Citi i JP Morgan veuen un impacte limitat de les eleccions en l'economia i destaquen el paper de la immigració en el creixement

A Espanya, la formació d'un Govern després d'unes eleccions generals està regulada principalment per la Constitució (art. 99) i els Reglaments del Congrés i del Senat. És un procés parlamentari, tot i amb la intervenció del Rei, que es pot resumir en diverses fases clarament diferenciades.

1. Proclamació de resultats i constitució de les Corts Generals

• Després de les eleccions, la Junta Electoral Central proclama els resultats definitius i assigna els escons al Congrés i al Senat.
• Es convoca la sessió constitutiva d'ambdues Càmeres, en la qual:
  • Els diputats i senadors prenen possessió del seu escó.
  • Es tria la Mesa de cada Cambra (Presidència, Vicepresidències i Secretaries), per votació interna.
• Amb la constitució del Congrés, queda configurat l’òrgan que ha d’atorgar o negar la confiança al futur president del Govern.

2. Ronda de consultes del Rei amb els partits

• Amb les Corts ja constituïdes, el Rei obre una ronda de consultes amb els representants designats pels partits amb representació parlamentària, començant normalment pels grups menys nombrosos i acabant pels més grans.
• L’objectiu d’aquestes consultes és comprovar quin candidat pot reunir més suports per obtenir la confiança del Congrés.
• Les consultes no tenen un calendari rígid a la Constitució, però solen celebrar-se en un termini relativament curt després de la constitució de la Cambra.

3. Proposta de candidat a la Presidència del Govern

• Després de les consultes, el Rei proposa un candidat a la Presidència del Govern al Congrés dels Diputats.
• Aquest candidat sol ser el líder del partit amb més opcions d’aconseguir majoria (sigui majoria absoluta pròpia, coalició o suports externs).
• La proposta es comunica a la Presidència del Congrés, que convoca la sessió d’investidura.

4. Sessió d’investidura al Congrés

• La Presidència del Congrés fixa data i ordre del dia de la sessió d’investidura.
• Desenvolupament del debat:
  • El candidat exposa sense límit de temps el seu programa de Govern i les línies generals de la seva acció política.
  • A continuació intervenen els grups parlamentaris, seguint un ordre establert (habitualment de major a menor representació). Cada grup pot debatre amb el candidat mitjançant torns de rèplica i dúplica.
• Finalitzat el debat, es passa a la votació d’investidura, que és sempre nominal i pública (cada diputat expressa oralment el seu vot).

5. Majories necessàries i possibles escenaris

• Primera votació: el candidat necessita majoria absoluta del Congrés (176 de 350 diputats).
• Segona votació: si no l’obté, se celebra una nova votació 48 hores després. En aquesta segona votació n’hi ha prou amb la majoria simple (més sí que no, sense comptar abstencions).
• Si el candidat obté la confiança, el Rei el nomena formalment president del Govern mitjançant reial decret, i es procedeix al nomenament dels ministres.
• Si no l’obté, el Rei pot obrir una nova ronda de consultes i proposar un altre candidat (o el mateix, si es considera que pot canviar l’equilibri de suports).

6. Termini màxim abans de noves eleccions

• La Constitució estableix un termini de dos mesos des de la primera votació d’investidura:
  • Si en aquests dos mesos cap candidat ha obtingut la confiança del Congrés, les Corts queden dissoltes automàticament.
  • El Rei ha de convocar noves eleccions generals, que se celebren 47 dies després de la convocatòria.
• Durant aquest període sense president investit, el Govern sortint roman en funcions, amb competències limitades.

7. Nomenament del Govern i presa de possessió

• Un cop escollit el president pel Congrés:
  • El Rei signa el reial decret de nomenament, que es publica al BOE.
  • El president pren possessió i proposa al Rei el nomenament dels ministres, també mitjançant reials decrets.
  • El nou Govern celebra el seu primer Consell de Ministres i assumeix plenament les seves funcions.

En resum, la formació de Govern després d’unes eleccions generals a Espanya és un procés parlamentari centrat en el Congrés dels Diputats, en què la clau és l’obtenció d’una majoria suficient en la investidura, amb un paper rellevant però formal del Rei i un límit temporal clar: si no hi ha president investit en dos mesos des de la primera votació, el país torna a les urnes.

El president del Govern és la figura central del poder executiu a Espanya. Les seves competències vénen definides principalment en els articles 97 a 100 de la Constitució espanyola de 1978 i es complementen amb altres previsions del text constitucional. A grans trets, el president dirigeix l’acció del Govern, coordina els ministres, marca la orientació política general i manté la responsabilitat política davant les Corts Generals.

1. Direcció de l’acció del Govern

La competència nuclear del president és dirigir l’acció del Govern. Això significa que fixa les grans línies de la política general, decideix prioritats, marca l’agenda i assegura la coherència del conjunt de l’Executiu. El Govern, com a òrgan col·legiat, és responsable de la política interior i exterior, l’Administració civil i militar i la defensa de l’Estat, però és el president qui encapçala i coordina aquesta actuació.

En termes pràctics, això es tradueix en què el president:

• Determina els objectius i programes polítics del Govern.
• Impulsa els projectes de llei i les grans iniciatives normatives que l’Executiu envia a les Corts.
• Coordina les polítiques dels diferents ministeris per evitar contradiccions i solapaments.

2. Coordinació i jerarquia sobre els ministres

La Constitució estableix que el president coordina les funcions dels altres membres del Govern. Tot i que cada ministre dirigeix el seu departament amb autonomia funcional, tots queden sotmesos a l’orientació general que marqui el president.

D’aquesta posició deriven diverses facultats essencials:

• Proposar al Rei el nomenament i cessament dels vicepresidents i ministres.
• Reorganitzar l’estructura del Govern (creació, supressió o modificació de ministeris i vicepresidències, dins del marc legal).
• Resoldre conflictes entre ministeris i decidir en última instància sobre discrepàncies internes.

En suma, el president actua com a cap polític de l’equip ministerial i garant de la unitat d’acció de l’Executiu.

3. Relació amb el Rei i el nomenament del Govern

El president ocupa un lloc clau en l’articulació entre la Corona i el Govern. Formalment, és nomenat pel Rei, prèvia investidura del Congrés dels Diputats, però un cop en el càrrec, el president:

• Proposa al Rei la llista de vicepresidents i ministres que configuraran el Govern.
• Sotmet a sanció real les lleis aprovades per les Corts que després el Rei ha de promulgar.
• Subscrit, juntament amb el Rei, els actes que constitucionalment requereixen refrend, la qual cosa implica assumir responsabilitat política sobre ells.

4. Relació amb les Corts Generals i responsabilitat política

El president està sotmès a un règim de responsabilitat política davant el Congrés dels Diputats. Les seves competències s’entenen sempre dins d’aquesta lògica parlamentària:

• Ha d’obtenir la confiança del Congrés mitjançant el debat d’investidura.
• Pot plantejar una qüestió de confiança per recomprovar el seu suport parlamentari.
• Pot ser destituït mitjançant una moció de censura constructiva, que ha de proposar un altre candidat a la presidència.
• Respon políticament de l’acció del Govern en les sessions de control, compareixences i debats parlamentaris.

A més, representa políticament el Govern davant les Corts, en presentar programes, balanços de gestió i orientacions estratègiques.

5. Potestat de dissolució i convocatòria d’eleccions

Una de les funcions més rellevants del president és la de proposar la dissolució del Congrés, del Senat o d’ambdues Càmeres i la convocatòria d’eleccions generals, que realitza el Rei a proposta seva. Aquesta competència atorga al president una eina clau de gestió del calendari polític i de resolució de bloquejos institucionals, amb els límits que fixa la pròpia Constitució (per exemple, no es pot dissoldre durant un estat de setge o en determinats períodes).

6. Direcció de la política exterior i de defensa

Tot i que la Constitució atribueix la política exterior i de defensa al conjunt del Govern, el president, com a director de la seva acció, té una responsabilitat especial en aquestes matèries:

• Encapçala la representació de l’Estat a l’exterior en el pla polític-governamental.
• Defineix, juntament amb el ministre competent, les principals línies de la política exterior i europea.
• Exercita la direcció política sobre la defensa nacional, en coordinació amb el ministre de Defensa, respectant les competències del Rei com a Cap de l’Estat.

7. Altres competències rellevants

Juntament amb les anteriors, el president del Govern:

• Ordena la publicació de normes i disposicions del Govern.
• Pot dictar directrius i circulars polítiques per orientar l’actuació de la Administració General de l’Estat.
• És la figura central de coordinació en situacions de crisi (emergències, estats de alarma, etc.), en tant que màxima autoritat política de l’Executiu.

En conjunt, la Constitució configura el president del Govern com el vèrtex del poder executiu, responsable últim de l’orientació política del país i principal interlocutor tant davant les Corts Generals com davant el Rei i la comunitat internacional.

A Espanya, la fusió de dos bancs no és només una operació societària: està sotmesa a un doble (o triple) control simultani: societari-mercantil, prudencial (bancari) i de competència/mercat de valors. A grans trets, perquè una fusió bancària sigui vàlida s’han de complir tres grans blocs de requisits.

1. Marc normatiu bàsic

Segons la nostra base de dades, que recull els registres oficials i la premsa especialitzada, el marc principal és:

• Dret bancari prudencial: Llei 10/2014, d’ordenació, supervisió i solvència d’entitats de crèdit, i el seu desenvolupament pel Reial Decret 84/2015 i les circulars del Banc d’Espanya, més la Directiva de Requisits de Capital (CRD) i el Reglament de Requisits de Capital (CRR) de la UE.
• Recuperació i resolució: Llei 11/2015, de recuperació i resolució d’entitats de crèdit, juntament amb el Mecanisme Únic de Resolució (Reglament (UE) 806/2014).
• Supervisió europea: normativa del Mecanisme Únic de Supervisió (Reglament (UE) 1024/2013), que atribueix al BCE l’autorització i avaluació prudencial de les entitats significatives.
• Societari: règim de fusions de societats de capital (integrat avui en el text refundit de la Llei de Societats de Capital i normes complementàries de modificacions estructurals).
• Competència: Llei 15/2007, de Defensa de la Competència, i Reglament de concentracions de la UE, quan es superen llindars europeus.
• Mercat de valors i OPAs (si hi ha canvi d’accions o cotitzades): text refundit de la Llei del Mercat de Valors i Reial Decret 1066/2007 sobre OPAs, a més de reials decrets recents sobre admissió a negociació i infraestructures de mercat.

2. Autoritzacions necessàries

En una fusió bancària típica han de concórrer, com a mínim, les següents autoritzacions o no oposicions:

• Supervisor prudencial:
  • Per a entitats significatives sota el Mecanisme Únic de Supervisió, el BCE avalua l’operació des de l’òptica prudencial (solvència, riscos, idoneïtat d’administradors, model de negoci).
  • El Banc d’Espanya actua com a autoritat nacional competent i canalitza bona part de l’anàlisi i la interlocució.
• Autoritat de competència:
  • A Espanya, la CNMC analitza si la fusió redueix de forma significativa la competència en els mercats bancaris afectats i pot imposar condicions (desinversions, límits de quota, etc.).
  • Si es superen determinats llindars de volum de negoci a la UE, la concentració pot ser examinada també per la Comissió Europea d’acord amb el Reglament de concentracions.
• Mercat de valors:
  • Si l’operació s’articula mitjançant una OPA prèvia, la CNMV ha d’autoritzar l’oferta, el fulletó i la seva modificació, i vigilar que els accionistes disposin d’informació suficient i veraç.
• Govern i Ministeri d’Economia:
  • La Llei 10/2014 preveu que la fusió d’entitats de crèdit requereixi una autorització governamental quan afecta de manera rellevant el sistema financer; el Govern decideix un cop emesos els informes del Banc d’Espanya, BCE i la resta de supervisors.
  • Precisament aquest poder d’intervenció governamental addicional és el que la Comissió Europea està qüestionant i vol limitar a criteris purament prudencials.
• Juntes d’accionistes de les entitats implicades, que han d’aprovar el projecte de fusió.

3. Requisits prudencials i de solvència

A més de la forma, l’autoritat prudencial comprova que l’entitat resultant:

• Manté ràtios de capital regulatori (CET1, Tier 1, total) per sobre dels mínims de Pilar 1, dels coixins macroprudencials fixats pel Banc d’Espanya i dels requeriments de Pilar 2 fixats pel BCE.
• Cumpleix els requisits de MREL (fons propis i passius elegibles per absorbir pèrdues) i altres exigències de resolució de la Llei 11/2015 i del Mecanisme Únic de Resolució.
• Presenta una governança adequada:
  • Idoneïtat i honorabilitat dels administradors i directius.
  • Estructura organitzativa i sistemes de gestió de riscos consistents amb la nova mida i complexitat.
• Demonstra en el seu pla de negoci que la fusió és viable, amb anàlisi de sinergies, costos d’integració i projeccions financeres.
• No genera riscos desproporcionats per a l’estabilitat financera nacional o de la zona euro.

4. Procediment societari de fusió

En el pla mercantil, els bancs, com a societats anònimes, segueixen el règim general de fusions:

• Elaboració d’un projecte comú de fusió aprovat pels consells d’administració.
• Informe d’administradors explicant raons i efectes de l’operació, i, quan correspongui, informe d’expert independent.
• Publicitat del projecte i posada a disposició de socis i creditors.
• Drets d’informació i, si escau, oposició de creditors en els terminis previstos per la llei.
• Acord de junta general a cada entitat.
• Atorgament de l’escriptura de fusió i inscripció al Registre Mercantil; només aleshores la fusió desplega efectes plens (transmissió en bloc del patrimoni, successió universal, etc.).

En resum, una fusió bancària a Espanya exigeix complir el procediment societari de qualsevol SA, però a més superar un dens filtre prudencial (Banc d’Espanya/BCE), de resolució (Llei 11/2015), de competència (CNMC i, si escau, Comissió Europea), de mercat de valors si hi ha OPA, i, avui dia, una decisió final del Govern en els supòsits que preveu la Llei 10/2014, encara que aquest últim punt està sent objecte de revisió a instàncies de la normativa europea més recent.