ANGED reclama cinc reformes al proper Govern en una jornada marcada pels nous hàbits de consum

Les reformes que ANGED ve reclamant s’agrupen en diversos blocs (desregulació i unitat de mercat, horaris comercials, fiscalitat, laboral/absentisme i urbanisme-comerç). Avui no existeix una “llei ANGED” en tramitació; les seves demandes es canalitzen de forma dispersa a través d’iniciatives estatals, autonòmiques i mocions parlamentàries. A partir del que s’ha localitzat, el panorama i els següents passos previsibles serien, de forma sintètica, el següent.

1. Desregulació i simplificació normativa

• Àmbit estatal: el Govern està desenvolupant el que s’anomena “Règim 20” per reduir traves regulatòries i homogeneïtzar requisits entre comunitats autònomes, amb participació de sectors com el comerç minorista. Al Senat s’ha pres en consideració una proposició de llei sobre simplificació i racionalitat de tràmits ciutadans, ja debatuda i recolzada àmpliament, que ara ha de seguir amb fase d’esmenes, ponència i dictamen abans de tornar al Ple i, si escau, al Congrés.
• Àmbit autonòmic: a la Comunitat de Madrid s’ha culminat la fase d’avantprojecte i acord de Govern de la Llei de mesures contra la hiperregulació per a l’impuls econòmic; el text ja ha estat remès a l’Assemblea, on s’ha admès a tràmit i ha de recórrer el procediment legislatiu ordinari (esmenes, comissió, ple).
• Altres instruments: diverses comunitats (Valenciana, Balears, Canàries, etc.) han aprovat decrets o ordres de simplificació administrativa o programes de suport al comerç, però són reformes puntuals, no una gran reforma de desregulació general.

Següents passos clau: en totes aquestes iniciatives, l’aprovació definitiva exigeix completar fase d’esmenes en comissió, dictamen, debat i votació plenària a la cambra corresponent, i en el cas de lleis autonòmiques la seva publicació al butlletí oficial regional.

2. Horaris comercials i Zones de Gran Afluència Turística

• ANGED reclama més llibertat horària i critica l’existència de centenars de normatives diferents sobre obertura en diumenges i festius. Avui no consta una reforma estatal de la Llei 1/2004 d’Horaris Comercials alineada amb aquesta petició; de fet, s’ha anunciat al Congrés una proposició de llei de Sumar per restringir la liberalització d’horaris i limitar la capacitat d’algunes comunitats per ampliar obertures, que aniria en direcció oposada a les demandes d’ANGED.
• La política d’horaris es mou sobretot a nivell autonòmic: resolucions recents a Canàries, Comunitat Valenciana o La Rioja modifiquen calendaris d’obertures o amplien zones de gran afluència turística. Són decisions ja aprovades i publicades per a 2026–2027, no reformes en debat.

Següents passos: mentre no s’obri una reforma estatal de la Llei d’Horaris, el marge està a les lleis autonòmiques de comerç i en resolucions anuals de festius i ZGAT. Qualsevol iniciativa estatal que augmenti la llibertat horària hauria de passar per registre al Congrés, presa en consideració, esmenes i doble lectura Congrés–Senat.

3. Unitat de mercat i plataformes digitals

• ANGED reclama que plataformes com Shein o Temu suportin les mateixes obligacions fiscals, duaneres i de seguretat de producte que el comerç establert. Avui això s’està abordant sobretot via normativa europea (Reglament de Serveis Digitals, reforma de l’IVA digital, vigilància de mercat) i la seva transposició.
• A nivell estatal, el projecte de llei per adaptar l’IVA a l’era digital, que afecta de ple el comerç electrònic, va arribar a aprovar-se en Consell de Ministres, però la iniciativa ha caducat abans de completar la tramitació parlamentària, per la qual cosa hauria de tornar a remetre’s com a nou projecte.

Següents passos: el Govern pot reactivar aquest projecte o tramitar-ne un de nou; en paral·lel, el Senat ha debatut mocions instants a accelerar transposicions financeres i de sostenibilitat, però les mocions només fixen posició política, no modifiquen directament les normes.

4. Fiscalitat i absentisme

• Les propostes d’ANGED de “fiscalitat més competitiva” xoquen amb una agenda fiscal estatal que, en part, va en sentit invers (major càrrega sobre grans corporacions). Les reformes fiscals vistes a les Corts (per exemple, proposicions de llei al Senat per alleujar la pressió sobre pimes i autònoms mitjançant canvis en Societats i IAE) no responen específicament al gran comerç i estan encara en fases intermèdies de tramitació.
• En absentisme i mútues, avui les mesures estan en el pla d’informes i plans de gestió dins del marc vigent de Seguretat Social i prevenció de riscos; no s’ha identificat una reforma legal en curs que reculli de forma explícita l’agenda plantejada per ANGED.

5. Urbanisme, implantació comercial i seguretat jurídica

Les preocupacions d’ANGED sobre llicències, temps d’obertura de grans superfícies i seguretat jurídica en el planejament es relacionen amb iniciatives com la proposició de llei del PP al Senat sobre seguretat jurídica de l’ordenació territorial i urbanística, ja presa en consideració i en fase de tramitació, i amb múltiples modificacions de plans generals i normes urbanístiques aprovades per comunitats i ajuntaments. Són reformes rellevants per a l’entorn del comerç, però no dissenyades a mida d’ANGED.

Conclusió pràctica

En conjunt, les reformes que ANGED reclama es troben en una situació fragmentada: algunes línies (desregulació, simplificació, seguretat jurídica urbanística) sí compten amb textos en tramitació avançada; altres (llibertat horària nacional, tractament de plataformes asiàtiques, agenda específica sobre absentisme) encara no s’han traduït en projectes de llei concrets o han decaigut. Per a la seva eventual aprovació serà necessari que el Govern o els grups registrin iniciatives alineades amb aquestes demandes, superin el filtre polític de les majories al Congrés i Senat i, en l’àmbit territorial, que les comunitats autònomes modifiquin la seva pròpia legislació de comerç, fiscalitat i urbanisme.

En la legislació vigent espanyola no existeix una categoria jurídica autònoma de “vicepresidència econòmica” amb un catàleg tancat de competències. El que hi ha és una vicepresidència del Govern a la qual, per decisió política del president, se li assignen funcions i carteres vinculades a la política econòmica (per exemple, assumir el Ministeri d’Economia i presidir la Comissió Delegada per a Assumptes Econòmics). A partir d’aquí, les seves competències deriven de tres blocs normatius.

1. Règim general de les vicepresidències (Llei 50/1997)

La Llei 50/1997, de 27 de novembre, del Govern, fixa el marc bàsic:

• Art. 3: estableix que al Vicepresident o Vicepresidents “els correspondrà l’exercici de les funcions que els encomani el President”. És a dir, les seves competències no vénen definides directament per la llei, sinó per la delegació o encomana del president del Govern (Llei 50/1997).
• Si un vicepresident assumeix la titularitat d’un departament ministerial, ostenta també la condició de ministre (art. 3.2). A la pràctica, això passa quan la vicepresidència es dissenya com a “vicepresidència econòmica” i va unida al Ministeri d’Economia, Hisenda o altra cartera econòmica.
• La mateixa llei regula els òrgans col·legiats en què pot desplegar el seu paper coordinador: el Consell de Ministres (art. 5) i, sobretot, les Comissions Delegades del Govern (art. 6), que són les encarregades d’estudiar i resoldre assumptes que afecten diversos ministeris, entre ells els econòmics.
• L’art. 8 permet que un vicepresident presideixi la Comissió General de Secretaris d’Estat i Subsecretaris, peça clau de coordinació prèvia al Consell de Ministres, encara que aquesta presidència també pot recaure en el ministre de la Presidència.

D’aquesta arquitectura se’n desprèn una idea central: la vicepresidència no té un “bloc tancat” de competències pròpies, sinó que actua com a peça de direcció política intermèdia entre la Presidència i els ministeris, amb un pes que depèn de les funcions que el president li assigni i dels òrgans que li faci presidir.

2. Reials decrets sobre les vicepresidències

L’esquema general de la Llei del Govern es concreta en reials decrets que ordenen les vicepresidències a cada legislatura. Actualment, el Reial Decret 830/2023, de 20 de novembre, sobre les Vicepresidències del Govern, i les seves modificacions posteriors, desenvolupen l’art. 3 de la Llei del Govern:

• Reitera que a la Vicepresidència Primera “li correspon l’exercici de les funcions que li encomani el President del Govern” (RD 830/2023; RD 255/2026).
• Preveu expressament que el president pot atribuir a aquestes vicepresidències la presidència d’una o diverses Comissions Delegades del Govern, instrument clau per configurar una vicepresidència com a “econòmica”.

Les reformes recents han anat en aquesta direcció: el Reial Decret 255/2026 concreta que la Vicepresidència Primera del Govern i Ministre d’Economia, Comerç i Empresa exerceix, a més de les funcions que li encomani el president, la presidència de determinades comissions d’alt contingut econòmic (RD 255/2026).

3. Coordinació de la política econòmica: Comissions Delegades

La vessant realment “econòmica” de la vicepresidència es configura a través de les Comissions Delegades del Govern i, en particular, de la Comissió Delegada del Govern per a Assumptes Econòmics:

• L’art. 6 de la Llei 50/1997 estableix que aquestes comissions es creen per reial decret i defineix les seves funcions generals: examinar qüestions que afectin diversos ministeris, elaborar propostes conjuntes prèvies al Consell de Ministres, resoldre assumptes interministerials que no requereixin anar al Consell, i exercir altres atribucions que els confereixi l’ordenament jurídic.
• El Reial Decret 1/2024, de 9 de gener, pel qual s’estableixen les Comissions Delegades del Govern, crea i regula la Comissió Delegada per a Assumptes Econòmics, atribuint-li, a més de les funcions generals de l’art. 6.4 de la Llei del Govern, l’estudi de les directrius generals de política econòmica del Govern i la coordinació i coherència de les polítiques dels diferents ministeris amb els criteris de política econòmica de l’Executiu (RD 1/2024).
• El Reial Decret 260/2026, de 31 de març, modifica aquest esquema perquè la presidència de la Comissió Delegada del Govern per a Assumptes Econòmics correspongui al Vicepresident Primer del Govern i Ministre d’Economia, Comerç i Empresa (RD 260/2026).

A la pràctica, això significa que la vicepresidència econòmica:

• Presideix l’òrgan col·legiat on es discuteixen i encaminen totes les decisions amb transcendència econòmica, financera o pressupostària que afectin el conjunt de l’economia o sectors rellevants, independentment de la forma jurídica que adoptin (llei, reial decret, acord, etc.).
• Dirigeix la preparació i seguiment de les grans línies de política econòmica, en ser el punt de trobada dels ministeris econòmics (Hisenda, Treball, Economia, Indústria, Transport, etc.) i altres departaments amb impacte econòmic.
• Garanteix la coherència interministerial de les mesures econòmiques abans que arribin al Consell de Ministres.

4. Síntesi: competències típiques d’una vicepresidència econòmica

Sumant el marc general i la regulació vigent, es pot dir que una vicepresidència econòmica a Espanya té, típicament:

• Competències derivades de la Llei del Govern: totes les que li encomani el president (art. 3 de la Llei 50/1997), inclosa la coordinació de polítiques i la direcció de determinades àrees.
• Competències ministerials pròpies: en integrar el Ministeri d’Economia (o altra cartera econòmica), exerceix les atribucions reglamentàries i de gestió que les lleis assignen a aquest departament.
• Funcions col·legiades de coordinació econòmica: presidència de la Comissió Delegada per a Assumptes Econòmics i d’altres òrgans col·legiats relacionats (segons RD 1/2024 i RD 260/2026), encarregats de:
  • Estudiar les directrius generals de la política econòmica del Govern.
  • Vetllar per la coherència de les polítiques dels diferents ministeris amb aquestes directrius.
  • Filtrar i harmonitzar mesures amb impacte econòmic abans de la seva elevació al Consell de Ministres.

En resum, la legislació configura la vicepresidència econòmica més com un centre de coordinació i direcció política de l’acció econòmica del Govern, construït mitjançant encomanes del president i presidències d’òrgans col·legiats, que no pas com una figura amb un llistat tancat de competències definit directament per la llei.

A Espanya, modificar els horaris comercials (ampliar-los o restringir-los) exigeix respectar un marc mixt estatal–autonòmic–local, articulat sobre la Llei 1/2004, de 21 de desembre, d’Horaris Comercials, la normativa autonòmica de comerç interior i, si escau, les ordenances municipals. Aquest marc fixa uns mínims de llibertat i uns criteris comuns que les comunitats i ajuntaments no poden rebaixar, encara que sí matisar i desenvolupar.^{Llei 1/2004}

1. Repartiment de competències

• Estat: estableix les bases mitjançant la Llei 1/2004, dictada emparada per l’art. 149.1.13ª CE (bases i ordenació de l’economia). Reconeix la llibertat d’horaris “dins del marc definit per aquesta Llei” i fixa límits mínims i criteris bàsics sobre horari global, diumenges i festius, i llibertat per a certs establiments i zones.^{text consolidat}
• Comunitats autònomes: tenen la competència de comerç interior i regulen l’horari d’obertura i tancament “als seus respectius àmbits territorials”, dins d’aquests límits bàsics. Ho desenvolupen a les seves lleis de comerç i normes específiques d’horaris (per exemple, Andalusia al Decret Legislatiu 1/2012 i Galícia a la Llei 13/2006).
• Ajuntaments: solen intervenir per ajustar dies concrets i zones: permuten festius dins del calendari autonòmic, proposen zones de gran afluència turística (ZGAT) i regulen detalls en ordenances de mercats o activitats.

2. Límits bàsics estatals que condicionen qualsevol canvi

• Horari global setmanal: les comunitats no poden fixar un horari global de dies laborables inferior a 90 hores setmanals. Dins d’aquest màxim, cada comerciant tria el seu horari concret d’obertura i tancament en laborables.^{Llei 1/2004, art. 3; modificat per RDL 20/2012}
• Diumenges i festius: el nombre mínim de diumenges i festius autoritzats per obrir és de 16, que les comunitats poden augmentar o reduir, però mai per sota de 10. Cada autonomia aprova el seu calendari anual indicant aquests dies; el comerciant decideix si obre i en quin horari.^{art. 4}
• Llibertat horària per a certs establiments: la llei reconeix plena llibertat (dies i hores) a:
  • Pastisseries, fleques, venda de plats preparats, premsa, floristeries, benzineres, etc.
  • Botigues de conveniència i comerços de reduïda dimensió (menys de 300 m² de venda), amb requisits de PIME i de no pertànyer a grans grups.
  • Establiments a estacions, mitjans de transport, punts fronterers i, de forma destacada, a zones de gran afluència turística.^{art. 5}

3. Zones de gran afluència turística (ZGAT)

L’ampliació real d’horaris sol canalitzar-se a través de ZGAT, figura reforçada pel Reial Decret‑llei 20/2012 i la Llei 18/2014, que introdueixen criteris objectius i efectes automàtics de llibertat d’horaris si no es declara almenys una zona en certs municipis.^{RDL 20/2012; Llei 18/2014}

• Qui declara: la comunitat autònoma, normalment a proposta de l’ajuntament.
• Criteris legals: la Llei 1/2004 exigeix justificar que concurren circumstàncies com:
  • Alta concentració de places turístiques o segones residències.
  • Patrimoni de la Humanitat o béns d’interès cultural.
  • Àrees frontereres, grans esdeveniments esportius o culturals, ports amb creuers turístics i elevada afluència.
  • Zones el principal atractiu de les quals sigui el turisme de compres, o “altres circumstàncies especials” degudament motivades.^{art. 5.4 i 5}
• Procediment mínim: sol requerir:
  • Acord municipal motivat (del ple o òrgan col·legiat) i memòria justificativa.
  • Informe autonòmic de comerç i, sovint, de turisme.
  • En moltes lleis autonòmiques (Galícia, Comunitat Valenciana, Andalusia), audiència o consulta a cambres de comerç, associacions empresarials i de consumidors abans de fixar festius i ZGAT.^{Llei 13/2006 Galícia; Llei 3/2011 CV; DL 1/2012 Andalusia}

4. Com pot una Administració canviar els horaris

Segons el nivell de govern, els requisits típics són:

• Estat: només pot modificar límits i criteris bàsics canviant la Llei 1/2004 o les normes que l’han anat reformant (com el RDL 20/2012). Qualsevol reforma ha de respectar el repartiment competencial fixat per la jurisprudència constitucional en matèria de comerç interior i ordenació general de l’economia.^{STC 140/2011; STC 26/2012}
• Comunitat autònoma:
  • Ha de respectar els mínims estatals (90 hores laborables; 10–16 diumenges i festius; llibertat en ZGAT i per a certs formats).
  • Les modificacions rellevants es fan per llei autonòmica (p. ex. lleis d’horaris de Galícia o decrets‑llei a Andalusia) o per normes reglamentàries (ordres anuals de calendari, decrets de desenvolupament).
  • Les pròpies lleis exigeixen, en general, memòria justificativa d’impacte sobre comerç, consumidors i ocupació, i informes o consultes a òrgans de participació (Consell de Comerç, associacionisme empresarial i de consumidors) abans d’aprovar el nou calendari o redefinir ZGAT.
• Ajuntament:
  • Pot proposar ZGAT o permutar alguns festius autoritzats, però sempre dins del marc autonòmic i motivant la decisió conforme als criteris legals (atractiu comercial, rebaixes, afluència turística, campanyes de Nadal, etc.).^{DL 1/2012 Andalusia}
  • Si canvia horaris en mercats municipals o activitats, ha d’ajustar la seva ordenança a la normativa autonòmica d’horaris i al règim bàsic estatal.

En resum, avui només és possible modificar els horaris comercials si la mesura es manté per sobre dels mínims estatals, s’adopta mitjançant la norma autonòmica o local competent, es recolza en els criteris legals d’oferta a consumidors i afluència turística, i respecta els procediments de consulta i motivació que exigeixen les lleis de comerç de cada comunitat.