Feijóo blinda les pensions en campanya i promet revaloritzar-les amb l'IPC si arriba a la Moncloa després del 29N

Segons la informació oficial disponible a 13 d'octubre de 2026, la “proposta de revaloritzar les pensions conforme a l'IPC” està materialment canalitzada a través del Reial Decret-llei 3/2026, de 3 de febrer, per a la revalorització de les pensions públiques i altres mesures urgents en matèria de Seguretat Social, que el Congrés ja ha convalidat i ha decidit tramitar com a projecte de llei. És a dir, la pujada lligada a l'IPC està en vigor i, al mateix temps, el text segueix la seva tramitació parlamentària ordinària.

1. Iniciativa clau: Reial Decret-llei 3/2026 i el seu projecte de llei

El nucli de la revalorització conforme a l'IPC és el Reial Decret-llei 3/2026, l'objecte del qual és la revalorització de les pensions i altres prestacions públiques per a 2026 en un percentatge equivalent a la mitjana de l'IPC dels dotze mesos previs, que resulta en un 2,7 %.

• Convalidació: El Ple del Congrés va convalidar el decret el 26 de febrer de 2026, assegurant la vigència de la pujada.
• Conversió en projecte de llei: En aquesta mateixa sessió, el Congrés va acordar tramitar-lo com a projecte de llei pel procediment d'urgència.
• Expedients: En la tramitació parlamentària apareix com a:
  • 130/000034 en la seva fase de decret‑llei.
  • 121/000086 com a projecte de llei resultant.
• Fase actual: El projecte de llei està en tramitació al Congrés, amb el termini de presentació d'esmenes ampliat fins al 7 d'octubre de 2026. És a dir, es troba en la fase d'esmenes en comissió, amb competència legislativa plena.

En termes pràctics, això significa que la revalorització ja opera jurídicament (pel decret‑llei convalidat) i, alhora, el Parlament pot introduir ajustos mitjançant esmenes durant la tramitació del projecte de llei.

2. Contingut de la revalorització lligada a l'IPC

L'esquema aprovat per a 2026, tal com es desprèn del decret‑llei i dels seus desenvolupaments posteriors, és el següent:

• Pensions contributives de la Seguretat Social i Classes Passives: pujada general del 2,7 %, calculada amb la mitjana de l'IPC interanual dels dotze mesos anteriors a desembre de 2025.
• Pensions mínimes, no contributives i IMV: increments superiors a l'IPC (al voltant del 7 % per a moltes mínimes i de l'11,4 % en el cas de diverses no contributives i de l'Ingressos Mínim Vital), en línia amb l'objectiu de millora de les quantitats més baixes.
• Pensió màxima i bases màximes de cotització: s'actualitzen també tenint en compte l'IPC i els coeficients addicionals previstos en la reforma de pensions.

Tot això respon al marc general fixat per la reforma de 2021, que vincula l'actualització anual de les pensions a l'evolució de l'índex de preus de consum per mantenir el poder adquisitiu.

3. Altres iniciatives parlamentàries relacionades

A més del decret‑llei i el seu projecte, han existit altres iniciatives parlamentàries que perseguien, de forma més o menys directa, el mateix objectiu de garantir la revalorització conforme a l'IPC:

• Proposició de Llei del Grup Popular al Congrés per garantir el poder adquisitiu de les pensions públiques (expedient 122/000235): va ser admesa a tràmit al desembre de 2025 i va quedar a l'espera del debat de presa en consideració. El seu propòsit era blindar l'actualització conforme a l'IPC, especialment en situació de pròrroga pressupostària.
• Proposició de Llei del Grup Junts per Catalunya per garantir el poder adquisitiu de les pensions públiques (expedient 122/000252): establia també una revalorització del 2,7 % per a 2026, lligada a l'IPC i amb ajustos territorials per cost de la vida. Aquesta iniciativa, però, va ser retirada el 20 de març de 2026, per la qual cosa ja no està en tramitació.
• Iniciatives al Senat, com la proposició del Grup Popular (622/000091), han instat igualment el Govern a garantir el poder adquisitiu de les pensions, encara que el seu pes normatiu efectiu es subordina al decret‑llei i al projecte de llei del Congrés.

4. Síntesi de l'estat parlamentari

Resumint, la “proposta de revaloritzar les pensions conforme a l'IPC” es troba avui en aquesta situació:

• La revalorització ja està aprovada i en vigor per a 2026 mitjançant el Reial Decret-llei 3/2026, convalidat pel Congrés.
• Aquesta mateixa norma s'està tramitant com a projecte de llei (121/000086), actualment en la fase d'esmenes en comissió, després de successives ampliacions del termini.
• Altres proposicions de llei que buscaven assegurar la revalorització conforme a l'IPC (del PP i de Junts) han quedat, en el millor dels casos, en una fase molt inicial, i en el cas de Junts, retirades.

Per tant, el vehicle parlamentari principal està viu al Congrés com a projecte de llei, però el dret material de revalorització d'acord amb l'IPC ja s'aplica a les pensions de 2026.

El president del Govern és la peça central del poder executiu a Espanya. La Constitució de 1978 defineix les seves competències i funcions principalment en els articles 97, 98, 99, 112 a 115 i, per remissió, en part de l'article 62 (que enumera funcions del Rei exercides “a proposta” o amb intervenció del president). A partir d'ells es pot dibuixar amb força precisió el seu paper institucional.

1. Direcció de la política i del Govern (art. 97 CE)

La funció nuclear del president del Govern és dirigir l'acció del Govern i coordinar la dels altres membres de l'Executiu. Això implica, sobretot:

• Fixar les grans orientacions de la política interior i exterior, econòmica, social i de seguretat.
• Coordinar la tasca dels ministres, resolent conflictes entre departaments i marcant prioritats.
• Assegurar la unitat de la línia governamental, de manera que el Govern actuï com un òrgan col·legiat amb posició coherent davant les Corts Generals i l'opinió pública.

El Govern en el seu conjunt exerceix la funció executiva i la potestat reglamentària, però el lideratge polític i la cohesió d'aquest òrgan recauen en el president.

2. Nomenament i cessament: relació amb el Rei i amb les Corts (arts. 99 i 114 CE)

Les competències presidencials estan estretament lligades al principi parlamentari: el president del Govern ha de comptar amb la confiança del Congrés dels Diputats.

• Investidura (art. 99): és proposat pel Rei, després de consultes amb els grups polítics, i necessita la confiança del Congrés mitjançant votació d'investidura.
• Nomenament i cessament de ministres (art. 100 i art. 62, lletra i)): el Rei nomena i separa els ministres a proposta del president. A la pràctica, la composició del Govern és decisió política del president.
• Cessament del Govern (art. 101): el Govern cessa quan dimiteix o perd la confiança del Congrés; el president és el centre d'aquesta relació de confiança.

Aquestes regles reflecteixen que el poder presidencial està condicionat democràticament per la majoria parlamentària que el sosté.

3. Responsabilitat política davant el Congrés (arts. 108, 112–114 CE)

La Constitució articula diversos mecanismes de responsabilitat política centrats en el president:

• Responsabilitat solidària del Govern davant el Congrés (art. 108): el Govern respon en bloc, però el president és el seu principal responsable polític.
• Qüestió de confiança (art. 112): el president pot plantejar al Congrés una qüestió de confiança sobre el seu programa o una declaració de política general. Si la perd, ha de dimitir.
• Moció de censura (art. 113): el Congrés pot exigir la responsabilitat del Govern mitjançant una moció de censura que ha de ser constructiva, és a dir, proposant un candidat alternatiu a la presidència.
• Obligació de dimitir (art. 114): si es rebutja una qüestió de confiança o s'aprova una moció de censura, el president i el seu Govern han de cessar.

Aquests instruments garanteixen que l'exercici de les competències presidencials estigui sotmès de forma constant al control parlamentari.

4. Dissolució de les Càmeres i convocatòria d'eleccions (art. 115 CE)

Una de les facultats més rellevants del president és la seva intervenció en el cicle electoral:

• El president pot proposar al Rei la dissolució del Congrés, del Senat o de les Corts Generals, la qual cosa condueix a la convocatòria d'eleccions generals.
• Aquesta facultat té límits temporals i materials: no pot exercir-se mentre estigui en tràmit una moció de censura ni abans que hagi transcorregut un any des d'una dissolució anterior.

Encara que formalment la dissolució l'acorda el Rei, la iniciativa i la decisió política corresponen al president del Govern.

5. Funcions en relació amb el Rei i altres òrgans constitucionals

Diverses de les funcions del Rei s'exerceixen “a proposta” del president del Govern o amb el seu refrend, cosa que en la pràctica atorga al president una posició clau:

• Proposta de nomenaments (art. 62): magistrats del Tribunal Constitucional, membres d'altres òrgans, alts càrrecs, etc., es designen a iniciativa o amb intervenció del president i del seu Govern.
• Refrend dels actes del Rei (art. 64): el president (o els ministres competents) refrenda els actes del Rei, assumint la responsabilitat política dels mateixos.
• Participació en situacions excepcionals: en estats d'alarma, excepció i setge (arts. 116 i desenvolupament legal), el Govern —dirigit pel president— proposa la seva declaració i gestiona els seus efectes, sempre sota control parlamentari.

6. Representació i direcció política general

Encara que la Constitució no ho enumera exhaustivament, es desprèn dels seus preceptes que el president del Govern:

• Representa políticament el Govern davant les Corts Generals i enfront d'altres poders de l'Estat.
• Encapçala l'acció exterior de l'Executiu, en coordinació amb el Rei com a Cap de l'Estat i amb el ministre d'Afers Exteriors.
• És la principal figura de direcció política del país, en ser el vincle entre la majoria parlamentària i l'acció del Govern.

En síntesi, segons la Constitució, el president del Govern concentra la direcció de la política general, la coordinació de l'Executiu, la iniciativa en la formació i cessament del Govern, un paper decisiu en la dissolució de les Corts i una responsabilitat política constant davant el Congrés dels Diputats.

Una nova Llei del Sòl estatal ha de complir alhora requisits de competència, forma, procediment i límits materials per ser vàlida i aplicable. No es tracta només d'aconseguir una majoria al Congrés, sinó de respectar la distribució constitucional de competències i la jurisprudència del Tribunal Constitucional (TC).

1. Distribució de competències Estat–Comunitats Autònomes

La Constitució distingeix entre:

• Competència autonòmica en ordenació del territori, urbanisme i habitatge: art. 148.1.3 CE permet a les Comunitats Autònomes assumir aquestes matèries, i de fet gairebé totes ho han fet en els seus Estatus. Les lleis urbanístiques “de detall” són bàsicament autonòmiques.
• Competències estatals que serveixen de base a una Llei del Sòl, en especial:
  • Art. 149.1.1 CE: condicions bàsiques que garanteixin la igualtat de tots els espanyols en l'exercici de drets i deures (per exemple, contingut mínim del dret de propietat del sòl).
  • Art. 149.1.8 CE: legislació civil (règim de la propietat, valoracions, expropiació).
  • Art. 149.1.18 CE: bases del règim jurídic de les Administracions públiques i del procediment administratiu comú (títols habilitants, llicències, etc.).

La jurisprudència del TC sobre les diferents lleis del sòl ha fixat una regla essencial: l'Estat pot dictar “bases” i condicions bàsiques (marc general de la propietat del sòl, valoracions, drets i deures dels propietaris, principis de l'acció urbanística), però no pot regular l'urbanisme de detall ni buidar de contingut la competència autonòmica.

2. Instrument normatiu i tipus de llei

La Llei del Sòl estatal és una llei ordinària amb caràcter bàsic (no llei orgànica), que:

• Defineix les bases estatals aplicables a tot el territori.
• Deixa a les CCAA el desenvolupament legislatiu i l'execució urbanística.
• Pot ser una llei nova o una reforma parcial de la legislació vigent, mitjançant una altra llei ordinària.

3. Qui pot proposar-la (iniciativa legislativa)

D'acord amb la Constitució (arts. 87 i 88) i els Reglaments parlamentaris, poden iniciar una nova Llei del Sòl:

• El Govern, mitjançant projecte de llei (via més habitual per a lleis complexes de bases).
• El Congrés, a través de proposicions de llei de grups parlamentaris o 15 diputats.
• El Senat, mitjançant proposicions de llei.
• Les Assemblees legislatives autonòmiques, remitent proposicions de llei a les Corts.

El Govern pot oposar-se a que es tramiti una proposició de llei si implica augment de despesa o reducció d'ingressos de l'Estat (art. 134.6 CE).

4. Tramitació parlamentària i majories

El procediment és el general per a una llei ordinària:

• Admissió a tràmit i publicació al Butlletí del Congrés o del Senat després de la decisió de la Mesa.
• Debat de totalitat al Ple (amb possibilitat d'esmenes a la totalitat amb text alternatiu).
• Esmenes a l'articulat, treball en Comissió i aprovació d'un dictamen.
• Ple del Congrés (cambra d'origen) que debate i vota el dictamen i les esmenes vives.
• Remissió al Senat, que pot aprovar, esmenar o vetar el text.

Si el Senat veta el projecte, el Congrés pot aixecar el veto:

• Per majoria absoluta en primera votació; o
• Per majoria simple (més sí que no) un cop transcorreguts dos mesos.

L'aprovació final de la llei ordinària requereix al Congrés majoria simple en la votació decisiva. A continuació, es produeix la sanció i promulgació pel Rei i la publicació al BOE; la llei entra en vigor en la data que prevegi o, per defecte, als 20 dies.

5. Límits materials i control de constitucionalitat

A més del respecte a la distribució competencial, una Llei del Sòl ha de:

• Respectar el dret de propietat i la seva funció social (art. 33 CE), evitant privacions sense causa justificada ni indemnització quan procedeixi.
• Garantir la igualtat bàsica en l'accés i exercici de drets (art. 14 i 149.1.1 CE), sense discriminacions arbitràries entre territoris o col·lectius.
• Integrar els mandats de protecció ambiental (art. 45 CE) i l'objectiu de fer efectiu el dret a un habitatge digne (art. 47 CE), així com el respecte a l'autonomia local (arts. 137 i 140 CE).
• Respectar principis generals: seguretat jurídica, irretroactivitat del desfavorable, reserva de llei per limitar drets, etc. (art. 9.3 CE).

Un cop aprovada i en vigor, la llei pot ser objecte de recurs d'inconstitucionalitat davant el Tribunal Constitucional pels subjectes legitimats (Govern, 50 diputats o 50 senadors, òrgans executius i assemblees de les CCAA). El TC pot anul·lar els preceptes que excedeixin les competències estatals o vulnerin drets i principis constitucionals.