Von der Leyen proposa un pacte contra el "gold plating" per acabar amb les 27 versions del Mercat Únic

A 13 d’octubre de 2026, el denominat pacte contra el “gold plating” impulsat per Ursula von der Leyen és encara una iniciativa política en preparació, no un acte legislatiu en tramitació formal. La Comissió ha formulat la proposta i l’ha remesa als caps d’Estat i de Govern, amb la intenció d’aconseguir una declaració conjunta entre les tres institucions de la UE i els Vint-i-set abans que acabi 2026, però encara no existeix un reglament o directiva específica en procediment legislatiu ordinari.

Què és el pacte contra el “gold plating”

Segons la cobertura de Demòcrata, l’objectiu de la Comissió és acordar un “pacte contra la sobrerregulació” que limiti la pràctica per la qual els Estats membres, en transposar o aplicar normes de la UE, afegeixen requisits addicionals que compliquen i fragmenten el mercat interior (“gold-plating”). El compromís s’articularia al voltant de diversos principis:

• Transparència nacional: els Estats haurien d’identificar clarament quines obligacions procedeixen del Dret de la Unió i quines són afegides a nivell nacional, explicant els seus motius i l’impacte sobre empreses i mercat únic.
• Simplificació des de la UE: la Comissió es compromet a prioritzar reglaments davant de directives i a reduir les “opcions nacionals” que generen divergències regulatòries entre països.
• Mecanisme de “revisió i eliminació”: integrat en el Semestre Europeu, per identificar càrregues nacionals existents que obstaculitzin l’activitat transfronterera i proposar-ne la simplificació.

La idea, sintetitzada a l’article “Von der Leyen proposa un pacte contra el ‘gold plating’ per acabar amb les 27 versions del Mercat Únic” de Demòcrata, és arribar a una declaració conjunta d’adhesió a aquests principis per part de Comissió, Consell, Parlament i Estats membres.

Estat actual a cada institució

• Comissió Europea: ha llançat políticament la iniciativa en el discurs sobre l’Estat de la Unió de setembre de 2026 i en una carta als Vint-i-set a l’octubre de 2026. La Comissió presenta el pacte com una peça de la seva agenda de simplificació normativa i de competitivitat, i proposa que el Semestre Europeu s’utilitzi per monitoritzar casos de sobrerregulació nacional. No obstant això, no ha registrat encara una proposta legislativa tancada específica sobre el pacte.
• Consell Europeu: el text del pacte ha de presentar-se als líders a la cimera del 15‑16 d’octubre de 2026, amb l’ambició declarada d’aconseguir el suport polític i que l’acord es ratifiqui “abans que finalitzi 2026”, segons la informació de Demòcrata. En aquest moment, per tant, està en fase de discussió i orientació política, no d’adopció legislativa.
• Consell de la UE: encara no consta un mandat negociador formal ni un text sotmès al procediment legislatiu ordinari. El seu paper immediat seria traduir les orientacions del Consell Europeu en conclusions, declaracions o, més endavant, en actes legislatius.
• Parlament Europeu: per ara no apareix com a co-legislador d’un expedient concret sobre el pacte. La seva implicació plena s’activaria només si les mesures es plasmen en reglaments o directives, o en un acord interinstitucional que afecti les seves prerrogatives.

Pròxims passos necessaris per a la seva aprovació

A partir de la informació disponible, la seqüència previsible de passos formals és la següent:

• 1. Debat i mandat polític del Consell Europeu. A la cimera d’octubre de 2026 els caps d’Estat i Govern han de decidir si donen suport al concepte de pacte i encarreguen a les institucions que el concreten. Sense aquest vistiplau, la iniciativa quedaria com a mera proposta de la Comissió.
• 2. Redacció i tancament de la declaració conjunta. Si hi ha acord polític, equips de Comissió, Consell i, si escau, Parlament negociarien el text d’una declaració comuna contra el “gold plating”, fixant principis, obligacions de transparència i el paper del Semestre Europeu.
• 3. Aprovació formal de la declaració. La forma més probable, segons la pràctica recent, seria a través de conclusions del Consell Europeu o del Consell que donin suport al pacte, i una resolució o participació equivalent del Parlament si s’opta per elevar-lo a acord interinstitucional.
• 4. Eventual traducció en legislació vinculant. Perquè el pacte tingui força jurídica més enllà del pla polític, la Comissió hauria de presentar propostes legislatives (per exemple, reformes del marc de “Better Regulation”, reglaments sectorials o clàusules específiques que limitin opcions nacionals). Aquestes propostes entrarien en el procediment legislatiu ordinari: examen en comissió parlamentària, posició del Parlament, posició del Consell, trílegs i adopció final.
• 5. Implementació i control. Un cop adoptades les decisions polítiques i, si escau, les normes, cada Estat membre hauria de:
  • Etiquetar i justificar les càrregues afegides a la legislació de la UE.
  • Revisar les seves normes existents en les àrees que la Comissió identifiqui com a prioritàries.
  • Rendir comptes en el marc del Semestre Europeu, amb la possibilitat de procediments d’infracció quan una exigència nacional vulneri el Dret de la Unió.

En resum, el pacte anti‑gold plating està avui en una fase preliminar de construcció de consens, amb la Comissió com a impulsora i el Consell Europeu com a proper àrbitre polític clau. L’aprovació pròpiament dita requerirà primer aquesta declaració conjunta i, per produir efectes jurídics duradors, la seva posterior traducció en normativa vinculant tramitada pel Consell i Parlament Europeu.

La figura de la presidenta de la Comissió Europea està regulada principalment a l’article 17 del Tractat de la Unió Europea (TUE) i, complementàriament, en diverses disposicions del Tractat de Funcionament de la UE (TFUE) i de l’Acta electoral europea. Les seves competències es situen a la intersecció entre lideratge polític, direcció de l’òrgan col·legiat i representació externa de la Unió en determinades matèries.

1. Cap polític de la Comissió

Segons l’article 17.6 TUE, la presidenta estableix les orientacions polítiques de la Comissió. Això significa que:

• Marca les grans prioritats del mandat (per exemple, clima, agenda digital, competitivitat, etc.) i orienta les propostes legislatives i de política pública de tot el col·legi.
• Coordina la definició del programa de treball anual de la Comissió i supervisa que les iniciatives s’ajustin a les línies polítiques aprovades.
• Representa políticament la Comissió en la seva relació quotidiana amb el Parlament Europeu i el Consell, especialment en debats sobre el programa legislatiu i el control polític.

El TUE també estableix que la Comissió és responsable col·legiadament davant el Parlament Europeu. Tot i que la responsabilitat és del conjunt del col·legi, la presidenta actua com a principal interlocutora i assumeix un paper central en situacions de crisi política, mocions de censura o reconfiguració del col·legi.

2. Organització interna i direcció del col·legi

La presidenta ostenta competències molt àmplies sobre l’estructura interna de la Comissió:

• Distribució de carteres: proposa l’estructura interna de la Comissió i assigna a cada comissari una àrea de responsabilitat (competència material), podent reorganitzar carteres durant el mandat.
• Nombrament de vicepresidències: designa els vicepresidents i, en particular, al vicepresident primer o executiu/a, definint les seves funcions de coordinació sobre altres comissaris.
• Direcció dels treballs: decideix l’organització interna dels serveis, la creació de grups de projecte i la distribució d’expedients, assegurant la coherència entre polítiques sectorials.
• Convocatòria i presidència de les reunions: convoca i presideix les reunions del col·legi, fixa l’ordre del dia i orienta la deliberació col·legiada sobre propostes legislatives, actes delegats i d’execució, decisions, comunicacions, etc.
• Poders disciplinaris davant comissaris: pot sol·licitar al comissari que vulneri les seves obligacions que presenti la seva dimissió. A més, pot reorganitzar les seves carteres o limitar els seus rols dins del col·legi.

3. Relació amb les altres institucions

La presidenta té un paper clau en l’arquitectura institucional:

• Elecció i legitimitat democràtica: és proposada pel Consell Europeu tenint en compte les eleccions al Parlament Europeu (article 17.7 TUE) i ha d’obtenir l’aprovació del Parlament, la qual cosa reforça el seu mandat polític.
• Diàleg amb el Parlament Europeu: participa regularment en els debats plenaris, en particular en el debat anual sobre l’estat de la Unió, i respon a preguntes i controls parlamentaris, incloses mocions de censura dirigides a tota la Comissió.
• Relació amb el Consell i el Consell Europeu: assisteix a les reunions del Consell Europeu i del Consell quan és pertinent, defensant les posicions de la Comissió, que és la institució amb iniciativa legislativa gairebé exclusiva en la majoria d’àmbits.

4. Representació externa de la Unió

L’article 17.1 TUE assenyala que la Comissió assegura la representació exterior de la Unió, amb la salvetat de la política exterior i de seguretat comuna (on predominen el Consell Europeu, el seu president i l Alt Representant).

A la pràctica, la presidenta:

• Representa la Comissió i, en nombrosos àmbits de l’acció exterior (comerç, cooperació, regulació econòmica, clima, etc.), la Unió en cimeres internacionals, negociacions multilaterals i bilaterals.
• Dirigeix políticament l’acció exterior de la Comissió, especialment en matèries on aquesta gestiona competències exclusives de la UE (com la política comercial comuna) o compartides amb els Estats membres.

5. Garantia dels Tractats i de l’interès general

Finalment, com a cap de la institució encarregada de promoure l interès general de la Unió i vetllar per l’aplicació dels Tractats (article 17.1 TUE), la presidenta exerceix un rol de garant:

• Orienta l’obertura de procediments d’infracció contra els Estats membres que incompleixin el Dret de la UE.
• Impulsa iniciatives per millorar l’aplicació i l’execució de l’acerv comunitari, inclosa la supervisió del respecte de l’Estat de dret i dels valors recollits a l’article 2 TUE.

En conjunt, els tractats configuren la presidenta de la Comissió com una figura que combina lideratge polític, direcció administrativa i representació institucional, sempre en el marc de la col·legialitat de la Comissió i de l’equilibri entre les institucions de la Unió.

A la Unió Europea no existeix una única “directiva anti‑gold plating”, però sí un entramat de normes primàries i secundàries que regulen com s’han de transposar les directives i que, de forma directa o indirecta, desincentiven que els Estats membres afegeixin requisits nacionals innecessaris. El control del gold plating s’articula combinant el Dret originari, directives horitzontals de transparència regulatòria i alguns instruments de millora de la legislació.

1. Tractats de la UE: marc general de la transposició

El punt de partida està als Tractats:

• Tractat de la Unió Europea (TUE): el principi de cooperació lleial obliga els Estats membres a adoptar totes les mesures necessàries per complir el Dret de la Unió i facilitar el compliment de les seves missions a les institucions de la UE. Aquest principi serveix de base per exigir una transposició correcta, completa i dins del termini, però també per qüestionar excessos nacionals que buidin d’efecte útil les normes de la UE o distorsionin el mercat interior.
• Tractat de Funcionament de la Unió Europea (TFUE): defineix la directiva com a acte que vincula l’Estat membre “pel que fa al resultat que s’ha d’aconseguir”, deixant a les autoritats nacionals l’elecció de la forma i dels mitjans. D’aquí deriven dues idees clau: (i) llibertat de configuració nacional en la tècnica legislativa i (ii) límit d’aquesta llibertat a l’objectiu fixat per la directiva. Aquesta tensió és el rerefons jurídic del debat sobre gold plating.
• El TFUE també atribueix als Estats la responsabilitat d’adoptar totes les mesures d’execució del Dret de la Unió, sota la supervisió de la Comissió, que pot obrir procediments d’infracció per transposició incorrecta o per mesures nacionals desproporcionades en àmbits harmonitzats.

2. Directiva (UE) 2015/1535: procediment d’informació i control ex ante

L’instrument horitzontal més rellevant contra el gold plating en matèria de productes i serveis de la societat de la informació és la Directiva (UE) 2015/1535 del Parlament Europeu i del Consell, que estableix un procediment d’informació en matèria de reglamentacions tècniques nacionals.

Els seus elements centrals són:

• Obligació de notificació prèvia: els Estats han de notificar a la Comissió i a la resta d’Estats membres qualsevol projecte de reglamentació tècnica que afecti productes o serveis de la societat de la informació abans de la seva adopció. Això inclou, per tant, moltes mesures de transposició que introdueixen requisits tècnics addicionals.
• Període de statu quo: després de la notificació, l’Estat membre ha d’abstenir-se d’aprovar la norma durant un determinat període (en general, tres mesos). En aquest temps, la Comissió i els altres Estats poden examinar si el projecte introdueix obstacles indeguts al comerç o va més enllà del necessari.
• Possibilitat d’observacions i dictàmens: la Comissió o els Estats poden formular observacions o dictàmens motivats. Si consideren que la mesura és desproporcionada o incompatible amb el Dret de la UE, l’estat de tramitació es prolonga i l’Estat membre es veu pressionat per corregir o retirar el text. A la pràctica, aquest mecanisme actua com a fre davant requisits addicionals nacionals que constitueixin gold plating injustificat.

3. Acord interinstitucional sobre la millora de la legislació (2016)

L’Acord interinstitucional sobre la millora de la legislació, signat el 2016 per Parlament Europeu, Consell i Comissió, no és una directiva, però sí un instrument vinculant entre institucions que fixa compromisos polítics i procedimentals sobre:

• Elaborar propostes legislatives basades en anàlisis d’impacte, amb avaluació explícita de càrregues administratives i regulatòries.
• Promoure que, en transposar directives, els Estats membres evitin introduir requisits o càrregues que no siguin necessaris per assolir els objectius del Dret de la Unió.
• Fomentar l’ús de taules de correspondència i plans d’implementació, que permeten a la Comissió i als altres Estats detectar si s’han afegit exigències nacionals addicionals en la transposició.

Tot i que es dirigeix sobretot a les institucions de la UE, aquest acord reforça l’expectativa que la transposició es faci de forma “ajustada” al Dret derivat, i proporciona una base perquè la Comissió qüestioni, en el diàleg amb els Estats, pràctiques de gold plating.

4. Altres normes de la UE que limiten el ‘gold plating’

A més d’aquests instruments horitzontals, hi ha directives sectorials que incorporen clàusules explícites de necessitat i proporcionalitat respecte de la regulació nacional addicional:

• En l’àmbit de les professions regulades, la directiva sobre test de proporcionalitat abans d’adoptar noves regulacions professionals obliga els Estats a justificar, mitjançant una anàlisi prèvia, que qualsevol nou requisit nacional (també en transposar) és necessari, adequat i proporcionat a l’objectiu d’interès general perseguit.
• En els serveis al mercat interior, la normativa de serveis imposa un examen de necessitat, proporcionalitat i no discriminació per a autoritzacions, requisits d’establiment i altres càrregues. Aquesta avaluació s’aplica igualment quan un Estat, en transposar una directiva, afegeix condicions addicionals per operar al seu territori.

5. Balanç

En síntesi, la UE:

• Regula l’obligació de transposar als Tractats (resultat vinculant, responsabilitat d’execució, control de la Comissió).
• Controla ex ante molts excessos regulatoris mitjançant la Directiva (UE) 2015/1535 (notificació, statu quo, observacions).
• Reforça la cultura de “no sobrerregular” a través de l’Acord interinstitucional de millora de la legislació i d’exigències d’avaluació d’impacte i proporcionalitat en directives sectorials.

No existeix, per tant, una prohibició general i absoluta del gold plating, però el marc vigent fa cada cop més difícil justificar càrregues nacionals addicionals que no siguin estrictament necessàries o proporcionades a l’objectiu de les directives.