El PSOE denuncia davant la Fiscalia una suposada operació per comprar declaracions falses de Koldo contra Sánchez

Si et refereixes a la denúncia del PSOE sobre el suposat oferiment de diners a Koldo García perquè realitzés acusacions falses contra Pedro Sánchez i el seu entorn, es troba en una fase inicial de valoració davant la Fiscalia General de l'Estat. A data de 13 de novembre de 2026, consta la seva presentació, però a les fonts consultades no consta encara l'obertura formal de diligències d'investigació per aquesta denúncia ni el seu trasllat a un jutjat.

Què s'ha presentat i què falta per decidir

El fet confirmat és que el PSOE ha acudit al Ministeri Públic per sol·licitar que esclarís la presumpta operació. La informació publicada per Demócrata el 13 de novembre descriu la presentació de la denúncia i les actuacions que reclama el partit, però no comunica una resolució de la Fiscalia que acordi investigar-la formalment.

Per tant, convé distingir la presentació d'una denúncia de l'obertura d'una investigació. La primera posa determinats fets en coneixement de la Fiscalia; no acredita per si mateixa que siguin certs ni significa que un jutge hagi atribuït responsabilitat penal a les persones assenyalades. Tampoc consta, per aquesta denúncia concreta, una citació judicial com a investigat.

Quins fets demana esclarir el PSOE

La denúncia sol·licita investigar un suposat oferiment a l'antic assessor de José Luis Ábalos que hauria inclòs el pagament de la seva defensa, un milió d'euros i possibles avantatges penals a canvi de declaracions contra Sánchez, Begoña Gómez i José Luis Rodríguez Zapatero. Aquesta és la versió que el PSOE demana comprovar, no una conclusió de la Fiscalia. (Demócrata, 13 de novembre).

El partit també reclama aclarir qui hauria organitzat i finançat la presumpta operació i quina relació tindrien amb ella els contactes entre el responsable jurídic del PP i la defensa de Koldo. Així mateix, vincula les seves sospites amb els 242.000 euros abonats per l'editora d'OKDIARIO per sufragar aquesta defensa. (Demócrata, 13 de novembre).

Sobre aquest últim punt existeix un antecedent documental rellevant: dues factures entregades a l'Audiència Nacional recullen pagaments de 200.000 euros més IVA, fins a sumar 242.000 euros, realitzats entre novembre de 2025 i gener de 2026. Documentar aquests pagaments no demostra, per si sol, que es compressin declaracions falses. (Demócrata, 29 d'octubre).

Què pot passar a continuació

El següent esdeveniment serà conèixer la decisió del Ministeri Públic sobre la denúncia i la documentació aportada. Les possibilitats descrites a la informació consultada inclouen:

• Arxivar la denúncia, si no aprecia indicis suficients per continuar.
• Obrir diligències d'investigació preprocesal, és a dir, comprovacions de la Fiscalia anteriors a un procediment judicial.
• Traslladar els fets a un jutjat, si aprecia indicis que justifiquin una investigació judicial.

No consta encara quina d'aquestes vies s'ha adoptat. Tampoc consten declaracions, informes policials o comprovacions financeres ordenades específicament a conseqüència d'aquest escrit.

Què no s'ha de confondre amb aquesta denúncia

Les actuacions ja existents sobre Koldo, els pagaments de la seva defensa o altres branques judicials no acrediten automàticament que aquesta nova denúncia hagi estat admesa o investigada. Són antecedents que s'han de distingir de l'estat d'aquest escrit.

En síntesi: denúncia presentada i pendent d'una decisió coneguda de la Fiscalia. Les acusacions sobre una suposada compra de declaracions i la implicació del PP no estan acreditades judicialment; el PP ha negat el relat de Koldo. (Demócrata, 5 de novembre).

El president del Govern és la figura central del poder executiu a Espanya. La Constitució de 1978 regula les seves competències sobretot als articles 97 a 100, a més d'algunes mencions disperses (per exemple als arts. 62, 92 o 99). A partir d'ells s'articulen les seves principals funcions legals.

Direcció del Govern i de la política interior i exterior

L'article 97 de la Constitució estableix el nucli de les seves competències:

• Dirigeix l'acció del Govern, és a dir, coordina i orienta la feina conjunta de tots els ministres i del Consell de Ministres en el seu conjunt.
• Marca i condueix la política interior (economia, serveis públics, seguretat interior, relacions amb les comunitats autònomes, etc.).
• Marca i condueix la política exterior (relacions diplomàtiques, posició d'Espanya a la UE i organismes internacionals, grans línies de la política internacional), sempre dins del marc que fixen la Constitució i les lleis.
• Exerceix la potestat reglamentària del Govern (aprovació de reglaments i altres normes de rang inferior a la llei) i la funció executiva (aplicació de les lleis).

Tot això significa que el president és qui fixa la línia política general de l'Executiu i resol els conflictes de criteri dins del propi Govern.

Relació amb el Rei i amb les Corts Generals

Encara que el Rei és el cap de l'Estat, la Constitució exigeix que la majoria dels seus actes siguin refrendats pel president del Govern o pels ministres (art. 64). El president:

• Refrenda, entre altres, els reials decrets pels quals es nomenen i separen ministres, es dissolen les Càmeres o es convoquen eleccions, cosa que implica una gran capacitat de decisió política.
• Pot proposar al Rei la dissolució del Congrés, del Senat o de les Corts i la convocatòria d'eleccions generals, dins dels límits establerts a la Constitució (art. 115).

Les seves competències es connecten també molt estretament amb les Corts:

• Sorgeix de la investidura parlamentària (art. 99): és el candidat que obté la confiança del Congrés.
• Respón políticament davant el Congrés, que pot exigir la seva responsabilitat mitjançant una moció de censura (art. 113) o negar-li la confiança en una qüestió de confiança (art. 112).

Nomenament i cessament de ministres

L'article 100 estableix que els altres membres del Govern (vicepresidents i ministres) són nomenats i separats pel Rei a proposta del president del Govern. En la pràctica:

• Decideix l'estructura del Govern (quins ministeris existeixen i amb quines competències, mitjançant reials decrets d'estructura).
• Tria les persones que ocuparan les carteres ministerials i pot cessar-les quan ho consideri oportú.

Així, el president configura l'equip polític amb què durà a terme el seu programa i pot remodelar-lo durant la legislatura.

Direcció de l'Administració i coordinació territorial

Com a màxim responsable de l'Executiu, el president dirigeix l'Administració General de l'Estat. Encara que les competències concretes es reparteixen entre ministeris, li correspon:

• Fixar les prioritats i línies mestres d'actuació administrativa.
• Impulsar projectes de llei i reials decrets-llei a través del Consell de Ministres.
• Exercir un paper central en la coordinació amb les comunitats autònomes, especialment en conferències sectorials i en la gestió de conflictes competencials, dins del marc de la Constitució i les lleis orgàniques.

Competències normatives i de direcció política

Les competències del president es materialitzen moltes vegades a través del Consell de Ministres, òrgan col·legiat que adopta formalment les decisions. Tanmateix, la Constitució atribueix al president la funció de:

• Impulsar projectes de llei que el Govern presenta a les Corts.
• Impulsar l'aprovació de reials decrets-llei en casos d'extraordinària i urgent necessitat (art. 86), que després hauran de ser convalidades pel Congrés.
• Fixar l'agenda política del Govern, incloent prioritats legislatives, econòmiques, socials o internacionals.

Responsabilitat política i cessament

Les competències del president s'equilibren amb una intensa responsabilitat política:

• Ha de mantenir la confiança del Congrés; si la perd, està obligat a dimitir o a proposar la dissolució de les Càmeres en les condicions constitucionals.
• Cessa per pèrdua de la confiança parlamentària, per dimissió, per defunció o després d'unes eleccions generals quan s'escull un nou president.

En suma, la Constitució configura el president del Govern com el veritable centre de direcció política de l'Estat en l'àmbit executiu: coordina els ministres, fixa la política general, actua com a pont entre el Rei i les Corts i assumeix la responsabilitat última davant el Parlament.

A Espanya, no hi ha un procediment únic denominat «investigació de guerra bruta». Aquesta expressió descriu pràctiques polítiques, però la investigació jurídica depèn dels fets: espionatge il·legal, fabricació de proves, ús il·lícit de recursos públics, detencions il·legals o violència. Les normes principals distingeixen entre la investigació penal, el control dels cossos policials i la supervisió dels serveis d'intel·ligència.

1. Constitució Espanyola: drets i límits del poder

La Constitució Espanyola estableix el marc de qualsevol investigació. El seu article 9 sotmet els poders públics a l'ordenament jurídic i prohibeix la seva actuació arbitrària; l'article 14 impedeix discriminar per opinions polítiques, i l'article 15 protegeix la vida i la integritat física i moral i prohibeix la tortura.

Això significa que una finalitat política o una invocació de la seguretat de l'Estat no situen una operació fora de la llei. També la investigació d'aquests fets ha de respectar els drets fonamentals de les persones afectades.

2. Llei d'Enjudiciament Criminal: com s'investiguen els possibles delictes

La Llei d'Enjudiciament Criminal, aprovada per Reial Decret de 14 de setembre de 1882 i posteriorment reformada, és la norma processal central. Regula les denúncies, les diligències d'investigació, les declaracions de testimonis, les mesures cautelars, la intervenció de les parts i el pas al judici.

La seva importància és pràctica: una sospita d'operació il·lícita ha de traduir-se en fets investigables i proves obtingudes legalment. La llei exigeix considerar tant les circumstàncies contràries com les favorables a la persona investigada i garanteix que una pena només pugui imposar-se mitjançant sentència de l'òrgan judicial competent.

La Llei Orgànica 13/2015 va reformar aquesta norma per reforçar les garanties processals i regular les mesures d'investigació tecnològica. Resulta especialment rellevant quan apareixen comunicacions intervingudes, dispositius electrònics o tècniques de vigilància.

3. Codi Penal: quines conductes poden perseguir-se

La Llei Orgànica 10/1995, del Codi Penal, no estableix per si sola el procediment d'investigació: defineix les conductes delictives i les seves conseqüències. Per això és necessari separar què s'investiga de com s'investiga.

La seva regulació protegeix, entre altres béns, la llibertat, la integritat moral, la intimitat i l'honor. Contempla també la resposta penal davant detencions, entrades o registres il·legals realitzats per autoritats o funcionaris. L'etiqueta «guerra bruta» no substitueix la identificació del delicte concret ni demostra automàticament la seva existència.

4. Forces de seguretat: legalitat i neutralitat política

La Llei Orgànica 2/1986, de Forces i Cossos de Seguretat, estableix els principis que han de respectar els agents: legalitat, responsabilitat, neutralitat política, imparcialitat i rebuig d'actuacions arbitràries o discriminatòries.

També emmarca la funció de policia judicial en la investigació de delictes. És rellevant per examinar si es van utilitzar facultats policials contra adversaris polítics, però no substitueix el procediment penal quan els fets poden constituir delicte.

5. Serveis d'intel·ligència: controls específics

La Llei 11/2002, reguladora del CNI, sotmet expressament les seves activitats a l'ordenament jurídic i al control parlamentari i judicial. Preveu la supervisió parlamentària dels seus objectius i activitats.

Es complementa amb la Llei Orgànica 2/2002, de control judicial previ del CNI, per a les mesures que requereixen autorització judicial. Aquest control previ no equival a investigar penalment una actuació presumptament il·legal. En definitiva, la via penal determina delictes i responsabilitats; els controls institucionals examinen l'actuació dels organismes implicats.