Recordo el PP i a Vox carregant contra la excepció ibèrica, la mesura adoptada pel Govern de Pedro Sánchez per alleujar la factura de la llum a ciutadans i empreses en el pitjor de la guerra il·legal llançada per Putin contra Ucraïna. Eren els temps, segons el PP, del "timo ibèric".
Quatre anys després, a causa de les conseqüències d’una nova guerra il·legal, la de Trump i Netanyahu contra l’Iran, és Itàlia la que s’encamina per un camí semblant. Giorgia Meloni presumeix d’un acord preliminar amb Brussel·les per intervenir el mercat elèctric del seu país. La pregunta és: on és el "timo italià"? No se senten els seus aliats espanyols denunciar amb el mateix ardor aquesta intervenció del sagrosant mercat. Sembla que el judici depèn massa del color del Govern.
El cert és que Meloni no fa sinó aprofitar el camí ja obert aleshores per Espanya i Portugal. No és una comparació capritxosa: ARERA, el regulador italià, pren expressament el topall ibèric com a model conceptual i considera que el seu balanç net ha estat àmpliament favorable. La dreta espanyola hauria de reconèixer que el Govern va encertar a protegir els consumidors davant aquella emergència. Però al Govern, ni aigua.
On és el "timo italià"? No se senten els seus aliats espanyols denunciar amb el mateix ardor aquesta intervenció del sagrosant mercat
Fem memòria. El 2022, les renovables aportaven el 42,2% del mix espanyol i els cicles combinats, el 24,7%. Tanmateix, quan el gas marcava el preu marginal, l’encariment es traslladava a l’electricitat produïda amb altres tecnologies, disparant la factura. El març d’aquell any, just abans de la intervenció, el mercat diari espanyol havia promediat 283,30 €/MWh. El problema era que el cost d’una part de la generació contaminava el preu del conjunt.
La excepció ibèrica, en marxa des del 15 de juny de 2022, va frenar aquest contagi i va estalviar milers de milions a ciutadans i empreses, 4.970 milions d’euros fins al 31 de gener de 2023 segons el MITECO. Amb una dada essencial: l’agost de 2022 el preu resultant, inclosa la compensació a les centrals, va ser més d’un 18% inferior al que s’hauria registrat sense el mecanisme. Això és el que importa: l’estalvi després de pagar l’ajust.
També va contribuir a contenir la inflació. El Banc d’Espanya va calcular inicialment que el mecanisme restaria al voltant de mig punt a la inflació mitjana del 2022. L’INE acabaria constatant una baixada de l’IPC interanual del 10,8% al juliol fins al 5,7% el desembre. Seria exagerat atribuir tota aquesta davallada a l’excepció ibèrica -també hi va influir l’evolució del preu del gas i altres mesures-, però negar-ne la contribució tampoc no es sosté.
Enfront de l’actual crisi, considero que Itàlia té raons per intervenir, però parteix de condicions menys favorables per reproduir el resultat espanyol. El 2025, les renovables representaven el 49,4% de la seva generació i el gas, el 44,6%. El seu preu majorista mitjà va ser de 115,94 €/MWh, enfront de 65,28 a Espanya: un 78% més.
Aquesta diferència importa: a igualtat de disseny i de rebaixa del preu, una proporció més gran de generació gasista exigeix compensar més electricitat i deixa menys marge per a l’estalvi net. Tampoc n’hi ha prou amb comparar el percentatge renovable total. Segons Ember, el 2025 l’eòlica i la solar aportaven el 42% de l’electricitat espanyola, enfront del 25% de la italiana. La meva tesi és que Itàlia tindrà més dificultats per repetir el benefici ibèric; quantificar el seu estalvi final exigirà conèixer el disseny definitiu.
Itàlia té raons per intervenir, però parteix de condicions menys favorables per reproduir el resultat espanyol
A més, Itàlia disposa de més capacitat d’intercanvi amb els seus veïns. Per a l’hivern del 2025, ARERA recollia màxims d’uns 11,5 GW d’importació i 5,8 GW d’exportació en les hores laborables de més activitat. La connexió amb França, la principal sortida del mercat ibèric cap a la resta d’Europa, rondava els 2,8 GW el 2022. Són capacitats d’intercanvi, no quantitats efectivament exportades, però mostren per què cal examinar amb cura els efectes transfronterers.
Itàlia va ser importadora neta el 2025: va comprar 51,8 TWh i va vendre 4,9 TWh, segons Terna. Això no impedeix exportar en determinades hores. Abaratir el gas reconegut a les centrals pot desplaçar importacions i augmentar la producció nacional, el consum de gas o les exportacions. Si el benefici surt a l’exterior i la compensació es queda dins, una part del cost acaba suportant-lo el consumidor italià. És un risc que el disseny ha de limitar, no una pèrdua que pugui donar-se ja per calculada.
Hi ha una altra diferència decisiva que adverteix la pròpia ARERA: en el cas ibèric van augmentar els ingressos associats a la congestió de les interconnexions i van ajudar a finançar la mesura. A Itàlia podria passar el contrari: en reduir-se la diferència de preus amb els països dels quals importa electricitat, disminuirien aquests ingressos, especialment a les fronteres del nord. Menys recursos per aquesta via poden deixar una part més gran de la compensació a càrrec dels consumidors locals.
Perquè la intervenció s’ha de pagar. La legislació italiana preveu recuperar compensacions mitjançant càrrecs sobre el consum elèctric. Per tant, el risc immediat recau en les factures; no tot el cost es carrega automàticament als pressupostos públics. Si el Govern ho assumís via Pressupostos, entraria en joc un deute del 139,9% del PIB. Una raó més per exigir comptes complets i salvaguardes abans de celebrar l’anunci.
Però Espanya tampoc ja és la de 2022. Segons les dades provisionals de Red Eléctrica per al període gener-setembre d’aquest any, les renovables van aportar el 57,3% de la generació; la nuclear, el 18,7% i els cicles combinats, el 16,8%. Dins del total, la fotovoltaica va representar el 23%, l’eòlica el 19,7% i l’hidràulica l’11,4%. El sistema ha canviat, i la nostra resposta a les crisis ho ha de tenir en compte.
La comparació d’Ember és reveladora: entre gener i maig de 2026 el gas va influir en el preu en el 9% de les hores a Espanya, enfront del 75% a Itàlia. A Espanya aquest indicador era del 52% el 2021. És una estimació de la influència del gas, no el percentatge d’electricitat que genera. Les renovables estan debilitant el vincle que abans obligava a pagar tanta electricitat pel preu del combustible fòssil.
Això no ens fa immunes. Red Eléctrica va situar el preu mitjà del mercat diari del setembre en 143,25 €/MWh. La tensió d’aquest hivern obliga a actuar on persisteixi l’exposició al gas. Però la dada dels primers mesos no es pot extrapolar a tot l’any, i tampoc es pot donar per justificat repetir sense canvis una intervenció general dissenyada per al sistema de 2022.
L’excepció ibèrica va ser un pont per superar una emergència mentre avançàvem amb les renovables. Convertir-la en solució permanent podria debilitar els senyals d’inversió i perllongar la dependència que volem superar. Una altra qüestió és exigir una contribució especial pels beneficis extraordinaris que la crisi està generant a la indústria fòssil.
Un exemple recent: Repsol va comunicar fa uns dies un benefici net de 5.006 milions d’euros entre el gener i el setembre de 2026, davant els 1.177 milions de l’any abans. Inclou un efecte positiu de 943 milions per la revalorització d’existències. No tot benefici equival a una guanyada caiguda del cel, però aquestes xifres justifiquen examinar quins guanys extraordinaris produeix la crisi i com poden contribuir a alleujar-la.
L’excepció ibèrica va ser un pont per superar una emergència mentre avançàvem amb les renovables
Aquest és el risc estratègic per a Itàlia: gastar cada cop més en esmorteir el preu del gas sense accelerar prou les alternatives que permeten dependre’n menys. Sorprèn que Meloni hagi de protegir el seu país d’una crisi agreujada per la guerra dels Estats Units i Israel contra l’Iran, mentre els seus aliats europeus són molt menys bel·ligerants amb les decisions del seu amic Trump que no pas amb les mesures que va impulsar el Govern espanyol.
La recepta per a Itàlia és similar, encara que no idèntica, a la d’Espanya: més renovables, xarxes i emmagatzematge, juntament amb una major electrificació de l’economia. Una ajuda temporal pot tenir sentit si serveix per arribar abans a aquest objectiu. Si perpetua el gas, acabarà alimentant la factura de la següent crisi fòssil.
El gas pot tenir un límit; sembla que la incoherència política no en té.