Aquest divendres, Pedro Sánchez ha tornat a la precampanya electoral a València amb un argument que, tot just quatre dies abans, hauria resultat molt més difícil de defensar. Davant de milers de simpatitzants, el president del Govern ha reivindicat la dimissió del que ja és exministre de Transports, Óscar Puente, com una mostra de responsabilitat política i l’ha contraposada a l’actuació del PP davant altres crisis, amb Carlos Mazón i la dana com a referència inevitable. "La pràctica d’una dignitat que ha fet no la practiquen PP i Vox davant cap crisi", ha proclamat Sánchez.
No obstant això, quan el PSOE va anunciar el míting el dilluns, Puente encara era al capdavant de Transports i Moncloa defensava la seva continuïtat després de l’accident ferroviari d’Urda. Dimarts 3, tot just unes hores abans de la seva dimissió, fonts del Govern van assegurar a EFE i altres mitjans que el ministre no dimitiria, que Sánchez tampoc el cessaria i que seguiria encapçalant la llista socialista per Valladolid el 29N. Aquella mateixa nit, Puente va anunciar de sorpresa la seva renúncia al final de la seva compareixença al Congrés.
En comunicació política existeix un concepte per descriure els missatges que només determinats destinataris saben interpretar: dog whistle, literalment "xiulet per a gossos", un senyal en clau en el significat del qual la resta passa per alt. Va poder ser la convocatòria del míting de València una d’aquestes senyals?
L’expressió tenia un significat especial a València, on els socialistes han convertit la gestió de la dana en un dels seus principals arguments contra els populars. Però també convidava a revisar el que havia passat durant els dies anteriors. El míting havia estat anunciat el dilluns 2 de novembre, quan Puente encara era al capdavant de Transports i el Govern rebutjava que hagués d’abandonar el càrrec.
Entre aquella convocatòria i la intervenció de Sánchez del divendres va passar una cosa decisiva: el ministre va dimitir, segons sembla, per voluntat pròpia i contra la de Sánchez. Una decisió que l’Executiu havia descartat fins poques hores abans va acabar proporcionant al PSOE un dels seus principals arguments electorals.
Un míting convocat amb Puente encara al Govern
L’accident ferroviari d’Urda es va produir dimecres 28 d’octubre i va deixar 69 morts. Cinc dies després, el dilluns 2 de novembre, el PSOE va anunciar que Sánchez reprendria la seva agenda electoral el divendres següent a València.
La convocatòria va arribar en un moment especialment delicat. El Govern havia decretat tres dies de dol oficial, la investigació sobre l’accident seguia oberta i Puente acumulava peticions de dimissió tant de l’oposició com de diversos socis parlamentaris.
Moncloa, però, mantenia el seu suport al ministre. El divendres 30 d’octubre, fonts properes a l’Executiu feien saber que Sánchez no contemplava cessar-lo. L’argument era que Puente havia de continuar al capdavant de la gestió de la crisi, explicar el que havia passat i adoptar les mesures necessàries per reforçar la seguretat ferroviària.
Hemos dado la cara con absoluta transparencia y hemos asumido la responsabilidad política con la dimisión de un gran político como es @oscar_puente_.
— Pedro Sánchez (@sanchezcastejon) November 6, 2026
Un ejemplo de dignidad que jamás han practicado el PP y Vox ante ninguna crisis o tragedia que ellos hayan podido gestionar. pic.twitter.com/5d4Ze9g603
El dilluns 2, quan es va anunciar el míting, aquesta encara era la posició oficial. Tanmateix, dins del PSOE ja hi havia dubtes sobre el cost polític d’arribar a les eleccions del 29 de novembre amb Puente encara al Consell de Ministres.
La contradicció era evident. Sánchez es disposava a tornar a la campanya precisament a València, on el PSOE havia exigit responsabilitats polítiques a Mazón per la DANA, mentre defensava la continuïtat del seu propi ministre després de dos accidents ferroviaris mortals en menys d’un any.
L’acte es podia celebrar. Una altra qüestió era què podia dir Sánchez des d’aquella tribuna.
Una dimissió decidida des del primer dia, però comunicada a l’últim minut
La nit de dimarts 3 de novembre, després de més de quatre hores de compareixença davant la Diputació Permanent del Congrés, Puente va anunciar, per sorpresa de tothom, que deixava el Ministeri de Transports i que també renunciava a encapçalar la candidatura socialista per Valladolid.
El ministre va explicar que havia pres la decisió en els primers moments posteriors a l’accident d’Urda, encara que havia preferit continuar durant els dies més difícils de l’emergència.
Però la seva renúncia no va ser improvisada. Puente ja tenia preparat el discurs amb què es despedeixeria del càrrec i, segons la informació publicada posteriorment per laSexta, havia redactat el dilluns el missatge de WhatsApp amb què comunicaria la seva decisió al president. És a dir, el mateix dia que el PSOE anunciava el míting de València, Puente ja estava preparant el seu comiat.
Segons el relat del mateix Puente, Sánchez no va conèixer la seva decisió definitiva fins uns minuts abans de fer-la pública al Congrés. Fonts del Govern van corroborar aquesta versió i van assegurar que el president havia mantingut la confiança en el ministre fins a l’últim moment.
La informació publicada per laSexta aporta un detall especialment revelador. Puente va demanar a Sánchez en aquell missatge que no interpretés la seva renúncia com una traïció. El president, segons aquesta mateixa informació, li va respondre demanant-li que no dimitís.
Si aquesta seqüència va ser exactament com la van descriure els seus protagonistes, la sortida no va respondre a un acord previ per facilitar la campanya. Va ser una decisió personal del ministre que va acabar beneficiant políticament el Govern.
Però el desenllaç permet formular una altra pregunta: fins a quin punt era previsible que Puente acabés abandonant el càrrec abans del retorn de Sánchez als mítings?
La responsabilitat política que dimarts no exigia Moncloa
Hores abans de la dimissió, el Govern continuava defensant que Puente havia de romandre al capdavant de Transportes. L’explicació era que abandonar el càrrec en plena crisi no suposava necessàriament una resposta responsable i que el prioritari era aclarir les causes de l’accident. La renúncia va alterar aquell argument.
Des d’aquella nit, Sánchez i el seu entorn van començar a reivindicar precisament la decisió de marxar com una demostració de dignitat política. El ministre que havia de continuar per gestionar l’emergència va passar a convertir-se en un exemple de com un dirigent pot assumir responsabilitats sense que existeixi una atribució directa de culpabilitat.
València i Mazón, l’escenari que donava sentit a la comparació
La dimissió de Puente va permetre a Sánchez anar a València amb un argument que hauria tingut un recorregut molt més limitat si el ministre hagués continuat al càrrec.
El PSOE podia reivindicar que un dels seus responsables havia renunciat sis dies després d’una tragèdia ferroviària, mentre que Mazón havia trigat un any a abandonar la Presidència de la Generalitat després de la dana i conservava el seu escó a Les Corts.
El contrast ja havia començat a utilitzar-se abans del míting. El dimecres 4 de novembre, Pilar Bernabé va defensar que Puente havia donat explicacions i havia assumit responsabilitats, davant del que considerava la manca de resposta política de Mazón.
El divendres, Sánchez va portar aquella comparació a l’escenari electoral. La dimissió havia resolt així un dels problemes més evidents per al discurs socialista. Amb Puente encara a Transportes, qualsevol retret dirigit al PP per no haver assumit responsabilitats després de la DANA hauria trobat una rèplica immediata en la situació del mateix Govern.
Sense Puente, el PSOE podia utilitzar la seva renúncia per defensar que havia actuat d’una manera diferent.
La coincidència que alimenta les preguntes
Hi ha fets que permeten reconstruir la seqüència sense necessitat d’atribuir intencions que no estan acreditades.
El dilluns, el PSOE va anunciar el míting i Puente va preparar el missatge de la seva dimissió. El dimarts, Moncloa encara defensava la seva continuïtat i el ministre va abandonar el càrrec de manera sobtada. El dimecres, el Govern va començar a reivindicar la seva renúncia com a exemple de responsabilitat política. El divendres, Sánchez va utilitzar aquell argument a València per contraposar la seva actuació a la del PP.
La dimensió política del que ha passat no es pot ignorar. La dimissió va arribar quan el PSOE necessitava recuperar la iniciativa electoral, després d'una setmana dominada per la tragèdia ferroviària i amb un míting ja convocat en una comunitat on l'exigència de responsabilitats per una altra catàstrofe ocupava bona part del debat polític.
El resultat va ser extraordinàriament convenient per al discurs socialista. Potser tot va passar tal com ho relaten els seus protagonistes. Potser la dimissió va ser una decisió estrictament personal que es va acabar encaixant en el calendari electoral millor del que ningú havia previst. O potser, i només potser, les coincidències són massa.