La decisió de Sánchez: activar el rellotge electoral per al 29 de novembre o rearmar-se entorn de l'habitatge

A Espanya, un reial decret llei d'habitatge segueix exactament el mateix esquema que qualsevol altre decret llei: el Govern l'aprova i entra en vigor de forma immediata, però la seva validesa definitiva depèn d'un tràmit parlamentari específic al Congrés dels Diputats, amb possible continuació posterior com a projecte de llei al Congrés i Senat.

1. Aprovació pel Govern i publicació

Tot i que és un pas previ, convé situar-lo: el Govern dicta el reial decret llei emparant-se en l'article 86 de la Constitució, al·legant una situació d'extraordinària i urgent necessitat. S'aprova en Consell de Ministres i es publica al BOE, moment en què entra en vigor.

A efectes parlamentaris, aquesta publicació marca l'inici del termini màxim de trenta dies perquè el Congrés es pronunciï sobre la seva convalidació o derogació.

2. Sotmetiment immediat al Congrés

Segons l'article 86 de la Constitució, els reials decrets llei han de ser immediatament sotmesos a debat i votació de totalitat al Congrés. Això s'articula així:

• La Presidència del Congrés rep la comunicació del Govern i, amb la Mesa i la Junta de Portaveus, inclou el reial decret llei a l'ordre del dia del Ple.
• Si el Congrés no està reunit o està dissolt, la Diputació Permanent assumeix les facultats del Ple en relació amb els decrets llei (el propi Reglament del Congrés li atribueix expressament les competències de l'article 86 de la Constitució). Posteriorment, haurà de donar compte al Ple un cop constituïda la nova Cambra.

3. Debat de totalitat i votació de convalidació o derogació

El tràmit nuclear és un únic debat de totalitat, de caràcter específic i sumari:

• Intervé en primer lloc un membre del Govern defensant el contingut del reial decret llei (en aquest cas, les mesures d'habitatge).
• A continuació prenen la paraula els portaveus dels grups parlamentaris, fixant la seva posició a favor o en contra de la convalidació.
• No es discuteixen articles ni esmenes: el Congrés es limita a decidir si convalida o deroga el text en bloc.

La votació es fa normalment per majoria simple: el reial decret llei queda convalidat si obté més vots a favor que en contra dins del termini de trenta dies des de la seva promulgació. Si resulta derogat, perd vigència (sense perjudici dels règims transitoris que eventualment pugui preveure o que pugui aprovar-se després).

4. Decisió sobre la seva tramitació com a projecte de llei

En el mateix debat, o immediatament després, el Ple del Congrés pot decidir que el reial decret llei es tramiti com a projecte de llei. Aquesta opció també està prevista a l'article 86 de la Constitució:

• La proposta pot formular-la el Govern o els grups parlamentaris, i el Ple decideix si obre o no aquesta tramitació ulterior.
• Si s'acorda, el text del reial decret llei es converteix en un projecte de llei, sobre el qual ja podran presentar-se esmenes, seguir tràmit en comissió, ponència, dictamen i nou Ple.
• Amb caràcter general, aquest projecte pot sotmetre's al procediment d'urgència, previst en el Reglament del Congrés: la Mesa, a petició del Govern, de dos grups o d'una cinquena part dels diputats, pot declarar-lo urgent, cosa que redueix a la meitat els terminis.

5. Intervenció del Senat (només si es tramita com a projecte de llei)

El Senat no participa en la fase de convalidació o derogació del reial decret llei, que és exclusiva del Congrés. El Senat entra en joc només si:

• El Congrés ha convalidat el decret llei, i
• A més ha acordat tramitar-lo com a projecte de llei.

En aquest cas, després de l'aprovació del text pel Congrés, s'envia al Senat, que disposa d'un termini ordinari de dos mesos per vetar-lo o esmenar-lo, reduït a vint dies naturals si es manté la tramitació per urgència. El Congrés té l'última paraula sobre un eventual veto o sobre les esmenes.

6. Particularitats materials en matèria d'habitatge

Tot i que el procediment parlamentari és el mateix per a qualsevol matèria, en habitatge hi ha una cautela material rellevant:

• El reial decret llei ha de respectar els límits materials de l'article 86: no pot afectar el nucli dels drets fonamentals del Títol I, el règim electoral, les institucions bàsiques de l'Estat ni el règim de les comunitats autònomes.
• L'habitatge es connecta amb l'article 47 de la Constitució (principi rector de política social i econòmica). A la pràctica, moltes mesures d'habitatge s'han adoptat per reial decret llei, però sempre sota el control eventual del Tribunal Constitucional, que revisa tant l'existència d'extraordinària i urgent necessitat com el respecte als límits materials.

En resum, per “aprovar” políticament un reial decret llei d'habitatge no n'hi ha prou amb la decisió del Govern: és imprescindible que el Congrés el convalidi dins dels trenta dies següents i, si escau, el transformi en llei després de la tramitació parlamentària ordinària o per urgència, amb pas posterior pel Senat.

La Constitució espanyola reconeix al president del Govern una competència central en la convocatòria d'eleccions generals anticipades, però ho fa amb límits i contrapesos clars. Aquesta facultat s'articula sobretot en l'article 115 de la Constitució i es relaciona amb el sistema d'investidura de l'article 99.

1. Facultat de proposar la dissolució de les Corts Generals

La competència clau del president és proposar la dissolució del Congrés, del Senat o de les Corts Generals al Rei. Jurídicament, l'acte formal de dissolució i convocatòria el realitza el Rei mitjançant decret, però:

• La iniciativa és exclusivament del president del Govern.
• El decret de dissolució ha d'anar referendat pel president (és a dir, ell assumeix la responsabilitat política i jurídica de l'acte).

En la pràctica, això significa que no hi ha dissolució anticipada sense voluntat del president. El Rei actua com a cap de l'Estat que formalitza la decisió, però la responsabilitat efectiva recau en el president del Govern.

2. Caràcter discrecional però no arbitrari

La Constitució no exigeix al president que justifiqui jurídicament la dissolució; es tracta d'una facultat políticament discrecional. Pot acudir a eleccions anticipades per:

• Resoldre bloquejos parlamentaris o situacions d'ingovernabilitat.
• Reforçar la seva majoria en un context polític favorable.
• Reordenar el mapa polític després de crisis internes de govern o de partit.

Tanmateix, aquesta discrecionalitat està limitada per regles formals i materials que impedeixen un ús abusiu o oportunista sense control.

3. Límits temporals i materials a la dissolució

L'article 115 CE estableix diversos límits directes a la competència presidencial:

• Prohibició de dissoldre durant la tramitació d'una moció de censura: si s'ha presentat una moció de censura i encara no s'ha votat, el president no pot proposar la dissolució. S'evita així que faci servir les eleccions per eludir un possible relleu parlamentari.
• Termini mínim entre dissolucions: no pot acordar-se una nova dissolució abans que hagi transcorregut un any des de l'anterior dissolució pel mateix mecanisme. Es limita la possibilitat d'encadenar convocatòries anticipades.
• Prohibició en estats excepcionals: el Congrés no pot ser dissolt quan està declarat l'estat de setge. Aquesta situació exigeix un Parlament en funcions raonablement estable.

A més, la Constitució preveu que, excepte aquests límits, el president pot proposar la dissolució en qualsevol moment de la legislatura, sense necessitat que existeixi una crisi formal de govern.

4. Fixació de la data electoral dins de marges constitucionals

La Constitució imposa un marc temporal a la convocatòria i celebració de les eleccions després de la dissolució:

• El decret de dissolució ha de senyalar la data de les eleccions.
• La celebració dels comicis ha de respectar els terminis generals de la Constitució i la legislació electoral (especialment la Llei Orgànica del Règim Electoral General), que fixen un interval des de la dissolució fins al dia de la votació.

Dins d'aquests marges legals, el Govern —i, en última instància, el president— té un marge de decisió política sobre el moment concret dels comicis (per exemple, avançar unes setmanes o triar una data que coincideixi o no amb altres eleccions).

5. Relació amb el fracàs de la investidura

Existeix un altre mecanisme de dissolució lligat al bloqueig de la investidura (art. 99 CE): si passen dos mesos des de la primera votació d'investidura sense que cap candidat hagi estat elegit president, les Corts queden dissoltes automàticament.

En aquest cas, la iniciativa ja no depèn de la voluntat política del president del Govern (de fet, pot ni tan sols existir un president investit), per la qual cosa no es tracta pròpiament d'una competència seva. La dissolució és un efecte constitucional automàtic i el decret l'expedeix el Rei, amb el refrendament de la Presidència del Congrés, no del Govern.

6. Responsabilitat política de la decisió

Tot i que la Constitució formula aquesta competència de manera relativament escueta, la pràctica parlamentària l'ha consolidat com una de les eines més rellevants del president. Cada convocatòria anticipada:

• Suposa sotmetre's a la revalidació directa de l'electorat.
• Reordena la correlació de forces a les Corts i pot reforçar o debilitar el Govern.
• Està sotmesa a control polític (debat públic, oposició parlamentària) i, en última instància, al judici dels votants.

En suma, la Constitució atorga al president del Govern una competència central per activar eleccions anticipades mitjançant la proposta de dissolució, però l'envolta de límits temporals, materials i de responsabilitat política que busquen equilibrar estabilitat institucional i capacitat de resposta a les crisis.

Després de les últimes eleccions generals celebrades el 23 de juliol de 2023, el Congrés dels Diputats es compon de 350 escons repartits entre onze forces polítiques amb representació. Aquesta és la base de l'actual XV Legislatura. Tot i que hi ha hagut baixes i substitucions individuals al llarg de la legislatura, el repartiment d'escons per partit continua sent el que va sortir de les urnes.

Repartiment d'escons per partit després del 23‑J

Segons els resultats oficials publicats per la Junta Electoral Central i recollits per mitjans com RTVE i altres resums de resultats[19], la distribució inicial —que és la que estructura avui la Cambra— és la següent:

• Partit Popular (PP): 137 escons. És la primera força al Congrés en nombre de diputats. Constitueix el Grup Parlamentari Popular.
• Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE): 121 escons. Segona força de la Cambra i primer partit del bloc que sosté el Govern. Forma el Grup Parlamentari Socialista.
• Vox: 33 escons. Tercera força en nombre de diputats, enquadrada en el Grup Parlamentari Vox.
• Sumar: 31 escons. Coalició d'esquerra a la del PSOE. Conforma el Grup Parlamentari Plurinacional SUMAR, que agrupa diferents forces integrades en la candidatura del 23‑J.
• Esquerra Republicana de Catalunya (ERC): 7 escons, organitzats en el Grup Republicà.
• Junts per Catalunya (Junts): 7 escons, amb el seu propi Grup Parlamentari Junts per Catalunya.
• EH Bildu: 6 escons, integrats en el Grup Parlamentari Euskal Herria Bildu.
• EAJ‑PNV: 5 escons, que formen el Grup Parlamentari Basc (EAJ‑PNV).
• Bloc Nacionalista Gallec (BNG): 1 escó.
• Coalició Canària (CCa): 1 escó.
• Unió del Poble Navarro (UPN): 1 escó.

A més, en aquesta legislatura s'ha donat el cas de Podem amb 5 diputats, que no es van integrar a SUMAR en la distribució final de grups i van passar a formar part del Grup Mixt juntament amb altres partits d'un sol escó (com BNG, CCa o UPN) i alguns diputats no adscrits procedents d'altres formacions. La informació de premsa i anàlisis electorals recents identifiquen clarament aquests cinc escons com a part del mapa parlamentari actual[3][13][19].

Composició per grans blocs

A efectes de l'aritmètica política, aquesta distribució se sol agrupar en dos grans blocs, als quals s'afegeixen les forces nacionalistes i regionalistes amb capacitat d'inclinar les majories:

• Bloc de dretes: fonamentalment PP (137), Vox (33) i UPN (1), amb el suport potencial de Coalició Canària (1). En total, al voltant de 172 escons si es compta CCa; 170 si es computen només PP, Vox i UPN, xifra que diversos anàlisis utilitzen com a referència per mesurar possibles majories alternatives[21].
• Bloc d'investidura del Govern: el nucli el formen PSOE (121) i Sumar (31). A ells s'afegeixen per a les grans votacions partits com ERC (7), Junts (7), EH Bildu (6), EAJ‑PNV (5), BNG (1) i, en ocasions, CCa (1). És a dir, un bloc molt fragmentat que, quan s'alinea completament, supera àmpliament la majoria absoluta de 176 escons, però la seva cohesió depèn d'acords cas per cas[21].

Els 5 diputats de Podem, en enquadrar-se al Grup Mixt i situar-se políticament a l'esquerra del PSOE, solen computar-se en l'òrbita del bloc progressista, tot i que la seva posició concreta varia segons la iniciativa.

Moviments interns sense canvi en el repartiment de partits

Des de l'inici de la legislatura hi ha hagut un nombre significatiu de renúncies individuals i substitucions. Informacions de Demòcrata recullen, per exemple, que més d'un de cada vuit diputats ha deixat el seu escó en algun moment de la legislatura, sent el PSOE el grup amb més canvis[2][3]. També s'han produït casos visibles com la dimissió de José Luis Ábalos, després de la qual el PSOE va recuperar un vot efectiu al Ple amb l'entrada de la següent candidata a la llista de València, tornant a disposar de 121 vots a la Cambra[126211.0].

Aquests relleus, però, no alteren el nombre d'escons per partit sorgit de les eleccions, perquè els substituts procedeixen sempre de les mateixes llistes electorals. El que canvia és la identitat dels diputats i, en alguns casos, la seva ubicació en un grup parlamentari o un altre (per exemple, quan un diputat passa al Grup Mixt), però l'aritmètica bàsica del Congrés continua sent la descrita més amunt.

En resum, el Congrés actual manté la mateixa composició partidista que va sortir del 23‑J: un PP clarament primer en escons, un PSOE segon però clau per formar Govern, una dreta parlamentària que suma 170 diputats entre PP, Vox i UPN, i un bloc d'investidura numèricament viable però molt dependent de la cohesió de diverses forces nacionalistes i d'esquerra.