Abascal proposa regular els fons voltors per frenar l’especulació immobiliària

Una reforma de la legislació sobre violència de gènere ha de passar per la presentació d'un text, el debat i les esmenes al Congrés, la intervenció del Senat i l'aprovació definitiva. El següent pas depèn de qui impulsi la reforma i del tràmit ja assolit; com que no assenyales una iniciativa concreta, aquest és el recorregut general, no el calendari d'un expedient determinat.

1. Presentació i admissió del text

La primera distinció és entre dues vies:

• Projecte de llei del Govern: el text remès al Congrés ha d'anar acompanyat d'una exposició de motius i dels antecedents necessaris per examinar-lo. La Mesa ordena la seva publicació, obre el termini d'esmenes i l'envia a la comissió competent.
• Proposició de llei parlamentària: pot presentar-la un grup amb la signatura del seu portaveu, o un diputat amb altres catorze signatures. També necessita exposició de motius i antecedents.

En aquesta segona via, la proposta es remet al Govern perquè expressi el seu criteri i, quan afecti els crèdits o ingressos pressupostaris, la seva conformitat amb la tramitació. Transcorreguts trenta dies hàbils sense negativa expressa a aquesta última, pot incloure's a l'ordre del dia per al seu debat inicial.

2. Decisió inicial del Congrés

Una proposició necessita la presa en consideració: el Ple decideix si comença a tramitar-la, sense aprovar encara el seu contingut definitiu. Si l'accepta, es remet a comissió i s'obre el termini d'esmenes.

Els projectes del Govern no necessiten aquesta votació inicial. Tanmateix, si es presenten esmenes a la totalitat, el Ple debateix si retorna el projecte al Govern o el substitueix per un text alternatiu. Si acorda retornar-lo, la iniciativa queda rebutjada.

3. Esmenes, ponència i comissió

El termini ordinari d'esmenes és de quinze dies hàbils, encara que pot modificar-se. Aquestes poden suprimir, modificar o afegir disposicions. En una reforma sobre violència de gènere, aquesta fase permet concretar l'abast de les mesures i negociar-ne la redacció.

Després, una ponència —un grup reduït de parlamentaris— estudia el text i les esmenes i elabora un informe. La comissió debateix els articles i aprova un dictamen, que recull el text resultant. També pot sol·licitar documentació i compareixences de persones expertes per assessorar-se. La Mesa determina la comissió competent segons el contingut de la reforma.

4. Ple i exigència de majoria

Quan correspongui el debat al Ple, els grups poden mantenir les esmenes rebutjades en comissió. Si la reforma es tramita com a llei orgànica, requereix majoria absoluta dels membres del Congrés en una votació final sobre el conjunt. No n'hi ha prou amb obtenir més vots favorables que contraris.

Si no aconsegueix aquesta majoria, torna a comissió per a un nou dictamen en un mes. Una segona votació sense majoria absoluta suposa el seu rebuig.

5. Senat i decisió definitiva

Un cop aprovat pel Congrés, el text passa al Senat. Si aquest introdueix esmenes o un veto, torna al Congrés. Les esmenes s'accepten per majoria simple; tractant-se d'una llei orgànica, el text que les incorpori ha de superar a més una votació conjunta per majoria absoluta. Per aixecar un veto a una llei orgànica també s'exigeix majoria absoluta.

6. Terminis i continuïtat

No existeix una durada total automàtica. Influeixen les ampliacions de terminis, les negociacions i la programació dels debats. L'urgència redueix a la meitat els terminis ordinaris del Congrés. A més, una reforma parlamentària pendent caduca amb la dissolució de la Cambra i necessita una nova presentació per reprendre's.

Aquestes regles poden consultar-se al Reglament del Congrés, especialment en els seus articles 109 a 132 i 207.

La Constitució Espanyola de 1978 defineix el president del Govern com la peça central del poder executiu i de la direcció política del país. Les seves competències i funcions apareixen sobretot als articles 97, 98, 99, 100 i 112 a 115, a més d'algunes previsions repartides en altres preceptes.

1. Cap del poder executiu i direcció de la política

L'article 97 estableix la funció bàsica del president del Govern:

• Dirigir l'acció del Govern: coordina i orienta la feina de tots els ministres, fixa prioritats i marca la línia general d'actuació de l'Executiu.
• Dirigir la política interior i exterior: defineix les grans orientacions en matèries com economia, Estat del benestar, relacions amb les comunitats autònomes, Unió Europea, diplomàcia, etc.
• Dirigir l'Administració civil i militar: té autoritat sobre l'Administració General de l'Estat i sobre l'estructura de comandament polític de les Forces Armades.
• Responsable de la defensa de l'Estat: sense ser Comandant en Cap (paper que la Constitució atribueix al Rei en sentit simbòlic), el president dirigeix políticament la defensa i les decisions de seguretat nacional.

2. Relació de confiança amb el Congrés

El president del Govern és políticament responsable davant el Congrés dels Diputats:

• Elecció mitjançant investidura (art. 99): és proposat pel Rei, però només arriba a ser president si obté la confiança del Congrés per majoria (absoluta en primera votació, simple en segona).
• Responsabilitat política continuada: ha de mantenir aquesta confiança; si la perd de manera clara, la seva continuïtat pot veure's qüestionada mitjançant els mecanismes de control parlamentari.

3. Nomenament i cessament del Govern

Dins de l'organització del propi Executiu, la Constitució atribueix al president funcions clau (art. 98 i 100):

• Proposar el nomenament i cessament dels ministres: el Rei nomena i separa els ministres a proposta del president, que decideix la composició del Govern i els canvis de cartera.
• Configurar l'estructura governamental (dins del marc legal): pot crear, fusionar o suprimir ministeris mitjançant les normes corresponents.
• Cessar amb tot el Govern: quan el president cessa (per dimissió, pèrdua de confiança, etc.), cessa en bloc el Govern, que queda en funcions fins a la presa de possessió del nou Executiu.

4. Instruments de relació amb les Corts

El president disposa de diverses eines constitucionals per gestionar la seva relació amb les Corts Generals:

• Qüestió de confiança (art. 112): pot plantejar-la davant el Congrés perquè aquest ratifiqui el seu suport sobre un programa o una declaració de política general. Si la perd, el president ha de dimitir.
• Disolució de les Corts i convocatòria d'eleccions (art. 115): pot proposar al Rei la dissolució del Congrés, del Senat o de les Corts Generals i la convocatòria d'eleccions, respectant certs límits (per exemple, no pot fer-ho mentre estigui en tràmit una moció de censura).
• Participació en la iniciativa legislativa i normativa: encara que el Govern en el seu conjunt té iniciativa legislativa, és el president qui l'orienta políticament i decideix prioritats dels projectes de llei i dels reials decrets-llei.

5. Control parlamentari: moció de censura

Encara que la moció de censura (art. 113) és un instrument del Congrés, afecta directament el president:

• Si una moció de censura prospera (moció “constructiva”, que proposa un candidat alternatiu), el president cessa i és substituït pel candidat aprovat.
• Aquesta possibilitat condiciona l'actuació del president, que ha de governar amb atenció a l'estabilitat de la seva majoria parlamentària.

6. Funcions en la formació i substitució del Govern

En la fase de formació del Govern, el president entra en joc després de la proposta del Rei i la investidura parlamentària. Un cop elegit:

• Jura o promet el càrrec davant el Rei i pren possessió.
• Proposa el nomenament dels ministres i posa en marxa l'acció de govern.
• En cas de vacant, dimissió o defunció, el Govern queda en funcions i s'obre un nou procés d'investidura.

7. Funcions de representació i coordinació

Encara que no sempre es recullen de forma expressa en articles concrets, se'n deriven de la seva posició constitucional altres funcions pràctiques:

• Representació política del Govern a l'interior i exterior: encapçala cimeres internacionals, participa en Consells Europeus i compareix habitualment davant el Parlament.
• Coordinació territorial: lidera la relació política amb les comunitats autònomes, encara que cada una té el seu propi govern.
• Impuls i coordinació de polítiques públiques transversals: fixa prioritats en matèries com transició ecològica, digitalització, cohesió social o reformes institucionals.

En conjunt, la Constitució configura el president del Govern com la figura que concentra la direcció política i la responsabilitat última de l'Executiu, sempre sotmès a la confiança del Congrés i emmarcat en un sistema parlamentari on el govern depèn de la majoria de la Cambra baixa.

Abans de liderar Vox, Santiago Abascal va desenvolupar gairebé dues dècades d'activitat política al Partit Popular, principalment al País Basc. Va ser regidor, dirigent de Noves Generacions, membre de les Juntes Generals d'Àlaba i parlamentari autonòmic. Després va ocupar càrrecs a la Comunitat de Madrid i va presidir la Fundació per a la Defensa de la Nació Espanyola, abans d'abandonar el PP el 2013 i participar en la creació de Vox.

Els seus inicis al PP basc

Abascal va créixer a Amurrio, Àlaba, en una família amb vinculació política: el seu pare, Santiago Abascal Escuza, va ser dirigent d'Aliança Popular i, posteriorment, del PP. Es va afiliar al Partit Popular el 1994, als 18 anys, i va començar a assumir responsabilitats a l'organització alavesa. La seva primera etapa va transcórrer en un context marcat per la violència d'ETA contra representants polítics i per l'enfrontament sobre el model territorial d'Espanya. Aquestes circumstàncies formen part de l'entorn en què va iniciar la seva carrera, segons les reconstruccions biogràfiques de El Diario Vasco.

Regidor i dirigent de Noves Generacions

El 1999 va obtenir el seu primer càrrec electe: regidor del PP a l'Ajuntament de Llodio, on va romandre fins al 2007, durant dues legislatures municipals. Paral·lelament, va treballar com a assessor de la Subdelegació del Govern a Àlaba entre 1999 i 2003.

El seu ascens dins del partit va continuar amb la presidència de Noves Generacions del PP del País Basc, que va exercir entre 2000 i 2005. Aquesta responsabilitat li va permetre combinar la representació municipal amb tasques d'organització política. Les biografies consultades també recullen la seva participació en òrgans de direcció del PP, inclosa la seva Junta Directiva Nacional. Vozpópuli repassa aquests primers càrrecs.

El seu pas per les institucions basques

Entre 2003 i 2004 va ser procurador de les Juntes Generals d'Àlaba, és a dir, representant a la institució parlamentària del territori. Després va passar al Parlament Basc, on va exercir en dos períodes: de gener de 2004 a febrer de 2005 i d'octubre de 2005 a gener de 2009. Per tant, la referència habitual a la seva etapa parlamentària entre 2004 i 2009 no significa que ocupés l'escó de manera ininterrompuda.

El seu recorregut anterior a Vox va incloure així experiència municipal, territorial i autonòmica, a més de responsabilitats internes. Pot consultar-se una síntesi d'aquesta trajectòria a Telecinco.

DENAES i els càrrecs a Madrid

El 2006 va participar en la creació de DENAES, la Fundació per a la Defensa de la Nació Espanyola, que va presidir fins al 2014. Aquesta activitat, centrada en la defensa de la unitat d'Espanya, es va solapar amb els seus últims anys al PP i amb el naixement de Vox.

Posteriorment va traslladar part de la seva activitat a Madrid. Entre 2010 i 2012 va dirigir l'Agència de Protecció de Dades de la Comunitat de Madrid, durant el Govern d'Esperanza Aguirre. El 2013 va assumir la direcció de la Fundació per al Mecenatge i el Patrocini Social, també vinculada a l'Administració autonòmica. Eren càrrecs de designació, diferents de les seves anteriors responsabilitats electes, com explica Infobae.

La ruptura amb el PP i el salt a Vox

Abascal va abandonar el PP el 2013, al·legant discrepàncies amb la direcció de Mariano Rajoy, especialment sobre la unitat nacional i la resposta davant el nacionalisme. Va participar després en la creació de Vox juntament amb José Antonio Ortega Lara i altres promotors. El partit es va presentar públicament el gener de 2014, segons Cadena SER. Al setembre d'aquell any va ser elegit president: el seu lideratge va arribar després d'una trajectòria política prèvia, no com la seva primera experiència institucional.