automàticament les seves iniciatives en lleis. Els següents passos serien organitzar la Cambra, fixar prioritats, tramitar els projectes a les comissions i sotmetre'ls a votació. Després seguirien sent decisius el Senat i la Presidència.

Convé distingir aquesta explicació de l'escenari polític concret: no dono per confirmat que els demòcrates hagin recuperat el control ni que existeixi un calendari aprovat per a determinades propostes. Tampoc s'ha d'aplicar aquí el procediment del Congrés espanyol: els seus tràmits, com la presa en consideració o la intervenció d'una ponència, no descriuen el funcionament del Congrés nord-americà.

1. Organitzar la Cambra i establir prioritats

El primer pas seria traduir la majoria electoral en capacitat efectiva de direcció parlamentària. Això implica triar la Presidència de la Cambra, organitzar les comissions i establir les regles de funcionament. També caldria acordar dins del propi grup quins projectes reben prioritat: controlar la Cambra no garanteix que tots els seus integrants donin suport a cada proposta.

A més, una victòria electoral i l'exercici de la nova majoria no són el mateix moment. Abans d'atribuir decisions a aquesta majoria cal distingir entre els anuncis de transició i les actuacions de la Cambra ja constituïda.

2. Presentar els projectes i examinar-los en comissió

Les propostes legislatives haurien de presentar-se formalment i remetre's a les comissions competents per matèria. Allà podrien celebrar-se audiències, sol·licitar-se informació i negociar modificacions. La comissió examinaria l'articulat i decidiria si recomana que el projecte avanci cap al debat de la Cambra.

Aquesta fase importa tant com la votació final: permet concretar costos, obligacions, excepcions i mecanismes d'aplicació. També pot revelar desacords que obliguin a modificar una proposta o a ajornar-la. No totes les iniciatives anunciades políticament arriben a superar aquest examen.

3. Portar els textos al ple i votar-los

La direcció de la majoria hauria de reservar espai al calendari i preparar les condicions del debat. Els representants debatrien el projecte i, segons les regles aplicables, les modificacions que es poguessin plantejar. Per aprovar-lo caldrien els vots exigits en aquesta decisió concreta.

Per tant, el següent repte verificable per a cada iniciativa seria el seu avanç efectiu: presentació, examen en comissió, inclusió al calendari o aprovació. Un anunci de prioritats no equival a cap d'aquests acords.

4. Aconseguir un text comú amb el Senat

L'aprovació a la Cambra de Representants no tancaria el procediment. El Senat hauria d'aprovar també la legislació. Si ambdues cambres recolzessin versions diferents, seria necessari resoldre les discrepàncies i aconseguir que les dues acceptessin el mateix text.

Controlar una cambra no suposa controlar tot el Congrés. La composició del Senat, les seves regles i els suports disponibles condicionarien quines propostes podrien completar el recorregut i quines quedarien bloquejades o exigirien acords.

5. Superar la fase presidencial i separar legislació de control

Un cop aprovat el mateix text per ambdues cambres, correspondria la intervenció presidencial, inclosa la possibilitat de veto. Per separat, la majoria podria impulsar audiències, investigacions i altres actuacions de supervisió: aquestes no s'han de confondre amb l'aprovació de lleis.

En definitiva, la seqüència seria organització, comissió, ple, acord amb el Senat i fase presidencial. Per identificar els propers passos de projectes concrets caldria precisar quins són i en quina fase es troben, sense deduir la seva aprovació només pel canvi de majoria.

En el sistema constitucional dels Estats Units, el president té un paper central en política exterior i, en menor mesura, en política comercial. Tanmateix, les seves competències no són absolutes: s'insereixen en un esquema de separació de poders on el Congrés conserva atribucions clau, especialment en comerç i control de la guerra. A continuació es resumeixen les facultats presidencials més rellevants i els seus límits.

1. Competències formals en política exterior

• Cap d'Estat i representant internacional: La Constitució no ho diu amb aquestes paraules, però el president actua com a representant dels Estats Units davant d'altres Estats i organitzacions internacionals. Encapçala la diplomàcia, decideix la línia general de la política exterior i dirigeix el Departament d'Estat.
• Negociació de tractats (art. II, secció 2): El president “tindrà facultat per celebrar tractats, amb el consell i consentiment del Senat”, que ha d'aprovar-los per majoria de dos terços dels senadors presents. És a dir:
  • El president negocia i signa el tractat en nom dels EUA.
  • El tractat no entra en vigor internament sense l'aprovació del Senat.
  Aquesta exigència obliga a una coordinació estreta amb la majoria senatorial.
• Nombrament d'ambaixadors i alts càrrecs d'exteriors: També a l'art. II, el president nomena ambaixadors, cònsols i altres alts responsables de política exterior, de nou amb el consell i consentiment del Senat. Així controla l'estructura executiva que implementa la política exterior.
• Recepció d'ambaixadors i reconeixement d'Estats (art. II, secció 3): La competència de “rebre ambaixadors i altres ministres públics” s'ha interpretat com a base del poder de reconeixement de governs i Estats estrangers (decidir si els EUA reconeixen un nou Estat o un govern concret).
• Comandant en cap de les Forces Armades (art. II, secció 2): El president dirigeix militarment el país. Això inclou:
  • Planificació i conducció d'operacions militars un cop autoritzades i finançades.
  • Capacitat de resposta ràpida davant de crisis i atacs.
  Tanmateix, la facultat de declarar la guerra i de finançar l'exèrcit correspon al Congrés, cosa que limita de facto aquesta capitania.
• Acords executius: A més dels tractats formals, els presidents utilitzen àmpliament els anomenats executive agreements, acords internacionals que no requereixen la ratificació amb majoria de dos terços del Senat. El seu fonament sol estar en:
  • Competències constitucionals pròpies del president (per exemple, com a comandant en cap).
  • Lleis prèvies del Congrés que li deleguen capacitat per celebrar certs acords.
  Tenen força jurídica, però no poden contradir la Constitució ni una llei federal vigent.

2. Competències en matèria de política comercial

En comerç exterior el protagonisme constitucional recau, en principi, en el Congrés: l'art. I, secció 8, li atorga el poder de “regular el comerç amb nacions estrangeres” i de fixar aranzels. El president intervé sobretot com a executor i negociador, a través de delegacions de poder legalment establertes.

• Negociació d'acords comercials: En la pràctica, el president i la seva administració (Oficina del Representant Comercial dels EUA) negocien tractats i acords de lliure comerç. Per això:
  • Es recolzen en lleis marc del Congrés (per exemple, les de Trade Promotion Authority), que faculten el president a negociar acords amb certs objectius i sotmeten després el text a una votació ràpida (sí/no) a les Càmeres, sense possibilitat d'esmena.
  • El Congrés conserva la paraula final: sense la seva aprovació, l'acord no entra en vigor com a llei interna.
• Aplicació d'aranzels i sancions: Diverses lleis deleguen en el president facultats per:
  • Elevar o reduir aranzels en situacions específiques (seguretat nacional, pràctiques comercials deslleials, etc.).
  • Imposar sancions econòmiques a països, empreses o individus (per exemple, sota la llei de poders econòmics en emergències internacionals, IEEPA).
  Són poders amplis, però sempre basats en delegacions legislatives revocables o modificables pel mateix Congrés.
• Direcció general de la política econòmica exterior: Com a cap del poder executiu, el president:
  • Coordina la política comercial amb la política de seguretat nacional i exteriors.
  • Marca la línia en fòrums com el G7, el G20, el FMI, el Banc Mundial o l'OMC, dirigint les delegacions nord-americanes.

3. Límits i contrapesos

• Poders del Congrés: Declara la guerra, aprova el pressupost militar i diplomàtic, regula el comerç exterior, crea o deroga programes de sancions i ha d'aprovar la majoria dels grans acords (tractats o acords comercials subjectes a llei).
• Poders judicials: El Tribunal Suprem pot revisar la conformitat constitucional d'actes presidencials en política exterior i comercial i anul·lar-los si excedeixen les competències delegades o vulneren drets fonamentals.
• Responsabilitat política: El president respon davant l'electorat cada quatre anys i pot ser sotmès a impeachment si es considera que ha comès “delictes i faltes greus”, també en aquest àmbit.

En resum, el president dels Estats Units és el principal arquitecte i executor de la política exterior i té amplis marges operatius en matèria comercial, però el seu poder està condicionat pel control del Senat sobre tractats i nomenaments, per la titularitat congressual de la regulació del comerç i de la guerra, i pel control judicial de constitucionalitat.

Abans de convertir-se en el 45è president dels Estats Units al gener de 2017, Donald Trump va tenir una trajectòria política intermitent, marcada més pel seu paper com a figura mediàtica i comentarista que com a càrrec electe. La seva entrada en política formal va ser tardana, però durant dècades va cultivar una presència pública lligada a debats polítics, canvis d'afiliació partidista i diversos intents —alguns seriosos i altres més exploratoris— de presentar-se a la presidència.

Als anys vuitanta Trump ja era un empresari immobiliari molt conegut a Nova York. Tot i que no ocupava càrrecs públics, començava a aparèixer amb freqüència als mitjans opinant sobre qüestions com el comerç, l'economia o la política exterior. El 1987 va publicar un anunci a pàgina sencera en grans diaris nord-americans criticant la política exterior i la despesa de defensa dels Estats Units, gest que molts van interpretar com un tanteig d'ambicions polítiques. En aquella època estava registrat com a republicà, però sense activitat orgànica rellevant.

Durant els noranta, Trump va mantenir una posició ambigua respecte als partits. Va canviar diverses vegades la seva afiliació entre el Partit Republicà, el Partit Demòcrata i fins i tot el registre com a independent. Les seves declaracions públiques combinaven crítiques a presidents d'un i altre signe, elogis ocasionals a figures demòcrates (com Bill Clinton) i, al mateix temps, missatges durs sobre crim, comerç o el Japó similars als d'alguns republicans conservadors. Gran part de la seva influència era mediàtica, recolzada en la seva imatge de magnat d'èxit i en la seva presència en programes de televisió.

Un primer intent rellevant de salt directe a la política va ser l'any 2000. Trump va explorar seriosament la possibilitat de buscar la nominació presidencial del Reform Party, una formació nascuda al voltant de Ross Perot. Va arribar a crear un comitè exploratori, va viatjar a diversos estats i va concedir entrevistes en què va exposar posicions que combinaven postures relativament socialment liberals (per exemple en algunes qüestions de drets LGTBI) amb un enfocament molt crític amb el lliure comerç i la globalització. Tanmateix, els conflictes interns del partit i la percepció que no era una plataforma viable el van portar a retirar-se d'aquella cursa aquell mateix any.

A la dècada del 2000 i començaments de la del 2010, Trump va consolidar la seva fama televisiva gràcies al programa de telerrealitat The Apprentice. Aquest aparador va amplificar la seva figura d’“home fort” dels negocis i li va donar una audiència nacional molt àmplia. Paral·lelament, va començar a intervenir amb més freqüència en debats polítics, especialment a través d’aparicions en canals de notícies conservadors. El 2004 i 2008 va coquetejar amb la idea de presentar-se a la presidència, però sense arribar a posar en marxa estructures de campanya reals.

Un punt d’inflexió en la seva trajectòria política va ser el moviment denominat “birther”, entre 2009 i 2011. Trump es va convertir en una de les veus més visibles que posaven en dubte, sense base probatòria, la nacionalitat nord-americana de Barack Obama, qüestionant l’autenticitat del seu certificat de naixement. Aquesta posició li va atorgar una gran notorietat en sectors conservadors i en part de la base del Partit Republicà descontenta amb el president demòcrata. A partir de 2009 es va registrar de nou com a republicà i es va anar alineant de forma més estable amb aquest partit.

El 2011–2012 va tornar a suggerir que podria competir per la nominació republicana, però finalment va decidir no fer-ho. Tot i això, va utilitzar la possibilitat d’una candidatura per guanyar pes com a figura de referència en debats com la política fiscal, el comerç amb la Xina o la guerra d’Iraq, reforçant la seva imatge d’outsider crític amb les elits de Washington. Durant aquests anys es va anar acostant a posicions característiques del que després s’anomenaria “trumpisme”: proteccionisme econòmic, fort èmfasi en la immigració i discurs de confrontació amb l’“establishment”.

El pas decisiu va arribar el 2015. El 16 de juny d’aquell any, Trump va anunciar oficialment la seva candidatura a la nominació del Partit Republicà per a les eleccions presidencials de 2016. Per a llavors no havia ocupat mai un càrrec electe ni una responsabilitat administrativa pública, de manera que el seu capital polític residia gairebé exclusivament en la seva fama mediàtica, la seva fortuna i la base de seguidors construïda en anys de presència televisiva i controvèrsies públiques. La seva campanya es va estructurar precisament sobre la idea de ser un empresari aliè a la classe política tradicional, disposat a “drenar la bassera” de Washington.

En resum, abans d’arribar a la presidència la trajectòria política de Donald Trump no va transcórrer pels canals habituals de conselleries, governacions o escons legislatius. Va ser més aviat l’evolució d’una celebritat empresarial que, durant dècades, es va moure entre ambdós grans partits, va provar plataformes alternatives com el Reform Party, va utilitzar els mitjans per posicionar-se i només molt tard va transformar aquesta notorietat en una candidatura presidencial guanyadora dins del Partit Republicà.