Democràcia21: qui està darrere del partit de Miriam González i per què fa el salt al 29N

A data de 12 d'octubre de 2026, les propostes de reforma institucional defensades per Democracia21 no s'han traduït en iniciatives parlamentàries pròpies en tramitació. La formació es troba en fase de llançament i preparació de la seva concurrència a les eleccions generals del 29 de novembre, per la qual cosa les seves idees són avui propostes programàtiques, no projectes o proposicions de llei registrades a les Càmeres.

Segons la nostra base de dades, que recull els registres oficials, no consta cap iniciativa al Congrés, al Senat ni en parlaments autonòmics:

• Ni titulada “Democracia21” o “Democracia 21”.
• Ni presentada per un grup o diputat vinculat a Democracia21, atès que el partit encara no té representació.
• Ni identificada a les fitxes de tramitació com a “paquet de reformes” associat a aquesta formació.

En paral·lel, les cerques a la premsa i a la pròpia web de Democracia21 confirmen que es tracta d'un partit de nova creació, impulsat per Miriam González, que ha presentat un programa de “regeneració institucional i modernització” però encara no ha fet el salt a la iniciativa legislativa formal.

Què proposa Democracia21 en matèria institucional

Els continguts programàtics que la formació està defensant públicament inclouen, entre altres eixos:

• Reducció del 90 % del nombre d'assessors polítics i denúncia de les xarxes clientelars lligades a càrrecs de confiança.
• Professionalització de l'Administració amb nomenaments, cessaments i promocions basats en mèrit i capacitat, limitant la discrecionalitat partidista.
• Reforma del Consell General del Poder Judicial, de manera que els vocals de procedència judicial siguin elegits directament pels jutges, sense intervenció de partits ni associacions judicials.
• Reconfiguració del Ministeri Fiscal perquè respongui políticament davant el Parlament, i no davant el president del Govern.
• Creació de jutjats especialitzats en corrupció, amb recursos específics i millor coordinació.
• Supressió dels aforaments per a càrrecs públics i enduriment de les conseqüències per a condemnats per corrupció.
• Reducció del finançament públic de partits i les seves fundacions i, en general, de la influència de les estructures partidistes sobre els òrgans de control.
• Limitació de mandats per a certs càrrecs i altres mesures de “netejar i modernitzar” la democràcia espanyola.

Són canvis que, en bona part, exigirien reformes orgàniques i fins i tot constitucionals, però que per ara només estan formulats com a compromisos polítics i materials de campanya.

Estat de la tramitació parlamentària

Amb la informació disponible, l'estat parlamentari pot descriure's així:

• Congrés dels Diputats: no hi ha projectes de llei, proposicions de llei, proposicions no de llei o reformes reglamentàries promogudes per Democracia21. Totes les reformes institucionals en curs (LOPJ, CGPJ, LOREG, Reglament del Congrés, llei de grups d'interès, dret d'associació, etc.) han estat registrades per altres grups (PSOE, PP, Sumar, Junts, ERC, Mixt, etc.), sense vinculació formal a Democracia21.
• Senat: tampoc apareix Democracia21 com a subjecte promotor d'iniciatives ni com a grup parlamentari.
• Parlaments autonòmics: no consta presència institucional del partit ni propostes registrades en cap cambra autonòmica.

En resum, les “propostes de reforma institucional” de Democracia21 es troben en una fase prelegislativa i purament programàtica. Perquè tinguin tramitació parlamentària serà necessari, bé que la formació obtingui escons i registri les seves pròpies proposicions de llei o no de llei, bé que altres grups ja presents a les cambres assumeixin algun d'aquests continguts i els converteixin en iniciatives formals. Fins que això passi, no existeix un expedient parlamentari identificable la tramitació del qual es pugui seguir o l'estat del qual es pugui actualitzar.

En l'ordenament espanyol no existeix una “llei del president de partit” que enumeri de forma tancada les seves competències. La figura es construeix combinant el marc constitucional i legal sobre partits amb la àmplia autonomia estatutària de cada formació. Per això, més que un catàleg únic de funcions, hi ha un model comú amb variacions segons els estatuts de cada partit.

1. Marc constitucional i legal general

La Constitució no menciona el president de partit, però sí estableix el marc en què es mou:

• Article 6 CE: els partits són instruments fonamentals de la participació política i la seva estructura interna i funcionament han de ser democràtics.
• Article 22 CE: consagra la llibertat d'associació, aplicable també als partits, i permet que la llei exigeixi la seva inscripció i reguli causes d'il·legalització.

Aquest marc es desenvolupa, sobretot, a la Llei Orgànica 6/2002, de Partits Polítics (LOPP) i a la Llei Orgànica 8/2007, de finançament dels partits:

• La LOPP exigeix que els estatuts regulin, entre altres extrems, els òrgans de representació, govern i administració del partit, la seva forma d'elecció, les seves competències i el seu funcionament democràtic (assemblees, congressos, comitès, etc.). Entre aquests òrgans sol figurar el president.
• La LOPP i la LO 8/2007 imposen obligacions de legalitat, transparència i control financer, que es projecten sobre els òrgans de direcció i, en la pràctica, sobre qui ostenta la màxima representació política (sovint el president o el secretari general).

En síntesi: la legislació no fixa directament “què fa” el president, però sí marca les regles del joc dins les quals els estatuts poden atribuir-li competències.

2. El que determinen els estatuts de cada partit

La LOPP reconeix una ampla autonomia organitzativa. Cada partit, en els seus estatuts, decideix quins òrgans existeixen (president, secretari general, executiva, comitè federal, consell polític, etc.) i com es reparteixen funcions entre ells, amb l'única condició de respectar la democràcia interna i els drets dels afiliats.

En la pràctica, els estatuts solen atribuir al president un bloc de funcions relativament homogeni, entre les quals són habituals:

• Representació política i institucional:
  • Representar el partit davant altres forces polítiques, institucions públiques, organitzacions socials i mitjans de comunicació.
  • Ser, moltes vegades, la màxima referència política del partit (encara que en alguns casos aquest paper el desenvolupi el secretari general).
• Direcció estratègica:
  • Impulsar les línies polítiques i estratègiques aprovades pels òrgans col·legiats (congressos, comitès, executives).
  • Proposar orientacions sobre aliances, pactes, programes electorals o posicions davant grans decisions.
• Funcions orgàniques internes:
  • Presidir els òrgans superiors (congrés, consell, comitè executiu), dirigir les seves sessions i vetllar pel compliment dels estatuts.
  • Convocar reunions d'aquests òrgans quan els estatuts li atribueixen aquesta facultat, a vegades juntament amb una mesa o comissió permanent.
• Nomenaments i equip:
  • Proposar o designar, amb els límits que marqui l'estatut, membres de l'executiva, portaveus, comitès de campanya o responsables d'àrea.
  • En alguns partits, presentar llistes internes de candidats a òrgans de direcció que després han de ser refrendades pel congrés o altres òrgans col·legiats.
• Representació jurídica:
  • De vegades s'atribueix al president (o es comparteix amb un altre càrrec) la representació legal del partit davant l'Administració, els tribunals o el Registre de Partits, per signar acords, poders o escriptures.

Tot això depèn sempre del que prevegin els estatuts concrets: poden reforçar o atenuar la figura del president, equilibrant-la, per exemple, amb un secretari general fort o amb òrgans col·legiats molt actius.

3. Límits legals i controls sobre les seves facultats

Les competències del president no són il·limitades, encara que els estatuts li atorguin un paper central. Estan acotades per diversos tipus de límits:

• Democràcia interna (Constitució i LOPP):
  • La estructura interna i el funcionament han de ser democràtics, cosa que exigeix que els màxims responsables s'escullin mitjançant procediments participatius i que existeixin òrgans de control i contrapesos.
  • Els estatuts no poden concentrar en el president una potestat arbitrària que buidi de contingut els òrgans col·legiats o les bases.
• Drets dels afiliats (LOPP):
  • Els afiliats tenen dret a participar en la vida del partit, triar i ser triats, rebre informació, recórrer sancions, etc.
  • Les decisions del president que afectin aquests drets (per exemple, expulsions o sancions) han d'ajustar-se a procediments garantistes, ser revisables per òrgans interns i, en última instància, per la jurisdicció civil.
• Respecte a l'ordenament jurídic:
  • L'activitat global del partit ha de respectar la Constitució, la llei i els principis democràtics; conductes contràries (suport a la violència, vulneració greu de drets, etc.) poden conduir fins i tot a la seva il·legalització judicial.
  • El president, com a principal referent, respon políticament i, si escau, jurídicament per la seva participació en decisions que vulnerin la llei.
• Finançament i transparència (LO 8/2007):
  • La llei de finançament estableix obligacions estrictes de comptabilitat, límits a donacions i control pel Tribunal de Comptes.
  • Els òrgans de direcció –entre ells, normalment, el president– han de garantir el compliment d'aquestes obligacions; els estatuts poden concretar qui assumeix la condició de representant econòmic o administrador general.

4. Síntesi

En conclusió, el president d'un partit polític a Espanya és, per regla general, la màxima figura de representació política i orgànica del partit, amb competències definides principalment pels estatuts interns. La Constitució i les lleis no detallen què pot o no pot fer, però sí imposen un marc de democràcia interna, respecte als drets dels afiliats, legalitat i transparència que limita i orienta l'exercici de les seves funcions. Per això, per conèixer amb precisió les seves competències en un cas concret és imprescindible acudir a l'estatut d'aquest partit, interpretant-lo sempre a la llum d'aquests principis constitucionals i legals.

A les últimes eleccions generals celebrades a Espanya, el 23 de juliol de 2023, les circumscripcions de Madrid i Barcelona van oferir fotografies polítiques molt diferents. En ambdues es van triar diputats al Congrés, però amb equilibris de forces gairebé oposats: Madrid es va inclinar amb claredat cap al bloc de la dreta, mentre que Barcelona va consolidar una majoria d'esquerres i de forces catalanistes.

Resultats a la circumscripció de Madrid

A la província de Madrid, el clar vencedor va ser el Partit Popular (PP), que es va situar com a primera força amb un ampli avantatge sobre la resta de partits:

• PP: 1.463.183 vots, cosa que suposa un 40,55 % del vot, i 16 escons.
• PSOE: 1.004.599 vots, un 27,84 %, i 10 escons.
• Sumar: 557.780 vots, un 15,46 %, i 6 escons.
• Vox: 506.164 vots, un 14,03 %, i 5 escons.
• Altres (PACMA, Front Obrer, PUM+J i altres candidatures menors) es van quedar per sota de l'1 % cadascun i no van obtenir representació.

En conjunt, la província reparteix 37 escons. El bloc de la dreta (PP i Vox) suma 21 diputats, mentre que el bloc d'esquerres estatal (PSOE i Sumar) arriba a 16. El resultat consolida Madrid com un dels principals bastions del PP, que no només va ser el partit més votat, sinó que va aventatjar el PSOE en gairebé 13 punts i 6 escons.

Resultats a la circumscripció de Barcelona

La foto a la província de Barcelona és molt diferent. Aquí la força clarament hegemònica va ser el PSC-PSOE, seguit per Sumar i per una combinació de partits estatals i forces independentistes catalanes (ERC i Junts). Els principals resultats van ser:

• PSC-PSOE: 946.055 vots, un 35,7 %, i 13 escons.
• Sumar: 402.527 vots, 15,2 %, i 5 escons.
• PP: 363.857 vots, 13,7 %, i 5 escons.
• ERC: 326.388 vots, 12,3 %, i 4 escons.
• Junts per Catalunya: 256.231 vots, 9,7 %, i 4 escons.
• Vox: 200.138 vots, 7,6 %, i 3 escons.
• Altres (CUP, PACMA, PDeCAT i altres candidatures menors) no van assolir representació.

Barcelona reparteix 32 escons. El PSC-PSOE es situa molt per davant de la resta, amb més del doble de percentatge que el segon, Sumar. Però, a diferència de Madrid, el vot es fragmenta aquí també entre diverses forces catalanistes: ERC i Junts sumen 8 diputats, que resulten clau en el tauler estatal.

Comparació política entre Madrid i Barcelona

Si es contrasten ambdues circumscripcions, s'aprecia un patró gairebé especular:

• A Madrid, el PP guanya amb claredat (40,55 % i 16 escons), seguit per un PSOE fort però a força distància (27,84 % i 10 escons). Sumar i Vox es disputen la tercera i quarta plaça en percentatges molt similars, amb lleu avantatge per a Sumar en vots i escons.
• A Barcelona, és el PSC-PSOE qui domina el mapa (35,7 % i 13 escons), amb Sumar consolidat com a segona força (15,2 % i 5 escons) i el PP en tercera posició. A més, hi entren amb força ERC i Junts, absents a Madrid, mentre que Vox queda per darrere, encara que amb 3 escons.

Des del punt de vista de blocs, Madrid aporta principalment diputats del PP i Vox, mentre que Barcelona combina una majoria progressista (PSC-PSOE i Sumar) amb una representació significativa de l'independentisme català. Aquesta dualitat entre ambdues províncies és clau per entendre tant l'aritmètica parlamentària com les estratègies dels partits a l'hora de negociar investidures i suports puntuals al Congrés.