Hi ha autobusos demà 11 de novembre? Serveis mínims de l’EMT, urbans i interurbans

Els serveis mínims durant una vaga general de transport públic els ha de fixar una autoritat governativa competent, mitjançant una resolució motivada i proporcionada. La seva finalitat és preservar les necessitats essencials de la població, no mantenir el funcionament normal del transport. No existeix un percentatge obligatori i uniforme per a tota Espanya: s'han de justificar les prestacions necessàries en cada cas.

1. Fonament legal

L'article 28.2 de la Constitució reconeix el dret de vaga i exigeix garanties per mantenir els serveis essencials de la comunitat. L'habilitació bàsica està en l'article 10 del Reial Decret-llei 17/1977, interpretat conforme a la Constitució: permet a l'autoritat governativa adoptar les mesures necessàries per assegurar aquests serveis.

La Llei 39/2015 regula les garanties administratives, especialment la motivació, notificació i publicació; la Llei 29/1998 estableix el control judicial. Aquestes normes es complementen amb la normativa sectorial i autonòmica i la jurisprudència constitucional. No hi ha un procediment estatal únic i exhaustiu per a totes les modalitats de transport.

2. Qui decideix

La competència depèn del servei afectat i de les atribucions de cada Administració, no simplement que la vaga sigui general:

• Estat: l'autoritat estatal habilitada per als transports de la seva competència.
• Comunitats autònomes: l’òrgan al qual la seva normativa atribueixi la decisió, que pot ser el Govern autonòmic o la conselleria competent.
• Àmbit municipal: cal comprovar l’atribució normativa; ser titular de l’autobús urbà no basta, per si sol, per identificar qui pot imposar els mínims.

L’empresa operadora pot aportar dades i organitzar l’execució, però no substituir l’autoritat en decidir la restricció. Així ho recorda la STC 8/1992.

3. Com es fixen

1. Analitzar la convocatòria. S’identifiquen durada, territori, treballadors i serveis afectats, juntament amb les conseqüències previsibles per a la població.
2. Recollir informació suficient. L’Administració reuneix dades sobre demanda, línies, freqüències, franges horàries, connexions imprescindibles, personal i alternatives disponibles. L’informe empresarial no substitueix la valoració pública.
3. Valorar les propostes sindicals. S’han de respectar els tràmits d’audiència aplicables i considerar les ofertes de manteniment del servei. Negociar no equival a necessitar un acord: la STC 27/1989 aclareix que la negociació prèvia no és un requisit constitucional indispensable.
4. Determinar l’indispensable. Es ponderen el dret de vaga i els drets de la comunitat. No basta invocar molèsties, pèrdues econòmiques o copiar percentatges de convocatòries anteriors.
5. Dictar una resolució motivada. Ha d’identificar la competència, les prestacions exigides i la seva durada, i explicar per què aquest nivell concret resulta necessari i proporcionat. L’essencialitat del transport no permet suprimir la vaga, com assenyala la STC 310/2006.
6. Publicar o notificar i executar. Cal donar-ne coneixement amb antelació suficient, mitjançant el butlletí corresponent quan procedeixi i les comunicacions necessàries. Després, l’operador pot designar treballadors amb criteris objectius, sense ampliar els mínims establerts.

4. Com s’impugnen

Els sindicats i altres subjectes legitimats poden recórrer la resolució davant la jurisdicció contenciós-administrativa, inclòs el procediment especial de protecció de drets fonamentals. El tribunal competent depèn de l’òrgan que hagi dictat l’acte.

Pot sol·licitar-se una mesura cautelar urgent per suspendre’n els efectes abans de la vaga. El recurs no equival per si mateix a una suspensió. El control judicial ha de ser útil i oportú, com destaca la STC 148/1993. Exhaurida la via judicial, és possible l’empara constitucional quan concurrin els seus requisits.

Les comunitats autònomes poden fixar els serveis mínims del transport sobre el qual tinguin competència i responsabilitat política. No poden, per aquesta via, regular lliurement el dret de vaga ni assumir serveis estatals només perquè la vaga es produeixi dins del seu territori. La clau és distingir la regulació general d’aquest dret de la decisió concreta sobre quines prestacions essencials s’han de mantenir.

Distribució de competències

La legislació laboral correspon a l’Estat, conforme a l’article 149.1.7 de la Constitució. Però determinar els serveis mínims no és exclusivament una actuació laboral: també implica garantir el servei públic afectat. Per això, el Tribunal Constitucional atribueix aquesta decisió a l’autoritat estatal o autonòmica competent sobre el servei, com explica la STC 31/2010, seguint la STC 233/1997.

En el transport terrestre, els articles 148.1.5 i 149.1.21 estableixen un criteri fonamentalment territorial: l’Estat té competència sobre els transports que travessen més d’una comunitat; les autonomies poden assumir, mitjançant els seus estatuts, els desenvolupats íntegrament en el seu territori. La STC 118/1996 precisa que un tram interior d’una línia supracomunitària no esdevé, per això, un servei autonòmic independent.

Què poden decidir les autonomies?

• Metro, tramvia i ferrocarrils autonòmics: poden establir les prestacions indispensables quan aquests serveis estiguin dins de les seves competències.
• Autobusos interurbans: poden fixar mínims en els serveis íntegrament autonòmics de la seva competència, atenent a les seves rutes, horaris i necessitats essencials.
• Transport urbà: cal examinar la distribució concreta entre comunitat i municipi. La titularitat municipal del servei no permet concloure automàticament qui ha de dictar els mínims; importa l’atribució de potestats i l’autoritat governativa responsable.
• Serveis estatals: no basta la competència autonòmica d’execució laboral per intervenir. La STC 124/2013 va confirmar la competència estatal sobre serveis aeroportuaris vinculats a aeroports d’interès general, encara que els centres afectats fossin a Catalunya.

Com a exemple estatutari, l’article 170.1.i de l’Estatut català contempla la determinació de serveis mínims. Tanmateix, aquesta previsió s’ha d’interpretar respectant les competències estatals: no atribueix una potestat general sobre qualsevol vaga localitzada a Catalunya.

Límits de la decisió autonòmica

La competència no permet imposar qualsevol nivell de funcionament. L’article 28.2 de la Constitució exigeix compatibilitzar el dret de vaga amb el manteniment dels serveis essencials. L’autoritat ha de respectar aquestes garanties:

• Proporcionalitat: preservar l’indispensable, no reproduir automàticament el servei ordinari. S’han de ponderar durada, franges horàries, àmbit territorial, usuaris afectats i alternatives disponibles.
• Motivació concreta: explicar quines necessitats essencials es protegeixen i per què cada prestació o percentatge resulta necessari. No n’hi ha prou amb fórmules genèriques aplicables a qualsevol vaga.
• Decisió pública imparcial: correspon a l’autoritat governativa; no pot deixar-se la determinació efectiva en mans de l’empresa, encara que sigui pública.
• Consideració de les propostes: s’han de valorar les ofertes de manteniment del servei. No obstant això, la negociació prèvia no és un requisit constitucional indispensable per a la validesa de la decisió, segons la STC 27/1989.

En definitiva, poden concretar mínims dins del seu àmbit competencial, però no neutralitzar la vaga. La STC 2/2022 il·lustra aquest límit: va anul·lar una decisió que va produir, durant les aturades, una prestació del servei essencial superior a l’habitual.

Les últimes eleccions municipals celebrades a Madrid i Barcelona van ser les del 28 de maig de 2023. A Madrid, el PP va aconseguir la majoria absoluta i José Luis Martínez-Almeida va continuar com a alcalde. A Barcelona, Trias per Barcelona va ser la candidatura més votada, però Jaume Collboni, del PSC, va ser elegit alcalde amb el suport dels comuns i el PP.

Madrid: majoria absoluta del PP

L’Ajuntament de Madrid compta amb 57 regidors i la majoria absoluta s’aconsegueix amb 29. El PP va obtenir exactament aquesta xifra, per la qual cosa va poder afrontar la investidura sense necessitat del suport d’altres candidatures. La distribució de les cinc forces que van aconseguir representació va ser la següent:

• PP: 29 regidors i el 44,50 % dels vots.
• Más Madrid: 12 regidors i el 19,11 %.
• PSOE: 11 regidors i el 16,75 %.
• Vox: 5 regidors i el 9,07 %.

El resultat va deixar el PP amb més regidors que les altres tres candidatures representades juntes: 29 davant de 28. Más Madrid va quedar com a segona força municipal, amb un regidor més que el PSOE. Vox va ser la quarta candidatura amb representació. Els resultats es poden consultar a la informació electoral de RTVE.

La conseqüència institucional va ser directa: Martínez-Almeida va ser investit alcalde amb una majoria pròpia. Convé distingir el percentatge de vot del percentatge de regidors: el 44,50 % dels vots es va traduir en 29 dels 57 llocs de l’Ajuntament, suficients per assolir la majoria absoluta de la corporació.

Barcelona: victòria de Trias i alcaldia de Collboni

L’Ajuntament de Barcelona té 41 regidors, de manera que la majoria absoluta requereix 21. Cap candidatura va assolir aquesta xifra a les eleccions. Sis forces van aconseguir representació, amb aquesta distribució:

• Trias per Barcelona–Junts: 11 regidors i el 22,42 % dels vots.
• PSC-CP: 10 regidors i el 19,79 %.
• Barcelona en Comú: 9 regidors i el 19,77 %.
• ERC-AM: 5 regidors i el 11,22 %.
• PP: 4 regidors i el 9,21 %.
• Vox: 2 regidors i el 5,70 %.

Trias per Barcelona va acabar primera, amb un regidor més que el PSC. La diferència percentual entre el PSC i Barcelona en Comú va ser especialment petita: 0,02 punts, tot i que van obtenir deu i nou regidors, respectivament. El detall està disponible als resultats de Barcelona publicats per RTVE.

Tanmateix, guanyar en vots i regidors no es va traduir en obtenir l’alcaldia. Jaume Collboni va ser elegit alcalde amb el suport del PSC, Barcelona en Comú i el PP. Aquestes tres forces reunien 23 regidors —deu, nou i quatre—, per sobre dels 21 necessaris per a la majoria absoluta. Aquest suport a la investidura no s’ha de confondre amb el resultat electoral de cada candidatura.

La diferència principal

A Madrid, la candidatura guanyadora va aconseguir també una majoria suficient per triar l’alcalde sense suports externs. A Barcelona, la candidatura més votada va quedar lluny de la majoria absoluta i l’alcaldia va correspondre al candidat de la segona força gràcies als suports d’altres dues formacions.

Per tant, els dos resultats il·lustren situacions diferents: majoria pròpia a Madrid i elecció mitjançant suports entre candidatures a Barcelona. Aquestes xifres corresponen als ajuntaments de les dues ciutats, no a les seves comunitats autònomes ni al conjunt de les seves províncies.