Sánchez celebrarà quatre Consells de Ministres en campanya, més que en les cinc últimes eleccions generals

Després de la seva aprovació pel Consell de Ministres, el tràmit parlamentari obligatori d'un reial decret-llei és la seva convalidació o derogació pel Congrés: la Cambra decideix si el manté o el rebutja. No necessita l'aprovació del Senat per quedar convalidat. Diferent i opcional és la seva posterior tramitació com a projecte de llei, que permet modificar-ne el contingut.

1. Publicació i sotmetiment al Congrés

El reial decret-llei ha de publicar-se en el BOE i sotmetre's immediatament al Congrés. No segueix inicialment el procediment ordinari d'elaboració d'una llei: és una disposició legislativa provisional dictada pel Govern per extraordinària i urgent necessitat, conforme a l'article 86 de la Constitució.

Des de la seva publicació pot incloure's en l'ordre del dia per al seu debat i votació. La Constitució exigeix que el Congrés es pronunciï expressament dins dels trenta dies següents a la seva promulgació. La STC 32/2026 concreta aquest termini com a trenta dies hàbils següents a la publicació, aplicant l'article 90.1 del Reglament del Congrés.

2. Debat i votació de totalitat

El procediment es desenvolupa en el Ple, conforme a l'article 151 del Reglament. Un membre del Govern explica les raons que van justificar la seva aprovació i després intervenen els grups parlamentaris.

Se celebra una votació sobre el conjunt del text. En aquesta fase no s'introdueixen esmenes ni s'aproven o rebutgen articles per separat: els vots afirmatius donen suport a la convalidació i els negatius, a la derogació.

Per convalidar-lo n'hi ha prou amb la majoria simple, és a dir, més vots a favor que en contra, amb assistència de la majoria dels membres de l'òrgan. No s'exigeix majoria absoluta. Aquestes regles deriven dels articles 78 i 79 del Reglament del Congrés.

3. Resultat i publicació de l'acord

• Si es convalida: el Congrés confirma el manteniment del reial decret-llei, sense modificar-ne el text mitjançant aquesta votació.
• Si es rebutja: s'acorda la seva derogació, per la qual cosa no continua vigent com a norma convalidada.

L'acord de convalidació o derogació ha de publicar-se en el BOE. Per completar aquest control parlamentari no hi ha una segona votació al Senat.

4. Tramitació opcional com a projecte de llei

Després de convalidar-lo, la Presidència pregunta si algun grup desitja tramitar-lo com a projecte de llei. Si ho sol·licita, la Cambra adopta una decisió separada. Per tant, convalidar el decret-llei no implica automàticament obrir aquesta tramitació.

Si s'aprova, s'utilitza el procediment d'urgència, que redueix a la meitat els terminis ordinaris, sense perjudici dels ajustos reglamentaris. S'obre el termini d'esmenes, intervenen la ponència i la comissió i s'aprova el text per l'òrgan competent. No s'admeten esmenes de totalitat que pretenguin retornar-lo al Govern.

El projecte passa llavors al Senat, que disposa de vint dies naturals per vetar-lo o esmenar-lo pel seu caràcter urgent. Si introdueix canvis o un veto, el Congrés torna a pronunciar-se conforme a l'article 90 de la Constitució. La llei resultant es sotmet a sanció, promulgació i publicació; el termini inicial de trenta dies no obliga a acabar tot aquest recorregut legislatiu.

5. Si el Congrés està dissolt

Si el Congrés està dissolt o ha expirat el seu mandat, les seves facultats sobre decrets-llei corresponen a la Diputació Permanent. Si només està fora del període ordinari de sessions, procedeix convocar el Ple extraordinàriament, no substituir-lo automàticament per aquest òrgan.

El ministre de la Presidència compleix una funció de suport al president, coordinació de la feina governamental i enllaç amb les Corts Generals. En la configuració consultada, el departament es denomina Ministeri de la Presidència, Justícia i Relacions amb les Corts, per la qual cosa reuneix també les competències de Justícia. Convé distingir les funcions pròpies de Presidència de les matèries addicionals que se li assignen en cada organització del Govern.

Suport al president i coordinació del Govern

Una de les seves principals responsabilitats és prestar suport immediat a la Presidència del Govern. Això comprèn tant assistència institucional com mitjans materials i gestió econòmic-financera, pressupostària i de personal per al president i els òrgans dependents de la Presidència.

També li correspon la coordinació interministerial que li encomanin les normes, el Govern o el seu president. No significa que dirigeixi per si mateix tots els ministeris: intervé en els assumptes que requereixen treball conjunt dins de l'àmbit que tingui atribuït. Aquestes funcions apareixen recollides en la informació oficial del Ministeri.

Preparació de la feina del Consell de Ministres

El departament presta assistència al Consell de Ministres, a les Comissions Delegades del Govern i a la Comissió General de Secretaris d'Estat i Subsecretaris. Aquesta última participa en la preparació dels assumptes que arribaran al Consell.

El titular de Presidència exerceix, a més, la Secretaria del Consell de Ministres, vinculada a la preparació i certificació de les seves reunions i acords. Cal distingir aquesta funció de la direcció política del Consell, que correspon al president del Govern.

Programa legislatiu i relacions amb el Parlament

Li correspon preparar, desenvolupar i seguir el programa legislatiu del Govern: organitzar la feina relativa a les lleis que l'Executiu pretén impulsar. Així mateix, coordina i analitza la qualitat de l'activitat normativa governamental.

Una altra funció central és assistir el Govern en les seves relacions amb el Congrés i el Senat. El Ministeri serveix d'enllaç institucional entre l'Executiu i les cambres, juntament amb la coordinació dels assumptes de rellevància constitucional. El marc organitzatiu identificat és el Reial Decret 204/2024, de 27 de febrer, les atribucions del qual reprodueix aquesta publicació del BOE.

Competències afegides en Justícia i altres matèries

En estar actualment reunides les carteres de Presidència i Justícia, el ministre també dirigeix la política governamental en els següents àmbits:

• El desenvolupament de l'ordenament jurídic, especialment en dret penal, civil, mercantil i processal.
• L'organització i el suport a l'Administració de Justícia, inclosa la cooperació amb les comunitats autònomes.
• Les relacions del Govern amb l'Administració de Justícia, el Consell General del Poder Judicial i el Ministeri Fiscal, a través del fiscal general de l'Estat.
• La cooperació jurídica internacional i l'exercici del dret a la llibertat religiosa i de culte.
• Les competències relatives a l'ús de la bandera, l'escut i els altres símbols nacionals.

Direcció del Ministeri i límits del càrrec

Com qualsevol ministre, dirigeix el seu departament, supervisa els seus òrgans, dicta les instruccions i ordres que li corresponen i eleva al Consell de Ministres propostes i projectes de la seva competència.

La distinció fonamental és que no substitueix el president del Govern: la direcció de l'acció governamental i la coordinació general dels ministres corresponen a aquest últim, com explica La Moncloa. El ministre de la Presidència proporciona el suport legislatiu, institucional i administratiu necessari per a aquesta direcció, a més d'exercir les competències específiques de la seva cartera.

Les últimes eleccions generals celebrades a Espanya van ser les del 23 de juliol de 2023. El Partit Popular va guanyar en vots i escons, amb 137 diputats, seguit del PSOE, amb 121; Vox va quedar tercer, amb 33, i Sumar quart, amb 31. Cap candidatura va assolir per si sola la majoria absoluta del Congrés, situada en 176 dels seus 350 escons.

Les xifres següents corresponen al Congrés dels Diputats, no al Senat, i reflecteixen el resultat definitiu d'aquells comicis. Convé distingir-les de les enquestes posteriors: aquestes estimen preferències electorals, però no modifiquen el repartiment que va sortir de les urnes.

Resultats de les quatre principals candidatures

• Partit Popular: 137 escons i 33,05 % dels vots. Va ser la candidatura més votada i la que va obtenir més representants, encara que va quedar a 39 diputats de la majoria absoluta. El seu avantatge sobre el PSOE va ser de 16 escons i 1,35 punts percentuals. (Resultats oficials del 23J).
• PSOE: 121 escons i 31,70 %. Va ocupar la segona posició tant en vots com en representació parlamentària. Aquesta xifra inclou el PSC i va deixar la candidatura socialista a 55 diputats de la majoria absoluta. (Resultats oficials del 23J).
• Vox: 33 escons i 12,39 %. Va ser la tercera candidatura, amb dos representants més que Sumar i una diferència de vuit centèsimes en el percentatge de vot estatal. (Resultats oficials del 23J).
• Sumar: 31 escons i 12,31 %. Va quedar en quarta posició; Podem va concórrer integrat en aquesta candidatura, per la qual cosa no s'ha d'afegir com una candidatura electoral independent en comptabilitzar aquell resultat. (Demòcrata, comparació amb 2023).

Les altres candidatures amb representació

Altres set candidatures van aconseguir diputats i van completar el repartiment del Congrés. Aquests van ser els seus resultats, ordenats per nombre d'escons; els percentatges expressen el seu pes sobre el vot estatal, no només sobre el territori en què es van presentar:

• Esquerra Republicana de Catalunya (ERC): 7 escons i 1,91 % dels vots.
• Junts per Catalunya: 7 escons i 1,61 %.
• EH Bildu: 6 escons i 1,36 %.
• Partit Nacionalista Basc (PNB): 5 escons i 1,12 %.
• Bloc Nacionalista Gallec (BNG): 1 escó i 0,63 %.
• Coalició Canària: 1 escó i 0,49 %.
• Unió del Poble Navarro (UPN): 1 escó.

El repartiment complet de representants figura en la proclamació oficial publicada en el BOE.

Què va significar aquest repartiment

La principal conclusió va ser que guanyar les eleccions no equivalia a disposar d'una majoria suficient per governar. Els 137 escons del PP i els 33 de Vox sumaven 170: sis menys que la majoria absoluta; afegint el diputat d'UPN, la xifra arribava a 171. Per la seva banda, els 121 diputats del PSOE i els 31 de Sumar sumaven 152, també per sota d'aquest llindar.

Per tant, cap d'aquestes sumes assolien per si soles els 176 representants. El resultat va donar rellevància als acords amb altres formacions i explica per què els partits amb menys escons van tenir un paper important en les negociacions posteriors. Demòcrata va analitzar aquesta aritmètica parlamentària i com va condicionar l'inici de la legislatura.

En síntesi: PP primer, PSOE segon, Vox tercer i Sumar quart, dins d'un Congrés amb onze candidatures representades i sense majoria absoluta d'una sola formació.