Un prestatari pot ser tractat jurídicament com a consumidor, amb totes les garanties associades a aquesta condició, fins i tot quan una fracció del préstec s'hagi orientat a la seva activitat professional. Així ho estableix una recent sentència del Tribunal Suprem, que assumeix el criteri del Tribunal de Justicia de la Unió Europea sobre la noció de consumidor en els contractes de crèdit de doble finalitat.
La resolució, dictada a començaments de mes, precisa que, per decidir si un prestatari ostenta o no la condició de consumidor, s'ha d'analitzar si l'objectiu professional del crèdit preval clarament sobre el destinat al consum, o si, pel contrari, no té un pes predominant.
El cas examinat pel Alt Tribunal es refereix a una parella que va subscriure el 1998 un préstec hipotecari de 33 milions de pessetes, posteriorment ampliat en altres 10 milions, amb la intenció d'aplicar-lo a la seva activitat professional. Anys més tard, el 2010, van signar un nou contracte amb la finalitat de refinançar l'operació anterior.
Els prestatàries van interposar demanda contra l'entitat financera (Bankia, actualment CaixaBank) sol·licitant la nul·litat de les clàusules sòl incorporades en tots els contractes. Encara que el jutjat de primera instància va estimar les seves pretensions, l'Audiència Provincial va revocar el fallo en acollir un criteri anterior, segons el qual només es considerava consumidor al prestatari quan la part del crèdit vinculada a l'activitat professional era "insignificant".
"Aquesta nova doctrina elimina una barrera que deixava fora de la protecció legal a molts particulars pel mer fet d'haver utilitzat una part de la seva hipoteca per finançar la seva activitat professional. La condició de consumidor no desapareix automàticament per ser autònom o empresari", ha afirmat el soci director de Navas & Cusí, Juan Ignacio Navas.
De acord amb aquest despatx, la doctrina fixada pel Suprem obre la via per qüestionar judicialment clàusules sòl, despeses de formalització hipotecària, interessos de demora i altres estipulacions que puguin considerar-se abusives en aquest tipus de contractes.
En la seva sentència, el Tribunal Suprem recorda, en matèria de transparència i abusivitat, que "no només és necessari que les clàusules estiguin redactades de forma clara i comprensible, sinó també que l'adherent pugui tenir un coneixement real de les mateixes, de forma que un consumidor informat pugui preveure, sobre la base de criteris precisos i comprensibles, la càrrega jurídica i econòmica del contracte".
Igualment, el Alt Tribunal incideix en que, encara que pot ser que una clàusula no sigui qualificada d'abusiva malgrat no superar el control de transparència, aquesta excepció no resulta aplicable a les clàusules sòl. La raó és que "la seva falta de transparència provoca un desequilibri substancial en perjudici del consumidor".