Vox qüestiona la majoria de la Diputació Permanent i exigeix revisar el repartiment de vots

Per modificar la composició de la Diputació Permanent del Congrés cal combinar el que diu expressament el Reglament del Congrés (arts. 56 i 40, principalment) amb la pràctica parlamentària consolidada. No existeix un procediment “extraordinari” específic: s'aplica l'esquema general de designació i modificació d'òrgans de la Cambra, sempre respectant les regles de composició de la Diputació Permanent.

1. Marc normatiu bàsic

El Reglament del Congrés estableix que:

• La Diputació Permanent està presidida per la Presidència del Congrés.
• Ha de tenir un mínim de 21 membres.
• Aquests membres representen els Grups Parlamentaris en proporció a la seva importància numèrica a la Cambra (art. 56.1).
• El nombre de membres es fixa “conforme al que s'estableix a l'apartat 1 de l'article 40” (art. 56.2).
• Cada Grup designa els seus titulars i tants suplents com titulars (art. 56.2).

L'article 40.1, al qual remet el 56.2, disposa que la Taula del Congrés fixa, sentida la Junta de Portaveus, el nombre de llocs que corresponen a cada Grup a les comissions, en proporció al seu pes numèric. Aquest mateix esquema es trasllada a la Diputació Permanent.

2. Qui inicia i qui decideix

A la pràctica, els tràmits per constituir o modificar la Diputació Permanent segueixen aquesta seqüència:

• Iniciativa: la impulsa la Presidència o la Taula del Congrés, normalment a partir de:
  • la constitució inicial de la Cambra, o
  • canvis sobrevinguts (alteracions en la composició dels grups, creació o dissolució d'un grup, pas de diputats al Grup Mixt, vacants, etc.).
• Determinació de la distribució: la Taula, sentida la Junta de Portaveus, aplica criteris de proporcionalitat per:
  • fixar el nombre total de membres (com a mínim 21, podent ser més), i
  • repartir aquests llocs entre els grups de forma proporcional al seu nombre d'escons.
• Designació nominal: cada Grup Parlamentari comunica per escrit els noms de:
  • els seus membres titulars a la Diputació Permanent, i
  • un nombre igual de suplents, que hauran de pertànyer al mateix grup.
• Aprovació pel Ple: la relació de membres proposada es sotmet al Ple per a la seva aprovació. N'hi ha prou amb una majoria simple, perquè es tracta d'un acord d'organització interna, no d'una votació legislativa qualificada.

Encara que el Reglament no detalla un procediment d'esmenes, a la pràctica els grups negocien prèviament la distribució i els noms; el Ple sol ratificar l'acord sense grans debats, mitjançant un únic punt de l'ordre del dia.

3. Moment i abast de les modificacions

La composició es decideix normalment:

• Al començament de la legislatura, un cop constituït el Congrés, en el mateix bloc d'acords que organitza l'estructura interna (Taula, comissions, Diputació Permanent, etc.).
• Durant la legislatura, quan:
  • canvien els equilibris entre grups (creació o desaparició d'un grup, canvis massius d'adscripció), o
  • resulta necessari redistribuir llocs per mantenir la proporcionalitat.

Per a sustitucions puntuals d'una persona per una altra del mateix grup (per renúncia, defunció, incompatibilitat, etc.), n'hi ha prou amb la comunicació del Grup a la Presidència, seguint per analogia el règim de substitucions de l'article 40.2 per a les comissions. Si el canvi altera la distribució entre grups (no només noms), l'habitual és tornar a un acord formal del Ple sobre la nova composició.

4. Paper de la Taula i de la Junta de Portaveus

La Taula del Congrés té un paper central:

• Determina el nombre de membres de la Diputació Permanent i la distribució entre grups, respectant la proporcionalitat.
• Qualifica la proposta d'acord i l'eleva al Ple.

La Junta de Portaveus és sentida per la Taula i actua com a àmbit polític de negociació:

• Es discuteixen allà la mida de la Diputació Permanent i el nombre de llocs assignats a cada grup.
• S'intenta tancar un acord abans d'anar al Ple, per evitar conflictes en la votació.

5. Límits i requisits materials

Resumint els límits que s'han de respectar:

• Mínim de 21 membres (art. 56.1).
• Proporcionalitat respecte al pes numèric dels grups.
• Designació per grups de titulars i suplents, que han de ser diputats en actiu.
• Continuïtat després de la dissolució de la Cambra: els seus membres, titulars i suplents, mantenen les seves funcions fins a la constitució de la nova Cambra, fet que fa especialment rellevant una composició pactada i estable.

En suma, per modificar la composició de la Diputació Permanent és imprescindible un acord impulsat per la Taula, negociat amb la Junta de Portaveus, formalitzat pels grups i aprovat pel Ple, dins del marc de proporcionalitat i mínims que fixa el Reglament.

La presidenta del Congrés, actualment Francina Armengol, exerceix un conjunt ampli de competències definides en el Reglament del Congrés dels Diputats. No són funcions personals, sinó inherents al càrrec de Presidència de la Cambra, que actua com a màxima autoritat interna del Congrés i peça central en l'organització dels seus treballs.

Representació institucional i direcció de la Cambra

Segons el Reglament, la Presidència del Congrés ostenta la representació de la Cambra. Això significa que encapçala el Congrés en els actes oficials, relacions institucionals i comunicacions formals amb altres poders de l'Estat (Govern, Senat, òrgans constitucionals) i amb institucions externes. A més, “assegura el bon funcionament dels treballs”, fet que la converteix en responsable última del correcte funcionament quotidià de la institució.

Direcció dels debats i manteniment de l'ordre

Una de les funcions més visibles és la direcció dels debats plenaris. La Presidència:

• Ordena el desenvolupament de les sessions del Ple.
• Concedeix i retira l'ús de la paraula als diputats i diputades.
• Aplica els temps d'intervenció acordats, moltes vegades després d'escoltar la Junta de Portaveus.
• Vetlla pel respecte al Reglament durant el debat.

Al costat d'això, el Reglament li atribueix el manteniment de l'ordre a les sessions. Pot cridar a l'ordre, advertir i, si cal, adoptar mesures disciplinàries reglamentàries (per exemple, retirar la paraula o expulsar del saló de plens) per preservar la dignitat de la Cambra i el normal desenvolupament dels debats.

Ordre del dia, Taula del Congrés i Junta de Portaveus

La Presidència és també l'eix de l'organització interna del Congrés. Presideix la Taula del Congrés, que és l'òrgan rector de la Cambra i ostenta la seva representació col·legiada. Conforme al Reglament, la Presidència “dirigeix i coordina l'acció de la Taula”, que s'encarrega de:

• Qualificar i decidir l'admissió o inadmissió d'escrits i iniciatives parlamentàries.
• Fixar el calendari d'activitats del Ple i de les Comissions.
• Determinar la tramitació dels assumptes.

Encara que aquestes decisions són formalment de la Taula, la Presidència, en presidir-la i coordinar-la, té un paper decisiu en la configuració de l'ordre del dia i en la gestió de l'agenda parlamentària.

Així mateix, presideix la Junta de Portaveus, que es reuneix sota la seva presidència i a iniciativa pròpia de la Presidència o d'una part dels grups o membres de la Cambra. A través de la Junta es negocia i pondera políticament l'organització dels debats, la distribució de temps i la priorització d'assumptes, per la qual cosa la Presidència actua com a àrbitre i coordinadora del diàleg entre grups.

Interpretació i aplicació del Reglament

El Reglament atribueix expressament a la Presidència la funció de complir i fer complir el Reglament, interpretant-lo en cas de dubte i suplint-lo en els casos d'omissió. Això li atorga una potestat rellevant d'interpretació parlamentària. Quan pretén dictar una resolució de caràcter general en exercici d'aquesta funció supletòria, ha de comptar amb l'opinió favorable de la Taula i de la Junta de Portaveus, fet que introdueix un contrapes col·lectiu.

Facultats econòmic‑administratives

La Presidència també “ordena els pagaments” del Congrés, sense perjudici de les delegacions que pugui conferir. A la pràctica, això s'integra en el seu paper de cap de la Taula, que elabora el pressupost de la Cambra i dirigeix la seva execució, però subratlla que la Presidenta és la màxima autoritat en el pla econòmic‑administratiu intern.

Relació amb el Govern i amb el Senat

En les relacions amb el Govern, nombroses comunicacions i requeriments es canalitzen “per conducte de la Presidència del Congrés”: sol·licituds d'informació de les comissions, trasllat d'acords o dictàmens, remissió de propostes, etc. Així mateix, la Presidència articula la presència de membres del Govern al Ple i a les comissions, en coordinació amb la Taula i la Junta de Portaveus.

En la relació amb el Senat, la Presidència intervé com a representant del Congrés en la remissió de lleis, comunicacions i acords a la Cambra Alta, així com en els actes conjunts de les Corts Generals, en coordinació amb la Presidència del Senat.

Paper a la Diputació Permanent

El Reglament estableix que la Diputació Permanent està presidida per la Presidenta o el President del Congrés. Aquest òrgan actua quan el Congrés no està reunit, quan han expirat els mandats o està dissolt. La Presidència, per tant, manté les seves funcions de direcció i representació en aquest òrgan, decideix la seva convocatòria i dirigeix les seves sessions, assegurant la continuïtat de determinades competències parlamentàries entre períodes de sessions i entre legislatures.

Clàusula general de competències

Finalment, el Reglament recull una clàusula general segons la qual la Presidència exerceix totes les altres funcions que li confereixen la Constitució, les lleis i el propi Reglament. Això abasta, entre altres, la intervenció en actes d'obertura i clausura de legislatura, la gestió de comunicacions judicials que afectin diputats i la signatura de resolucions i certificacions derivades de l'activitat parlamentària.

Abans de convertir-se en líder de Vox el 2014, la trajectòria política de Santiago Abascal va transcórrer gairebé íntegrament en l'entorn del Partit Popular (PP), primer al País Basc i després a la Comunitat de Madrid. La seva carrera combina fases de militància juvenil, càrrecs electes municipals, forals i autonòmics, així com llocs de designació política i activitat en el nacionalisme espanyol a través de la Fundació DENAES.

1. Orígens i primers passos al Partit Popular basc

Santiago Abascal Conde va néixer a Bilbao el 1976 i es va afiliar molt jove al Partit Popular del País Basc, al voltant dels 18–20 anys. Diverses biografies situen la seva entrada als òrgans interns del PP àlavan a mitjans dels anys noranta, integrant-se al comitè provincial i posteriorment a l'executiva del partit.

La seva primera projecció pública arriba des de l'àmbit municipal:

• 1999–2007: regidor a Llodio (Àlaba). Amb 23 anys va ser escollit regidor del PP a l'Ajuntament de Llodio (Laudio). Va renovar el càrrec per a un segon mandat i va romandre a la corporació municipal fins al 2007, en un context de forta polarització política i presència d'ETA a la vida pública basca.

En paral·lel a aquesta activitat local, Abascal va ocupant posicions a l'organització juvenil i a l'estructura interna del partit:

• 2000–2005: president de Noves Generacions del PP basc. Al novembre del 2000 va ser escollit president de les joventuts del PP al País Basc, responsabilitat que va mantenir durant uns cinc anys.
• Durant aquests anys va formar part de la direcció del PP basc, consolidant un perfil molt identificat amb el sector més dur front al nacionalisme basc i ETA.

2. Càrrecs forals i parlamentaris a Àlaba i el País Basc

Després de la seva experiència municipal, Abascal fa el salt a les institucions forals i autonòmiques basques, sempre sota les sigles del PP:

• 2003–2004: procurador a les Juntes Generals d'Àlaba. Va exercir com a representant foral al parlament d'aquest territori històric durant aproximadament un any.
• 2004–2009: diputat del Parlament Basc. Va accedir al Parlament Basc per Àlaba el 2004, inicialment en substitució d'un altre dirigent del PP, i va mantenir l'escó fins al 2009. Algunes fonts distingeixen dues etapes successives (2004–2005 i 2005–2009), encadenant legislatures.

En aquests anys es consolida com una figura del PP basc molt associada al discurs de defensa de la unitat d'Espanya, de suport a les víctimes del terrorisme i de confrontació amb el nacionalisme radical. També assumeix responsabilitats internes, com la Secretaria d'Educació del PP basc a partir del 2005.

3. Fundació DENAES i construcció d'un perfil nacional

Un fet clau en la seva trajectòria és la creació de la Fundació per a la Defensa de la Nació Espanyola (DENAES), impulsada al voltant del 2006. Segons els perfils biogràfics consultats, Abascal va ser un dels seus principals promotors i va arribar a presidir-la.

DENAES es va configurar com un espai cívic de defensa de la unitat d'Espanya front als projectes sobiranistes. L'entitat va enfortir la projecció d'Abascal més enllà del País Basc, connectant-lo amb intel·lectuals i activistes situats a la dreta del PP i reforçant la seva imatge com a referent del nacionalisme espanyol.

4. Salt a la Comunitat de Madrid: càrrecs de designació

Després d'abandonar el Parlament Basc, Abascal es vincula a l'administració autonòmica madrilenya, aleshores presidida per Esperanza Aguirre (PP). Les fonts coincideixen en dos càrrecs principals:

• 2010–2012: director de l'Agència de Protecció de Dades de la Comunitat de Madrid. Va ser nomenat per a aquest lloc de designació política al voltant del 2010 i s'hi va mantenir fins a finals del 2012.
• 2012–2013: gerent de la Fundació per al Mecenatge i el Patrocini Social, també lligada a la Comunitat de Madrid.

Aquests càrrecs marquen la seva transició des de la política representativa basca a un rol més institucional i de confiança en l'entorn madrileny del PP.

5. Ruptura amb el PP i pas a Vox

El 2013 es consuma la ruptura d'Abascal amb el Partit Popular. Aquell any fa pública una carta de baixa al PP molt crítica amb la direcció de Mariano Rajoy, a qui acusa d'haver-se allunyat dels principis fundacionals del partit i de mostrar tibiesa davant el nacionalisme i la corrupció.

Poc després s'integra en el nucli fundacional de Vox, registrat com a partit el 17 de desembre de 2013. Abascal figura des de l'inici entre els seus principals impulsors i serà escollit president de la formació el 2014, ja fora del marc temporal de la teva pregunta.

En síntesi, abans de liderar Vox, la carrera de Santiago Abascal s'articula en quatre grans etapes: dirigent municipal i juvenil del PP a Àlaba, representant foral i parlamentari basc, promotor del nacionalisme espanyol a través de DENAES i alt càrrec de confiança a la Comunitat de Madrid, culminant en la seva ruptura amb el PP i el seu salt al nou projecte polític de Vox.