Seguiu a Demòcrata el primer debat del 29N en clau europea

El marc financer pluriennal (MFP) de la Unió Europea és el sostre de despesa a llarg termini de la UE, normalment per a 7 anys. La seva aprovació segueix un procediment específic previst en els Tractats, diferent però connectat al del pressupost anual. A continuació t'explico, pas a pas, el procés parlamentari i les institucions que intervenen.

1. Punt de partida: proposta de la Comissió Europea

El procés arrenca sempre a la Comissió Europea. Aproximadament dos o tres anys abans que comenci el nou període, la Comissió:

• Fa una avaluació del MFP vigent: execució, problemes detectats, necessitats noves.
• Consulta els Estats membres, el Parlament Europeu, els comitès consultius i els actors interessats.
• Presenta una proposta de reglament del MFP, que fixa:
  • La durada del marc (per exemple, 2028‑2034).
  • Els sostres de despesa anuals (en crèdits de compromís i de pagament).
  • La distribució per grans rúbriques de despesa (cohesió, agricultura, clima, migració, etc.).
  • Regles de flexibilitat i revisió (marges, instruments especials, clàusules de revisió a mig període).

A partir d'aquí comença una negociació entre el Consell i el Parlament Europeu, amb la Comissió com a mediadora tècnica i política.

2. Paper del Consell de la UE i del Consell Europeu

Jurídicament, el MFP s'adopta pel Consell de la Unió Europea mitjançant un reglament. Tanmateix, a la pràctica, qui fixa l'acord polític clau són els caps d'Estat o de Govern reunits al Consell Europeu.

• Els ministres de Finances i d'Afers Europeus discuteixen la proposta al Consell i preparen posicions nacionals.
• El MFP requereix unanimat al Consell. Això atorga a cada Estat poder de veto, cosa que fa la negociació complexa.
• Quan hi ha bloqueig o decisions molt sensibles (per exemple, mida global del pressupost o grans prioritats), l'assumpte passa al Consell Europeu, que intenta tancar un “paquet” global de compromís.
• Aquest compromís del Consell Europeu es tradueix després en una posició formal del Consell de la UE, que serà la base de la negociació amb el Parlament Europeu.

3. Paper del Parlament Europeu

El MFP s'adopta seguint un procediment especial: el Parlament no co-legisla en igualtat plena, però el seu paper és decisiu perquè ha de atorgar el seu consentiment.

• La proposta s'assigna principalment a la Comissió de Pressupostos (BUDG), que elabora un informe sobre la proposta de la Comissió i sobre la posició del Consell.
• Altres comissions sectorials (AGRI, REGI, ENVI, etc.) emeten dictàmens sobre com el MFP afecta les seves polítiques.
• La Comissió de Pressupostos negocia amb el Consell, normalment mitjançant “trílegs” (reunions informals Consell‑Parlament‑Comissió), per ajustar quantitats, marges de flexibilitat i prioritats.
• Quan hi ha un text de compromís, la Comissió de Pressupostos el vota i el remet al Ple del Parlament Europeu.
• El Ple vota aleshores si dóna o no el seu consentiment al reglament del MFP acordat al Consell. No pot esmenar-lo directament: només acceptar-lo o rebutjar-lo.

Si el Parlament rebutja el MFP, la negociació ha de reobrir-se. A la pràctica, les institucions intenten arribar a un preacord polític abans de portar-lo al Ple per evitar un rebuig.

4. Aprovació formal i relació amb els Parlaments nacionals

Un cop obtingut el consentiment del Parlament Europeu:

• El Consell de la UE adopta formalment el Reglament del MFP per unanimitat, que es publica al Diari Oficial de la UE i entra en vigor.
• En paral·lel o de forma propera en el temps, s'adopta la decisió de Recursos Propis (com es finança el pressupost). Aquesta decisió sí que requereix ratificació per cada Parlament nacional, perquè afecta la contribució de cada Estat i té rang quasi-constitucional en molts ordenaments.
• Els Parlaments nacionals, inclòs l'espanyol, participen a més a través del control polític del Govern:
  • Debaten la posició del Govern abans i després dels Consells Europeus.
  • Aproven resolucions d'orientació o fixen “línies vermelles”.
  • Examinen la compatibilitat del MFP amb prioritats nacionals i amb els pressupostos estatals.

5. Connexió amb el pressupost anual i revisions

El MFP no és un pressupost detallat, sinó un marc que condiciona els pressupostos anuals de la UE:

• Cada any es negocia el pressupost anual dins dels sostres fixats pel MFP, ja mitjançant el procediment legislatiu ordinari entre Consell i Parlament.
• El MFP pot revisar-se a mig període (per exemple, per crisi, noves prioritats o noves polítiques). Aquesta revisió segueix bàsicament el mateix esquema: proposta de la Comissió, negociació Consell‑Parlament, consentiment del Parlament i unanimitat del Consell.

En resum, el procés parlamentari per aprovar el MFP combina: iniciativa de la Comissió, negociació i decisió unànime dels Estats al Consell, consentiment imprescindible del Parlament Europeu i, a través de la decisió de recursos propis i del control dels governs, la implicació dels Parlaments nacionals.

Els eurodiputats espanyols no “negocien la PAC” en solitari, però sí que tenen un paper rellevant en gairebé totes les fases polítiques de la seva definició: elaboren i negocien la posició del Parlament Europeu, esmenen les propostes de la Comissió i supervisen la seva aplicació a Espanya. El seu poder és col·legislador, no executiu: comparteixen decisions amb la resta d'eurodiputats i amb el Consell (Estats membres).

Paper legislatiu en les reformes de la PAC

La Política Agrària Comuna (PAC) es fixa a través de diversos reglaments europeus (pagaments directes, desenvolupament rural, organització comuna de mercats, etc.). En aquests reglaments:

• La Comissió Europea presenta les propostes legislatives (els esborranys de reglament).
• El Parlament Europeu i el Consell són col·legisladors en peu d'igualtat mitjançant el procediment legislatiu ordinari.

Els eurodiputats espanyols participen en aquesta funció col·legislativa igual que la resta d'eurodiputats:

• Poden presentar esmenes a les propostes de la Comissió (directament o a través del seu grup polític europeu).
• Voten a la Comissió d'Agricultura i Desenvolupament Rural (AGRI), on s'acorda el text del Parlament que després es porta al Ple.
• El Parlament designa un ponente (rapporteur) i ponents sombra per grup polític; els espanyols poden assumir aquests papers, cosa que els dóna un protagonisme central en la negociació.
• Al Ple del Parlament, els eurodiputats espanyols voten el mandat negociador del Parlament i el text final dels reglaments de la PAC.

Negociacions amb el Consell (“trílegs”)

Un cop el Parlament té la seva posició i el Consell la seva, es negocia un text de compromís:

• Aquestes negociacions es desenvolupen en els anomenats trílegs (Parlament–Consell–Comissió).
• El Parlament està representat pel ponente, els ponents sombra de cada grup i la presidència/coordinació de la comissió competent (normalment AGRI).

Els eurodiputats espanyols poden:

• Integrar aquest “equip negociador” del Parlament si són ponents, ponents sombra o formen part de la mesa de la Comissió AGRI.
• Influenciar les línies vermelles i prioritats del seu grup polític abans i durant els trílegs, cosa que és clau perquè la posició del Parlament reculli interessos específics del sector agrari espanyol.

No negocien directament com a “delegació espanyola” davant del Consell (aquesta funció correspon al Govern al Consell de Ministres d'Agricultura), però sí que condicionen el marge de maniobra del Consell en fixar la posició del Parlament i els possibles acords de compromís.

Pressupost de la PAC i marc financer

La PAC es finança amb el pressupost de la UE (FEAGA i FEADER). En aquest àmbit, els eurodiputats espanyols:

• Participen en la negociació del Marc Financer Pluriennal (MFP), que fixa els sostres globals de despesa agrícola per a diversos anys.
• Intervenen en l'aprovació anual del pressupost de la UE, inclòs el desglossament de crèdits agrícoles.
• Poden defensar una major dotació per a agricultura i desenvolupament rural o reequilibris entre rúbriques en coordinació amb els seus grups polítics.

Tot i que no decideixen en exclusiva l'assignació nacional, la seva actuació pot influir en el volum total de fons PAC disponibles i en el disseny d'instruments (eco-règims, ajudes associades, mesures rurals) que després aplicarà Espanya.

Planificació nacional, control i supervisió

Des de l'última reforma, la PAC s'executa mitjançant Plans Estratègics Nacionals. Espanya negocia el seu pla amb la Comissió, però el Parlament i, per tant, els eurodiputats espanyols, tenen diverses competències indirectes:

• Poden interpel·lar la Comissió (preguntes orals o escrites, resolucions) sobre l'aprovació i avaluació del Pla Estratègic d'Espanya.
• Participen en la rendició de comptes de la Comissió sobre la implementació de la PAC, exigint informació sobre impacte en renda agrària, medi ambient, joves agricultors, etc.
• En casos de crisi o desajustos, poden impulsar revisions legislatives o mesures excepcionals (per exemple, flexibilitzacions temporals, ajudes de crisi, reserves de crisi agrícoles).
• Mitjançant informes d'iniciativa i resolucions, fixen la posició política del Parlament sobre l'evolució de la PAC, que condiciona futures reformes.

Representació política del sector agrari espanyol

Més enllà de les competències formals, els eurodiputats espanyols compleixen una funció política clau:

• Són intermediaris entre agricultors, cooperatives i organitzacions professionals espanyoles i les institucions europees, traslladant demandes específiques (cultius mediterranis, regadius, ramaderia extensiva, sectors insulars, etc.).
• Poden organitzar audiències, reunions i esdeveniments al Parlament per visibilitzar posicions del camp espanyol.
• Col·laboren amb el Govern central i les comunitats autònomes per alinejar la posició espanyola entre Consell i Parlament, reforçant la capacitat d'influència del país en la configuració de la PAC.

En síntesi, els eurodiputats espanyols no gestionen directament l'execució de la PAC a Espanya, però sí que influeixen de manera substancial en el disseny de les seves normes, en el pressupost agrícola europeu, en l'orientació de les reformes futures i en la supervisió de com la Comissió aplica la política sobre el terreny espanyol.

Les últimes eleccions al Parlament Europeu celebrades a Espanya van ser les del 9 de juny de 2024. El PP va obtenir 22 escons i el PSOE, 20, per la qual cosa van ser les dues candidatures amb més representació. Espanya va triar un total de 61 eurodiputats, repartits entre nou candidatures, segons els resultats del Parlament Europeu.

Repartiment de vots i escons

La distribució completa permet distingir el percentatge de suport electoral del nombre de representants obtingut. Tres candidatures —Ara Repúbliques, Sumar i Se Acabó La Fiesta— van aconseguir el mateix nombre d'escons, tot i que van rebre percentatges de vot diferents:

Aquestes xifres corresponen al repartiment electoral de 2024, no a una descripció de possibles canvis posteriors d'afiliació dels eurodiputats. La Junta Electoral Central va publicar els resultats definitius mitjançant el seu acord de 27 de juny de 2024, recollit al BOE del 28 de juny.

Què mostren els resultats

• El PP va ser la candidatura més votada: va obtenir el 34,21 % i 22 representants, davant del 30,19 % i els 20 del PSOE. La diferència va ser de 4,02 punts percentuals i dos escons (resultats europeus de 2024).
• PP i PSOE van concentrar 42 dels 61 escons: junts van sumar el 64,40 % dels vots i aproximadament el 68,9 % dels representants elegits a Espanya (resultats europeus de 2024).
• Vox va ocupar el tercer lloc: va aconseguir sis eurodiputats, mentre que cap de les restants candidatures va superar els tres representants (resultats europeus de 2024).
• La resta de la representació va quedar distribuïda entre sis candidatures: Ara Repúbliques, Sumar i SALF van obtenir tres escons cadascuna; Podemos, dos; i Junts UE i CEUS, un cadascuna (resultats europeus de 2024).

Com interpretar les coalicions

Algunes denominacions de la relació anterior corresponen a coalicions, no a un sol partit. Ara Repúbliques va reunir ERC, EH Bildu, BNG i Ara Més; els seus tres escons pertanyen al resultat conjunt d'aquesta candidatura (resultats oficials de la JEC). CEUS, Coalició per una Europa Solidària, va incloure el PNB i Coalició Canària, entre altres formacions, i va obtenir un escó conjunt (resultats del Parlament Europeu).

Per tant, no s'ha de confondre la llista electoral espanyola amb el grup polític europeu: una coalició pot reunir representants que després s'integren en grups diferents dins de l'Eurocambra.

Per què el repartiment és estatal

En aquestes eleccions, Espanya funciona com una circumscripció única: els 61 escons es reparteixen a partir dels vots obtinguts per cada candidatura a tot el país, i no mitjançant assignacions separades per províncies o comunitats autònomes. Així ho explica Demòcrata en la seva anàlisi sobre les coalicions electorals europees.

La conclusió principal és, per tant, un repartiment encapçalat per PP i PSOE, amb 42 representants entre ambdós, seguit de Vox i altres sis candidatures amb entre un i tres escons. Aquest és el resultat de les urnes espanyoles de 2024 (resultats oficials europeus).