El pernil, l'oli d'oliva i els ous són els aliments més identificats amb la felicitat

A Espanya, la regulació de la publicitat i l'etiquetatge d'aliments —incloent-hi els que es presenten com a “saludables” o amb beneficis per a la salut— es recolza en un bloc europeu i un altre estatal que es complementen. A continuació es recullen les principals normes i què cobreix cadascuna en aquesta matèria.

1. Marc europeu de seguretat i informació alimentària

• Reglament (CE) núm. 178/2002, de 28 de gener de 2002, pel qual s'estableixen els principis i requisits generals de la legislació alimentària i es crea l'Autoritat Europea de Seguretat Alimentària (text en DOUE). Estableix el marc general de seguretat alimentària a la UE, els principis d'anàlisi de riscos, traçabilitat i les responsabilitats dels operadors. El seu article 16 exigeix que l'etiquetatge, la publicitat i la presentació dels aliments no induïxin a error el consumidor.
• Reglament (UE) núm. 1169/2011, sobre la informació alimentària facilitada al consumidor, citat expressament pel Reial Decret 126/2015. Aquest reglament fixa el règim horitzontal d'etiquetatge obligatori (denominació de l'aliment, llista d'ingredients, al·lèrgens, informació nutricional, etc.), les regles de llegibilitat i com ha de presentar-se la informació en els envasos i en la venda a distància.
• Reglament (CE) núm. 1924/2006, sobre declaracions nutricionals i de propietats saludables, al qual remet també el Reial Decret 126/2015. Estableix quines al·legacions del tipus “baix en greix”, “ric en fibra” o “contribueix al funcionament normal del cor” poden utilitzar-se, en quines condicions nutricionals concretes i sota quins requisits de fonamentació científica i autorització prèvia per a les declaracions de salut.

2. Normativa estatal horitzontal

• Llei 17/2011, de 5 de juliol, de seguretat alimentària i nutrició (BOE-A-2011-11604). És la llei marc espanyola en seguretat alimentària. En matèria de publicitat i aliments saludables són clau:
  • El Capítol VIII, que aborda la relació entre seguretat alimentària, nutrició i publicitat.
  • L'article 44 (Publicitat d'aliments), que exigeix que la publicitat d'aliments sigui veraç i no induesqui a error sobre les seves característiques nutricionals o saludables.
  • Els articles 45 i 46, que se centren en la publicitat d'aliments dirigida a menors de quinze anys, fomentant la corregulació i autorregulació, i condicionant les pràctiques comercials per protegir la infància davant de missatges que puguin promoure hàbits no saludables.
  • Els articles sobre l'Observatori de la Nutrició i d'Estudi de l'Obesitat (art. 38), que, entre altres funcions, analitza la publicitat d'aliments, especialment la dirigida a menors.
• Reial Decret Legislatiu 1/2007, de 16 de novembre, pel qual s'aprova el text refós de la Llei General per a la Defensa dels Consumidors i Usuaris (BOE-A-2007-20555). Regula de forma general l'oferta, promoció i publicitat de béns i serveis. Prohibeix les pràctiques comercials deslleials i enganyoses; aplicat als aliments, això inclou la publicitat o l'etiquetatge que atribueixin a un producte propietats saludables inexistents o que exagerin els seus efectes.

3. Normes específiques sobre etiquetatge i informació alimentària

• Reial Decret 126/2015, de 27 de febrer, pel qual s'aprova la norma general relativa a la informació alimentària de determinats aliments no envasats o envasats en el punt de venda (BOE-A-2015-2293). Desenvolupa a Espanya el Reglament (UE) 1169/2011 per a:
  • Aliments que es presenten sense envasar al consumidor o a col·lectivitats.
  • Productes envasats en el punt de venda a petició del comprador o pel comerç al detall per a la seva venda immediata.
  Estableix quines informacions s'han de facilitar també en aquests casos (per exemple, al·lèrgens o determinats dades nutricionals), assegurant que el consumidor rebi una informació comparable a la de l'etiquetatge industrial.
• Diverses normes de qualitat alimentària sectorial (per exemple, sobre mel, oli d'oliva, olives de taula, etc.) incorporen regles addicionals d'etiquetatge d'origen, composició o característiques del producte, que són rellevants quan s'empren missatges saludables vinculats a aquesta categoria d'aliments.

4. Publicitat d’“aliments saludables” i menors

En conjunt, aquestes normes no defineixen una categoria jurídica tancada d’“aliment saludable”, sinó que regulen:

• Què es pot dir i en quins termes (Reglament 1924/2006 sobre declaracions nutricionals i de propietats saludables i la seva aplicació a Espanya).
• Com ha de presentar-se la informació en l’etiquetatge i en altres suports, per no induir a error (Reglament 1169/2011, Reglament 178/2002 i Reial Decret 126/2015).
• Quins límits addicionals existeixen quan la publicitat es dirigeix a menors, especialment en entorns escolars i mitjans de comunicació, on la Llei 17/2011 imposa prohibicions i fomenta codis de conducta específics.
• Què passa si la publicitat és enganyosa: el règim sancionador de la Llei 17/2011 i, de forma més àmplia, del Reial Decret Legislatiu 1/2007 permet sancionar les pràctiques que atribueixin als aliments propietats saludables no demostrades o que explotin la vulnerabilitat de determinats col·lectius (menors, persones en situació de vulnerabilitat, etc.).

En la pràctica, qualsevol menció a beneficis per a la salut en l’etiquetatge o la publicitat d’un aliment a Espanya ha de ser compatible, al mateix temps, amb el Reglament (CE) 1924/2006 (tipus d’al·legació i condicions d’ús), amb les exigències d’informació veraç i suficient del Reglament (UE) 1169/2011 i el Reial Decret 126/2015, i amb les garanties específiques de protecció de la salut i dels consumidors de la Llei 17/2011 i del text refós de la Llei General per a la Defensa dels Consumidors i Usuaris.

Les competències del Ministeri d'Agricultura, Pesca i Alimentació (MAPA) en relació amb la promoció de la dieta mediterrània s'articulen sobretot a través de les seves funcions generals en matèria de política alimentària i de promoció de productes agroalimentaris, i d'alguns instruments específics lligats a la “dieta mediterrània” com a referència d'alimentació saludable i patrimoni cultural.

1. Marc general de competències del MAPA

El Reial Decret 717/2024, de 23 de juliol, que desenvolupa l'estructura orgànica del Ministeri, estableix en el seu article 1 que el MAPA és el departament competent, en l'àmbit de l'Administració General de l'Estat, per a:

• La proposta i execució de la política del Govern en matèria d'alimentació, indústria i seguretat agroalimentàries i desenvolupament rural.
• La representació de l'Estat en organismes internacionals d'aquestes matèries, en coordinació amb el Ministeri d'Afers Exteriors.
• La coordinació i cooperació amb comunitats autònomes i altres Administracions en polítiques que afectin les seves competències agràries, pesqueres i alimentàries.

Tot i que el reial decret no cita de forma literal la “dieta mediterrània” com a tal competència, sí configura el MAPA com el ministeri responsable de les polítiques públiques sobre el sistema agroalimentari en el seu conjunt, que és precisament el suport material de la dieta mediterrània.

2. Promoció nacional i internacional de la dieta mediterrània i els seus productes

La peça clau és l'article 7 del Reial Decret 717/2024, que defineix les funcions de la Direcció General d'Alimentació i, dins d'ella, de la Subdirecció General de Promoció dels Aliments d'Espanya:

• Dissenyar i executar campanyes institucionals de publicitat i comunicació per “promocionar i orientar el consum de productes agroalimentaris i pesquers”, tant a Espanya com a l'exterior, en coordinació, si escau, amb la Secretaria General de Pesca i amb ICEX Espanya Exportació i Inversions.
• Prestar assistència i col·laboració a empreses i entitats associatives per facilitar la seva participació en fires i exposicions nacionals i internacionals.
• Gestionar els programes europeus de promoció alimentària, en col·laboració amb el FEGA, que permeten finançar campanyes a favor de determinats esquemes de qualitat i models alimentaris.

A través d'aquestes competències, el MAPA pot dissenyar i liderar campanyes específiques que utilitzin la dieta mediterrània com a eix de posicionament dels productes espanyols (oli d'oliva, fruites, hortalisses, llegums, vi, etc.), tant en el mercat intern com en els mercats internacionals.

3. Educació i sensibilització alimentària

Des de l'òptica estricta de la salut pública i la nutrició en centres educatius, el protagonisme el té el Ministeri competent en sanitat i consum (desenvolupat, per exemple, en el Reial Decret 315/2025 sobre alimentació saludable i sostenible en centres educatius). En aquest context es menciona expressament que la dieta mediterrània és un model de referència d'alimentació saludable i sostenible i patrimoni cultural immaterial de la humanitat.

Tanmateix, el MAPA contribueix a la educació i sensibilització mitjançant:

• Campanyes d'informació al consumidor lligades al consum de productes agroalimentaris acord amb la dieta mediterrània (per exemple, foment del consum de fruites i hortalisses o de l'oli d'oliva).
• Participació en programes escolars europeus de distribució de fruites, hortalisses, plàtans i llet, la gestió dels quals s'atribueix també a la Direcció General d'Alimentació en el Reial Decret 717/2024, com a part de les polítiques d'alimentació saludable a l'escola.

4. Coordinació amb altres Administracions i organitzacions internacionals

El Reial Decret 717/2024 subratlla que el MAPA ha d'exercir les seves competències:

• En coordinació amb altres departaments ministerials, especialment Exteriors (en la dimensió internacional) i Sanitat o Consum (pel que fa a nutrició i salut).
• Mitjançant òrgans i instruments de cooperació amb les comunitats autònomes, que tenen competències executives rellevants en salut pública, educació i promoció alimentària.
• Representant Espanya davant la Unió Europea i altres organismes i fòrums internacionals en matèries agroalimentàries, cosa que inclou la participació en estratègies europees d'alimentació saludable i sostenible on la dieta mediterrània es considera un model de referència.

A més, l'Ordre PRE/2370/2013 va crear un òrgan col·legiat interministerial per a l’“2014 Any Internacional de la Dieta Mediterrània”, integrat en l’aleshores Secretaria General d’Agricultura i Alimentació i amb participació de la Fundació Dieta Mediterrània. Tot i que es tractava d’un esdeveniment acotat en el temps, reflecteix el paper del MAPA com a impulsor i coordinador d’iniciatives estatals específiques al voltant de la dieta mediterrània, en col·laboració amb altres Administracions i amb entitats del sector.

En conjunt, les normes consultades permeten concloure que el MAPA no té una “competència exclusiva” nomenada sobre “dieta mediterrània”, però sí ostenta un paper central en la promoció econòmica, cultural i alimentària d’aquest model, mitjançant campanyes i programes de promoció de productes, accions de sensibilització associades i una intensa tasca de coordinació amb altres ministeris, comunitats autònomes, la UE i organismes internacionals com la FAO o la UNESCO.

A la Unió Europea, l'ús d'al·legacions com “enriquit amb fibra”, “ric en fibra” o similars està regulat principalment pel Reglament (CE) núm. 1924/2006 sobre declaracions nutricionals i de propietats saludables en els aliments. No es pot usar lliurement: el producte ha de complir uns requisits quantitatius molt concrets i unes condicions generals de presentació per no induir a error el consumidor.

1. Concepte general: al·legació nutricional sobre la fibra

“Enriquit amb fibra” és una forma d'al·legació nutricional relativa al contingut de fibra de l'aliment. A efectes pràctics, en la normativa de la UE es manegen dues categories estàndard per a la fibra:

• “Font de fibra”: l'aliment conté com a mínim:
  • 3 g de fibra per 100 g de producte, o
  • 1,5 g de fibra per 100 kcal.
• “Alt contingut de fibra”: l'aliment conté com a mínim:
  • 6 g de fibra per 100 g, o
  • 3 g de fibra per 100 kcal.

Qualsevol expressió que, en el llenguatge habitual, transmeti la idea que l'aliment té “més fibra del normal” o que se li ha afegit expressament fibra (com “enriquit amb fibra”, “amb fibra afegida”, “més fibra”) s'interpreta com a al·legació nutricional comparativa, equivalent a “augmentat en fibra”. Això implica requisits addicionals respecte a un producte de referència.

2. Requisits específics per a al·legacions tipus “enriquit amb fibra”

Per poder qualificar un producte com a “enriquit amb fibra” (o termes equivalents), han de complir-se alhora, en síntesi, aquestes condicions:

• Increment mínim del nutrient: la quantitat de fibra ha de ser:
  • Almenys un 30 % superior a la de l'aliment de referència de la mateixa categoria (per exemple, un pa enriquit comparat amb un pa estàndard similar).
• Criteri de contingut absolut:
  • A més de l'increment relatiu, l'aliment ha de complir com a mínim els llindars de “font de fibra”. Si l'increment fa que, a més, arribi als nivells de “alt contingut de fibra”, es podrà utilitzar també aquesta al·legació concreta.
• Producte de referència adequat:
  • Ha d'existir un aliment de referència comparable, de la mateixa categoria i amb una composició coneguda (per exemple, el producte “no enriquit” habitual en el mercat o la versió estàndard del mateix fabricant).
  • L'aliment de referència i l’“enriquit” han de consumir-se en condicions similars d'ús (mateixa ració típica, mateixa finalitat).
• Indicació de la diferència:
  • En l'etiquetatge, juntament amb l'al·legació, s'ha d'indicar la diferència quantitativa de fibra respecte al producte de referència (per exemple, “conté un 35 % més de fibra que el pa blanc clàssic”).

3. Condicions generals aplicables a l'al·legació

A més dels requisits numèrics, el Reglament (CE) núm. 1924/2006 imposa una sèrie de condicions generals que també s'apliquen a les al·legacions de “enriquit amb fibra”:

• Veracitat i no engany: l'al·legació no pot ser falsa, ambigua ni enganyosa. Per exemple, no pot suggerir propietats excepcionals si en realitat tots els productes comparables tenen continguts similars de fibra.
• No fomentar desequilibris alimentaris: no pot donar a entendre que és saludable consumir el producte en quantitats excessives ni compensar una dieta inadequada.
• Ajust a les condicions d'ús autoritzades: la forma de redactar l'al·legació ha de respectar l'esperit de les al·legacions autoritzades (“font de fibra”, “alt contingut de fibra”, “augmentat en fibra”) i no diferenciar-se de manera que canviï el seu significat.
• Declaració nutricional obligatòria: quan es fa una al·legació nutricional:
  • És obligatòria la declaració nutricional completa a l'etiqueta.
  • Ha d'indicar-se de forma clara el contingut de fibra per 100 g (o 100 ml) i, si escau, per porció.
• Forma del nutrient: la fibra utilitzada per a l'enriquiment ha de ser una forma acceptada i segura de fibra alimentària; si és un ingredient nou o no tradicional, pot requerir avaluació com a nou aliment (“novel food”) o altres requisits específics.

4. Presentació per al consumidor

Finalment, la informació ha de ser clara, llegible i comprensible. Si s'utilitza “enriquit amb fibra”:

• Ha d'aparèixer a la mateixa cara de l'envàs que la denominació de l'aliment o en un lloc fàcilment visible.
• No ha de contradir ni enfosquir altra informació obligatòria (per exemple, al·lusions a beneficis de la fibra no recolzats per una al·legació de salut autoritzada).

En resum, per etiquetar un aliment com a “enriquit amb fibra” a la UE no n'hi ha prou amb haver afegit una mica de fibra: cal superar uns llindars quantitatius clars, demostrar un augment mínim del 30 % respecte a un producte comparable i complir totes les regles de transparència i veracitat en l'etiquetatge establertes pel Reglament (CE) núm. 1924/2006.