La Societat Espanyola de Medicina de Família i Comunitària (semFYC) sosté que, en el cas del dolor crònic sense lesions actives d’origen tumoral, infecciós o inflamatori, l’ús de medicaments no s’hauria de situar en primera línia. En el seu lloc, planteja un abordatge biopsicosocial i multidisciplinari que combini exercici terapèutic, educació en dolor i acompanyament psicològic.
Durant el XLVI Congrés de la semFYC, especialistes en Medicina de Família i Comunitària han revisat el model assistencial vigent que, al seu parer, continua focalitzat sobretot en la zona dolorosa i en l’alleujament del símptoma. Al mateix temps, denuncien que la recuperació de la funcionalitat, la prescripció d’exercici terapèutic i el suport psicològic no s’integren de manera sistemàtica en la pràctica clínica quotidiana.
La coordinadora del grup de treball de Seguretat del Pacient de semFYC, Lourdes Luzón, subratlla l’urgència d’adaptar les estratègies d’atenció per avançar cap a un model més segur, equitatiu i centrat en les necessitats concretes de cada persona.
Entre les transformacions clau, els experts destaquen un gir de paradigma en la comprensió del dolor crònic que obligui a redefinir els objectius terapèutics. Amb aquest canvi, el maneig del dolor crònic ha de superar el simple alleujament del símptoma i orientar-se a restaurar la funcionalitat i l’autonomia del pacient, amb una visió més integral i menys iatrogènica.
En aquesta mateixa línia, María Muñoa, coordinadora del Grup de Treball d’Abordatge del Dolor Crònic, recalca que "en els casos de dolor crònic sense lesions actives d’origen tumoral, infecciós o inflamatori, entre d’altres, el tractament farmacològic no hauria de constituir el punt de partida".
Respecte als opioides, María Eloísa Rogero, del Grup de Treball d’Utilització de Fàrmacs de semFYC, avisa que "els opioides no han demostrat una efectivitat suficient per justificar-ne l’ús generalitzat en aquest context" i recorda els perills associats, com la dependència, la tolerància i l’increment de la mortalitat.
Els professionals insisteixen que, quan aquests fàrmacs ja s’han pautat, és imprescindible reevaluar-ne la indicació i considerar una retirada progressiva, planificada i vigilada, proporcionant informació i suport continuat a la persona afectada. La resta de medicaments, quan estiguin justificats, haurien de quedar com a tractaments coadjuvants i no com a base ni eix principal del maneig del dolor.
Les desigualtats socials i de gènere es fan paleses també en l’atenció al dolor crònic. D’acord amb el Baròmetre de Dolor Crònic de 2022, la prevalença en dones a Espanya arriba al 30,5 per cent, enfront del 21,2 per cent en homes. A més, diversos treballs científics assenyalen diferències en l’adequació dels tractaments fins i tot davant quadres dolorosos comparables.
"No es tracta únicament que determinats col·lectius tinguin una prevalença més gran de dolor crònic, sinó que també poden rebre una atenció menys adequada, amb una exposició més gran a tractaments farmacològics, dosis més elevades i menys accés a enfocaments interdisciplinaris", assenyala Muñoa.
Aquestes bretxes es reprodueixen en l’accés a proves diagnòstiques i en les alternatives terapèutiques disponibles, i afecten de manera especial les dones, la població migrant i les persones amb un nivell socioeconòmic més baix.
"Necessitem una oferta de serveis més equitativa, accessible i coordinada, així com formar els professionals per identificar i reduir els riscos de gènere, origen i classe social que puguin condicionar l’atenció i el tractament del dolor", ha finalitzat María Varela, coordinadora del Grup de Treball de Cures Pal·liatives de semFYC.