La política migratòria de Sánchez desferma una ofensiva europea: "Actua en contra dels altres"

La reforma central de la legislació europea sobre migració i asil, articulada mitjançant el Pacte Europeu de Migració i Asil, ja ha conclòs la seva aprovació legislativa. A 16 d’octubre de 2026, no està pendent d’una votació final del Parlament Europeu: es troba en fase d’aplicació. Convé distingir aquest paquet de les reformes complementàries posteriors i de l’adaptació de la legislació espanyola.

1. El Pacte europeu ja està aprovat

El recorregut legislatiu principal va culminar amb aquests fites:

• 20 de desembre de 2023: acord polític entre els negociadors del Parlament Europeu i del Consell sobre els principals expedients.
• 10 d’abril de 2024: el Parlament Europeu va aprovar els deu textos legislatius del paquet, segons el seu comunicat d’aprovació.
• 14 de maig de 2024: el Consell va adoptar formalment el paquet.
• 22 de maig de 2024: publicació al Diari Oficial de la Unió Europea, seguida de l’entrada en vigor l’11 de juny de 2024.
• 12 de juny de 2026: començament de la seva aplicació general, després del període de preparació, com va confirmar la Comissió Europea.

Per tant, no queden lectures parlamentàries, conciliació ni aprovació final pendents per al paquet de 2024. El que continua és la seva execució jurídica, administrativa i operativa.

2. Quines matèries comprèn la reforma aprovada?

L’aprovació no afecta una única llei, sinó un conjunt de normes que cobreixen aquestes matèries:

• Gestió de l’asil i la migració: responsabilitat dels Estats i solidaritat entre ells.
• Resposta a situacions de crisi i força major.
• Control previ de persones a les fronteres exteriors.
• Adaptació d’ECRIS-TCN per facilitar les comprovacions d’antecedents.
• Procediment comú per concedir o retirar protecció internacional.
• Procediment fronterer de retorn.
• Reforma d’Eurodac i del tractament de dades biomètriques.
• Requisits per reconèixer la condició de refugiat o la protecció subsidiària.
• Condicions d’acollida de sol·licitants de protecció internacional.
• Marc de reasentament i admissió humanitària.

Els reglaments són directament aplicables, mentre que la directiva d’acollida requereix incorporació al Dret nacional. La Comissió explica l’abast del nou sistema en les seves preguntes i respostes.

3. Les reformes posteriors tenen el seu propi recorregut

La llista europea de països d’origen segurs i la modificació del concepte de tercer país segur tampoc s’han de descriure ja com a simples propostes: el Consell els va donar la seva aprovació definitiva el 23 de febrer de 2026, amb aplicació general des del 12 de juny, segons el seu comunicat d’adopció.

Diferent és el nou reglament general de retorns, complementari del Pacte. La Comissió va anunciar un acord polític l’1 de juny de 2026. La informació posterior consultada el situava encara pendent d’aprovació formal i entrada en vigor; no consta en les fonts consultades una adopció definitiva posterior.

4. A Espanya segueix l’adaptació nacional

El Govern va donar llum verda inicial als avantprojectes de nova Llei d’Asil i de modificació de la Llei Orgànica d’Estrangeria el 25 d’agost de 2026. El 22 de setembre va autoritzar la seva tramitació administrativa urgent i ambdós van estar en audiència pública del 23 de setembre al 6 d’octubre.

La seva situació és, per tant, prelegislativa: no consta la seva remissió com a projectes de llei a les Corts. Aquesta adaptació espanyola no reobre l’aprovació del Pacte europeu ni suspèn l’aplicació dels seus reglaments.

El president del Govern espanyol dirigeix i coordina la política migratòria de l’Executiu, però no concentra totes les facultats per regular-la o executar-la. La seva funció principal és fixar l’orientació política, coordinar els ministres i representar aquesta posició al màxim nivell. Les decisions concretes corresponen, segons la seva naturalesa, al Consell de Ministres, als ministeris competents, a les Corts Generals o a altres administracions.

Direcció política i coordinació

El president pot establir les prioritats del Govern en matèria migratòria: ordenar els fluxos d’entrada, afavorir la migració laboral, reforçar la gestió fronterera, millorar l’acollida o impulsar la integració. Aquestes prioritats orienten l’actuació de l’Executiu, però no substitueixen les lleis ni els procediments administratius.

També coordina àmbits que necessàriament es solapen: estrangeria, seguretat, ocupació, protecció internacional, acció exterior i serveis públics. Pot promoure una resposta conjunta davant d’una crisi migratòria i resoldre discrepàncies polítiques entre departaments, respectant les atribucions i responsabilitats de cada ministre.

Impuls de lleis i reglaments

El president pot promoure reformes i dirigir-ne la preparació, però cal distingir el seu lideratge de la competència formal per aprovar-les:

• Projectes de llei: els aprova el Consell de Ministres i es remeten al Parlament. El president no pot modificar unilateralment una llei d’estrangeria o asil.
• Reglaments: la seva aprovació correspon a l’òrgan competent. Serveixen per desenvolupar les lleis, no per contradir-les ni alterar allò que aquestes reserven al legislador.
• Decrets llei: els aprova el Govern quan existeix extraordinària i urgent necessitat. No són una potestat personal del president i estan subjectes a límits constitucionals i al control del Congrés, que ha de decidir sobre el seu manteniment en trenta dies.

Per tant, un anunci presidencial pot expressar una decisió política o l’inici d’una reforma, però no equival per si sol a una norma vigent.

Dimensió europea i internacional

El president participa en la definició de la posició espanyola en les grans negociacions europees sobre migració i asil. Pot impulsar acords polítics sobre cooperació fronterera, solidaritat entre Estats o relacions amb països d’origen i trànsit.

En l’àmbit internacional, dirigeix l’orientació política d’aquesta cooperació i pot promoure acords sobre mobilitat, contractació laboral, retorn o lluita contra les xarxes de tràfic de persones. La seva intervenció no elimina els procediments necessaris per negociar, autoritzar i aplicar cada acord, ni permet apartar-se de les obligacions internacionals d’Espanya.

Execució i cooperació territorial

La gestió diària correspon als òrgans administratius competents. El president no resol ordinàriament expedients individuals de residència, asil, nacionalitat o expulsió, ni pot substituir els requisits legals per instruccions polítiques.

Així mateix, pot impulsar la cooperació amb comunitats autònomes i entitats locals en acollida, integració i atenció social. Aquesta coordinació no converteix les seves competències pròpies en facultats presidencials ni permet imposar qualsevol distribució de responsabilitats sense cobertura jurídica.

Límits i responsabilitat

Tota actuació ha de respectar la Constitució, les lleis, el Dret de la Unió Europea, les obligacions internacionals i els drets fonamentals. Les mesures administratives estan subjectes al control judicial, i l’orientació de l’Executiu, al control parlamentari.

En síntesi, el president té una capacitat decisiva de lideratge i impuls, però no un poder migratori il·limitat: dirigeix la política del Govern, mentre que l’aprovació normativa, l’execució administrativa i les garanties de les persones es distribueixen entre diferents òrgans.

Els controls a les fronteres interiors (entre països Schengen) només poden existir de forma excepcional i temporal. Per tant, la “regla general” és l’absència de controls; el que la normativa exigeix és, sobretot, quan i com poden retirar-se un cop s’han restablert. El marc jurídic principal és el Reglament (UE) 2016/399, Codi de fronteres Schengen, modificat en diverses ocasions.

1. Principi de base: absència de controls a fronteres interiors

El punt de partida és que els Estats membres han de garantir la lliure circulació de persones eliminant qualsevol control sistemàtic a les seves fronteres interiors (terrestres, aèries o marítimes) amb altres Estats Schengen. Només es permet reintroduir controls en casos excepcionals de:

• Amenaça greu per a l’ordre públic o la seguretat interior de l’Estat.
• Esdeveniments previsibles que puguin generar tal amenaça (cimeres internacionals, grans esdeveniments esportius, etc.).

Per tant, l’estat “normal” i jurídicament exigit és l’absència de controls. Quan es reintrodueixen, la càrrega de la justificació recau en l’Estat i la seva durada ha de ser limitada.

2. Condicions per aixecar els controls un cop reintroduïts

Quan un Estat reintrodueix controls a frontera interior, l’obligació jurídica és retirar-los tan aviat com deixin de complir-se les condicions que els van motivar. En concret, han de donar-se aquests requisits:

• Desaparició o reducció substancial de l’amenaça
  L’Estat ha de valorar de forma continuada si l’amenaça greu a l’ordre públic o a la seguretat interior que va justificar la mesura:
  • Ha desaparegut, o
  • Pot gestionar-se mitjançant mesures menys restrictives (controls policials mòbils a l’interior, cooperació entre cossos, mesures administratives, etc.).
  Si és així, la norma exigeix que s’acabi amb els controls.
• Respecte estricte dels terminis màxims
  El Codi Schengen fixa límits temporals:
  • Situacions previsibles: normalment fins a 6 mesos, prorrogables en certes condicions.
  • Situacions d’amenaça greu prolongada: combinant bases jurídiques, els controls no poden convertir-se en permanents; han de ser sempre temporals i revisats.
  Fins i tot encara que l’amenaça persisteixi, no és possible mantenir controls indefinidament sense nova justificació i sense respectar els marcs temporals.
• Proporcionalitat i necessitat
  En tot moment –també en decidir aixecar-los– l’Estat ha de garantir:
  • Que els controls siguin estrictament necessaris per fer front a l’amenaça.
  • Que no existeixin alternatives menys intrusives que permetin el mateix nivell de seguretat.
  Si una avaluació actualitzada mostra que la mesura deixa de ser necessària o proporcional, hi ha obligació de suprimir-la.
• Obligació de revisió i motivació continuada
  L’Estat no pot “oblidar” el control un cop instaurat:
  • Ha de revisar periòdicament la situació de seguretat.
  • Actualitzar la motivació si sol·licita pròrrogues.
  • Valorar expressament l’opció d’aixecar els controls total o parcialment (p. ex., només en certs passos o franges horàries).
  Si en aquestes revisions conclou que la situació ha millorat, ha de procedir a la retirada.

3. Garanties de procediment davant la UE i altres Estats

Per reintroduir i, si escau, mantenir o retirar controls, l’Estat membre ha de complir diversos requisits formals que condicionen també l’aixecament:

• Notificació prèvia i posterior a la Comissió Europea, al Parlament Europeu i als altres Estats Schengen, explicant:
  • Les raons precises de l’amenaça.
  • L’abast i durada previstos del control.
  • Les mesures complementàries que s’adopten.
  Quan decideix aixecar-los, ha de comunicar la decisió, normalment amb la data i hora de final.
• Possible escrutini de la Comissió
  La Comissió pot avaluar si la mesura és compatible amb el Dret de la UE. La pressió jurídica i política per justificar pròrrogues actua com a incentiu addicional per posar fi als controls quan deixen de ser necessaris.

4. Salvaguardes de drets fonamentals

A més, l’aixecament està vinculat a l’obligació permanent de respectar:

• La lliure circulació de persones garantida pels Tractats.
• Els drets fonamentals (no discriminació, proporcionalitat, tutela judicial, etc.).

Si els controls generen restriccions desproporcionades o discriminatòries, l’Estat pot veure’s obligat a revisar-los i retirar-los abans fins i tot que vença el termini inicialment anunciat.

En síntesi, els Estats membres han d’aixecar els controls Schengen tan aviat com l’amenaça que els va justificar deixi d’existir o pugui gestionar-se amb instruments menys restrictius, quan s’assoleixin els terminis màxims previstos i sempre després de revisions periòdiques de necessitat i proporcionalitat, informant degudament la UE i els altres Estats Schengen.