El BOE publica la dissolució de les Corts i convoca les eleccions del 29 de novembre

Després de la dissolució de les Corts Generals i la celebració d'eleccions, la Constitució i els Reglaments del Congrés i del Senat preveuen una cadena força pautada de tràmits fins a la constitució efectiva de les noves Cambres. Abarquen, en essència, la convocatòria de la sessió constitutiva, el seu desenvolupament, l'elecció de les Taules i la posterior formació dels grups parlamentaris, a més d'alguns actes solemnes inicials.

1. Des de la dissolució fins a la sessió constitutiva

La dissolució de les Corts es produeix per Reial Decret, en el qual també es fixa la data de les eleccions i es remet al calendari constitucional: les Cambres han de reunir-se en sessió constitutiva dins del termini previst en els articles 68.6 i 69.6 de la Constitució (vint-i-cinc dies després de celebrats els comicis, llevat que el propi Reial Decret concreti un altre dia i hora dins d'aquest marc).

Durant aquest interval es desenvolupa el procés electoral, la proclamació d'electes per l'administració electoral i la resolució, si escau, de recursos contenciós‑electorals. La Diputació Permanent de cada Cambra segueix en funcions fins a la constitució del nou Congrés i Senat, però ja no hi ha activitat parlamentària ordinària.

2. Sessió constitutiva del Congrés

Un cop celebrades les eleccions, el Congrés es reuneix en sessió constitutiva el dia i hora fixats en el Reial Decret de convocatòria. El Reglament del Congrés estableix un esquema precís:

• Presidència inicial (Taula d'edat): la sessió s'obre sota la presidència provisional de la diputada o diputat de més edat present, assistit per les dues persones més joves com a secretàries. Aquesta “Taula d'edat” només actua fins que s'escull la Taula definitiva.
• Lectures inicials: es fa lectura del Reial Decret de convocatòria, de la relació de càrrecs electes i dels recursos contenciós‑electorals interposats, assenyalant quines persones poden quedar afectades.
• Elecció de la Taula del Congrés: a continuació es procedeix a escollir, mitjançant les votacions previstes en el Reglament, la Presidència, les Vicepresidències i les Secretaries de la Cambra. Aquest és l'òrgan rector del Congrés des d'aquest moment.
• Jurament o promesa: un cop escollida la Taula, la persona que ostenta la Presidència demana a les diputades i diputats que prestin jurament o promesa d'acatar la Constitució, cridant-los per ordre alfabètic.
• Declaració de constitució: realitzada aquesta fórmula, la Presidència declara formalment constituït el Congrés i aixeca la sessió.

La Presidència ha de comunicar oficialment la constitució del Congrés al Rei, al Senat i al Govern. Dins dels quinze dies següents està prevista la sessió solemne d'obertura de la legislatura, amb la intervenció del Cap de l'Estat, que té un caràcter fonamentalment protocol·lari.

3. Sessió constitutiva del Senat

El Senat segueix un esquema anàleg, regulat en el seu propi Reglament:

• Es convoca sessió constitutiva en la data fixada en el Reial Decret de dissolució i convocatòria d'eleccions.
• La presidència inicial recau també en una Taula d'edat (senador o senadora de més edat i els més joves com a secretaris).
• Es procedeix a la comprovació de credencials, lectura de la convocatòria i, seguidament, a la elecció de la Taula del Senat mitjançant les votacions reglamentàries.
• Escollida la Presidència, s'exigeix a tots els senadors i senadores el jurament o promesa d'acatar la Constitució.
• La Presidència declara constituït el Senat i comunica aquest fet al Rei, al Congrés i al Govern.

4. Formació dels grups parlamentaris

Un cop constituïdes les Cambres, el següent gran bloc de tràmits és la constitució dels grups parlamentaris, clau per al funcionament ordinari.

Al Congrés, el Reglament disposa que:

• Els diputats, en nombre mínim determinat (o complint certs requisits d'escanys i percentatge de vots), poden constituir-se en grup parlamentari.
• La constitució dels grups ha de formalitzar-se dins dels cinc dies següents a la sessió constitutiva, mitjançant escrit adreçat a la Taula amb la denominació del grup, la seva composició i qui exerceix la portaveu.
• Qui no s'integri en cap grup dins de termini passa al Grup Mixt.

El Reglament del Senat estableix criteris semblants, amb els seus propis llindars i terminis, després de la sessió constitutiva. També aquí qui no assoleix els requisits mínims o no s'integra en un altre grup queda adscrit al Grup Mixt.

5. Altres actes inicials

Un cop escollides les Taules i constituïts els grups, es completen actes organitzatius bàsics:

• Constitució de la Junta de Portaveus a cada Cambra, integrada per les portaveus dels grups.
• Designació dels membres de les comissions parlamentàries, en proporció a la força de cada grup.
• Adopció d'acords inicials sobre calendari, sessions i possibles reformes reglamentàries.

Amb aquest conjunt de tràmits —constitució formal, elecció de Taules, jurament o promesa, formació de grups i organització interna bàsica— queden plenament constituïdes les noves Cambres i pot iniciar-se l'activitat parlamentària ordinària de la legislatura.

En el sistema constitucional espanyol, la convocatòria d'eleccions generals està inseparablement lligada a la facultat de dissolució de les Corts Generals, que s'exerceix essencialment a iniciativa del president del Govern. Aquesta competència està regulada sobretot en l'article 115 de la Constitució Espanyola (CE), en connexió amb altres preceptes com els articles 68.4, 99, 113, 116 i amb la legislació electoral.

1. Titular de la iniciativa i procediment formal

L'art. 115.1 CE estableix que:

• La dissolució del Congrés, del Senat o de les Corts Generals s'acorda pel Rei, però a proposta del president del Govern i prèvia deliberació del Consell de Ministres.
• Aquesta proposta ha d'expressar necessàriament la convocatòria d'eleccions, ja que la dissolució obre el camí a uns nous comicis.

En la pràctica, això significa que el president del Govern ostenta una facultat d'iniciativa política decisiva: sense la seva proposta, el Rei no pot dissoldre les Cambres ni convocar eleccions anticipades. La decisió es formalitza mitjançant un Reial Decret de dissolució i convocatòria d'eleccions, refrendat pel propi president, que assumeix la responsabilitat política i jurídica de l'acte.

2. Límits temporals i materials a la dissolució

Aquesta competència no és il·limitada. La Constitució introdueix diversos contrapesos i restriccions a la capacitat del president per provocar eleccions anticipades:

• Prohibició de dissoldre durant una moció de censura en tràmit (art. 115.2 CE): si s'ha presentat una moció de censura —que ha de votar-se i requereix majoria absoluta del Congrés, art. 113 CE— el president no pot eludir-la dissolent la Cambra. Fins que el Congrés voti la moció, la facultat de dissolució queda “congelada”.
• Interval mínim d'un any entre dissolucions (art. 115.3 CE): no es pot proposar una nova dissolució abans que transcorri un any des de l'anterior, llevat del cas singular de dissolució automàtica per fracàs de la investidura (art. 99.5 CE). Aquest límit pretén evitar un ús abusiu o tàctic d'eleccions repetides.
• Estats excepcionals (art. 116.5 CE): mentre estigui declarat un estat d'alarma, excepció o setge, no es pot dissoldre el Congrés. En aquests casos, certes facultats passen a la Diputació Permanent, però el president no pot recórrer a la dissolució com a instrument polític.
• Relació amb la legislatura ordinària (art. 68.4 CE): la legislatura del Congrés dura quatre anys des de la seva elecció. El president pot avançar la dissolució dins d'aquest termini, però si no ho fa, la Cambra es dissol automàticament en completar-se la legislatura i es convoquen eleccions conforme a la legislació electoral.

3. Connexió amb la investidura i la dissolució automàtica

La Constitució distingeix clarament entre la dissolució “facultativa”, que depèn de la iniciativa política del president (art. 115 CE), i la dissolució “automàtica” prevista en l'art. 99.5 CE:

• Si transcorren dos mesos des de la primera votació d'investidura sense que cap candidat obtingui la confiança del Congrés, el Rei dissol les dues Cambres i convoca noves eleccions, previ refrend del president del Congrés.
• En aquesta dissolució automàtica, la decisió no depèn del president del Govern, sinó d'un mecanisme constitucional objectiu lligat al fracàs de la investidura.

A més, per construcció del sistema, s'entén que un Govern en funcions després d'unes eleccions no pot plantejar una nova dissolució anticipada: el seu paper es redueix a la gestió ordinària mentre s'intenta investir un nou president.

4. Relació amb la moció de censura i la confiança parlamentària

La facultat del president per provocar eleccions anticipades s'equilibra amb altres instruments de responsabilitat política:

• La moció de censura (art. 113 CE) permet al Congrés retirar la seva confiança al Govern i designar un nou president per majoria absoluta. Com s'ha indicat, mentre una moció està en tràmit el president no pot dissoldre les Cambres.
• La qüestió de confiança (art. 112 CE) és una iniciativa del propi president per comprovar el suport parlamentari. Si la perd, el Govern ha de dimitir i es reobre el procés d'investidura; no és un mecanisme directe de convocatòria electoral, encara que políticament pugui conduir a una dissolució posterior.

5. Terminis de celebració de les eleccions

Finalment, encara que la Constitució no entra en detall, la Llei Orgànica del Règim Electoral General concreta que, un cop publicat el decret de dissolució i convocatòria, les eleccions generals han de celebrar-se en un termini determinat (actualment, 54 dies des de la convocatòria). És a dir, el president activa el procés amb la seva proposta de dissolució, però a partir d'aquest moment el calendari està estrictament reglamentat.

En síntesi, el president del Govern disposa d'una ampla facultat política per proposar la dissolució de les Corts i la convocatòria d'eleccions generals, però aquesta potestat està emmarcada per límits temporals, per la protecció de mecanismes de control parlamentari (moció de censura, estats excepcionals) i per regles automàtiques en cas de bloqueig de la investidura.

El repartiment de diputats del Congrés per circumscripcions en unes eleccions generals no és una decisió discrecional del Govern, sinó que està fortament predeterminada per la Constitució i per la Llei Orgànica del Règim Electoral General (LOREG). La norma bàsica fixa el marc (nombre de diputats, tipus de circumscripció i representació proporcional) i la LOREG detalla el procediment concret per assignar escons a cada província i a Ceuta i Melilla en funció de la població.

1. Requisits constitucionals bàsics

El punt de partida és l'article 68 de la Constitució Espanyola, que estableix diverses exigències:

• Cambra representativa i nombre total de diputats: el Congrés es compon d'un nombre de diputats comprès entre un mínim de 300 i un màxim de 400; el nombre concret el fixa una llei orgànica.
• Circumscripció electoral: la circumscripció per a l'elecció de diputats és la província, i les ciutats de Ceuta i Melilla tenen tractament específic com a circumscripcions pròpies.
• Representació proporcional: l'elecció de diputats ha de realitzar-se amb criteris de representació proporcional, cosa que condiciona tant el sistema de repartiment d'escons entre províncies com l'assignació posterior d'escons a candidatures.
• Reserva a llei orgànica: la regulació detallada del sistema electoral (inclòs el repartiment de diputats per circumscripció) s'ha de fer mitjançant llei orgànica (art. 81 CE), cosa que exigeix majoria absoluta del Congrés per a la seva aprovació o modificació.

Qualsevol norma que fixi o modifiqui el repartiment de diputats per circumscripcions ha de respectar aquests límits: rang orgànic, província com a base, Ceuta i Melilla com a circumscripcions pròpies i manteniment d'una lògica proporcional.

2. Regulació en la LOREG: nombre total i mínims per circumscripció

La Llei Orgànica 5/1985, de Règim Electoral General (LOREG), concreta aquest marc en les seves disposicions sobre eleccions al Congrés. De forma sintètica:

• Nombre total de diputats: la LOREG fixa que el Congrés està format per 350 diputats, dins de la forquilla constitucional.
• Circumscripcions: per a l'elecció de diputats, cada província constitueix una circumscripció electoral, i Ceuta i Melilla són cadascuna d'elles circumscripcions pròpies.
• Mínim per província: a cada província li correspon un mínim inicial de dos diputats, amb independència de la seva població.
• Ceuta i Melilla: cadascuna d'aquestes ciutats autònomes està representada per un diputat elegit en circumscripció pròpia.

Aquestes regles (nombre total, circumscripció provincial, mínims i escons de Ceuta i Melilla) només poden alterar-se reformant la LOREG, és a dir, mitjançant una nova llei orgànica que respecti al seu torn els límits constitucionals.

3. Assignació de la resta d'escons en funció de la població

Un cop reservats:

• dos diputats a cada província, i
• un diputat a Ceuta i un altre a Melilla,

la LOREG estableix el procediment per repartir els restants 248 escons entre les províncies en funció de la seva població:

• Es calcula una quota de repartiment dividint la població de dret total de les províncies peninsulars i insulars entre aquests 248 escons.
• A cada província se li assignen tants diputats addicionals com resultin de dividir la seva població entre aquesta quota, prenent la part sencera del quocient.
• Els escons que encara quedin sense assignar es distribueixen un a un a les províncies amb major fracció decimal en aquesta divisió.

Aquest càlcul es realitza per a cada convocatòria utilitzant les dades oficials de població (població de dret) vigents i el Reial Decret de convocatòria de les eleccions ha d'especificar el nombre de diputats a triar en cada circumscripció, d'acord amb el resultat d'aquesta operació.

4. Límits sobre la variació de la representació

Ni la Constitució ni la LOREG fixen un percentatge numèric màxim de desviació entre províncies en termes d’“habitants per escó”. El límit és de tipus material:

• Ha de respectar-se el principi d'igualtat de sufragi i de proporcionalitat, de manera que les diferències en habitants per diputat entre circumscripcions no siguin manifesta i desproporcionadament arbitràries.
• Qualsevol reforma que alteri nombre total de diputats, mínims per província o regles de distribució ha de fer-se mitjançant llei orgànica i pot ser controlada pel Tribunal Constitucional si es considera que vulnera la igualtat del vot o la prohibició de l'arbitrarietat.

En la pràctica, per tant, el repartiment de diputats per circumscripció en cada elecció general s'obté aplicant un mecanisme reglamentat (el de la LOREG) a dades actualitzades de població, dins del marc constitucional descrit.