Pedro Sánchez només té una via: reconstruir el bloc del 23J

No existeix al Congrés dels Diputats una “tramitació” formal i reglada de pactes postelectorals com a tal. El que sí que està estrictament regulat són els passos institucionals que es succeeixen després d’unes eleccions generals (constitució de la Cambra, elecció de la Mesa, formació de grups i sessions d’investidura), i dins d’aquest marc jurídic és on s’insereixen els acords polítics entre partits, que són essencialment negociacions extraparlamentàries.

Després de celebrar-se les eleccions, el Reglament del Congrés fixa un calendari i uns fites clars:

• L’Article 1 disposa que, celebrades les eleccions, el Congrés es reunirà en sessió constitutiva en la data i hora fixades en el Reial Decret de convocatòria.
• Segons els articles 2 a 5, aquesta sessió s’obre sota una Mesa d’edat, es llegeix el Reial Decret i la relació d’electes, i es passa immediatament a la elecció de la Mesa del Congrés, seguint el procediment detallat a l’article 37.
• Conclosa la votació, es presta jurament o promesa d’acatar la Constitució, i la Presidència declara constituït el Congrés, comunicant-ho al Rei, al Senat i al Govern.

L’elecció de la Mesa (Presidència, Vicepresidències i Secretaries) està regulada als articles 30 a 38. L’article 36 estableix que el Ple escull la Mesa en la sessió constitutiva; l’article 37 detalla el sistema de votació (majoria absoluta per a la Presidència en primera votació, i majoria simple entre els dos més votats si fos necessari; elecció simultània de la resta de membres per nombre de vots).

A la pràctica, aquesta elecció és el primer reflex formal al Congrés dels pactes postelectorals: els acords entre partits per donar suport a una o altra candidatura a la Presidència del Congrés o per repartir-se Vicepresidències i Secretaries es negocien prèviament en clau política, però el Reglament només regula com es vota i com s’escull, no els continguts ni la forma d’aquests pactes.

A continuació, el Títol II del Reglament regula els Grups Parlamentaris (arts. 23 a 29). Després de la sessió constitutiva:

• L’article 23 fixa els requisits numèrics i de vots per constituir grup.
• L’article 24 indica que la constitució de grups es fa en els cinc dies següents a la sessió constitutiva, mitjançant escrit a la Mesa, indicant denominació, membres i portaveu.
• Qui no quedi integrat en un grup passa al Grup Mixt (art. 25), i es preveu la figura dels diputats “associats” a un grup (art. 24.3).

De nou, el que el Reglament fa és establir els requisits jurídics i terminis; com es “reparteixen” els grups, qui s’integra on, quins acords de coalició o de cooperació es tanquen entre partits, és pura negociació política que després es formalitza mitjançant els escrits remesos a la Mesa.

El nucli dels pactes postelectorals es projecta finalment en la investidura del President o Presidenta del Govern, regulada en el Títol VIII, Capítol primer (arts. 170 a 172):

• Rebut del Rei la proposta de candidat o candidata, la Presidència del Congrés convoca el Ple (art. 170).
• L’article 171 detalla el desenvolupament del debat: exposició sense límit de temps del programa de Govern, torns d’intervenció dels grups, rèpliques i contrarèpliques.
• La votació d’investidura es fa a l’hora fixada per la Presidència; s’exigeix majoria absoluta en primera votació i, passades 48 hores, n’hi ha prou amb majoria simple en la segona (art. 171.5). Es tracta d’una votació pública per crida, segons el règim general de votacions (arts. 78 i ss.).
• Si cap candidatura obté la confiança en el termini de dos mesos des de la primera votació, la Presidència del Congrés proposa al Rei la dissolució de les Corts i la convocatòria d’eleccions (art. 172.2).

Els acords postelectorals (pactes de Govern, suports d’investidura, acords de legislatura, etc.) no tenen una “fitxa” reglamentària pròpia ni un procediment codificat al Congrés. No es registren ni es tramiten com a iniciatives. La seva eficàcia jurídica es manifesta únicament a través de:

• Els vots en l’elecció de la Mesa i en la investidura.
• La configuració dels grups parlamentaris i les eventuals coalicions a la Junta de Portaveus.
• La disciplina de vot en les successives votacions legislatives i de control.

Per tant, a la pregunta de “en quin estat es troba la possible tramitació de pactes postelectorals” la resposta tècnica és que no hi ha encara cap tramitació institucional al Congrés, perquè els pactes com a tals no es tramiten: es negocien entre partits i només adquireixen visibilitat jurídica quan es materialitzen en les votacions i decisions formals (Mesa, grups, investidura i, posteriorment, suport parlamentari ordinari).

La Constitució Espanyola regula la figura del president del Govern principalment als articles 97, 98 i 99, juntament amb referències puntuals en altres preceptes. Les seves competències i funcions s’articulen al voltant de quatre grans plans: direcció política general, coordinació del Govern, relació amb el Rei i amb les Corts, i responsabilitat política.

1. Direcció de la política interior i exterior

L’article 97 estableix que el Govern dirigeix la política interior i exterior, l’Administració civil i militar i la defensa de l’Estat, i que exerceix la funció executiva i la potestat reglamentària. Dins d’aquest Govern, el president és el seu màxim responsable polític:

• Marca les grans orientacions de l’acció del Govern, tant en l’àmbit intern (política econòmica, social, territorial) com en la projecció internacional (relacions exteriors, defensa, integració europea, etc.).
• Estableix les prioritats legislatives i de polítiques públiques que el Govern presentarà a les Corts Generals a través de projectes de llei, plans i programes.
• Representa el Govern en les seves relacions polítiques més rellevants, especialment amb altres caps de Govern i organitzacions internacionals, sense perjudici del paper del Rei com a Cap de l’Estat.

Tot i que la Constitució atribueix formalment aquestes funcions al “Govern” com a òrgan col·legiat, a la pràctica atorga al president un lideratge clar sobre aquesta direcció política global.

2. Direcció i coordinació del Consell de Ministres

L’article 98.2 CE indica que el president dirigeix l’acció del Govern i coordina les funcions dels altres membres del mateix. D’això se’n desprenen diverses funcions específiques:

• Convocar i presidir el Consell de Ministres, fixant en gran mesura l’ordre del dia i orientant les deliberacions sobre projectes de llei, reials decrets-llei, reials decrets legislatius i altres decisions governamentals.
• Coordinar les àrees ministerials, resolent els conflictes de competències entre ministeris i assegurant que l’acció de cada departament sigui coherent amb la línia política general.
• Impulsar i supervisar l’execució de les decisions del Consell de Ministres, garantint que els acords es traslladin efectivament a l’Administració.

Aquesta funció de direcció interna reforça la seva posició com a centre de gravetat del poder executiu, més enllà de ser un “primus inter pares”.

3. Relació amb el Rei, les Corts i la formació del Govern

La Constitució confereix al president un paper clau en l’articulació entre la Corona, el Parlament i l’Executiu:

• Nombrament i cessament del president (art. 99): el Rei el nomena després del procés d’investidura al Congrés dels Diputats, on el candidat ha d’obtenir la confiança de la Cambra. El president, al seu torn, presenta al Rei la proposta de nomenament i cessament dels ministres.
• Responsabilitat davant el Congrés (arts. 108 i 113): el Govern, i en particular el seu president, respon políticament davant el Congrés. La pèrdua d’una moció de censura o una qüestió de confiança afecta directament la continuïtat del president.
• Facultat de dissolució de les Corts (art. 115): el president pot proposar al Rei la dissolució del Congrés, del Senat o d’ambdues Cambres, i la convocatòria d’eleccions generals, amb els límits temporals que fixa la Constitució.
• Signatura i refrend d’actes del Rei (arts. 64 i 62): determinats actes del Cap de l’Estat en matèria governamental, com el nomenament i cessament de ministres o la convocatòria d’eleccions, requereixen el refrend del president, que assumeix així la responsabilitat política d’aquests actes.

4. Nomenament i cessament de ministres

Segons l’article 100, els altres membres del Govern (vicepresidents i ministres) són nomenats i separats pel Rei, a proposta del president. Això implica una important facultat de configuració de l’equip governamental:

• Decidir l’estructura del Govern (quins ministeris existeixen, quines carteres es creen o s’eliminen, com s’agrupen competències).
• Designar i destituir els titulars de cada ministeri, configurant així l’orientació política i l’equilibri intern de l’Executiu.

5. Responsabilitat política i control parlamentari

El president assumeix en primera persona la responsabilitat política del Govern davant el Congrés:

• Està sotmès a control parlamentari continu mitjançant sessions de control, preguntes, interpel·lacions i compareixences.
• Pot plantejar qüestions de confiança per recollir el suport explícit de la Cambra al seu programa o a una decisió rellevant.
• És l’objectiu directe de la moció de censura (art. 113): si aquesta prospera, el president cessa i és substituït pel candidat alternatiu que la moció proposa.

En resum, la Constitució configura el president del Govern com el vèrtex del poder executiu: dirigeix la política general, coordina la resta de ministres, articula la relació del Govern amb el Rei i les Corts i assumeix la màxima responsabilitat política davant el Congrés dels Diputats.

A les últimes eleccions generals celebrades a Espanya, el 23 de juliol de 2023 (23J), el PSOE va obtenir 121 escons al Congrés dels Diputats i al voltant del 31,7 % dels vots vàlids emesos a nivell estatal. Segons diversos anàlisis demoscòpics i polítics posteriors recollits pel diari Demócrata, aquestes xifres s’han utilitzat de manera reiterada com a referència per comparar l’evolució del partit: els mateixos articles assenyalen expressament que «el PSOE va obtenir 121 diputats i el 31,7 % dels vots a les últimes eleccions generals», i prenen aquest resultat com a punt de partida per mesurar el desgast o la resistència electoral dels socialistes davant el PP i Vox.

En termes polítics, aquell resultat va convertir el PSOE en la segona força en vots i escons, per darrere del Partit Popular, que va aconseguir el 33,1 % i 137 diputats, però va situar Pedro Sánchez en condicions d’articular una majoria alternativa al Congrés gràcies als seus socis a l’esquerra (Sumar) i als suports nacionalistes i independentistes. Els anàlisis publicats posteriorment per Demócrata subratllen que la suma del bloc d’investidura (PSOE, Sumar i diverses formacions nacionalistes i regionalistes) va ser clau per a la reelecció de Sánchez malgrat no haver guanyat les eleccions en vots ni en escons.

Des de llavors hi ha hagut nombroses baixes i substitucions individuals de diputats —per renúncies, designacions en altres càrrecs o causes judicials—, però aquestes substitucions es realitzen sempre cobrint l’escó amb la següent persona de la llista de la mateixa candidatura, de manera que no alteren el repartiment d’escons per partit. Un exemple recent és el cas de José Luis Ábalos: en dimitir com a diputat, segons relata Demócrata a la informació «Ábalos deixa el seu escó al Congrés després de fracassar el seu recurs contra l’ingrés a presó», la Mesa del Congrés va notificar a la Junta Electoral Central perquè cridés la següent candidata del PSOE per València, la qual cosa permetrà al Grup Socialista recuperar i mantenir els seus 121 vots al Ple.

Amb aquesta salvetat (canvis de noms i cares, però no d’escons per partit), la composició política del Congrés dels Diputats a la XV Legislatura, sorgida del 23J i que continua sent la referència actual fins a les eleccions avançades del 29 de novembre de 2026, es pot sintetitzar així, segons les dades manejades de forma reiterada en els anàlisis de Demócrata i altres mitjans citats en les seves peces:

• PP (Partit Popular): 137 escons.
• PSOE (Partit Socialista Obrer Espanyol): 121 escons.
• Vox: 33 escons.
• Sumar: 31 escons.
• ERC (Esquerra Republicana de Catalunya): 7 escons.
• Junts per Catalunya: 7 escons.
• EH Bildu: 6 escons.
• PNV (Partit Nacionalista Basc): 5 escons.
• BNG (Bloc Nacionalista Gallec): 1 escó.
• Coalició Canària: 1 escó.
• UPN (Unió del Poble Navarro): 1 escó.

Aquests dades es complementen amb una altra informació qualitativa rellevant aportada per Demócrata en el seu anàlisi «La rareza de que decaiga un Real Decreto-ley: cinco derogaciones desde 1977» (Demócrata). En aquest text es recorda que, a la XV Legislatura, PSOE i Sumar sumen 147 escons, mentre que PP, Vox i UPN arriben a 171. La majoria absoluta està fixada en 176 diputats, de manera que el Govern necessita en cada gran votació recollir suports addicionals d’entre ERC, Junts, EH Bildu, PNV, BNG o Coalició Canària per superar el llindar de la majoria absoluta i contrarestar la suma de la dreta i l’extrema dreta.

Aquesta aritmètica explica bona part de la dinàmica parlamentària de la legislatura: l’Executiu parteix d’una minoria reforçada però insuficient, el bloc PP–Vox–UPN es queda a pocs escons de la majoria absoluta, i el pes dels partits nacionalistes, independentistes i regionalistes resulta decisiu en cada convalidació de decret-llei, en cada projecte de llei i, en general, en qualsevol iniciativa de calat. Però, en el que preguntes, les dades clau són clares: el PSOE va sortir del 23J amb 121 escons i un 31,7 % de vot, i el Congrés ha mantingut aquesta distribució global d’escons per partits fins a l’avançament electoral, malgrat el notable recanvi de diputats al llarg de la legislatura.