Bolaños reitera que la prioritat és la devolució dels migrants

Segons la legislació estatal vigent, les competències del ministre de la Presidència, Justícia i Relacions amb les Corts es desprenen, sobretot, de la definició funcional del propi departament continguda en el Reial Decret 829/2023, de 20 de novembre, pel qual es reestructuren els departaments ministerials. Aquest reial decret fixa què correspon al Ministeri, i, per extensió, al titular que el dirigeix.

En aquest reial decret s’estableix que correspon al Ministeri de la Presidència, Justícia i Relacions amb les Corts, en primer lloc, la proposta i execució de la política del Govern en els assumptes de rellevància constitucional. Això inclou la preparació i l’impuls de les iniciatives del Govern que afecten la Constitució, l’organització institucional de l’Estat, els drets fonamentals i, en general, les qüestions de més calat constitucional. El ministre assumeix, per tant, un paper central de coordinació i lideratge polític en aquest àmbit.

En segon terme, el reial decret li atribueix la preparació, desenvolupament i seguiment del programa legislatiu del Govern. És a dir, el departament, sota la direcció del ministre, coordina i ordena l’activitat normativa de l’Executiu, des de la planificació anual de projectes i proposicions de llei d’origen governamental, fins al seguiment de la seva tramitació a les Corts Generals. Aquesta funció connecta directament amb la vessant de Relacions amb les Corts, perquè implica acompassar l’agenda del Consell de Ministres amb els temps i procediments parlamentaris.

Un altre bloc de competències clarament identificat és el suport immediat a la Presidència del Govern i l’assistència als òrgans col·legiats de l’Executiu. El Reial Decret 829/2023 assenyala que el Ministeri presta assistència:

• Al President del Govern, en la seva actuació política i de direcció del conjunt de l’Executiu.
• Al propi Consell de Ministres.
• A les Comissions Delegades del Govern.
• A la Comissió General de Secretaris d’Estat i Subsecretaris.

A la pràctica, això es tradueix en què el ministre és el responsable polític que aquests òrgans disposin de la preparació jurídica, documental i procedimental necessària per adoptar decisions, i de vehicular després el seu reflex normatiu i administratiu.

En l’àmbit de Justícia, el mateix precepte atribueix al Ministeri, i per tant al ministre, la proposta i execució de la política del Govern per al desenvolupament de l’ordenament jurídic, sense perjudici de les competències d’altres departaments. Això comprèn l’elaboració i reforma de les grans lleis del sistema jurídic (processals, civils, penals, organitzatives, etc.) que no estiguin adscrites a altres ministeris especialitzats. A més, se li assigna la política en matèria d’exercici del dret a la llibertat religiosa, que inclou la regulació i gestió de les relacions amb les confessions religioses i el marc de garanties d’aquest dret.

També s’estableix expressament que corresponen a aquest departament les relacions del Govern amb l’Administració de Justícia, amb el Consell General del Poder Judicial i amb el Ministeri Fiscal, a través del Fiscal General de l’Estat. En la dimensió estrictament política, això situa el ministre com a interlocutor principal del Govern amb aquests òrgans constitucionals i amb l’organització judicial, tant per a qüestions de mitjans i organització del servei públic de justícia, com per a la preparació de reformes normatives que els afectin.

Així mateix, el reial decret menciona la cooperació jurídica internacional com a competència del Ministeri. Sota la direcció del ministre, el departament assumeix la coordinació de la participació d’Espanya en convenis, tractats, mecanismes d’assistència judicial internacional i altres formes de cooperació en matèria jurídica amb altres Estats i organismes internacionals, en coherència amb la política exterior del Govern.

El text inclou, a més, una clàusula general en indicar que el Ministeri exerceix “les altres funcions atribuïdes per les lleis”, cosa que permet integrar en l’àmbit competencial del ministre totes aquelles atribucions específiques que lleis orgàniques, lleis ordinàries o normativa reglamentària sectorial assignin al departament en matèries concretes (fundacions, memòria democràtica en etapes anteriors, llibertat religiosa, òrgans consultius, etc.).

Finalment, el Reial Decret 829/2023 precisa que el Ministeri s’estructura, entre altres, en la Secretaria d’Estat de Justícia i la Secretaria d’Estat de Relacions amb les Corts i Assumptes Constitucionals. Això reflecteix que les competències del ministre s’agrupen, de forma simplificada, en tres grans eixos: suport a la Presidència del Govern i coordinació del programa legislatiu, política de Justícia i desenvolupament de l’ordenament jurídic, i relacions amb les Corts Generals i assumptes constitucionals, sense perjudici de les funcions addicionals que resultin d’altres normes específiques.

Juan Jesús Vivas Lara és l’alcalde-president de la Ciutat Autònoma de Ceuta i un dels dirigents autonòmics amb més llarga continuïtat en el càrrec a Espanya. Nascut a Ceuta el 1953, és llicenciat en Ciències Econòmiques per la Universitat de Màlaga i funcionari de carrera de l’Ajuntament de Ceuta. Militant del Partit Popular (PP), està al capdavant de la ciutat des del 2001 i, segons diferents perfils i cròniques, s’ha consolidat com el president autonòmic amb més temps ininterromput en el càrrec.

Origen i formació

Vivas va néixer i créixer a Ceuta, fet que ha marcat de forma decisiva el seu perfil polític, molt lligat a la defensa de l’encaix de la ciutat a Espanya i de la seva especificitat fronterera. D’acord amb la seva biografia institucional, va cursar Econòmiques a la Universitat de Màlaga i posteriorment va ingressar per oposició a l’Ajuntament de Ceuta, on va desenvolupar una trajectòria com a funcionari abans de fer el salt a la política de primer nivell.

Aquest bagatge tècnic i administratiu explica en part el to que ha projectat com a gestor: sol presentar-se com un dirigent centrat en l’estabilitat pressupostària, la prestació de serveis i la recerca d’acords interinstitucionals més que en l’enfrontament partidista obert, encara que en els últims anys aquest perfil s’ha tensat per la pressió de l’agenda migratòria i de la polarització política.

Arribada a l’alcaldia-presidència i reeleccions

Vivas va accedir a la alcaldia-presidència de Ceuta el 2001, al capdavant del Partit Popular. Des de llavors ha anat revalidant el càrrec de manera continuada en les successives eleccions municipals, cosa que li ha permès encadenar més de dues dècades de govern sense interrupcions. Cròniques recents del diari Demócrata destaquen que és el líder del PP més longeu en el seu lloc des del 2001 i el president autonòmic amb més temps continu al capdavant del seu territori (perfil a Demócrata).

La seva llarga permanència s’ha sustentat en majories suficients per governar i en una estratègia d’acords variables amb altres forces de l’Assemblea ceutí, en un escenari polític complex, amb forta presència de partits locals i de formacions d’àmbit estatal. Aquesta continuïtat li ha donat un gran pes intern al PP i l’ha convertit en una referència del que s’anomena “sector institucional” del partit, partidari de mantenir canals de diàleg amb el Govern central, fins i tot quan aquest és de signe diferent.

Relació amb el Govern d’Espanya i perfil institucional

La trajectòria de Vivas com a president de Ceuta està marcada per una intensa relació amb l’Administració General de l’Estat. Ha impulsat i acompanyat nombroses inversions estatals a la ciutat, com la nova terminal marítima de Ceuta, inaugurada el 2025, on el president del Govern, Pedro Sánchez, va agrair públicament la seva “lleialtat institucional” i va subratllar que Vivas és el dirigent del PP més veterà en el seu càrrec des del 2001 (acte d’inauguració).

Al mateix temps, la seva presidència ha estat travessada per la tensió estructural derivada de la pressió migratòria i la frontera amb el Marroc. En episodis com la crisi del 2021 i, especialment, la gran crisi migratòria de l’estiu del 2026, Vivas ha endurit el to contra el Govern central quan ha considerat insuficients els mitjans desplegats, reclamant:

• Declarar situacions d’emergència d’interès nacional i reforçar la presència de l’Estat.
• Aplicar amb rigor els acords de devolució amb el Marroc.
• “Blindar” la frontera i reforçar infraestructures i cossos de seguretat.
• Una major implicació de la Unió Europea en la protecció de Ceuta com a frontera exterior comunitària (intervenció davant l’Eurocambra).

Fins i tot en aquest marc de conflicte polític, sol reivindicar la cooperació entre administracions i ha mantingut una relació fluida amb la Casa del Rei. El 2026 va ser rebut per Felip VI al Palau de Marivent per exposar-li directament la situació de la ciutat, trobada que ell mateix va presentar com una mostra d’atenció de la Corona envers Ceuta.

Línies polítiques i paper en el debat nacional

Ideològicament, Juan Jesús Vivas s’inscriu en un perfil conservador moderat dins del PP. Defensa amb fermesa l’espanyolitat de Ceuta i la necessitat d’una política migratòria estricta, però al mateix temps ha marcat distàncies amb discursos obertament xenòfobs o identitaris. En debats recents ha rebutjat equiparar la presència de població musulmana ceutí amb una amenaça a la identitat espanyola, subratllant que els musulmans de Ceuta i Melilla són tan ciutadans espanyols com la resta.

En el pla intern ceutí, la seva figura concentra tant suports com crítiques. Els seus defensors destaquen la seva continuïtat, l’increment de la inversió estatal i la capacitat per mantenir l’estabilitat institucional durant anys molt complexos. Els seus detractors li retreuen haver afavorit una certa “presidencialització” de la política local, una dependència elevada de recursos de l’Estat i una gestió migratòria centrada gairebé exclusivament en la lògica de seguretat i control.

Amb tot, a finals d’agost de 2026, Vivas continua sent el referent polític central de Ceuta i un actor amb pes propi en el tauler nacional, precisament per la combinació de llarga experiència, control institucional de la ciutat i capacitat d’interlocució amb el Govern d’Espanya, la Unió Europea i la Capitania de l’Estat.

A Espanya els requisits i el marc legal per tramitar una sol·licitud d’asil o un procés de repatriació/retorn estan fortament reglats i es recolzen en diverses normes clau, principalment la Llei 12/2009, d’asil i protecció subsidiària, i la Llei Orgànica 4/2000, sobre drets i llibertats dels estrangers a Espanya i la seva integració social, amb les seves reformes, a més del seu desenvolupament reglamentari i normativa europea.

1. Sol·licitud d’asil o protecció internacional

La Llei 12/2009 (asil i protecció subsidiària) regula qui pot demanar protecció i com es tramita, complementada pel Reial Decret 220/2022, que organitza el sistema d’acollida de sol·licitants de protecció internacional.

1.1. Qui pot sol·licitar i requisits de fons

• Persones legitimades: nacionals de països no comunitaris i apàtrides presents en territori espanyol, a frontera, CIE o missions diplomàtiques i oficines consulars.
• Asil (condició de refugiat): s’exigeix un temor fonamentat de persecució per motius de raça, religió, nacionalitat, opinions polítiques, pertinença a grup social determinat, gènere, orientació o identitat sexual, d’acord amb la Convenció de Ginebra i l’art. 3 de la Llei 12/2009.
• Protecció subsidiària: risc real de patir danys greus (pena de mort, tortura o tractes inhumans/degradants, amenaces greus derivades de violència indiscriminada en conflicte armat) encara que no es compleixin tots els requisits de refugiat.
• Causes d’exclusió o denegació: comissió de delictes de guerra, contra la humanitat, delictes greus, perill per a la seguretat d’Espanya o ordre públic, entre altres, detallades a la Llei 12/2009.

1.2. Requisits formals i procediment bàsic

• Termini: la persona ha de comparèixer i sol·licitar protecció “sense demora” i, en general, en el termini màxim d’un mes des de la seva entrada a Espanya o des que succeeixin els fets que justifiquen el temor (art. 17 i 18 Llei 12/2009).
• Lloc de sol·licitud: comissaries de Policia Nacional, oficines d’estrangeria, centres d’internament d’estrangers, punts fronterers o missions diplomàtiques/consulars espanyoles.
• Compareixença personal: regla general; si hi ha impossibilitat física o legal, pot actuar representant, però l’interessat ha de ratificar després.
• Documentació: passaport o document d’identitat si es disposa d’ell, i exposició dels fets i temors de persecució o risc. La manca de documentació no impedeix la sol·licitud si es justifiquen les circumstàncies.

1.3. Garanties jurídiques

• Dret a assistència lletrada i jurídica gratuïta: tant la Llei 12/2009 com la LO 4/2000 reconeixen als estrangers a Espanya el dret a assistència jurídica gratuïta quan no disposin de recursos suficients, inclosa la formalització i tramitació de l’expedient de protecció internacional.
• Dret a intèrpret: si el sol·licitant no comprèn o no parla la llengua oficial utilitzada, té dret a intèrpret gratuït en procediments d’asil i estrangeria (art. 22 LO 4/2000 i remissions de la Llei 12/2009).
• Informació en llengua comprensible sobre el procediment, drets i obligacions.
• Principi de confidencialitat de les dades i de la pròpia sol·licitud.
• Dret a recursos: contra inadmissions, denegacions i resolucions desfavorables es pot interposar recurs (inclòs contenciós-administratiu), amb possibilitat de mesures cautelars per evitar l’expulsió mentre es resol.
• Oficina d’Asil i Refugi (OAR): òrgan del Ministeri de l’Interior encarregat de tramitar els expedients; la decisió final correspon al propi Ministeri, previ informe de la Comissió Interministerial d’Asil i Refugi.

2. Repatriació, devolució, expulsió i retorn

Per a persones estrangeres, els procediments de devolució, expulsió i sortida obligatòria es regulen a la LO 4/2000 i el seu desenvolupament reglamentari (Reglament d’estrangeria aprovat pel Reial Decret 557/2011, parcialment modificat) i, per a l’internament, al Reial Decret 162/2014 (reglament dels CIE). Es complementen amb la Directiva 2008/115/CE de retorn de nacionals de tercers països en situació irregular.

2.1. Requisits i supòsits

• Sortida obligatòria: procedeix, entre altres supòsits, quan:
  • S’acorda expulsió o devolució administrativa (per estada irregular, entrada il·legal, etc.).
  • Es denega o extingeix l’autorització per romandre a Espanya.
  • S’acompleix el compromís de retorn voluntari en el marc de programes de retorn (LO 4/2000, art. 28 i 57 i ss., després de reformes de LO 2/2009).
• Expulsió i devolució: requereixen resolució administrativa motivada, tramitació d’expedient amb audiència de l’interessat i notificació amb indicació de recursos.
• Internament en CIE: només pot acordar-se per auto judicial com a mesura cautelar per assegurar l’expulsió/devolució, per temps limitat i amb drets específics dels interns, regulats a la LO 4/2000 i el RD 231/2014.
• Prohibició de devolució i expulsió: s’han de respectar el principi de no devolució i la prohibició d’expulsar a països on la persona pugui patir tortura, tractes inhumans o degradants (art. 15 i següents LO 4/2000 i remissió a estàndards internacionals).

2.2. Garanties processals en repatriació i expulsió

• Assistència lletrada i intèrpret: la LO 4/2000 reconeix expressament que els estrangers tenen dret a assistència lletrada i, si escau, a intèrpret en els procediments administratius de denegació d’entrada, devolució i expulsió, de forma gratuïta quan no disposin de recursos.
• Dret de defensa: possibilitat de formular al·legacions, aportar proves i recórrer en via administrativa i jurisdiccional (recurs contenciós-administratiu), amb accés a la justícia gratuïta.
• Control judicial de l’internament: jutges d’instrucció i, si escau, jutges de control d’estada supervisen el respecte dels drets als CIE (visites, comunicació amb ONG, defensor del poble, Ministeri Fiscal, etc.).

2.3. Repatriació de nacionals espanyols

La “repatriació” d’espanyols a l’exterior no es tramita com a procediment d’estrangeria, sinó a través d’actuacions consulars i programes de retorn (laborals, socials o humanitaris). No s’exigeixen requisits d’asil ni d’estranger, sinó l’acreditació de la nacionalitat i, si escau, de la situació de necessitat per accedir a ajudes específiques.

En resum, tant en asil com en repatriació o expulsió, el nucli jurídic són els requisits materials (por fonamentada o risc de dany greu, o bé estada irregular, denegació d’entrada…) i, sobretot, un bloc fort de garanties de defensa, informació, intèrpret i recursos, que s’han de respectar en tot cas.