Pedro Sánchez s'adreça a Begoña Gómez, li agraeix que romangui al seu costat i li declara el seu amor davant dels militants socialistes. "Avui estem més units i som més forts que mai, t'estimo", proclama el president del Govern. Ella puja a l'escenari i ambdós s'abraçen i es besen. L'escena ha tingut lloc aquest dissabte a Fuenlabrada, durant l'acte posterior al Comitè Federal que acaba de proclamar a Sánchez candidat del PSOE per a les eleccions generals del 29 de novembre.
La declaració té una destinatària immediata, però també una audiència molt més gran. Sánchez parla a la seva esposa mentre l'escolten els assistents i les càmeres ho graven, que converteixen el gest en una de les imatges de la jornada. Una mostra d'afecte que, situada en plena precampanya, adquireix també una dimensió política.
La història electoral està plena d'escenes semblants. Des del prolongat petó d'Al Gore a la seva esposa Tipper durant la convenció demòcrata de l'any 2000 fins als discursos de Michelle Obama i Ann Romney en suport dels seus marits, les parelles han exercit un paper destacat en la construcció de la imatge pública dels candidats.
El recurs permet mostrar una faceta que difícilment apareix en un debat parlamentari o en una intervenció institucional. La proximitat, la lleialtat i l'estabilitat familiar poden contribuir a presentar l'aspirant com algú reconeixible per als ciutadans. No obstant això, despertar simpatia, transmetre confiança i aconseguir vots són objectius diferents, i la repercussió d'una fotografia no demostra per si sola la seva eficàcia electoral.
Del "profundament enamorat" de 2024 al petó de Fuenlabrada
La declaració de Sánchez es produeix quan falten 43 dies per a les eleccions generals i el PSOE acaba de formalitzar la seva candidatura. El president no es limita a expressar els seus sentiments, sinó que vincula públicament la fortalesa del seu matrimoni amb les dificultats que, segons denuncia, ambdós han hagut d'afrontar.
El gest troba un precedent en la seva pròpia trajectòria política. A l'abril de 2024, quan va suspendre durant diversos dies la seva agenda per reflexionar sobre la seva continuïtat al capdavant del Govern, Sánchez va situar la seva relació amb Begoña Gómez al centre de les seves explicacions. A la carta que va dirigir a la ciutadania es va descriure com un home "profundament enamorat" de la seva esposa.
Dos anys després, el context és diferent. Si llavors el president plantejava el cost personal de romandre en política, ara presenta la unitat de la parella durant un acte destinat a impulsar una nova candidatura. La relació sentimental apareix així vinculada a un relat de resistència i continuïtat, encara que aquesta lectura política no demostra que el petó estigués preparat ni permet qüestionar la sinceritat de l'afecte.
Al Gore i Tipper, el petó que es va convertir en notícia
Un dels precedents més coneguts es va produir durant la convenció demòcrata nord-americana de l'any 2000. Al Gore va besar prolongadament la seva esposa, Tipper Gore, davant les càmeres, en una escena que contrastava amb la imatge de dirigent seriós i tècnic que havia acompanyat l'aleshores vicepresident dels Estats Units.
L'episodi va assolir una notorietat considerable. Segons una enquesta del Pew Research Center realitzada a l'octubre d'aquell any, el 46% dels votants havia sentit parlar molt del petó, un percentatge superior al registrat per altres aparicions mediàtiques dels candidats, incloses les seves entrevistes al programa d'Oprah Winfrey.
La imatge va aconseguir atraure l'atenció cap a una faceta personal de Gore i es va convertir en un dels moments més recordats de la seva campanya. No obstant això, l'enquesta mesurava el coneixement de l'episodi, no la seva influència sobre la intenció de vot. La seva difusió tampoc permet determinar quants ciutadans van modificar les seves preferències electorals.
El cas il·lustra una diferència important per a qualsevol campanya: una imatge pot assolir una enorme repercussió pública sense que existeixi evidència que hagi aconseguit persuadir nous electors.
Michelle Obama i Ann Romney, el matrimoni com a argument de confiança
Les convencions presidencials nord-americanes de 2012 van oferir dos exemples de com els partits recorren a les parelles per presentar les qualitats personals dels seus candidats. Tant demòcrates com republicans van reservar un paper destacat a les esposas dels seus aspirants, que van utilitzar les seves experiències familiars per parlar del caràcter dels seus marits.
Michelle Obama va explicar davant la convenció demòcrata que l'arribada a la Casa Blanca no havia canviat l'home del qual s'havia enamorat. El seu discurs va relacionar la vida familiar de Barack Obama amb les seves conviccions i amb la preocupació que, segons va defensar, sentia per les dificultats dels ciutadans.
L'intervenció traslladava una idea de continuïtat: l'exercici del poder no hauria alterat els valors personals del president. Michelle Obama es presentava així com algú capaç de donar testimoni del seu caràcter abans i després d'arribar a la Casa Blanca.
En la convenció republicana, Ann Romney també va convertir el seu matrimoni amb Mitt Romney en un dels eixos de la seva intervenció. Va recordar els primers anys de la relació i les dificultats que havien travessat junts per descriure el candidat com un home pacient, afectuós i compromès.
Ambdós partits, malgrat les seves diferències ideològiques, van recórrer a un mecanisme semblant: utilitzar el testimoni de la parella per mostrar quin tipus de persona hi havia darrere de les propostes polítiques. El vincle sentimental permetia parlar de qualitats difícils d'acreditar mitjançant un programa electoral, encara que tampoc garantís que els votants compartissin aquesta valoració.
Kamala Harris i Doug Emhoff, una nova distribució de papers
L'ús electoral de les relacions sentimentals no es limita a les esposes dels candidats. Durant la convenció demòcrata de 2024, Doug Emhoff, marit de Kamala Harris, va relatar com havia conegut la llavors vicepresidenta mitjançant una cita a cegues i com ambdós havien construït una família.
La seva intervenció va connectar la confiança dipositada en Harris dins de l'àmbit familiar amb la que demanava als americans que dipositessin en ella com a aspirant a la Presidència. La història personal es va convertir en un argument per presentar les seves qualitats humanes davant l'electorat.
L'episodi també reflecteix l'evolució del paper de les parelles en les campanyes. Lluny de limitar-se a acompanyar el candidat en els actes públics, poden intervenir amb veu pròpia, participar en l'elaboració de la seva imatge i decidir quins aspectes de la seva vida privada comparteixen amb els ciutadans.
L'exposició de la intimitat també té riscos
L'ús de les relacions personals en campanya presenta dificultats per a qui decideix incorporar-les a la seva comunicació. Una escena que alguns ciutadans interpreten com espontània pot semblar calculada a altres, mentre que l'exposició pública d'una parella pot multiplicar l'escrutini sobre aspectes de la seva vida que no guarden relació amb l'exercici del càrrec.
L'investigador Michael Higgins va examinar aquest fenomen durant les eleccions britàniques de 2010 i va documentar com les esposas dels principals dirigents van adquirir protagonisme en les campanyes, tot i que bona part de la cobertura mediàtica va continuar centrada en la seva aparença i en la seva relació amb el marit.
També existeixen límits en la capacitat de les imatges per generar autenticitat. Un experiment de Simon M. Luebke i Dennis Steffan amb 1.485 participants a Alemanya no va trobar diferències significatives en l'autenticitat percebuda pel mer fet d'utilitzar fotografies, text o una combinació dels dos. Encara que la investigació no estudiava petons electorals, els seus resultats qüestionen que l'exposició visual garanteixi per si mateixa una major credibilitat.
La comunicació emocional pot contribuir a reforçar vincles amb els simpatitzants, però els seus efectes no són uniformes. Els experiments de Ted Brader sobre publicitat electoral van mostrar que les apel·lacions a l'entusiasme podien estimular la participació i activar lleialtats polítiques existents, un resultat que no s'ha de confondre amb la capacitat de convèncer aquells que mantenen posicions contràries.
Des d'aquesta perspectiva, el petó de Sánchez i Begoña Gómez pot interpretar-se com una imatge de cohesió per a l'entorn socialista, tot i que els aplaudiments d'un acte partidista i la difusió d'un vídeo no permeten mesurar el seu impacte electoral. Per conèixer-lo serien necessaris dades que relacionessin l'exposició a l'escena amb la valoració del candidat i la intenció de vot.
La història dels petons i les declaracions d'amor en campanya no demostra que l'afecte guanyi eleccions ni que tota mostra pública d'afecte respongui a una estratègia calculada. Sí que mostra que la vida privada s'ha convertit en un element més de la comunicació política, capaç de despertar emocions i projectar determinades qualitats personals.
El petó de Fuenlabrada pertany a aquesta tradició. Sánchez pot expressar un sentiment sincer cap a la seva esposa i, al mateix temps, protagonitzar una imatge amb significat polític. La seva repercussió mediàtica és visible; les seves conseqüències electorals, per ara, no es poden determinar.