La vaga general comença amb enfrontaments entre piquets i la Policia a Mercamadrid

A 11 de novembre de 2026, la principal proposta parlamentària impulsada pels sindicats de llogaters, sobre lloguers temporals i per habitacions, ha caducat amb la dissolució de les Corts del 6 d’octubre. Per tant, ja no està simplement bloquejada ni esperant una votació: la seva tramitació va acabar sense convertir-se en llei. Convé distingir-la de les reivindicacions sindicals més recents i dels decrets d’habitatge rebutjats a l’octubre.

La iniciativa principal: lloguers temporals i habitacions

La Proposició de Llei per a la regulació dels contractes de lloguer temporals i lloguer d’habitacions, expedient 122/000136, va ser publicada el 31 d’octubre de 2024. La seva finalitat era estendre a aquestes modalitats les garanties del lloguer habitual i evitar que s’utilitzessin per eludir la regulació residencial. La proposta va ser impulsada pels sindicats i presentada per Sumar, ERC, EH Bildu i representants de Podemos i BNG (Demócrata, 17/12/2024).

El seu recorregut cal separar-lo en diversos moments:

• Primer intent rebutjat. Una versió anterior, presentada al juny de 2024, no va superar el debat inicial del 17 de setembre. Aquest procediment va concloure; no va ser la mateixa iniciativa que va continuar després (Demócrata, 17/09/2024).
• Segon intent admès políticament. El 17 de desembre de 2024 va superar la presa en consideració, és a dir, la votació amb la qual el Congrés decideix començar a tramitar una proposta (Demócrata, 17/12/2024).
• Treball parlamentari posterior. Al novembre de 2025 va començar el treball de la ponència, el grup de diputats que prepara el text. El Ple va acordar el 27 de novembre reservar-se el debat i la votació final, decisió publicada el 3 de desembre (BOCG, 03/12/2025).
• Final sense aprovació. La iniciativa va caducar el 6 d’octubre de 2026 amb la dissolució de les Corts. No va arribar a convertir-se en una llei aprovada (BOE de dissolució).

Quines mesures van quedar sense culminar

La segona proposta plantejava justificar documentalment la temporalitat i fixar inicialment un màxim de nou mesos, enfront dels sis del primer intent. També pretenia que determinats excessos de durada o encadenaments de contractes passessin a tractar-se com a lloguer habitual. Durant la negociació hi va haver diferències sobre els terminis i la inclusió de les habitacions, a més de propostes fiscals; eren continguts en discussió, no obligacions aprovades (Demócrata, 18/11/2025).

El «decret Maricarmen» i les noves reivindicacions

El denominat «decret Maricarmen» va ser el nom donat pels sindicats al seu paquet de setembre de 2026, no la denominació oficial d’una norma. Reunia protecció davant els desnonaments, congelació de lloguers, regulació de temporada i habitacions i renovacions automàtiques de contractes. Part de les seves demandes es va incorporar a dos decrets governamentals que, segons la informació publicada, van ser rebutjats pel Congrés el 2 d’octubre; aquestes mesures van quedar sense efecte (Demócrata, 03/10/2026).

El programa sindical presentat al novembre afegeix una reforma constitucional i un estatut de les persones llogateres. Són reivindicacions polítiques: a les fonts consultades no consta una tramitació parlamentària pròpia d’aquest nou paquet (Demócrata, 09/11/2026). La conclusió pràctica és que no hi ha una aprovació pendent que pugui donar-se per immediata: la proposta principal va acabar sense llei.

El Ministeri de l’Interior pot dirigir i coordinar els dispositius de Policia Nacional i Guàrdia Civil durant una vaga general per protegir les persones, els béns i l’exercici dels drets. Aquesta competència no permet impedir una vaga lícita ni suposa un comandament automàtic sobre totes les policies autonòmiques i locals: ha d’exercir-se respectant les seves competències i les garanties constitucionals.

1. Fonament i finalitat de la intervenció

L’article 104 de la Constitució Espanyola encomana a les Forces i Cossos de Seguretat «protegir el lliure exercici dels drets i llibertats i garantir la seguretat ciutadana». Per tant, el dispositiu ha de protegir també els qui exerceixen el dret de vaga, reconegut a l’article 28.2, i els qui participen en manifestacions pacífiques, emparades per l’article 21.

Els articles 1 i 3 de la Llei Orgànica 2/1986 atribueixen al Govern el manteniment de la seguretat pública i estableixen la cooperació recíproca i la coordinació mitjançant els òrgans legalment previstos. La convocatòria d’una vaga general no altera per si sola aquest marc ordinari.

2. Qui planifica, coordina i executa

El Reial Decret 207/2024, que desenvolupa l’estructura del Ministeri, distribueix aquestes responsabilitats:

• Secretaria d’Estat de Seguretat: sota l’autoritat del ministre, exerceix el comandament de les forces estatals i coordina i supervisa els seus serveis i missions. L’article 2.1 també li atribueix protegir els drets de reunió i manifestació i coordinar les competències de les Delegacions i Subdelegacions del Govern en seguretat ciutadana.
• Direcció General de Coordinació i Estudis: l’article 6 li encarrega elaborar instruccions i plans directors i operatius de seguretat ciutadana, supervisar la seva execució i donar suport a la coordinació amb policies autonòmiques i locals.
• Direccions Generals de la Policia i de la Guàrdia Civil: els articles 3 i 4 els atribueixen el comandament directe dels seus cossos, la direcció dels serveis i la distribució d’unitats o mitjans. Les cadenes operatives concreten aquestes decisions.

A més, l’article 14.1 de la Llei Orgànica 2/1986 disposa que Interior determina els serveis de la Guàrdia Civil relacionats amb la seguretat ciutadana. La seva naturalesa militar no converteix un dispositiu de vaga en una missió militar.

3. Coordinació amb altres administracions

Cal distingir comandament jeràrquic de coordinació entre administracions. Interior dirigeix les forces estatals; la col·laboració amb policies autonòmiques i locals ha de respectar els seus àmbits competencials i articular-se mitjançant els mecanismes legals corresponents.

La Llei Orgànica 2/1986 contempla òrgans de coordinació, incloses juntes de seguretat autonòmiques i locals. Aquests permeten harmonitzar actuacions i organitzar la cooperació, però no justifiquen que Interior substitueixi indiscriminadament les autoritats autonòmiques o municipals.

4. Límits durant la vaga

El dispositiu té una finalitat protectora, no la de neutralitzar la protesta. L’article 3.2 de la Llei Orgànica 9/1983 obliga a protegir reunions i manifestacions davant els qui intentin impedir-les o pertorbar-les. No requereixen autorització prèvia, encara que les celebrades en vies públiques estan subjectes a comunicació.

La seva prohibició exigeix raons fonamentades d’alteració de l’ordre públic amb perill per a persones o béns; la seva dissolució ha d’ajustar-se als supòsits legals. Així mateix, l’article 5 de la Llei Orgànica 2/1986 exigeix neutralitat, imparcialitat i congruència, oportunitat i proporcionalitat en els mitjans emprats.

En definitiva, Interior pot planificar desplegaments, assignar recursos i coordinar respostes policials, però la vaga no constitueix per si mateixa una amenaça que habiliti restriccions generals. Aquestes han de tenir fonament legal i queden sotmeses al control judicial previst a l’article 106 de la Constitució.

Pepe Álvarez ha desenvolupat una trajectòria fonamentalment sindical, no de càrrecs públics: va començar com a representant de treballadors en una fàbrica barcelonina, va dirigir la UGT de Catalunya durant 26 anys i encapçala l’organització estatal des de 2016. La seva dimensió política prové de la negociació amb governs i empresaris i de la seva intervenció en els debats laborals i territorials.

D’Astúries al sindicalisme industrial

Nascut a Belmonte de Miranda, Astúries, el 20 de març de 1956, es va traslladar a Barcelona el 1975, amb 19 anys, per treballar a La Maquinista Terrestre i Marítima, posteriorment integrada a Alstom. Allà va iniciar la seva activitat sindical durant la transició a la democràcia.

El 1976 va ser elegit membre de la secretaria de la UGT al seu centre de treball i, el 1978, va entrar al comitè d’empresa. Va començar aleshores a assumir responsabilitats al Sindicat del Metall de Barcelona. Durant els anys vuitanta va ampliar les seves funcions d’organització i acció sindical a la Federació del Metall de la UGT de Catalunya. Aquesta etapa industrial va ser la base de la seva posterior carrera, segons la biografia de la CES.

Vint-i-sis anys al capdavant de la UGT de Catalunya

El 1989 va presidir la comissió gestora de l’organització catalana i, el 1990, va ser elegit secretari general, responsabilitat que va mantenir fins al 2016. Durant aquest període va defensar una major autonomia sindical respecte dels partits i una organització oberta a la diversitat social catalana.

El seu lideratge va combinar la negociació amb empreses i administracions amb la participació en conflictes laborals i debats polítics. La seva posició davant la qüestió territorial catalana també va generar controvèrsia: va mantenir una actitud oberta al debat sobre el dret a decidir i, sota la seva direcció, la UGT de Catalunya va col·laborar amb Òmnium. Aquesta vessant de la seva trajectòria cal distingir-la d’una carrera institucional: a les fonts consultades no consta que hagi estat diputat, senador o membre d’un Govern.

El relleu de Cándido Méndez i la direcció estatal

Al març de 2016 va guanyar el 42è Congrés Confederal de la UGT i va succeir Cándido Méndez. Va ser una elecció competida: es va imposar a Miguel Ángel Cilleros per 17 vots. La seva candidatura va plantejar renovar l’organització i recuperar capacitat reivindicativa després de la crisi econòmica, com recull aquest perfil de la seva trajectòria.

Va ser reelegit el 2021 i, al novembre de 2024, va obtenir un tercer i últim mandat amb el 79,44 % dels vots, previst fins al 2028. La informació de la UGT i la crònica de la seva reelecció documenten aquesta continuïtat.

Al capdavant de la UGT ha combinat mobilització i diàleg social, és a dir, negociació entre sindicats, empresaris i Govern. Les seves prioritats han inclòs recuperar drets laborals, reforçar la negociació col·lectiva, millorar salaris i pensions i reduir el temps de treball. Durant la pandèmia va participar en les negociacions per protegir l’ocupació. La seva dimensió europea es va ampliar el 2019, quan va ser elegit vicepresident de la Confederació Europea de Sindicats.

Una influència política exercida des del sindicat

Álvarez manté una intervenció pública que va més enllà del centre de treball. A l’octubre de 2025 va defensar reduir la jornada a 37,5 hores com a pas cap a les 32, segons Demócrata. Al desembre d’aquell any va elogiar el balanç social del Govern de Pedro Sánchez, especialment en contractació i pensions, com va recollir el diari Demócrata. La seva trajectòria s’entén, per tant, com la d’un dirigent sindical amb influència política, no com la d’un representant elegit per governar.