Hi ha nits electorals que se segueixen amb més interès des de fora que no pas dins del país on es celebren. Les de meitat de mandat nord-americanes són una d’aquestes. En Europa hem tornat a trasbalsar-nos, pendents dels resultats de districtes electorals que probablement molts ciutadans no sabrien situar en un mapa. La victòria demòcrata ha provocat una satisfacció comprensible a les capitals europees. No és per menys. Trump acaba de rebre un correctiu sever i el seu projecte ha demostrat que no és invulnerable. Però convé no confondre l’alegria amb l’anàlisi. Els demòcrates han guanyat el Congrés, però Trump conserva la Casa Blanca i bona part de les eines amb què ha posat de cap per avall les relacions internacionals. Europa té motius per brindar, però no tants per descorxar el xampany.
Políticament, el resultat importa. Els nord-americans han expressat el seu descontentament amb una Administració que ha fet de la confrontació permanent, del nacionalisme econòmic i de la desconfiança envers les institucions una manera de governar. La recuperació demòcrata del Congrés frena l’agenda legislativa del president, obre la porta a investigacions parlamentàries i retorna a les cambres una funció de control que durant dos anys han exercit amb menys entusiasme del que caldria esperar d’una democràcia consolidada.
La lectura europea
Per a Europa, a més, el resultat té un significat que va més enllà de la política nord-americana. És un revés per al moviment MAGA i per a un corrent nacionalista i reaccionari que ha trobat en Trump alguna cosa més que un referent polític: un aliat ideològic i un estímul per a les seves pròpies aspiraciones. Saber que existeix contestació electoral a aquest projecte és una bona notícia per a qui defensem la democràcia liberal, el multilateral isme i una Europa integrada. Tot i que no convé exagerar el contagi: l’extrema dreta europea té dinàmiques pròpies i no necessita Trump per sobreviure. I una cosa és que els nord-americans hagin votat contra Trump i una altra de ben diferent és que hagin decidit canviar el rumb exterior del seu país. Aquí comencen les cauteles.
Perquè Trump ha perdut el Congrés, però no el poder presidencial. Les noves Càmeres no prendran possessió fins al gener de 2027 i, fins aleshores, el president continuarà comptant amb les majories republicanes actuals: dos mesos de marge que Brussel·les faria bé en no subestimarr. Després, la Constitució li seguirà concedint àmplies competències en diplomàcia, defensa i relacions exteriors. Podrà governar mitjançant ordres executives, imposar mesures comercials, decidir desplegaments militars i condicionar la relació amb els seus aliats. El Congrés podrà fiscalitzar, investigar, bloquejar nomenaments i dificultar determinades iniciatives, però no disposa d’un interruptor per apagar el trumpisme.
Val, això sí, no menysvalorar la palanca que sí que té: el pressupost. És allà on es decideixen l’ajuda a Ucraïna, les sancions a Rússia i els límits a una eventual retirada de tropes d’Europa. És una asimetria interessant: el Congrés tindrà més influència sobre la seguretat europea que sobre els aranzels, i les dues polítiques seguiran en mans diferents.
Un "ànec" amb menys que perdre
De fet, alguns analistes apunten a una paradoxa inquietant: un Trump afeblit a casa pot resultar més imprevisible fora. Amb l’agenda interior encallada, la política exterior és l’escenari on pot demostrar que encara conserva capacitat de decisió. La pressió sobre Europa, les amenaces comercials, les exigències als aliats de l’OTAN o les decisions sobre Ucraïna poden convertir-se en instruments per alimentar la seva imatge de fortalesa. El conegut lame duck, l’"ànec coix" de la política nord-americana, no té per què ser un president dòcil en els seus dos últims anys de mandat. Més aviat al contrari: amb menys marge a casa i menys que perdre, pot tenir prou ganes de deixar empremta fora. I no sembla precisament disposat a dedicar els seus últims dos anys a la jardineria. No és, sens dubte, l’escenari que més tranquil·litza Brussel·les.
La economia tampoc convida a l’optimisme. Seria un error creure que el proteccionisme nord-americà va néixer amb Trump i que s’hi acabarà. La defensa de la indústria nacional, la competència tecnològica amb Xina, les subvencions a les empreses pròpies i el comerç com a instrument de poder formen part d’una transformació més profunda. Biden va mantenir bona part d’aquesta orientació, encara que amb altres mètodes i un llenguatge força més amable. Canvien els discursos, però no necessàriament els interessos. El America First pot resultar més estrident amb Trump, però la prioritat de protegir la indústria i l’ocupació nord-americanes té seguidors en tots dos partits. A Washington poden discrepar sobre com repartir les cartes, però no sobre qui s’ha d’endur el premi.
Convé recordar-ho perquè a Europa hem tendit a personalitzar massa el problema. El mateix val per a la seguretat: el desplaçament de les prioritats cap a l’Indo-Pacífic, la rivalitat amb Xina, el cansament d’una part de la societat nord-americana davant els compromisos exteriors i l’exigència que els europeus paguin una part més gran de la seva defensa responen a factors estructurals, no a un caràcter. Els demòcrates discreparan dels modals de Trump, no de la factura.
La bretxa més enllà de Trump
Aquí apareix un dels grans errors europeus: creure que la derrota de Trump suposa el retorn de l’Amèrica que coneixíem. Mark Leonard, del Consell Europeu de Relacions Exteriors, ha batejat aquesta actitud com Westalgia, i Dave Keating l’ha recuperada recentment: la nostàlgia de l’establishment atlàntic per la vella relació transatlàntica. Brussel·les espera el retorn de l’Amèrica de sempre com qui espera que l’ex torni penedita. I Keating afegeix una paradoxa incòmoda: seguim amb atenció gairebé malaltissa qui guanya un escó a Texas, però no sempre sabem qui decideix a Brussel·les les polítiques que condicionen el nostre futur. Potser el problema no és només que els Estats Units hagin canviat, sinó que Europa es comporti com si no s’hi hagués de comportar.
No és una crítica nova. Fa temps que sostinc que la relació transatlàntica ha deixat de funcionar sobre les bases d’una aliança entre iguals. L’acord duaner de Turnberry entre Trump i Ursula von der Leyen va ser un bon exemple: es va vendre com una solució pragmàtica per evitar una guerra comercial, però també va posar de manifest l’asimetria d’una relació en què Washington pressiona i Brussel·les busca com acomodar-se. Europa va presentar com a victòria el que altres haurien anomenat rendició amb bona presentació. Evitar una guerra comercial era raonable; convertir la cessió en mètode ja és una altra cosa.
La trajectòria posterior hauria d’haver-nos ensenyat que cedir no sempre acaba amb les exigències. El Canadà ha demostrat recentment que també és possible defensar els propis interessos i assumir que fer-ho té un cost. No es tracta d’imitar ningú ni de respondre amb represàlies a cada amenaça, sinó d’entendre que prudència i docilitat no són sinònims. La primera consisteix a assumir un cost per protegir un interès més gran; la segona, a acceptar una imposició per por al preu de resistir. Europa fa massa temps que confon totes dues coses.
Luny de l’ombra de Washington
En seguretat passa una cosa semblant. Ucraïna ha mostrat fins a quin punt depenem dels Estats Units en capacitats essencials: intel·ligència, logística, transport estratègic, defensa aèria i dissuasió nuclear. L’OTAN continua sent indispensable, però una aliança no pot descansar indefinidament en què un dels seus membres decideixi quan, com, en quines condicions i a quin preu presta el seu suport. L’autonomia estratègica no significa trencar amb Washington ni construir una aliança alternativa, sinó tenir prou capacitat perquè la cooperació sigui una elecció i no una necessitat imposada per la nostra feblesa.
El mateix passa amb la sobirania digital i energètica. Europa la proclama mentre els seus serveis al núvol, les seves comunicacions per satèl·lit i bona part de la seva intel·ligència artificial depenen d’empreses nord-americanes, i mentre substitueix el gas rus pel gas natural liquat dels Estats Units: canviar de proveïdor no és el mateix que guanyar independència. No falten documents: la Brúixola Estratègica, l’informe Draghi, comunicacions solemnes sense fi. El que falta és convertir-los en capacitats i decisions.
La victòria demòcrata ofereix, això sí, algunes oportunitats. Un Congrés a mans demòcrates pot recuperar espais de diàleg, fiscalitzar el president i servir d’interlocutor als governs europeus. Però tampoc convé idealitzar-lo: el partit està dividit sobre el paper internacional dels Estats Units i res garanteix que una futura Administració demòcrata restableixi el compromís d’antuvi. L’Amèrica del 2028, sigui republicana o demòcrata, no serà necessàriament la d’hace vint anys.
Per això, la conclusió hauria de ser força menys complaent que alguns brindis europeus. La derrota electoral de Trump és una bona notícia per a la democràcia nord-americana i per a qui creiem en una relació transatlàntica basada en el respecte i la cooperació. Però no resol la vulnerabilitat europea ni canvia per si sola els interessos estratègics dels Estats Units. Europa no pot seguir organitzant el seu futur a l’espera que a Washington es torni a instal·lar un president més amable, més previsible o proper.
Podem celebrar que els nord-americans hagin posat límits electorals a Trump. El que no podem fer és convertir aquesta celebració en una nova excusa per ajornar les nostres pròpies responsabilitats. Necessitem més indústria, més inversió, més tecnologia pròpia, més capacitat de defensa i una política exterior que no depengui dels canvis d’ànim de la Casa Blanca. I, sobretot, voluntat política per usar el poder econòmic i comercial que tenim quan estan en joc els nostres interessos fonamentals.
La vella Amèrica no tornarà necessàriament perquè els demòcrates hagin recuperat el Congrés. I potser ha arribat l’hora d’acceptar que el problema no consisteix només en què els Estats Units hagi deixat de ser l’aliat que esperàvem, sinó que Europa encara no ha après a ser el soci que necessita. I algunes de les eleccions que més poden condicionar el nostre futur no es celebren a Texas ni a Pennsilvània, sinó aquí, començant per les presidencials franceses de 2027. Portem massa temps pendents d’unes urnes en què no votem, mentre descuidem les que sí que són nostres. És hora de deixar d’esperar que siguin els nord-americans els qui guanyin les nostres.