Pedro Sánchez pot guanyar uns dies mantenint Óscar Puente. El que encara s’ha de demostrar és que aquest temps treballi a favor del PSOE. Després de la tragèdia d’Urda, el president afronta una decisió que desborda el futur del seu ministre: com sostenir la gestió de l’emergència sense convertir tota la campanya del 29N en una defensa de la seva continuïtat.
Les informacions publicades aquest diumenge descriuen una estratègia immediata, encara que no acrediten un desenllaç pactat. Puente prepara un paquet de seguretat ferroviària per al Consell de Ministres de dimarts i el conjunt de mitjans de referència sosté que Sánchez li va demanar que romangués en el càrrec quan va plantejar la seva sortida després de l’accident. Per part de Puente hi ha una decisió de resistència i cap confirmació d’una dimissió ajornada.
El risc per al PSOE és que aquesta espera produeixi tres efectes simultanis: comprometre cada vegada més el president, mobilitzar el partit al voltant de la defensa del ministre i restar visibilitat a les actuacions amb què Sánchez intenta transmetre que el Govern controla la situació.
Encara més, la militància no és l’electorat: defensar Puente pot allunyar els qui van votar el PSOE el 2023, el segment crític que necessita Sánchez.
Puente no és un ministre qualsevol dins el socialisme. La seva identificació amb Sánchez i la seva disposició a enfrontar-se als adversaris l’havien convertit en un actiu per mobilitzar les bases. Diferents federacions reclamaven la seva presència en campanya abans de l’accident. Aquesta capacitat de despertar adhesions explica part de la dificultat del seu relleu.
Però el que cohesiona els militants més identificats amb un dirigent no necessàriament convenç el conjunt dels seus votants. La militància pot interpretar la continuïtat de Puente com una resistència davant la dreta. Un elector progressista pot contemplar exactament la mateixa decisió com una negativa a assumir conseqüències i acabar esvaint qualsevol resultat de resistència mínima dels socialistes el 29N.
El problema, a més, apareix quan el sector més mobilitzat converteix qualsevol crítica al ministre en una prova d’hostilitat envers el PSOE. Un ciutadà pot rebutjar el PP i Vox, donar suport als serveis públics i exigir alhora que el responsable de Transports marxi. Si rep com a resposta una desqualificació o una exigència de lleialtat, el partit estarà dificultant que continuï sentint-se representat.
Aquest mecanisme podria empènyer cap a l’abstenció una part de l’electorat progressista i obrir al PP una oportunitat entre qui prioritzi la gestió. Ja va avançar avui el president de GAD3 que ve una "revolució del vot".
A més, la mateixa organització està dividida. Hi ha tant suports a les explicacions de Puente com crítiques internes al fet que presentés el seu futur com un «calvari». Alguns dirigents van considerar que aquella expressió desplaçava indegudament l’atenció des de les víctimes cap al patiment del ministre.
La defensa militant pot reproduir aquest error: acabar parlant més del tracte que rep Puente que de les garanties que necessiten els ciutadans. La solidaritat personal amb un dirigent no basta com a resposta institucional a una tragèdia.
El soroll sobre Puente pot opacar el Sánchez que és sobre el terreny
Sánchez ha visitat el lloc de l’accident, ha participat en reunions de coordinació de l’emergència i ha compromès actuacions per esclarir el que ha passat i reforçar la seguretat.
Tanmateix, aquestes actuacions competeixen amb una controvèrsia que el mateix president manté oberta: per què continua Puente i fins quan.
Hi ha una de les contradiccions de l’estratègia. Sánchez pot estar exercint el comandament sobre el terreny i, al mateix temps, quedar políticament en segon pla perquè la conversa gira al voltant del seu ministre. Cada intervenció dedicada a defensar la permanència de Puente ofereix menys espai per explicar l’atenció als afectats, la coordinació administrativa o les decisions de seguretat.
El problema s’agreuja si els missatges més visibles dels simpatitzants se centren a reivindicar el ministre i atacar els qui en demanen la sortida. Aquesta defensa pot acabar eclipsant precisament la imatge d’autoritat i responsabilitat que el president necessita desesperadament projectar per evitar la debacle electoral.
La confusió també afecta el paper de cadascú. Puente ha d’explicar el que ha passat en el seu departament. Sánchez ha de fixar els criteris amb què s’avaluarà la resposta del Govern, incloses les responsabilitats. Si l’únic relat del socialisme justifica la continuïtat del ministre, el president perd la distància necessària per presentar-se com qui dirigeix i exigeix resultats. Pitjor encara: en insinuar en un moment determinat Puente el seu interès per succeir en el futur Pedro Sánchez, és qüestió de dies, potser d’hores, que aquesta defensa es confongui amb un pols pel lideratge del PSOE després de les eleccions o fins i tot un assenyalament de Puente per part de Sánchez d’un successor.
Un possible error operatiu no tanca la responsabilitat política
Davant la indignació social per l’assenyalament del personal ferroviari l’únic argument -que demostra a més un excés de càlcul molt arriscat- per mantenir el ministre és la continuïtat. Transports ha de coordinar actuacions, oferir informació i executar mesures mentre s’investiga el que ha passat. Canviar el seu màxim responsable en plena emergència pot afegir dificultats.
Tanmateix, la defensa de Puente perd força quan pretén resoldre d’antuvi el debat sobre les responsabilitats. La investigació continua oberta i contempla factors organitzatius i de procediment, a més de les avaries i les actuacions operatives. A això s’hi suma el possible nou front judicial per al PSOE -suma i segueix- per la filtració dels àudios de la tragèdia, en el que sembla un intent desesperat per 'salvar' l’actuació del ministeri i Govern a Transports.
L’excés de racionalitat té un cost: una dimissió no equival automàticament a una confessió de culpabilitat. I comparèixer davant dels periodistes, encara que sigui necessari, tampoc no esgota la rendició de comptes.
Esperar una investigació exigeix, a més, precisar quina i amb quin abast. Una revisió interna no substitueix les investigacions tècnica independent i judicial. Tampoc no es pot donar per fet que les seves conclusions estaran disponibles abans de les eleccions.
Cada dia de suport fa més difícil separar Sánchez de Puente
Moncloa tem que una sortida immediata reforci la tesi que la gestió del Govern va causar la tragèdia. Considera també necessari que Puente expliqui les actuacions del departament.
És una lògica comprensible, però té un cost acumulatiu. Cada ratificació converteix la permanència del ministre en una decisió més personal del president. Si finalment es produeix una sortida sense fets nous que l’expliquin, Sánchez haurà de respondre també per què l’ha ajornat.
La defensa incondicional pot reduir, a més, el seu marge dins del partit. Com més es presenti Puente com a víctima d’una campanya injusta, més difícil serà explicar després la seva marxa a qui han estat mobilitzats per sostenir-lo.
Per això el president corre el risc de quedar atrapat entre dos públics: els qui consideren imprescindible una dimissió i els qui interpretarien aquesta dimissió com una rendició. L’excés de càlcul consistiria a alimentar totes dues expectatives per evitar triar, mentre la incertesa consumeix la campanya.
El passat de Puente, amb Adamuz i el col·lapse de l’estructura ferroviària, a més fa impossible de manera rotunda que pugui fer que es restableixi la confiança en el ferrocarril.
Renunciar a les eleccions i seguir al comandament: una sortida possible, amb límits
Existeix una fórmula intermèdia: que Puente anunciï la seva retirada de la candidatura i romangui temporalment al capdavant de Transportes. Permetria assumir un cost polític personal sense imposar un relleu immediat durant la crisi.
Podria ajudar a distingir entre la gestió urgent i la continuïtat futura del ministre, encara que seria un harakiri polític per als socialistes: qui anuncia la seva marxa pot perdre autoritat, encara que ja estigui sota mínims, per impulsar canvis que altres hauran d’executar. Possiblement ni tan sols del seu partit. En aquest sentit s’entén la poca importància que ha convençut la majoria social sobre el possible tall de l’AVE Madrid-Barcelona, artèria crítica i estratègica d’Espanya. És evident que l’electorat olora canvi i el ministre de Transportes poca legitimitat per a anuncis a anys vista.
A més, retirar una candidatura i abandonar el Govern són decisions diferents. Ja ho va explicar DEMÓCRATA: la legislació preveu baixes en les llistes electorals, mentre que la Llei del Govern estableix que l’Executiu continua en funcions després de les eleccions fins a la presa de possessió del següent. Puente podria seguir a Transportes després del 29N encara que hagués renunciat a ser diputat, encara que sense cap mena d’autoritat i més després de la tragèdia i una derrota electoral.
Que Puente anunciés personalment la seva retirada tindria significat polític i permetria reconèixer-ne la trajectòria sense una ruptura pública amb Sánchez. Però la responsabilitat institucional continuaria corresponent al president, a la proposta del qual es nomenen i se separen els ministres.
I tampoc no existeix una garantia de recuperació electoral: per a qui jutja la resposta del conjunt del Govern, canviar una candidatura pot resultar insuficient.
El relleu d'Adif no pot substituir una explicació de les responsabilitats
ABC publica que el Govern prepara la sortida del president d'Adif, Luis Pedro Marco de la Peña, i calcula quan comunicar-la. Segons aquest diari, el moviment serviria per alleujar la pressió sobre Puente i Sánchez.
Més enllà de com indicava la Comunitat DEMÒCRATA avui seria una manera grollera de buscar un boc expiatori, es percebria únicament com una forma de protegir el ministre i ni tan sols traslladaria la discussió un graó més avall.
Sánchez, a més, s'està fent un flac favor aquí i poc estratègic: l'estructura administrativa té continuïtat i els principals càrrecs compten amb procediments propis de nomenament i cessament. Per tant, una renovació àmplia seria una decisió que parlaria de solidesa institucional de tècnics i funcionaris del departament davant el fet cert del desastre en aquest a causa dels nomenaments polítics. Una renovació general amb Puente al capdavant permetria a Sánchez reenfocar el debat i carregar la responsabilitat política de la implosió del mateix al titular de Transports.
L'estabilitat del departament és un argument atendible. Presentar-ne el titular com a insubstituïble afebleix tot el Govern: un servei públic essencial ha de poder funcionar també quan canvia la seva direcció política.
El PP pot parlar de gestió mentre el PSOE continua parlant de Puente
L'agregat de Demòcrata tancat el 27 d'octubre oferia una referència anterior a l'accident: 134 escons per al PP, 108 per al PSOE i 67 per a Vox. Aquesta fotografia no mesura la reacció a Urda ni demostra un càstig posterior.
L'oportunitat del PP que ha sabut aprofitar amb claredat és convertir la controvèrsia sobre Puente en una discussió sobre capacitat de govern. L'enfocament de gestió i experiència de Feijóo, cada dia guanya enter i troba espai mentre el PSOE dedica les seves incursions digitals a defensar el seu ministre. Per a Vox, la continuïtat podria alimentar el seu discurs de ruptura amb l'Executiu.
Però Sánchez té una dificultat addicional: necessita recuperar confiança fora del cercle que ja li dona suport. L’aplaudiment a Puente dins d’aquest cercle pot oferir una sensació de resistència mentre creix la distància amb els qui esperen decisions.
El dimarts serà una prova concreta. El paquet de seguretat haurà de permetre avaluar mesures, terminis i responsables. Puente compareixerà també davant la Diputació Permanent del Congrés.
Mantenir-lo pot ser defensable durant l’emergència. Convertir la seva permanència en una causa del partit pot resultar molt més costós. Si la defensa militant del ministre acaba eclipsant les actuacions del president i monopolitzant les seves explicacions, Sánchez haurà guanyat temps al Govern a canvi de perdre’l en campanya.
Pot encarregar a Puente que doni la cara. La decisió sobre quant de temps ha de continuar fent-ho, i amb quines condicions, continuarà sent seva.