Sumar crida a construir un Front Ampli per al 29-N "sumant a totes les organitzacions polítiques, socials i ciutadanes"

Durant la dissolució de les Corts Generals, la Diputació Permanent del Congrés assumeix, de manera excepcional, les facultats del Ple en matèria de control dels reials decrets-llei. Aquest control s’articula mitjançant un procediment que combina el previst a la Constitució (arts. 78, 86 i 116) i al Reglament del Congrés, que declara aplicables a la Diputació Permanent les mateixes regles del Ple per al seu funcionament i les seves sessions.

La base jurídica és doble. D’una banda, l’article 78 de la Constitució estableix que a cada Cambra hi haurà una Diputació Permanent, composta per un mínim de 21 membres, que continua exercint les seves funcions quan el Congrés està dissolt o ha expirat el seu mandat i fins a la constitució de les noves Corts. En aquest període assumeix, entre altres, les facultats derivades de l’article 86 de la Constitució, és a dir, les relatives a la convalidació o derogació dels decrets-llei. D’altra banda, el Reglament del Congrés concreta que, en cas de dissolució o expiració del mandat, correspon a la Diputació Permanent “assumir totes les facultats que en relació amb els decrets-llei atribueix al Congrés dels Diputats” i que a les seves sessions i funcionament s’aplica el mateix règim que al Ple.

El procediment comença amb l’aprovació del reial decret-llei pel Govern i la seva publicació al Butlletí Oficial de l’Estat. L’article 86 de la Constitució exigeix que sigui sotmès a debat i votació en un termini màxim de trenta dies des de la seva promulgació. Si en aquest període el Congrés està dissolt, la facultat de control recau en la Diputació Permanent. La Presidenta del Congrés, que presideix també la Diputació Permanent, convoca la sessió a iniciativa pròpia o a petició de dos grups parlamentaris o d’una cinquena part dels membres de la Diputació. A la convocatòria hi ha d’aparèixer l’ordre del dia, en què s’inclou expressament el punt relatiu a la convalidació o derogació del decret-llei.

Pel que fa a les garanties de deliberació i decisió, regeix el mateix règim que per al Ple. Perquè la Diputació Permanent pugui adoptar acords és necessària l’assistència de la majoria dels seus membres (quòrum de presència), conforme als criteris generals de la Constitució per a la validesa dels acords de les Corts. La sessió es desenvolupa com una sessió plenària: el membre del Govern competent exposa i defensa el contingut i la urgència del decret-llei; a continuació intervenen els portaveus dels grups parlamentaris amb els torns de paraula i temps fixats pel Reglament i la Presidència, podent obrir-se rondes de rèplica i dúplica. Tot això queda recollit al Diari de Sessions, igual que en un Ple ordinari.

Acabada la fase de debat, es procedeix a la votació única sobre la convalidació o derogació del reial decret-llei. La majoria exigida és la majoria simple dels membres presents: el decret-llei queda convalidat si els vots afirmatius superen els negatius, llevat que la Constitució o una llei orgànica imposin una majoria reforçada per a algun aspecte puntual, cosa que no és habitual en l’ús ordinari d’aquest instrument. Si la majoria rebutja la convalidació, el decret-llei queda derogat des d’aquest moment, sense perjudici de les situacions jurídiques consolidades que pugui haver generat mentre va estar vigent.

Un punt específic és la possible decisió de tramitar el decret-llei com a projecte de llei. L’article 86.3 de la Constitució permet que, un cop convalidat, el Congrés pugui acordar la seva tramitació com a projecte de llei, cosa que obre la porta a introduir esmenes. En situació de Corts dissoltes, la doctrina discuteix fins a quin punt pot la Diputació Permanent obrir aquesta tramitació, perquè no exerceix la potestat legislativa plena: la seva funció pròpia és el control i no l’elaboració de lleis. A la pràctica, la Diputació Permanent es limita, per regla general, a pronunciar-se sobre la convalidació o derogació, deixant l’eventual adaptació normativa de fons a les noves Corts un cop constituïdes.

Finalment, un cop constituïdes les noves Corts Generals, l’article 78 de la Constitució i el Reglament del Congrés imposen a la Diputació Permanent un deure de rendició de comptes: ha de donar compte al nou Ple dels assumptes tractats i de les decisions adoptades durant el període de dissolució, incloent les convalidacions o derogacions de decrets-llei. Aquesta comunicació tanca el cicle i permet que la nova majoria parlamentària, si ho considera oportú, promogui reformes legislatives que substitueixin o modifiquin el contingut dels decrets-llei convalidats durant l’etapa en què la pròpia Diputació Permanent va actuar en nom del Congrés.

El ministre de Cultura és el màxim responsable polític i administratiu del Ministeri de Cultura dins del Govern d’Espanya. Les seves competències vénen definides pels reials decrets que regulen l’estructura orgànica bàsica dels departaments ministerials i, de manera específica, pel reial decret que desenvolupa l’estructura del propi Ministeri de Cultura. A partir d’aquest marc, es poden sistematitzar les seves funcions en diversos grans blocs.

1. Direcció política i estratègica del departament

Com qualsevol ministre, el titular de Cultura ostenta la direcció superior del ministeri:

• Fixar les línies generals de la política cultural del Govern en els àmbits que li competeixen (patrimoni, arts, indústries culturals, lectura, audiovisual, etc.).
• Dirigir i coordinar l’actuació de les secretaries d’Estat, subsecretaria i direccions generals del departament.
• Representar el ministeri en el si del Consell de Ministres, defensant les propostes normatives, pressupostàries i de programes que afecten la cultura.
• Exercir la relació política amb les Corts Generals en matèria de cultura: explicació de projectes de llei, compareixences, resposta a iniciatives de control parlamentari, etc.

2. Potestat normativa i elaboració de lleis

En l’àmbit cultural, el ministre de Cultura exerceix la potestat reglamentària que el Govern li delega:

• Proposa al Consell de Ministres projectes de llei i de reials decrets que afectin la política cultural, el patrimoni cultural, el llibre i les biblioteques, les arts escèniques i musicals, el cinema i l’audiovisual, o les indústries culturals i creatives en general.
• Aprova ordres ministerials i altres disposicions de caràcter general en el seu àmbit, dins del marc fixat per les lleis i els reials decrets.
• Impulsa l’adaptació de l’ordenament cultural a les normes europees i als compromisos internacionals assumits per Espanya.

3. Planificació, coordinació i pressupost

El ministre és responsable de la planificació estratègica de la política cultural estatal:

• Defineix plans i estratègies de mitjà i llarg termini per al desenvolupament de la cultura i de les indústries culturals i creatives.
• Dirigeix l’elaboració del pressupost del Ministeri de Cultura, negocia la seva encaix en el projecte de Pressupostos Generals de l’Estat i rendeix comptes de la seva execució.
• Estableix prioritats en la finançament pública de la cultura (subvencions, ajuts, convenis, programes d’inversió en infraestructures i equipaments culturals).
• Coordina l’actuació del ministeri amb altres departaments en polítiques amb dimensió cultural (educació, afers exteriors, digitalització, turisme, igualtat, etc.).

4. Gestió del sector públic cultural estatal

El Ministeri de Cultura compta amb organismes públics i entitats del sector públic institucional especialitzades en diferents àmbits culturals. El ministre exerceix sobre ells:

• Funcions de tutela i direcció estratègica, fixant objectius i prioritats.
• Competències de nomenament o proposta de nomenament dels seus màxims responsables, d’acord amb la normativa aplicable.
• Aprovació dels seus plans d’actuació i supervisió dels seus pressupostos, en coordinació amb el Ministeri d’Hisenda.

5. Patrimoni cultural, arts i lectura

En el pla material, el ministre de Cultura té atribuïdes funcions sobre la protecció, conservació i difusió del patrimoni cultural de titularitat estatal, així com sobre el foment de la creació artística:

• Impulsa la política de protecció del patrimoni històric, museus, arxius i biblioteques estatals.
• Dissenya polítiques de suport a les arts escèniques, la música, les arts plàstiques i altres manifestacions culturals.
• Promou mesures de foment de la lectura, el llibre i les biblioteques, així com de l’ús i accés a la cultura en format digital.

6. Indústries culturals, audiovisual i mecenatge

Una part central de les seves competències es refereix a les indústries culturals i creatives:

• Foment i regulació del sector audiovisual i cinematogràfic, en coordinació amb altres departaments competents en telecomunicacions i serveis audiovisuals.
• Impuls de programes i línies d’ajuts i subvencions destinats a la producció, distribució i exhibició d’obres culturals.
• Desenvolupament de mesures de mecenatge, patrocini i participació privada en la finançament de la cultura, dins del marc fiscal i pressupostari general.

7. Projecció internacional i cooperació cultural

Finalment, el ministre de Cultura té un paper clau en l acció cultural exterior:

• Participa en la definició de la posició espanyola en matèria de cultura a la Unió Europea i en organismes internacionals especialitzats.
• Impulsa programes de cooperació cultural internacional i de projecció de la cultura espanyola a l’exterior, en coordinació amb el Ministeri d’Afers Exteriors.
• Representa Espanya en fòrums i reunions internacionals relacionats amb la cultura, la diversitat cultural i la protecció del patrimoni.

En conjunt, les competències del ministre de Cultura abasten tant la definició de la política cultural del Govern com la gestió quotidiana de l’aparell administratiu i del sector públic cultural estatal, amb un paper clau en l’articulació entre creació, patrimoni, indústria cultural i projecció internacional.

En el sistema electoral espanyol, les candidatures només poden adoptar les formes previstes a la Llei Orgànica del Règim Electoral General (LOREG). Les plataformes ciutadanes o fronts amplis poden participar, però sempre “a través” d’alguna d’aquestes formes jurídiques; la LOREG no reconeix les associacions o moviments socials com a subjectes electorals autònoms.

1. Quines formes jurídiques poden presentar candidatura?

Segons l’article 44 LOREG, poden presentar candidats o llistes:

• Partits polítics inscrits en el registre corresponent.
• Federacions de partits (unions estables de diversos partits).
• Coalicions electorals de partits i federacions, constituïdes per a una elecció concreta.
• Agrupacions d’electors, que són candidatures promogudes directament per ciutadans que reuneixen un nombre mínim de signatures.

Una associació, plataforma o moviment social no pot, per si mateix, registrar una candidatura si no adopta alguna d’aquestes formes. A la pràctica, té tres vies:

• Integrar-se en un partit ja existent que forma part del front ampli, influenciant les seves llistes i programa.
• Impulsar la creació d’un partit propi, que s’inscrigui al Registre de Partits i després es coaligui amb altres en una candidatura unitària.
• Promoure una agrupació d’electors (sobretot en l’àmbit municipal) si s’opta per no constituir partit.

2. Requisits d’inscripció i avals

L’article 44 LOREG exigeix que:

• Els partits i federacions estiguin inscrits en el registre corresponent (Registre de Partits Polítics) abans de presentar candidatures.
• Les coalicions electorals es comuniquin per escrit a la Junta Electoral competent en els 10 dies següents a la convocatòria de les eleccions, indicant:
  • Denominació i sigles de la coalició.
  • Normes internes per les quals es regeix.
  • Persones titulars dels seus òrgans de direcció o coordinació.
• Les agrupacions d’electors reuneixin un nombre mínim de signatures de persones inscrites en el cens de l’àmbit corresponent, autenticades notarialment o pel secretari municipal. Per a les eleccions municipals, l’article 187 LOREG estableix el nombre de signatures en funció de la població del municipi.

La Junta Electoral Central ha desenvolupat aquests requisits mitjançant instruccions, per exemple:

• La Instrucció 1/2010, sobre la constitució de coalicions electorals, que concreta quina Junta és competent segons l’àmbit territorial i recalca l’obligació de comunicar la coalició dins del termini legal.
• Les instruccions sobre acreditació de signatures (aval) per a agrupacions d’electors, que permeten també l’ús de signatura electrònica.

3. Paper de les organitzacions ciutadanes en un “Front Ampli”

Dins d’una candidatura tipus front ampli, les organitzacions ciutadanes poden:

• Participar en l’estructura interna d’un o diversos partits que integren la coalició, ocupant llocs en els òrgans de direcció de la candidatura.
• Donar nom polític a la coalició (per exemple, “Front Ampli” o similar), sempre que la denominació es comuniqui conforme a l’article 44 LOREG i no entri en conflicte amb sigles ja existents.
• Col·locar persones pròpies a les llistes com a candidates, indicant la seva pertinença a un partit concret o la seva condició d’independents (l’article 46 permet precisar el partit de pertinença o la condició d’independent al costat del nom dels candidats).

El que no és possible és que una mera associació inscrita al registre d’associacions figuri sola com a subjecte promotor d’una llista sense adoptar la forma de partit o agrupació d’electors.

4. Límits i prohibicions rellevants

En configurar un front ampli cal tenir en compte, entre altres, aquests límits de la LOREG:

• Prohibició de doble candidatura: cap candidat pot presentar-se en més d’una circumscripció ni en més d’una candidatura per a la mateixa elecció.
• Una sola llista per circumscripció: cap partit, federació, coalició o agrupació d’electors pot presentar més d’una llista a la mateixa circumscripció per a la mateixa elecció; els partits integrats en una federació o coalició tampoc poden presentar candidatura pròpia on concorri la coalició.
• Continuïtat de partits il·legalitzats: està prohibit presentar candidatures que, en la pràctica, continuïn l’activitat d’un partit declarat il·legal, atenent a estructures, persones, finançament, etc.
• Regles de finançament i despeses electorals: partits, coalicions i agrupacions han de respectar els límits de despesa i la fiscalització del Tribunal de Comptes; les associacions que participen en la candidatura queden subjectes a aquest marc quan canalitzen recursos cap a la campanya.

En síntesi: una organització ciutadana que vulgui integrar-se formalment en una candidatura tipus Front Ampli ha de decidir si s’incorpora a un dels partits existents, constitueix el seu propi partit o impulsa una agrupació d’electors. La visibilitat política del “front” pot reflectir-se en la denominació i símbols de la coalició i a les llistes, però jurídicament la porta d’entrada sempre són les figures que la LOREG reconeix com a subjectes legitimats per presentar candidatures.