Ferrer i Vinces presenten el programa de la seva jornada sobre compra pública de medicaments: ponents i taules de debat

A Espanya, la contractació pública sanitària amb criteris socials i mediambientals ja té una base legal obligatòria; no està pendent d'una futura llei que l'autoritzi. A 10 de novembre de 2026, el principal repte és la seva aplicació homogènia: concretar què s'exigeix, quant puntua i com es comprova, sense comprometre la qualitat assistencial, la seguretat del pacient ni la competència.

1. Què exigeix la legislació vigent

La norma central és la Llei 9/2017 de Contractes del Sector Públic, vigent amb caràcter general des del 9 de març de 2018. El seu article 1.3 estableix que aquests criteris s'incorporaran «de manera transversal i preceptiva», sempre que guardin relació amb l'objecte del contracte. Això arriba a les compres de medicaments, productes sanitaris, equipament i serveis hospitalaris sotmesos a la llei.

No significa que tots els contractes hagin d'atorgar una puntuació ambiental idèntica. La incorporació pot fer-se mitjançant requisits tècnics, criteris d'adjudicació o condicions especials d'execució: obligacions que l'adjudicatari ha de complir durant el contracte. La llei exigeix incloure almenys una condició especial d'execució ambiental, social o relativa a l'ocupació de les contemplades en el seu article 202.

• Ambientals: consum energètic, reducció d'envasos, emissions del transport, gestió de residus, durabilitat i costos durant tota la vida del producte.
• Socials: inclusió laboral, igualtat, accessibilitat, condicions laborals i respecte dels drets en la producció i comercialització del subministrament.

Els criteris han d'estar vinculats al contractat, ser proporcionats i verificables, i respectar la igualtat de tracte. Per tant, valorar compromisos empresarials generals sense connexió amb el subministrament concret no equival a dissenyar una clàusula jurídicament sòlida.

2. Desenvolupament estatal i autonòmic

El marc es complementa amb el Pla de contractació socialment responsable, publicat el 2019, i la comissió interministerial creada pel Reial Decret 667/2023. En matèria ambiental, el Pla de Contractació Pública Ecològica va tenir un horitzó 2018-2025: no s'ha de confondre aquest període amb una nova obligació sanitària uniforme per a 2026.

Existeixen desenvolupaments territorials rellevants. La Llei basca 3/2016 exigeix clàusules laborals i control del seu compliment en els contractes inclosos en el seu àmbit. El Decret valencià 118/2022, modificat el 2024, permet criteris d'adjudicació responsables i exigeix una condició especial d'execució. Madrid disposa de l'Acord de 3 de maig de 2018 sobre reserves i clàusules socials i ambientals.

3. Què està canviant en sanitat

L'aplicació avança, però continua sent desigual. L'octubre de 2025, el Consorci de Salut i Social de Catalunya va comunicar que incorporava criteris ambientals en totes les licitacions de la seva central, relatius, entre altres aspectes, a envasos, transport i empremta de carboni, segons Demòcrata.

També hi ha una novetat normativa concreta: el Reial Decret 950/2026, publicat el 6 de novembre, estableix criteris d'alimentació saludable i sostenible en centres públics i determinats centres privats. És una regulació sectorial rellevant per a l'alimentació hospitalària, no una reforma general de la compra de medicaments.

Les propostes sobre una guia estatal de contractació sanitària i un límit del 20 % al pes del preu en tecnologia sanitària apareixien en l'avantprojecte de medicaments durant 2026. No s'han de presentar com a obligacions vigents basant-se únicament en aquest esborrany.

4. Balanç

L'estat actual és de obligació legal consolidada i aplicació desigual. Les guies sectorials ajuden, però no substitueixen la llei. La prioritat pràctica és convertir objectius socials i ambientals en requisits mesurables, acreditar la seva relació amb el contracte i supervisar el seu compliment durant l'execució.

L'actual director general de Cartera Comuna de Serveis del Sistema Nacional de Salut i Farmàcia és César Hernández García, al capdavant de l'òrgan des de 2022. Les seves responsabilitats abasten dos àmbits: les prestacions comunes del sistema sanitari públic i la política farmacèutica, especialment la financiació i els preus. La seva trajectòria combina medicina clínica, gestió hospitalària i regulació de medicaments.

Competències de la Direcció General

El marc organitzatiu és el Reial Decret 718/2024, de 23 de juliol, que desenvolupa l'estructura del Ministeri de Sanitat. Les competències corresponen a l'òrgan que dirigeix Hernández; no s'han d'interpretar com a decisions que el seu titular adopta sempre de forma individual, al marge dels procediments i òrgans col·legiats corresponents.

• Cartera comuna de serveis. Elaborar i avaluar les prestacions compartides pel Sistema Nacional de Salut (SNS), així com desenvolupar la normativa sobre el seu contingut i actualització. Això comprèn la incorporació i revisió de serveis i tecnologies sanitàries.
• Cohesió i compensació territorial. Desenvolupar el Fons de Cohesió Sanitària i el Fons de Garantia Assistencial, juntament amb la normativa relativa a aquests mecanismes i a les prestacions sanitàries.
• Política farmacèutica. Dirigir, desenvolupar i executar la política del Ministeri en aquest àmbit, inclosa la financiació pública i la fixació de preus de medicaments i productes sanitaris dispensats mitjançant recepta oficial.
• Prescripció i dispensació. Determinar condicions especials d'accés dins del SNS, inclosos els visats previs, és a dir, les comprovacions exigides abans de finançar determinats tractaments. També proposa requisits generals per a receptes i ordres hospitalàries.
• Coordinació amb les comunitats autònomes. Coordinar la prestació i ordenació farmacèutica mitjançant el Consell Interterritorial del SNS i establir criteris comuns per a la col·laboració amb les oficines de farmàcia.
• Informació i ús racional. Coordinar la informació sobre medicaments i productes sanitaris finançats mitjançant recepta oficial i promoure la seva utilització adequada.
• Altres matèries. Aplicar les normes sobre assistència sanitària transfronterera, intervenir en reproducció humana assistida i cèl·lules reproductores dins de les atribucions estatals i exercir les potestats sancionadores que corresponguin a les seves funcions inspectores.

A més, Hernández exerceix la vicepresidència de la Comissió Interministerial de Preus dels Medicaments, segons la seva composició oficial de 2026. Aquest encaix distingeix la direcció de la política farmacèutica de les decisions adoptades per la comissió.

Trajectòria professional

El seu recorregut professional pot resumir-se en quatre etapes, documentades per la informació oficial de Sanitat i pel perfil publicat per Gaceta Médica:

• Formació mèdica. És doctor en Medicina per la Universitat Complutense de Madrid i es va especialitzar en Reumatologia a l'Hospital Clínic San Carlos de Madrid.
• Gestió hospitalària. Va ser subdirector mèdic de l'Hospital Clínic San Carlos, una etapa que va afegir responsabilitats de gestió a la seva formació assistencial.
• Regulació de medicaments. Abans d'accedir a la Direcció General, va dirigir el Departament de Medicaments d'Ús Humà de l'Agència Espanyola de Medicaments i Productes Sanitaris (AEMPS).
• Direcció General. El 2022 va passar a encapçalar Cartera Comuna de Serveis i Farmàcia, succeint a Patricia Lacruz. Des de llavors, la seva activitat es situa en la financiació, els preus i la incorporació de prestacions i innovació al SNS.

El 2024 va rebre el reconeixement de Figura Pública Sanitària de Fundamed i Wecare-u. A l'octubre de 2026 va obtenir també el Premi Especial de la Fundació Fenin per la seva contribució a la revisió normativa i a la incorporació d'innovació sanitària, segons va informar Demòcrata.

Els plecs de contractació pública sanitària poden incorporar criteris socials i mediambientals, però han de vincular-los a la prestació contractada i respectar la igualtat de tracte, la no discriminació, la transparència i la proporcionalitat. No n'hi ha prou amb invocar la sostenibilitat: cal traduir-la en exigències concretes, justificades i comprovables. El marc principal és la Llei 9/2017 de Contractes del Sector Públic —LCSP—.

1. Relació amb l'objecte del contracte

La clàusula ha de referir-se a les obres, subministraments o serveis que s'adquireixen, o als seus processos de producció i comercialització. Per tant, no s'ha d'utilitzar per premiar genèricament la responsabilitat social d'una empresa, sense connexió amb el que ofereix per a aquest contracte.

En sanitat, aquesta connexió pot plantejar-se, per exemple, respecte del consum energètic de l'equipament, els envasos del material subministrat, la gestió de residus o les condicions laborals del personal destinat al servei. Són exemples de disseny, no obligacions universals: la seva adequació s'ha de justificar per a cada prestació.

2. Triar correctament on introduir-los

• Prescripcions tècniques: descriuen les característiques mínimes del producte o servei. Les exigències ambientals s'han de formular de manera que permetin comprovar si l'oferta satisfà aquestes característiques.
• Criteris d'adjudicació: serveixen per comparar ofertes i determinar la millor relació qualitat-preu. La LCSP permet incorporar aspectes qualitatius, socials i mediambientals relacionats amb el contracte.
• Condicions especials d'execució: obliguen l'adjudicatari durant el compliment del contracte. L'article 202 exigeix incloure almenys una condició de caràcter mediambiental, social o relativa a l'ocupació de les contemplades en aquest precepte. No exigeix necessàriament incorporar una de cada categoria.

No s'han de confondre aquestes funcions: exigir un mínim, puntuar una millora i establir una obligació d'execució tenen efectes diferents i han de quedar clarament separats.

3. Justificació, proporcionalitat i competència

La finalitat social o ambiental no permet restringir injustificadament la concurrència. L'exigència ha de guardar proporció amb la naturalesa i dimensió del contracte i aplicar-se per igual a tots els licitadors. Una preferència per proveïdors locals, per exemple, no queda legitimada simplement per presentar-se com una mesura de sostenibilitat.

Per preparar l'expedient, convé explicar quina necessitat atén cada clàusula, com contribueix a millorar la prestació i per què la seva intensitat resulta adequada. Cal evitar requisits que afavoreixin una empresa sense una raó objectiva relacionada amb el contracte.

4. Transparència i comprovació

La redacció ha de permetre conèixer d'avançada què s'exigeix i com s'avaluarà. Per això, és recomanable concretar indicadors, documentació acreditativa, regles de valoració i mecanismes de seguiment. Expressions com «empresa sostenible» o «compromís social» no descriuen per si soles una prestació verificable.

També s'ha de distingir entre acreditar la capacitat ambiental de l'empresa i valorar les característiques de la seva oferta. No s'ha de traslladar automàticament una certificació empresarial a la puntuació del producte o servei contractat.

5. Aplicació a l'àmbit sanitari

La selecció de clàusules s'ha d'adaptar al subministrament o servei concret: no són intercanviables les exigències per a medicaments, equips, neteja hospitalària o assistència sanitària. Com a recomanació de disseny, els objectius ambientals s'han de compatibilitzar amb les necessitats clíniques, la seguretat i la funcionalitat exigides.

Finalment, les clàusules no substitueixen el compliment de les obligacions socials, laborals i ambientals aplicables. La LCSP exigeix rebutjar les ofertes anormalment baixes quan es comprovi que el seu preu respon a l'incompliment d'aquestes obligacions. La clau és incorporar exigències vinculades, proporcionades i controlables, no declaracions genèriques.