El doctor Pablo Vega, membre de l’Institut de Addiccions de Madrid Salud, ha indicat que les famílies de qui pateixen patologia dual "solen ser les primeres a detectar que alguna cosa no va bé, les que acompanyen durant les crisis i les que mantenen el suport quan apareixen les dificultats", però "moltes vegades es troben soles, sense informació suficient i sense saber com actuar".
Segons ha precisat, això "no significa que no existeixin recursos d’atenció familiar, sinó que cal donar-los més visibilitat, facilitar l’accés als mateixos i garantir que aquests responguin a les necessitats específiques de les famílies", tal com ha expressat durant una nova edició del "Fòrum sobre Famílies, Addiccions i Patologia Dual", celebrat a Madrid, on ha recalcat que "cuidar les famílies és una necessitat assistencial".
L’encontre, organitzat per l’Institut de Addiccions de Madrid Salud i la Fundació Patologia Dual, ha comptat també amb la participació del vicepresident de la Societat Espanyola de Patologia Dual (SEPD), el doctor Pablo Vega, que ha posat en valor que l’Ajuntament de Madrid disposa d’una xarxa específica per a l’atenció de les addiccions i la patologia dual, formada pels set Centres d’Atenció a les Addiccions (CAD) de l’Institut.
"Aquests set centres ofereixen atenció integral mitjançant equips multidisciplinaris de Medicina, Psicologia, Infermeria, Treball Social i Teràpia Ocupacional", ha detallat, abans de remarcar que "la intervenció familiar forma part del treball dels CAD i inclou orientació, suport psicològic i social, intervenció individual o grupal segons les necessitats i acompanyament durant el procés terapèutic". "També existeix el Servei d’Orientació Familiar, adreçat especialment a famílies d’adolescents i joves", ha afegit.
En aquesta línia, ha assenyalat que "la coexistència en una mateixa persona d’una addicció i un altre trastorn mental canvia profundament la vida de la família que l’envolta, que s’omple de preocupació i incertesa". "Moltes famílies viuen pendents del que pugui passar: sent culpables per aquests trastorns mentals, pensant si el seu fill tornarà a consumir, si acudirà al tractament, si apareixerà una nova crisi o si podrà recuperar la seva autonomia", ha indicat.
"Aquesta situació pot provocar ansietat, tristesa, esgotament emocional, conflictes de parella, problemes econòmics i fins i tot aïllament social", ha continuat, per afegir que "a això s’hi suma l’estigma que encara acompanya tant les addiccions com altres trastorns mentals". Per aquest motiu, considera "fonamental" traslladar a les famílies "que les addiccions són trastorns mentals que conviuen amb altres trastorns mentals i que necessitem comprendre i tractar conjuntament totes dues condicions".
Programes específics de psicoeducació familiar
En aquest context, Vega ha defensat la necessitat de "generalitzar programes específics de psicoeducació familiar, espais de suport psicològic, grups d’ajuda mútua i professionals de referència que orientin les famílies durant tot el procés i que els ensenyin eines pràctiques per comunicar-se millor, establir límits saludables o saber com actuar davant d’una crisi i com acompanyar sense assumir responsabilitats que corresponen a la persona afectada i als professionals". "No es tracta de convertir els familiars en terapeutes, sinó de donar-los coneixements i eines perquè puguin ajudar sense deixar de cuidar-se a si mateixos", ha recalcat.
D’altra banda, el membre del Grup de Recerca de Neurociències i Salut Mental de l’Institut de Recerca Sanitària de l’Hospital General Universitari Gregorio Marañón de Madrid i president de la Fundació Patologia Dual, el doctor Néstor Szerman, ha advertit que "en molts llocs encara existeix una separació entre els dispositius de salut mental i els d’addiccions, i molts pacients i les seves famílies no troben l’entrada correcta al sistema sanitari".
Al seu entendre, aquesta realitat "pot provocar que una família hagi d’anar a diferents serveis, explicar repetidament la mateixa història o rebre indicacions que no sempre estan prou coordinades". "En ocasions, són els mateixos familiars els qui acaben intentant coordinar els professionals i els tractaments", ha assenyalat, reclamant "una atenció coherent, integrada i continuada".