Rufián assegura que Sánchez “està sent perseguit” per la Justícia, però li retreu les seves “excuses” davant la corrupció

A data de 6 de novembre de 2026, les dues causes es troben en moments diferents: Begoña Gómez està pendent de judici oral, segons la informació més recent consultada, mentre que David Sánchez Pérez-Castejón té una condemna de primera instància recorreguda. Per tant, no és necessari descriure ambdós procediments com a investigacions encara en curs. En el cas de Gómez, a més, hi va haver una anul·lació de l'obertura inicial del judici que convé distingir de la situació posterior.

Begoña Gómez: pendent de judici, amb un retrocés processal previ

La informació més recent situa la causa principal després de la instrucció —l'etapa en què s'investiguen els fets— i amb obertura de judici oral per presumptes delictes de tràfic d'influències i malversació. La seva assessora, Cristina Álvarez, afronta el procediment per presumpta malversació. L'enjudiciament correspon a un tribunal del jurat a l'Audiència Provincial de Madrid. No consta una data concreta de celebració; les previsions publicades apunten a 2027, però no equivalen a un senyalament judicial. Vegeu la cobertura de RTVE.

Per entendre aquesta situació cal separar diversos fites:

• El 11 d’abril de 2026, el jutge Juan Carlos Peinado va donar per acabada la instrucció principal i va acordar continuar pel procediment del jurat.
• El 20 de juny, va dictar una primera obertura de judici oral amb un abast més ampli.
• El 16 de juliol, l’Audiència Provincial de Madrid va reduir els delictes i va deixar sense efecte aquella obertura, obligant a repetir els tràmits previs a decidir si es celebrava judici.

La resolució de juliol va mantenir el tràfic d’influències i la malversació respecte de Gómez; va deixar fora d’aquesta peça la corrupció en els negocis i l’apropiació indeguda, i va separar la situació de l’empresari Juan Carlos Barrabés. També va eliminar la retirada del passaport, la prohibició de sortir d’Espanya i les compareixences quinzenals. Aquests canvis estan explicats a Demócrata.

La precisió important és que l’obertura de juny no pot citar-se com si hagués romàs intacta: va ser invalidada. La informació posterior consultada situa novament el procediment pendent de judici, encara que no proporciona la data del nou auto. La Fiscalia ha sol·licitat l’absolució, una posició que no suposa per si mateixa l’arxiu ni una sentència absolutòria.

David Sánchez: sentència recorreguda en apel·lació

La causa sobre la contractació del germà de Pedro Sánchez a la Diputació de Badajoz ja va superar tant la investigació com el judici en primera instància. L’Audiència Provincial de Badajoz li va imposar nou anys d’inhabilitació per a l’ocupació o càrrec públic per prevaricació. No es tracta d’una pena de presó i la sentència no és ferma.

La seva defensa va presentar un recurs d’apel·lació, del qual va informar Demócrata el 8 d’octubre. Sol·licita l’absolució i denuncia una investigació prospectiva —investigar per buscar possibles delictes sense una base prèvia suficient, segons sosté la defensa—, a més de vulneracions de drets fonamentals i de la presumpció d’innocència. També qüestiona que concurrin els elements necessaris per apreciar prevaricació.

La revisió correspon al Tribunal Superior de Justícia d’Extremadura. El següent fita rellevant és la seva resolució sobre l’apel·lació, no una nova decisió sobre si David Sánchez ha d’anar a judici.

En conclusió: Gómez afronta un judici encara no celebrat; David Sánchez espera la revisió d’una condemna recorreguda. Cap d’aquestes situacions s’ha de confondre amb una condemna ferma.

El president del Govern és la màxima autoritat del poder executiu a Espanya. La Constitució de 1978 el configura com la peça central del sistema parlamentari: dirigeix l’acció del Govern, marca l’orientació política general i respon políticament davant el Congrés dels Diputats. Les seves competències es recullen sobretot als articles 97, 98 i 100, a més d’altres previsions repartides pel text constitucional.

Designació i responsabilitat política

El president del Govern és elegit pel Congrés mitjançant el procediment d’investidura (art. 99). El Rei proposa un candidat, però és el Congrés qui li atorga o denega la confiança per majoria. Aquesta lògica marca una competència essencial: el president respon políticament davant la Cambra, que pot retirar-li la confiança mitjançant una moció de censura o negar-la en una qüestió de confiança. Sense la confiança del Congrés, el president no pot mantenir-se en el càrrec ni, en la pràctica, governar.

Direcció de l’acció de Govern

La competència nuclear apareix a l’article 97: el Govern “dirigeix la política interior i exterior, l’Administració civil i militar i la defensa de l’Estat”, i el president encapçala i coordina aquesta direcció. En concret:

• Fixar les grans línies de la política general del Govern i el seu programa.
• Coordinar l’actuació dels diferents ministeris i resoldre conflictes entre ells.
• Marcar prioritats legislatives i d’acció administrativa.
• Pot donar instruccions polítiques als altres membres del Govern, que estan sotmesos a la seva direcció.

La Constitució expressa aquesta primacia assenyalant que el president “dirigeix l’acció del Govern i coordina les funcions dels altres membres del mateix” (art. 98.2). És a dir, no és un “primus inter pares” purament formal, sinó el veritable centre de decisió de l’Executiu.

Nombrament i cessament de ministres

Una altra atribució clau és el control sobre la composició del Govern. L’article 100 estableix que el Rei nomena i separa els ministres a proposta del president. En la pràctica, això significa que:

• Correspon al president decidir quines persones integren el Govern i quina cartera ocupa cadascuna.
• Pot remodelar el Govern (crear, suprimir o dividir ministeris) proposant nous nomenaments o cessaments.
• Assumeix la responsabilitat política última sobre l’equip que tria.

D’aquesta manera, el president té la potestat de configurar l’Executiu d’acord amb el seu projecte polític i d’ajustar-lo a l’evolució de la legislatura.

Relació amb el Rei i amb les Corts Generals

En un sistema parlamentari com l’espanyol, moltes de les funcions formals del Rei (sancionar lleis, convocar i dissoldre les Corts, convocar referèndums, nomenar alts càrrecs…) s’exerceixen a proposta o amb refrend del president del Govern o del propi Govern en el seu conjunt. Això implica que:

• El president proposa al Rei la dissolució del Congrés, del Senat o de les Corts Generals, cosa que condueix a la convocatòria d’eleccions generals (amb els límits que fixa la Constitució).
• Refrenda actes del Rei, assumint la responsabilitat política de decisions que formalment adopta la Cap d’Estat.
• Manté una relació contínua amb les Corts: impulsa projectes de llei, defensa el programa de Govern, respon a les iniciatives de control (preguntes, interpel·lacions, mocions).

Poders normatius i defensa de l’Estat

Com a cap de l’Executiu, el president dirigeix un Govern que té iniciativa legislativa i potestat reglamentària. Encara que les normes s’aproven col·legiadament en el Consell de Ministres, el pes polític d’impulsar:

• Projectes de llei que el Govern remet a les Corts.
• Reials decrets i reials decrets-llei, en els casos i límits previstos en la Constitució.
• Reglaments i disposicions generals que desenvolupen les lleis.

En matèria de defensa i seguretat, el Govern dirigeix la política de defensa i les Forces Armades; el president coordina aquesta acció, presideix les reunions del Consell de Ministres on s’adopten decisions rellevants i assumeix la responsabilitat política sobre elles.

Altres funcions de direcció i coordinació

A més del que s’ha dit, el president del Govern assumeix funcions de:

• Representació política de l’Estat en l’àmbit intern i, juntament amb el Rei, a l’exterior, especialment en el pla governamental (cimeres europees, reunions internacionals, etc.).
• Coordinació territorial, liderant les relacions del Govern amb les comunitats autònomes a través de conferències sectorials i altres mecanismes de cooperació.
• Gestió de crisis, encapçalant la resposta a situacions d’emergència (catàstrofes, crisis econòmiques, sanitàries o de seguretat), proposant, si escau, la declaració d’estats d’alarma, excepció o setge al Congrés.

En suma, segons la Constitució, el president del Govern és el centre de gravetat del poder executiu: dirigeix la política general, tria i coordina els seus ministres, es relaciona amb el Rei i amb les Corts i assumeix la responsabilitat última davant el Parlament i la ciutadania per l’actuació del Govern.

Adif pot contractar serveis externs, però ha de respectar les regles de contractació pública i les obligacions laborals aplicables. Convé distingir dues operacions: que Adif contracti directament una empresa per prestar un servei i que aquesta adjudicatària encarregui part de la feina a una altra empresa. Només la segona constitueix, pròpiament, subcontractació en el sentit dels articles 215 a 217 de la Llei de Contractes del Sector Públic.

1. Determinar el règim del contracte

Adif és una entitat pública empresarial i la seva contractació presenta especialitats vinculades al sector ferroviari. Per això, no s’ha d’aplicar automàticament a tots els seus serveis el mateix règim: cal identificar l’objecte del contracte, el seu import i si correspon aplicar la normativa de sectors especials o la Llei 9/2017 de contractes públics.

A més, que un contracte tingui naturalesa privada no elimina les exigències públiques: l’article 26.3 manté determinades regles sobre obligacions laborals, condicions d’execució i subcontractació per als poders adjudicadors que no són Administracions públiques.

2. Respectar els plecs i acreditar el subcontractista

Quan resulten aplicables els articles 215 a 217, el contractista pot encarregar a tercers la realització parcial de la prestació, complint aquestes condicions:

• Previsió en l’oferta: si els plecs ho exigeixen, indicar quina part es subcontractarà, el seu import i el nom o perfil empresarial del subcontractista.
• Comunicació escrita: després de l’adjudicació i, com a màxim, en iniciar l’execució, comunicar a l’òrgan de contractació la prestació afectada, la identitat, les dades de contacte i els representants del subcontractista.
• Aptitud i absència de prohibicions: justificar els seus mitjans tècnics i humans i la seva experiència, i acreditar que no incorre en prohibició de contractar conforme a l’article 71. La classificació adequada, quan existeixi, permet acreditar la seva aptitud.
• Actualització: comunicar qualsevol canvi i aportar la informació dels nous subcontractistes.

3. Límits i autoritzacions

L’article 215 no estableix un percentatge màxim general de subcontractació. Tanmateix, permet reservar al contractista principal determinades tasques crítiques, sempre que s’identifiquin en els plecs i es justifiquin en l’expedient. Les restriccions no poden limitar indegudament la competència.

No existeix una autorització prèvia universal. Sí s’exigeix autorització expressa en contractes secrets, reservats o subjectes a determinades exigències de seguretat. Quan els plecs exigien identificar la subcontractació en l’oferta i després es modifica l’anunciat, pot ser necessari esperar vint dies des de la notificació i justificació, llevat d’autorització anterior o urgència suficientment justificada.

4. Responsabilitat i condicions laborals

El contractista principal manté la responsabilitat íntegra davant Adif: comunicar o autoritzar la subcontractació no l’allibera. Ha de garantir les obligacions ambientals, socials, laborals i de protecció de dades, i comunicar la subcontractació als representants dels treballadors conforme a la legislació laboral.

La infracció d’aquestes condicions pot generar, si els plecs ho preveuen, penalitats de fins al 50 % de l’import del subcontracte o la resolució del contracte quan concurrin els requisits legals.

5. Pagaments i control per part d’Adif

El contractista ha de pagar el subcontractista conforme a l’article 216 i a les regles contra la morositat. L’acceptació o verificació del servei s’ha d’efectuar en un màxim de trenta dies; el retard en el pagament genera interessos i indemnització per costos de cobrament.

Adif pot exigir relacions de subcontractistes i justificants de pagament. La comprovació és obligatòria en contractes de serveis amb valor estimat superior a cinc milions d’euros quan la subcontractació arribi almenys al 30 % del preu contractual, en els termes de l’article 217.

En definitiva, per a un servei concret cal revisar conjuntament el règim legal aplicable, els plecs i les obligacions d’execució; no n’hi ha prou que l’empresa triada pugui prestar materialment el servei.